Cercador
El pou
Un relat de: rautortorQuan era un nen,
més tafaner que murri,
vaig caure a la sina d’un pou,
menut i avinent, bonic,
mes, ple d’enganyifes.
Just al brocal, rajava una canella
d’aigua clara i seductora,
glacial com l’àngel de la mort.
L’estiu i la set tramaren la tragèdia.
Relliscà el peu per la mullena,
capitombí... i, tot d’una,
el cel de juny s’havia convertit
en foscor humida sota el fangar.
Un glop de llac i silenci.
Un altre nen, el fill del carreter,
company de jocs i estrella de la guarda,
va dur ma mare fins a l’abisme infaust.
Tan sols restava exempt de llot i de tenebra
el taló blanc d’una sabata,
taca de llum al sostre de la nit.
Ni el fer Aquil•les gaudí de tanta sort.
De mantinent, sorgia de l’avenc
mon cos blavós, immòbil, atuït:
fràgil vaivé entre la llum i l’ombra.
Un esgarip, com d’un cadell nounat,
des de la gola negada d’infortuni,
va desclavar les urpes de la parca.
Restà, però, el malson
sempre amatent sota el coixí.
més tafaner que murri,
vaig caure a la sina d’un pou,
menut i avinent, bonic,
mes, ple d’enganyifes.
Just al brocal, rajava una canella
d’aigua clara i seductora,
glacial com l’àngel de la mort.
L’estiu i la set tramaren la tragèdia.
Relliscà el peu per la mullena,
capitombí... i, tot d’una,
el cel de juny s’havia convertit
en foscor humida sota el fangar.
Un glop de llac i silenci.
Un altre nen, el fill del carreter,
company de jocs i estrella de la guarda,
va dur ma mare fins a l’abisme infaust.
Tan sols restava exempt de llot i de tenebra
el taló blanc d’una sabata,
taca de llum al sostre de la nit.
Ni el fer Aquil•les gaudí de tanta sort.
De mantinent, sorgia de l’avenc
mon cos blavós, immòbil, atuït:
fràgil vaivé entre la llum i l’ombra.
Un esgarip, com d’un cadell nounat,
des de la gola negada d’infortuni,
va desclavar les urpes de la parca.
Restà, però, el malson
sempre amatent sota el coixí.
l´Autor
222 Relats
757 Comentaris
138531 Lectures
Valoració de l'autor: 9.89
Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.
Fotografia d'Arno Rafael Minkkinen
Últims relats de l'autor
- Haikus de primavera
- ... i els canons deixaren de cridar
- És quan penso en tu
- Laocoont 2.0 [a Tel Aviv]
- L’àngel caigut
- El cromlec dels dotze menhirs
- Quan arribi l’hivern
- Sé d’un lloc, sé d’un temps
- L’om i el llamp
- Nit de finestres
- Abans de res, abans de tot
- El mastí del cavaller
- Amb el darrer vol
- L'aroma
- Encara