El Príncep Jordi

Avui, en arribar al lloc de la tertúlia d'una de les meves penyes, m'he trobat, suposo per pròpia confusió de dia, que dues cadires de l'entorn de la taula que presideix normalment les nostres converses, estaven ocupades pels dos personatges que havia sentit conversar fa uns dies sobre el nomenclàtor dels carrers de Barcelona.
Ambdós, en veure la meva marxa decidida cap als setis que ocupaven, estranyats, em feren la pregunta que els pertocava:
-És que hem ocupat una taula reservada, jove?
Jo, està clar, vaig demanar excuses explicant que es tractava d'una confusió meva. I ja me n'anava, empegueït, quan se'm va ocórrer donar-me a conèixer, explicant-los que els havia sentit parlar d'històries de gent important que el nostre nomenclàtor honora, i com que jo sóc una mena de lletraferit amb ínfules d'historiador, els volia preguntar si seguien conversant encara del mateix tema...
-Precisament!... jove - contestà l'home de la crescuda barba blanca.- D'antuvi, deixeu que us informi que jo em dic Guerau Foix i el company aquí present, qui fa dos dies platicava amb mi sobre les històries que vau sentir, és Ermengol Vinyoles, un destacat conreador de l'art de les investigacions històriques sobre els nobles anys de l'apogeu català de l'Edat Mijana. I jo, en aquest moment, anava a preguntar-li si podia fer-me avinent quelcom que, encara que sembli estrany, no sé del cert...: la història contada a mitges, aquests dies, sobre el príncep Jordi, perquè, segons sembla, fa tres-cents anys que va morir aquí...
Ermengol Vinyoles semblava una persona afable i modesta. Interrompent el seu amic, digué:
-Em plau trobar algú interessat en temes que, avui, poc es manuclegen... Si voleu, asseieu-vos amb nosaltres, i sentireu el què volia explicar al meu curiós amic Guerau.
Jo, agraït, amb em vaig asseure amb ells, demostrant-los-hi el meu interès.
I Ermengol Vinyoles parlà:

A Barcelona tenim un carrer que es diu "del Príncep Jordi", una travesia del carrer de Tarragona, a prop de la plaça d'Espanya. I parlàvem de de qui fou aquest príncep. I jo, del poc que sé, sé quatre coses que us puc fer donara a conèixer.
Es tracta de Jordi d'Hessen Darmstadt, nascut el 1669 a la ciutat alemanya de Darmstadt.
Diplomàtic, embaixador d'Austria a Londres i Lisboa, contribuí a fer possible l'Aliança d'Anglaterra, Holanda, Portugal i l'Imperi contra Espanya i la França borbòniques.
Militar, lluità a Hongria contra el turcs, a la batalla de Mohacs, l'any 1688, a la guerra dels Nou Anys, a Irlanda, l'any 1690, rertornant altra cop a Hongria.
Vingué al Principat a principi de l'any 1695, enviat per l'emperador austríac, amb un cos expedicionari de 2000 soldats alemanys per ajudar Carles II contra un atac de Lluís XIV.
L'any 1697 defensà Barcelona d'un setge francès. I rendí la ciutat, obligat per Madrid, contra la seva voluntat.
Fou nomenat Lloctinent general de Catalunya i Vicari general de la Corona catalano-aragonesa el gener de 1698 (a la retirada del duc de Vendôme). Fou identificat aviat amb la pervivència de les institucions, i la seva popularitat esdevingué general. Tractat pels catalans com un compatriota més, amb admiració i afecte, aprengué el català i participà activament en les activitats socials ciutadanes. La seva destitució, el 1701, en iniciarse el regnat de Felip V, fou el primer obstacle que s'interposà entre Barcelona i el nou règim polític.
Iniciada la guerra de Successió, participà el 1702 en una expedició aliada a Cadis. El tres d'agost de 1704, essent Mariscal de Camp Imperial, acompanyava una flota anglo-holandesa comandada per l'almirall Sir George Rooke qui, tot creuant l'estret de Gibraltar, decidí assaltar la plaça. El príncep Jordi fou el Cap de les forces d'assalt, entre les quals es comptaven 300 soldats catalans. Gibraltar es trobava sense fortificar i defensat tan sols per una guarnició d'uns centenars de soldats. La plaça es guanyà sense pràcticament trobar resistència. La notícia de l'acció commogué Europa.
El príncep Jordi rebé l'encàrrec de defensar la plaça conquerida. Un exèrcit hispano-francès comandat per Tessé, protegit intermitentment per una esquadra francesa fondejada a Cadis, intentà la reconquesta del penyal després del seu setge durant tot l'hivern d'aquell any. El príncep Jordi resistí. I el penyal romangué britànic.
Poc després d'ésser signat el pacte anglo-català de Gènova, coincidint amb la revolta dels vigatans contra l'exèrcit espanyol (comandats per Bac de Roda), arribà a Barcelona amb un estol aliat. Comandant l'exèrcit catalano-austríac, prengué per assalt, el dia 14 de setembre de 1705, el castell de Montjuïc, en poder de les forces borbòniques, empresa que costà vuit-centes baixes. Una d'elles fou la del príncep Jordi, que morí en l'acció.
La seva mort tingué un gran ressò popular i fou molt sentida arreu del Principat. El seu amor als catalans i el dels catalans cap a ell el convertiren en un mite.

Per això, aquest any, una associacions catalanes s'han fet ressó d'aquells fets, recordant els seus funerals a Josepets, i l'enterrament, amb la nota lúgubre d'haver-se enviat aleshores a Viena el seu cor, on fou sepultat amb tots els honors.

Seguí una conversa entretinguda sbre el nomenclàtor barceloní. L'historiador em preguntà com era que jo estava interessat en el tema, i jo vaig dissertar-hi llargament. Un dia en faré el relat del com i del perquè.