El submarí

El capità Henrich Wegel, va tornar a mirar una altra vegada pel periscopi. En aquella sala feia una calor insuportable, enganxosa i, en darrer terme, malaltissa. Fins i tot el propi submarí semblava un ésser viu neguitós davant el recel d'una immediata malvestat. Tots els homes que estaven en aquell compartiment restaven callats, rígids, com si fossin els figurants d'alguna obra teatral. Finalment, en Moltmann, el segon oficial, trencant aquell tenebrós silenci, s'acostà al capità Wegel i li digué:
-Senyor, no doni l'ordre. El quarter general no coneix la nostra situació exacte i, cap de nosaltres, no haurà vist mai el vaixell. Serà evident que el "Denver" va utilitzar una ruta diferent a la què el nostre almirallat esperava.
Tanmateix, però, no hi havia cap mena de dubte que aquell transatlàntic que tenien al seu davant era el "Denver", una embarcació civil nord-americana que feia regularment el trajecte Nova York - Bristol. D'altra banda, tot i que era una nau de transport de passatgers, l'Estat Major alemany tenia tot ple d'informes i de dades que senyalaven de manera irrefutable que el "Denver" era utilitzat pels Estats Units per a subministrar primeres matèries i armament a la Gran Bretanya.
I l'ordre que havia rebut el capità Wegel era inequívoca: "El Denver havia de ser enfonsat". I Wegel tornà a mirar una altra vegada pel periscopi. I una altra. I una altra. I aquella maleïda xafogor. I a mesura que anaven passant el minuts, la seva expressió era més torbada, fantasmagòrica i llastimosa, i tot li donava voltes, tot es movia vertiginosament, i en Moltmann i la resta d'oficials s'anaven transformant en uns éssers estrafolaris, grotescos i barroers com els personatges que Goya pintà per expressar els desastres de la guerra. Lentament, el capità Wegel es girà vers Moltmann i exclamà amb unes tremolenques paraules:
-Obrí foc...
Moltmann, pàlid com la cera, balbotejà:
-Senyor,... jo,... no ho faci...
El capità pronuncià amb un fil de veu:
-Per l'amor de Déu,...Moltmann,... és una ordre... disparin els torpedes.
L'oficial Moltmann, sense tenir valor d'aixecar els ulls de terra, ordenà que es llancessin els projectils. Aquests sortiren a gran velocitat de la proa del submarí. Semblaven dos llapissos enormes que anessin dibuixant una diagonal enmig de l'oceà. Després d'uns segons d'emmudiment, se sentiren dues terribles explosions gairebé simultànies. El primer torpede havia impactat quasi en el centre del navili, mentre que el segon havia fet blanc més cap popa. Infinitat de fileres d'un fum negre i despietat s'enlairaven cap al cel com si fossin els cordills d'una titella. I mentrestant, el vaixell s'enfondia com si fos una petita fulla enmig del remolí d'un rierol.
El capità Wegel es dirigí lentament, i amb pas tremolós, cap a la seva cabina. Tancà la porta. Passaren uns angoixosos minuts, i se sentí un tret. L'oficial Moltmann s'assegué en la seva cadira i començà a sanglotar tapant-se la cara. Tots els oficials del submarí s'havien que en el "Denver" hi viatjaven l'esposa i el fill del capità Henrich Wegel.