Eleccions

El timbre de la porta ha sonat en mala hora. Tan bé com feia jo, en aquell moment, la migdiada! El que necessito fer, un cop acabat de dinar, és una simple capcinada, o dues... Perdre per uns instants el sentit de l'existència em fa un home nou... El timbre insisteix. Hi ha gent impacient, tanmateix!

Obro la porta jo mateix, perquè jo visc sol i, naturalment, m'ho faig tot. I de gust. Entre altres coses, doncs, obrir la porta a coneguts i desconeguts. El gust ve de la solitud. El disgust seria meu si desapareixés la solitud que m'acompanya... Companyia... no, gràcies!
- Vostè dirà - dic al personatge del timbre insistent, que resulta ser un perfecte desconegut. Un home que aparenta tenir molts, molts anys, podríem dir d'una tercera o quarta edat, o més i tot. Cabells blancs, arrugues, un bastó per recolzar-se, i uns ulls negres i vius com els d'una gasela jove.
-Vinc a demanar-li un petir favor, senyor. Representaria molt per mi. Tan sols voldria que escoltés el què diu un escrit meu, que porto ara amb mi. És un article per un diari. Voldria saber què n'opina vostè...
- Passi, passi, bon home... passi, confessant d'antuvi que la seva demanda és ben estranya. Un desconegut trucant a deshora a la meva porta perquè li escolti un escrit! La primera vegada que sento una cosa igual! Inaudita! Però... qui és vostè? I qui creu que sóc jo?
- Jo em dic Abihou Vivó i Bonfill, sóc mig hebreu, tinc setanta anys i escaig, i la rara facultat de pensar i dir el què penso sense hipocresia. Visc de miracle després d'innombrables pallisses, d'haver estat a la presó moltes vegades, i de sofriments sense parió. Un lector seu m'ha parlat de vostè, m'ha deixat llegir un dels seus llibres, he comprès que vostè em comprendria, i sóc aquí. Si vol, li explicaré algunes anècdotes de la meva vida. Però no he vingut per això, sinó per allò, sap?

- No és que vulgui decebre'l, però preferiria que em deixés el seu escrit un dia, sense audició prèvia, perquè jo prefereixo llegir-me personalment les coses, a poc a poc, i repetint-me lectures de paràgrafs... Truqui'm per telèfon demà al vespre, i li comentaré quelcom... Gràcies per dipositar la seva confiança en mi. Passiu-ho bé.
- La seva educació no és excel.lent, senyor. Llàstima! Però d'acord. Fins demà.

En sortir, vaig pressentir haver fet una rara coneixença. Un home que tenia la virtut de no poder mentir! Un home que ha de dir el que pensa perquè no coneix la hipocresia! ¿Com deu ser possible una vida així, si és cert, de debò , que no pot mentir ni dissimular? Per si fos poc, la seva vinguda i la demanda són, d'altra banda, incomprensibles.
- Aquests coses només m'ocorren a mi! - vaig dir-me, em penso que en veu alta i tot, parlant sol. -... Les coses inversemblants s'han de deixar madurar. Demà hi pensaré...
I, efectivament, l'endemà al matí va ser el primer que vaig fer: obrir el sobre del senyor ...Vivó, em penso...
Deia:

"Ja es parla d'eleccions. Molt abans d'un any de què siguin convocades. Serà bo, doncs, il.lustrar-nos sobre els elements que intervenen en unes eleccions. Que són, essencialment, dos: els votants i els votats.
Però, què són unes eleccions? Qui les convoca i com les planteja?

Les primeres en les quals jo vaig intervenir va ser un "referèndum" d'en Franco, l'any 1947, en el qual el poble havia de decidir si acceptava, o no, la "Llei de Successió", és a dir, la garantia de què el règim personal d'en Franco havia de tenir continuïtat, l'aprovació de què aquest cosa que anomenem Estat es constituiria en "Reino", i que corresponia al "Caudillo" designar el seu successor com a rei el moment que ell volgués. Va guanyar el SI per una majoria del 93%. No recordo amb quants NO, ni quantes abstencions es van comptar. El rei que va nomenar Franco, encara fa de rei nostre. És evident que el vot afirmatiu va ser prou explícit. El referèndum, o sigui les eleccions, van ser legals i ben planejades. D'acord amb unes determinades regles de joc, establertes pel mateix règim. Alguna cosa passa, doncs, amb un nom que vol dir que es pot triar i escollir -elegir - i que, realment, no permet moltes vegades, sembla, tal cosa.

Deixant de banda els referèndums de les dictadures, les eleccions poden ser de moltes menes, ja que es regeixen per unes lleis que en diuen "electorals", que algú redacta i que "el poble" aprova prèviament. Mitjançant unes especials eleccions, està clar, que també segueixen unes regles de joc especials. Les suficients perquè "la tria" no es pugui realitzar.

Ens consta que el mot "eleccions" és tan vell com el mot que hauria d'escriure's així: "demos-cràcia", un mot que significa "govern del poble", i que s'ha usat des d'abans de Pèricles, a Grécia, fins al temps del franquisme, quan el "caudillo" governava -es deia- en una "democràcia orgànica".
Les democràcies, com les eleccions, són uns ens complexos que no tenen res a veure amb el seu nom. I aquest és el problema. I aquesta és la qüestió. No oblidem que els mitjans de comunicació, apart dels poders fàctics, determinen el discurs i conformen, en tot moment, les idees i les creències socials.
Nosaltres vivim en un país que es diu una democràcia, que té molt poc de demo-cràcia. On es fan eleccions en les que no es permet escollir, perquè no tenen res de lliures, i que es proclamen governs de personatges nefasts, l'objetiu de la majoria dels quals és el poder... per tenir poder i aconseguir enriquir-se.
Ens hem preguntat inicialment qui eren els votants i qui els votats. Contestem-nos les preguntes, tal com ensenyen els fets que hem de fer.

Un votant és un ciutadà -. el sexe és indiferent- que pot dipositar una papereta a una urna. La papereta es pot escollir entre unes quantes que "es permet" que es posin a l'abast de la gent. I quina s'escull? Els funcionaris que deuen el seu sou a uns senyors, votaran per aquests mateixos senyors -o els seus amics- per tal d'assegurar el "modus vivendi" Totes les forces vives dels estaments conservadors votaran per conservar l'estatus vigent, com exigeixen els manaments de les lleis humanes i de les lleis de Déu. Uns pocs exaltats fanàtics de la revolta, per poder pescar en aigües tèrboles, votaran "revolta". Queda, encara una minoria important: aquesta es conduirà amb la propaganda vers el camí que interessi al partit amb més suport econòmic. La propaganda és tan important com necessaris són els rètols de la Coca-Cola perquè es begui Coca-Cola.. Per això hi ha tantes desviacions il.legals de diners cap als finançaments de les despeses dels partits polítics.

Pel que fa als noms dels votats, no els coneixereu pas, excepte a aquells pocs que han deixat sortir a la televisió.Els noms que us sonaran seran tres o quatre, que us sonaran més o menys segons els diners gastats en tocar les campanes quan passen. En general seran demagogs populistes que us prometran la glòria en vida. Mentiders d'ofici que no dubtaran, quan aconsegueixin els vots que necessiten, en vendre`s al millor postor.
El futur és, doncs, previsible, en aquest desgraciat país del qual formem part per força.
Jo he trobat la fòrmula de salvació. Que avui m'escolti el poble! :

Una democràcia pot existir tan sols en una societat culta. El camí és crear cultura. Hem d'aconseguir, doncs, una millor escola, i uns millors mitjans de comunicació -premsa i televisió- que es posin al servei dels valors humans positius i deixin de servir la causa dels farsants i dels prepotents. Mentre això no s'aconsegueix, passin els anys que passin, hem d'optar per no participar en unes eleccions injustes. Com? Abstenint-nos de votar. Però col.locant-nos un "xip" dins l'espatlla, ben cosit, cridaner quan se'ns demani opinió, que enunciï el nostre vot unànim, ad-calendas: "Mentre no s'aconsegueixi que el meu país sigui un ESTAT, vull ser considerat un IMMIGRANT islandès, (o anglès, o danès, o suec, o de qualsevol altre poble culte que encara quedi al món).
¿Us imagineu el nostre èxit, convertits en immigrants a casa nostra? Tindríem tot el respecte -que ara no tenim, per catalans-. Tindríem l'ajut de les ambaixades o consulats, -que ara no poden ajudar-nos -. Tindríem l'agradable satisfacció de no sentir-nos col.laboradors d'uns governs hereus del feixisme... Apàtrides, podríem lluitar per la nostra pàtria sense sentir-nos titllar de terroristes.... Podrien néixer herois en comptes de pusil.lànimes submissos...

La lectura em deixà sense bleix.

Em trucà aquell mateix vespre.

- Sóc en Vivó. Què us ha semblat el meu discurs?

-Sabeu qui fou, senyor Vivó, l'autor de "La Utopia"? Es deia Thomas More... Assabenteu-vos de quin fou el tràgic final de la seva vida...

- Però...

Li vaig penjar el telèfon. No n'he sabut mai més res dels seus "xips" d'opinió.