EL SOMRIS

EL SOMRÍS

La vaig veure per primer cop, enguany, en l’escola de belles arts, on feia temps que jo n’era alumne i tot i que el nostre grup és bastant nombrós però un xic madur en general, l’aire fresc que suposà la seva incorporació ens n’alegrà a tots. Certament, la seva joventut, simpatia, i cordialitat, feu que a tots ens captivà la seva presència.

Jo, particularment, en destacaria, sobre tot, el seu somriure innat, gens forçat, que associat a la seva dolça mirada, la feia la noia més atractiva de totes les presents en aquella escola i de moltes de les que he arribat a conèixer en el decurs de la meva vida. La sort feu que el seu lloc habitual correspongués vora on jo em solia situar, la qual cosa, va permetre què a poc a poc, anéssim establint converses, curtes, però intenses i que ens va permetre’ns conèixer-nos tal i com érem i com pensàvem sobre tota mena de temes.

D’això em vaig treure la conclusió que era una noia estupenda en tots sentits, i si no fos per la diferencia d’edat que ens separava, de ben segur (en el supòsit que no hagués tingut company - com em confessà un dia-) li hagués proposat tenir-hi una relació seriosa com a parella.

Tot d’una però, va faltar bastants dies a classe i segons que ens digué la professora, no era pas per malaltia, sinó per qüestions personals. Passaren unes setmanes i oh alegria!, va tornar a fer acte de presència, amb la mateixa imatge de sempre i amb el somriure tan característic d’ella.

Quan varem tenir ocasió li vaig preguntar pel motiu de les seves darreres absències i en privat, em confessà que ho havia deixat amb la parella després de més de sIs anys de convivència i que necessitava replantejar-se la seva vida.

L’únic comentari que vaig gosar dir-li era de què ho havia sabut dissimular molt bé perquè ningú li hagués notat res, ni menys jo que tenint-la al costat sempre, no li treia mai la mirada de sobre. Una cosa sí però li vaig recalcar: “no perdis mai aquest somriure tant dolç perquè fas que tothom se te n’enamori”.

No entenc com hi pot haver algun home que tenint a la vora un somriure tan dolç, envejable, femení, suggestiu, encomiable, se’l deixi escapar tan fàcilment. Jo, d’haver estar el noi en qüestió, lluitaria i cediria amb el que fos per tal de que no em fugís de la meva vida.

No és fàcil trobar algú que t’alegri la vida només amb l’expressió física dels seus llavis, i aquesta noia, aquesta persona, aquesta amiga, n’és una.