El safareig de l'eixida

L'àvia tenia una preciosa eixida
plena de flors,
però el que més m'agradava
era el safareig,
que al costat estava.

Una mata de lliris blancs de paparina
feien companyia al safareig
i deixaven anar una olor fina i penetrant
i es que l'avia quan anava rentant,
aigua els hi anava tirant.

Quan l'àvia rentava jo m'enfilava a un petit
escalonet que estava a un costat,
i així podia mirar tot el que passava.

Em donava un mocador per a rentar
i així no l'havia de molestar.

A l'altre costat del jardí
hi vivia un gesamí.
Era maco, exhuberant
i de tant anys que tenia
se li havien fet uns troncs gruixuts,
abarrucats...
I regalava unes floretes blanques que eren un encant.

L'àvia era la reina dels llençols.
A mi m'agradava veure quan esvendia.
Quan eren ben ensvendits es posava a cargolar-los,
i em deia, nena fuig d'aquí!
I jo corrents cap al gesamí m'amagava
mentre que per un forat mirava el que l'avia preparava.

Doncs com anva dient,
quan els llençols estaven ben cargolats
els tirava a l'estenedor
com un llaç estenedor.

Com m'agradava tot allò!
I jo, sota el gesamí quieta em quedava
esperant la segona actuació.

Sempre me n'he enrecordat,
i un premi li hagués donat a l'avia
per la seva actuació i la gracia que tenia
en tirar els seus llençols a l'estenedor.