Cercador
el pes del buit
Un relat de: teresa serramià i samsó- Compartir:
I em duc a mi mateixa pels camins
d'aquest silenci sorollós, espai immens
del tel tensat que es trenca; i amb mi duc
cotxes, fanals i cases, abocant-se pels meus ulls;
el fil fimbreja sota els peus i jo,
malgat el pes immens de tant de buit
em sento ingràvida i ho guardo tot
quedant-me sense res.
Comentaris
-
falsa lleugeresa[Ofensiu]manel | 11-02-2007
Aquesta sensació contradictòria ens acompanya massa sovint. Tot pesa tant i tan poc a l'hora!. No puc evitar que em vingui al cap "la insostenible lleugeresa del ser" de Kundera i fins i tot un dels pensaments de l'Arbequina: (magnífic relataire d'aquesta casa) "El misteri de la vida rau, finalment, en la simplicitat: la vida és ben poca cosa"
Bell poema que reflecteix molt bé aquesta contradicció i amb meravelles com: "tel tensat que es trenca" o "el fil fimbreja sota els peus".
És sempre interessant llegir-te, i tot un plaer.
Uns petons!
manel