El violí

En aquell camp de concentració l'hivern era encara més dur que l'hivern que hi havia a l'exterior. Cada dia hi arribaven milers de persones, i cada dia en morien també milers. Entre tots aquells presoners, que una vegada havien estat éssers humans i ara eren només grotescos ninots d'os i de pell, hi havia metges, advocats, mestres, pintors, fusters, sastres... i enmig d'ells hi havia un violinista.
Un vespre, quan els presoners formaven enmig del camp per fer el recompte diari, el violinista agafà el seu vell violí i es dirigí al bell mig d'aquell camp gelat. I amb els seus dits tremolosos començà a tocar una senzilla melodia que, poc a poc, omplí de música tot el camp. I els presoners, sense saber perquè, començaren a dansar, es miraven als ulls i es donaven les mans. I també molts dels guardians s'hi van unir. Però, el comandant del camp, després d'observar breument tot el que passava, ordenà que els soldats fessin callar el violinista, mentre l'avisava que no permetria que aquell fet tornés a succeir.
L'endemà al vespre, es tornà a repetir aquella escena. El violinista començà a interpretar una petita melodia enmig del camp, i els presoners i molts soldats s'hi afegeixen. El comandant, irat, va fer agafar el violí del presoner, i el trencà en mil trossos davant de tothom.
Al vespre següent, mentre tothom estava formant enmig d'aquella inhumana plaça del camp, el violinista, es dirigí de nou al centre, amb un tros de fusta i un filferro rovellat, començà a tocar la mateixa melodia com si encara tingués el violí. I malgrat que només produïa uns sons incomprensibles i sense gens d'harmonia, els presoners començaren a dansar agafats de les mans, i moltes cares començaren a ser il·luminades per uns tímids somriures. El comandant, fora de sí, ordenà que trenquessin els ossos d'aquell presoner.
I l'endemà, a la mateixa hora, quan els presoners arribaven dels treballs forçats i s'anaven col·locant en ordre per al recompte de cada vespre, d'un dels barracons en sortí una figura tremolosa, amb els braços inerts i embolcallats amb draps bruts de sang. Es dirigí, poc a poc, al bell del mig camp, i un cop allí, començà a moure's com si toqués el violí. Mentre feia aquests moviments, els presoners començaren a dansar i a somriure, i els guardians restaren en silenci meravellats. De sobte, el comandant, ple d'ira, agafà la seva pistola i disparà sis trets sobre el violinista. Després, ordenà que el cos del violinista fos llançat a un dels forns crematoris.
Però, el vespre següent, un estrany silenci regnava en aquell camp. El comandant sortí del seu despatx i anà directament a veure el que succeïa. Quan arribà a la plaça del camp, veié que tots els presoners dansaven i es donaven les mans, com si encara sentissin les notes d'aquella senzilla melodia que tocava el violinista. Els guardians, somreien, i alguns, fins i tot, ploraven. Mentre el comandant restava callat, sense saber què fer, se li acostà un oficial i li digué:
- Senyor, heu intentat matar la vida. I hauríeu de saber que només es pot matar allò que està disposat a morir.

Aquest relat no hagués estat possible sense l'ajuda i la presència de la Meritxell, una persona que ocupa un lloc molt especial a la meva vida. A més, és el primer àngel de crema catalana que conec. Gràcies Meri, per continuar al meu costat malgrat tots els meus defectes i imperfeccions!