EL VOL DE LES PAPALLONES

Cristina va veure com la papallona volava fent ziga-zagues. Semblava que dubtava cap a on volia anar. Quan ascendia, afanyosa, baixava tot d'una i tornava per on havia volat abans.
La nena l'observava encuriosida. La papallona, gronxant-se a l'aire i batent les acolorides ales, es va posar al davant dels seus ulls.
─Per què em mires d'aquesta manera? És que no has vist mai una papallona?
─Oh!, sí, sí ─va exclamar Cristina sorpresa─. Però no entenc per què voles així. Tan fàcil com és anar recte. Potser hauries de pensar on vols anar, abans. El parc és gran.
─No vull anar enlloc. No veus que ho faig per a què em miris?
─No diguis mentides. Ho fas sempre, encara que no m'hi fixi.
─Mmm, petita. Per què no vens amb mi i te n'adonaràs de la meva afirmació?
─No sé pas com? Jo no sóc com tu ─va riure la nena.
La papallona va fer una pirueta i se li va posar al damunt del cap. La nena va aixecar la vista sense gosar bellugar-se. Va observar que les puntes de les ales les movia de pressa amb una excitació tremolosa. Cada vegada es feien més visibles als seus ulls, fins que va arribar a veure-les senceres. Llavors, va desviar la vista endavant i va tenir una gran sorpresa quan es va trobar allunyada del terra i sacsejada pel vent. Va estendre els braços per a aturar la caiguda que veia segura, però la brisa la va alçar enlaire. Esgarrifada, se'n va adonar que no eren braços, sinó ales de colors vius que acariciaven el vent. Al seu costat voletejava la seva amiga que li somreia i, de cop, en una inesperada maniobra, va desaparèixer. Va sentir per darrera seu que li deia:
─Ens tornarem a veure, Cristina, que t'ho passis bé.
La nena va fer anar les ales amb afany. Se sentia insegura. Els crits d'ocells eren amenaçadors i, de lluny, sentia uns brunzits paorosos de borinots que no veia i va decidir a anar a buscar la mare, que l'havia deixat xerrant amb una amiga no gaire lluny. Va passar pel seu davant molt ràpida sense poder aturar-se. Va plegar les ales, queia. Les va obrir novament i va volar directe cap a ella. Li va passar pel davant de la cara i la mare, de poc, d'un cop de mà no l'enxampa.
─Mare, sóc jo!, la Cristina ─no la sentia. Seguia parlant amb l'amiga.
Va fer un vol parabòlic per a tornar-s'hi acostar. Quan va ser a prop, va bellugar les ales amb moviments diferents que la van fer ballar a l'aire d'una banda a l'altra, davant de la mare. Les dues dones se la van mirar.
─Quina papallona més maca! ─va exclamar la mare─, com li agradaria veure-la la meva filla.
La nena va cridar, però, evidentment, la seva veu de papallona no la sentien les dones. Canviava de direcció constantment, de dalt a baix i de dreta a esquerra per fer-se veure.
─Quines ales més boniques, quins colors! ─va expressar l'amiga.
Cristina va observar, amb alegria, que la companya voladora la venia a trobar.
─Oh, papallona, torna'm al meu estat normal ─va implorar la nena.
L'insecte volador, tot cofoi, dansant a l'aire, va fer seguir a la nena-papallona fins a un lloc desconegut del parc.
─Ja has après la primera lliçó d'una papallona: cridar l'atenció de qui tu vols. Però et falta la segona. Apa, aquest és un parc molt preciós. Hi ha moltes flors i fulles. Adééééu!
D'una volada retorçada, la Cristina va perdre de vista la seva estranya amiga. La nena va sobrevolar tota una munió de fulles i flors que li regalaven unes fragàncies exquisides. Inesperadament, els brunzits de borinots els va sentir molt a la vora i un ocell volant ras va estar a punt d'atrapar-la. La papallona Cristina va volar fent ziga-zagues per evitar ser caçada. Aquell parc era immens per ella. Volava en desordre buscant de nou la mare. Tenia por i se sentia defallida de tant moviment. Tot d'una, es va creuar amb la seva amiga alada.
─Papallona, papallona. Torna'm com era abans. Ja he aprés la segona lliçó.
La seva amiga, llavors, es va col·locar damunt seu. Immediatament, aquelles ales, igual que les d'ella, es van fer petites, petites, fins que es va apartar del cap de la Cristina.
La nena es va mirar les mans i es va palpar el cos. Tocava de peus a terra. La papallona ballava a davant seu.
─Què t'han semblat ara les meves bellugadisses?
─Tenies raó, papallona, però, pensaves que et faria mal?
L'insecte colorit va riure.
─No les tinc totes, els nens sempre em voleu agafar però no ho aconseguiu. La meva intenció era només ser observada per una altra semblant com jo que estava darrera teu. Tu t'hi vas interposar i la teva impertinència i curiositat em va fer canviar d'idea.
De darrera unes mates, va aparèixer l'altre alat colorit, que tira per aquí, tira per allà, es va unir a la amiga voladora de Cristina.
─Les persones sou diferents ─va cridar llavors la papallona amiga tot joguinejant amb la nova companya─. Vosaltres si sortiu del camí traçat és quan us veuen i us enxampen.
Les dues floretes lliures, es tocaven les ales component una dansa de persecució rítmica i trencadissa. En un giravolt, es van fer fonedisses als ulls de Cristina. Decidida, la nena, va córrer cap a la mare.
─Filla, on eres? Hem vist una papallona que ens ha envoltat i que t'hagués agradat.
─Sí, mare, l'he vista. Cercava algú.
La mare de Cristina va somriure i la nena se li va abraçar.
Quan tornaven, una mare cridava al seu fill que s'havia escapat.
─Nen, no facis el papallona i vine cap a aquí!
La Cristina va aprendre la lliçó humana que li havia explicat la seva amiga voladora.