El retorn a la vida real.

La Laia havia viscut sempre convençuda que existia l'amor ideal. Sí. N'havia estat sempre convençuda. Fins i tot, en somnis havia somiat una vida idíl·lica al costat de l'home dels seus somnis.

Era un home al qual no podia veure el rostre, però podia escoltar el seu timbre de veu profund; un timbre de veu que la feia tremolar i delirar. També, en somnis, havia pogut veure com eren les seves mans; unes mans càlides i fermes amb un tacte suau i alhora ferm. També havia pogut intuir la silueta del seu cos; havia pogut esbrinar el seu esguard imponent que li provocava l'anul·lació dels seus sentits.

Sovint, havia somiat que l'home dels seus somnis apareixia per casualitat al seu costat, sense buscar-lo i, que de seguida, li demanava una cita, dues, tres i, que un dia, en sortir del cinema es fonien en un dolç bes.

També somiava que els anys passaven i que havien tingut dos fills; un fill i una filla. I la vida continuava igual per a ells. Per ells cada dia era un dia nou per inventar i per descobrir junts. Els dilluns semblaven dissabtes i els cigrons tenien gust a canelons. I quan es despertaven a la matinada, després d'haver fet l'amor per la nit, buscaven qualsevol tipus de pretext per tornar a fondre els seus cossos.

De cop i volta, però, sona el despertador. Són les set del matí. La Laia es desperta; obre els ulls i la seva mà palpa el buit que té al seu costat. LLavors es gira i cau a terra. Quan cau, topa amb el dur terra de l'habitació solitària i topa també amb la dura realitat: havia retornat a la vida real.