EL PERFECCIONITA. Capítol 8.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)



CAPÍTOL VUITÈ


L'endemà, diumenge, despertaren al Joan Baldric un seguit de campanades, molt de matí. Es girà de costat, tapant-se de cap i tot. Retornà el silenci, però en Joan ja no podia tonar a agafar el son. Donà voltes i voltes al llit, molest, fins es tornà a mig adormir. Sí: mig, ho hem dit bé. No dormia del tot perqué en aquest cas no hagués sentit els remors de la gent que passava pel carrer i enraonava fort. Però tampoc estava despert, perquè somiava. Somiava que conduïä el seu cotxe, amb la muller al costat i tota la mainada al darrera. Anava a poc a poc perquè una boira espessa li impedia de veure què tenia al seu davant. I, malgrat això, els cotxes el passaven per la dreta i per l'esquerra a tota velocitat esquitxant el seu parabrises de fang. Intentà fer anar el seus neteja-parabrises, però no li funcionà. Intentà frenar i no podia moure el peu per prémer el fre. Intentà frenar amb el fre de mà i comprovà que, ara, la seva mà tampoc obeïa la seva voluntat. La dona cridava manant-li que frenés, que anaven a xocar contra quelcom que s'havia aturat davant seu. Ell intentava veure, i no veia; intentava moure's i no podia; intentava cridar i es trobava completament paralitzat de veu... Féu un esforç sobrehumà per incorporar-se perquè sabia que allò era sols un somni: inútilment. Sort d'unes noves campanades... Quina angúnia havia passat! Es desvetllà maleïnt la idea que havia tingut abans, no sabia a quina hora, de tornar-se a dormir. Posà els peus a terra. Esperà uns moments fins a eixorivir-se del tot. I anà a la dutxa.

Eren quarts de nou quan baixà a esmorzar. Abans que na Fela li recriminés la seva manca de puntualitat en els àpats, saludà:
- Bon dia, Fela... Suposo que avui, per ser diumenge, es pot esmorzar una mica més tard, oi? Feu molt bona cara. Es veu que heu dormit bé... més bé que jo, ben segur...
- Bon dia, -contestà na Fela, sense parlar de l'hora. -Teniu l‘esmorzar a taula. El compartireu amb un nou hoste. Potser el coneixereu : és de Barcelona. Ara baixa.
Joan somrigué pensant que na Fela havia deduït que si era de Barcelona com ell, era probable que es coneguessin. Entrà al menjador-cuina, s'assegué a una de les dues cadires acostades a la taula, i comença a servir-se. Immediatament després aparegué el nou hoste, s'assegué al seu davant, el mirà i el saludà.
-Bon dia, i bona sorpresa, Baldric!
En Joan quedà bocabadat. Era un amic seu, també arquitecte, que ocupava un càrrec a la Direcció General del Patrimoni. Es deia Camil Campdesunyer, tenia poc més o menys la seva edat, era decidit, afable, elegant i xerraire.
- Què hi fots, aquí? -no pogué menys d'etzibar-li en Joan, per tota salutació.
- Feina en diumenge. Haig de visitar l'església d'aquest llogarret, i com que el diumenge és l‘únic dia que està oberta, ja ho veus, aquí em tens.
- Té alguna cosa de notable?
- I tant! Bé. Esmorzem. Ja t'ho explicaré quan hi anem. Suposo que ‘hi acompanyaràs, oi?

En Camil pertany a aquell grup d'homes que sap manar. Ja sabem que els éssers humans es classifiquen, de vegades, en dos grups: un grup minoritari que correspon als que saben manar i manen, i i el grup majoritari que no sap manar i no mana. Cal fer un incís, i és aquest: que també hi ha excepcions. Però hem de convenir que quan es produeix qualsevol excepció, sempre és temporal. Volem dir que qui no sap manar pot arribar a manar en alguna ocasó, però, si ho arriba a fer, el càrrec li durarà poc. Em quant a les maneres de manar, són molt vàries. Hi ha qui mana fent veure que no ho fa, amb preguntes fetes amb delicadesa que inviten a una contesta afirmativa. En Camil Campdesunyer era, sospitava en Joan, d'aquesta mena de manaires. Era, doncs, un manaire elegant, no d'aquells altres que imposen la seva autoritat a cops d'ordres, que la majoria de vegades ofenen.

Malgrat haver manifestat que ja li explicaria quan hi anessin, en Camil va començar les explicacions tot esmorzant.
- ¿Tu no t‘has fixat que aquest camí de pujada, aquest carrer on som, vull dir, queda tancat per dalt amb un magnífic monument? No t'has fixat que quan s'acaben a dreta i esquerra les rònegues cases de pedra, estucades a trossos, amb magnífiques balconades de fusta i barbacanes de gran volada, apareixen al fons un àbsis amb teulada de pissarra, uns paraments de pedra i un campanar de quatre pisos?
- Home... vaig arribar fa dos dies i, està clar, encara...
- Quin arquitecte estàs fet! Tu no tens la passió pels monuments. Tu ets d'aquells que per veure un monument t'hi han de dur i t'han de dir que ho és. Tu, com tants arquitectes d'avui, no teniu idea de la riquesa del nostre país en arquitectura romànica. Tot tenint-la al davant, ni la veieu... Sàpigues que l'església que ara veuràs és gairebé igual a la de Beget. Aquesta sí que la deus coneixer, no?
- Ho lamento... confesso la meva ignorància, però com que surto tan poc...
- Treballant, clar. Tu ets, naturalment, dels que us desviviu per la feina que feu, per la merda de cases que construiu. Tu ets dels que aconsegueixen no tenir emps per a res, creient que la vostra responsabilitat s'ha d'avantposar fins i tot a la mateixa formació arquitectònica.
- Estàs pixant fora de test, Camil. Ja em perdonaràs que et digui que sembles obsessionat per la teva especialitat, l'única arquitectura que creus que és arquitectura, la de les arcuacions lombardes, i això, no ho oblidis, és sols una petita part del món de la construcció...
- Be. Hem acabat. I com que ja m'espera el mossèn, que són quasi les deu, anem cap allà.

Els dos amics sortiren plegats. Que d'amics ho eren de feia temps, sense que es veiessin més que de tard en tard, com passa tantes vegades entre els professionals que es prenen la seva feina massa seriosament.
Mentre arribaven, en Camil, esguardant fixament el campanar, deia al seu amic:
- Fixa't que és bonic... Fixa't-hi, fixa't-hi...

Mossen Portella, Jesús Portella Valls, pròpiament, ja era a la porta, una porta lateral, l'"autèntica", com digué en Camil. Es presentaren. El mossèn i en Camil s'havien cartejat i, darrerament, havien parlat per telèfon. En Camil volgué deixar clar que el seu acompanyant, en Joan Baldric, que també era arquitecte, era allí d'oïdor. En una paraula: que qui manava i decidia les coses del patrimoni, millor dit, del Patrimoni amb majúscula, era ell, en Camil Campdesunyer...

- Així, vostè, senyor Baldric, deu ser l'hoste de na Fela, qui ha vingut a descansar uns dies...
- Sí, en efecte. Com corren les notícies!
- Ja veurà: és que aquest poblet és molt petit i tot se sap en poques hores... Doncs sí, senyor Campdesunyer -afegí dirigint-se, ara, a l'arquitecte que havia de prendre decisions, i que, per això era allí-, les notícies bones i les dolentes es barregen.
- Què voleu dir?
- Doncs jutament el que he dit. Que, d'una banda, com vostè sap, les goteres ja inunden el presbiteri els dies que plou, i trossos ben grossos de guixos antics han caigut, que en Quim de can Bruixot li'n donarà prou fe... però ja ho veurà ara, vostè, tot això: anem-hi...

Abans d'acompanyar-lo a veure les lesions, en Camil no pogué menys que recordar-li que s'havia deixat d'explicar quines eren les coses bones, si és que n'hi havia...
- I tant que n'hi ha! Miri: això de fer-se vell té un mal gros, ¡ és que tot parlant d'una cosa, se te'n va una altra que pensaves dir... Els parèntesis, sap? Quan els vells fem un parèntesi, ens aturem quan l'hem acabat, perquè no sabem pas què era allò que volíem explicar abans, sabeu? Amb els sermons em passa cada cosa! Mireu: l'altre dia, per no anar més lluny...
- Perdoneu, mossèn Portella, però estàveu parlant d'unes bones notícies, i no surten...
- Sí. Això. El senyor Bellfaig ho pagarà tot, quasi tot, vaja...
- Que vol comprar el cel, aquest bon senyor?
- I vegeu... qui ho sap? Avui, tothom creu que amb els diners es pot aconseguir tot...
- Entrem, entrem, mossèn, a veure què passa al sostre d'aquesta església...
- Hòstia!...- flestomà l'entès en patrimoni, tot just entraren els tres al temple.
- Són grosses, oi, les goteres? -mussità mossèn Jesús.
- Perdoneu, mossèn... No em referia a les goteres... Com és possible malmetre un temple d'aquesta manera?
- Què voleu dir? -preguntà, intrigat, el servidor de Déu.

El mossèn no havia trobat mai estrany que la seva església tingués per fora totes les característiques d'una esglesieta romànica del segle XII, fos engui¡xada per dins, amb dolentes pintures al fresc imitant pilastres, bases i capitells, i, oh sorpresa!, un sostre imitant voltes gòtiques, amb els seus arcs torals, formers i creuers i tot, i claus de volta!
-Teniu goteres per sort, mossèn. I per sort ha caigut mitja falsa volta de guix! Necessito una escala llarga i una llanterna.
El mossèn no entenia res de res. Amb ulls esbatanats es quedà mirant en Joan com si cerqués ajuda, que allò d'una escala llarga i una llanterna en comptes d'una anada al campanar per a veure, des de dalt, què li passava a la teulada de l'església... això no ho entenia. A més a més, d'on podia treure, ell, aquells estris? I els ho digué així mateix.
- Doncs cerqueu-los, que jo vinc de lluny per veure què passa. No voldreu pas que els vagi a buscar jo a Barcelona, oi?
- Excuseu-me, però es que aviat haig de dir missa, sabeu?, i no tindrem pas temps. Veniu aquesta tarda a les tres, que ja hauré trobat la solució, em penso...
- Fins després, doncs,- digué, sec, en Camil. I sortí.

En Joan Baldric opinà, aleshores, que s'havia equivocat amb el manaire de Camil. Que no tenia un caràcter persuassiu, ni era delicat, ni tan sols educat. I com que ho lamentà pel mossèn, que es veia un tros de pa beneït, es quedà amb ell per fer-li alguns comentaris.

- Si voleu, jo us diré què en penso de tot això -començà.
- Oh, i tant! Digueu, digueu...
- Doncs em penso que el senyor Campdesunyer pensa que aquestes voltes de guix són falses,
fetes qui sap quan, i que poden amagar la volta autèntica del temple, potser una volta romànica feta de carreus i, potser, fins i tot, una volta amb pintures del segle XII. Per això deu haver dit que era una sort que hi haguessin goteres, sabeu?, que si fos com us dic, o ell deu pensar, tindríeu la sort de trobar-vos de rector d'un poblet amb una església que seria una obra d'art per fora i per dins, i això és important, no us sembla? L'escala i la llanterna les deu voler per ficar el cap pel forat que s'ha fet al racó del presbiteri, allà on ha caigut un tros de volta de guix, i comprovar si és cert tot això...
Ara sí que ho entenia mossèn Jesús, Marededéusantíssima! Se sentí immeditament amic d'en Joan. Li ho volgué demostrar, amb la bonhomia que el caracteritzava, de la manera que sabia fer-ho: enraonant d'allò que li havia ensenyat el seu ofici i la seva dedicació a conèixer la gent, i a comprendre-la, i a perdonar-la, durant anys i anys.
En Joan se l'escoltà amb atenció. De tant en tant mirava el rellotge. Li costà, a mossèn Jesús, d'entendre que en Joan li volia dir que faria tard. Al final, ho entengué i s'acomiadà d'ell, entrant a la sagristia, mentre li preguntava::
- Oireu la missa?
- Sí. Està clar.

S'assegué a l'extrem del banc que tenia més proper per esperar que comencés. Aviat van entrar feligresos, tots endiumenjats. A mesura que entraven, se'l miraven de cua d'ull, com a novetat. Tingué la sensació que les mirades eren de satisfacció: que qui assistia a missa valorava molt positivament la seva companyia. I ell trobava curiós que fos així perquè ell, que era agnòstic perquè no podia haver estat res més, mai hagués pogut lligar l'assistència a un acte religiós, o unes creences, amb quelcom de positiu ni de negatiu relatiu a la persona.

Començà la missa. En Joan sentia mots, veia cerimònies sense copsar el seu significat. Ell, que tan sols anava a missa quan assistia als funerals d'algun amic o conegut seu, donava per fet que aquell costum existia, que es feien i deien coses per salvar ànimes, i que molta gent era feliç creient-ho. No ho entenia, però ho donava per fet. Així que rumiant, rumiant, va anar allunyant-se de pensament del que s'esdevenia al seu davant i al seu entorn. Fins que sentí predicar el capellà. I intentà prestar atenció.

"...fixeu-vos -anava dient als seus feligressos mossèn Portella- que cada vegada que escriviu una carta estampeu un número. Enguany, l'any on som. És a dir que, diariament, milions de persnes fan referència a la data de naixement del Mestre. Cada dia, doncs, milions de persones recorden que un contingut doctrinal ens va ésser revelat, que un Missatge de salvació òptim, sublim, irreformable, va arribar a la humanitat...

" Per comble, tot i que no caldria, unes balançades vénen sovint a avalar la Revelació. Són els Miracles, com el que ens explica l'Evangeli d'avui. Són aquests conjunts de fets insòlits, sempre benefactors i tan carregats de significació que cap tècnica científica no pot (ni remotament) realitzar. Són els fets inexplicables amb la lògica del raonament, que han esmicolat els prejudicis seculars dels agnòstics i dels ateus: aquests homes que vénen encara lluitant desesperadament per a combatre la realitat històrica del miracle, aquests homes que diuen que els fets miraculosos no han existit mai, que no tenen cap fonament raonable per a poder-hi creure
" Els seus prejudicis, els prejudicis d'aquests homes, els han fet caure en el ridícul total quan s'ha anat produïnt la testificacó apologètica, realment impressionant, val a dir-ho, de molts dels fets miraculosos coneguts. De tal manera que la història dels miracles ha quedat fora de tot dubte possible. I així, la veritable interpretacó dels fets miraclosos recolza la fe de cada creient, i assenyala que la nostra Església és la dipositària dels grans favors de la Providència.
" El món, emperò, amb el seu tragí i els afanys que cada ésser humà porta dins seu, ens té absorts en petiteses, fent-nos deixar de banda les úniques qüestions permanents i transcendentals que ens hauríen de fer reflexionar,molt més sovint del que ho fem, sobre el perquè de tantes i tantes coses i, especialment d'aquesta: què hi fem aquí? Quin és el sentit de la totalitat humana? A què ve i quin sentit té la nostra existència? On anem, si anem a algun lloc?

" Déu ha contestat aquestes preguntes amb la Revelació. La religió ha de representar la nostra actitud de resposta a la seva voluntat. Cerquem, doncs, abans que tot, a Déu com a Senyor nostre, i la fidelitat als seus designis; adorem-lo sempre amb una constant disposició al voler de la seva Providència; agraïm a tothora els béns rebuts; implorem perdó pels nostres pecats d'ingratitut i d'infidelitat; i sol.licitem ajut per la nostra comesa a la terra.
" Per nosaltres, doncs, germans meus, com cristians que som, la religió ha de presidir els nostres pensaments i els nostres actes. El primer, recordem-ho sempre, ha de ser estimar el Pare que es Amor i, el segon, estimar el proïsme, la qual cosa vol dir donar, donar-se, i ajudar, no pas exigir.
" La salvació cristiana és l'única possible. I el camí de la fe és el camí de la salvació. Tanmateix, la niciesa mundial va posant entrebancs, l'un darrera l'altre, al bon camí. Que les futeses de cada dia no ens el facin oblidar...

En Joan no pogué dir, ni dir-se a ell mateix, si el sermò acabà aquí o anà seguint. En Joan havia arribat, escoltant, a un estat patològic d'inèpcia de comprensió, semblant, o igual, al que havia patit un cop començada la missa. La seva inconsciència s'havia iniciat no sabia com, ni sabia com s'havia dilluït el seu raonament acostant-lo al zero absolut, fins a adonar-se que no s'adonava de res, fins a saber que la seva existència ja s'havia extingit, i que la seva voluntat havia mort. La profunditat de l'estrany desvaniment l'anà descobrint amb lentitud, amb consciéncia de recobrar la consciéncia, amb la clara percepció de que havia renascut sense saber com ho havia fet. Ara mateix, ja despèrt, es trobà assegut, sense saber com hi havia arribat, davant d'una taula parada per la Fela, tot sol, mirant el cel ras, esperant el dinar. Què li havia passat? D'on venia, i com avia retornat a casa seva? No ho sabia...