El PERFECCIONISTA (Novel.la) Capítol 5

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)



CAPÍTOL CINQUÈ

Saví no arribava ni a poble. Un carrer amb quatre cases separades a una banda i quatre cases separades a l'altra, una travessia amb mitja dotzena de casalots, tres casunyets i, al seu extrem, una església insignificant; això era tot, si exceptuem uns quants caminois que aconduïen a sengles cases isolades. Complementeu la imatge amb l'abrupta pendent del carrer principal, el seu paviment fet amb llambordes escampades de grossos còdols de torrent, la terra, el fang sec, i les roderes del trencall i dels corriols asprius, una arquitectura rònega de maçoneria arrebosada a trossos, teulades de pissarra amb enormes ràfecs mig penjants i mig suportats per grosses mènsules fetes de bastos rolls, afegiu-hi unes balconades plenes de testos farcits de geranis, i haureu completat la visió d'en Joan Baldric a la seva arribada al llogarret.

La fonda, que no volia arribar a tant, tan sols era una casa que, quan li demanaven, llogava un parell d'habitacions que no necessitava, i que servia als hostes un menjar casolà que la mestressa sabia cuinar molt bé. Era el casalot més proper a l‘església, a dalt de tot del trencall del carrer principal.

En Joan havia deixat el seu cotxe a una mena de quadra que hi havia al peu de la carretera de macadam que l'havia aconduït al llogarret, una carretera de tres metres escassos d'amplària que arribava, i acabava, a Saví. En Joan, tot fent els darrers quilòmetres de recorregut, havia anat preocupant-se més i més pensant en la possibilitat de topar-se amb un cotxe en sentit contrari, perquè en aquell camí semblava que no hi cabien dos cotxes, ni que cap d'ells hagués pogut arrecerarse ni a una banda ni a l'altra: a l'una, perquè la carretera -anomenem-la així- hi tenia un cingle que feia vertigen de mirar, i a l'altra perquè hi havia un rost terraplè.
De la quadra del camí ral es pujava al llogarret per un camí en pendís que el cotxe no hagués pogut pas pujar. Tanmateix, tampoc era gens lluny. Així que en Joan Baldric, carregat amb les seves dues maletes de personatge de ciutat i cara d'haver arribat a un altre món, aconseguí, sà i estalvi, arribar a can Despou, on la mestressa, avisada de la visita, feia un parell d'hores que l'esperava asseguda a un tamboret vora la porta, tot fent calceta.
- El senyor Baldric, suposo?
- Sí. A can Despou?
- Això. Passeu, passeu.
En Joan agafà les maletes i seguí la dona, qui, passat un gran vestíbul, enfilà una escaleta empinada. Sortiren a un espaiós replà amb dues portes a cada banda.
- Aquesta és la vostra habitació -digué la dona entrant a una vasta cambra d'alt sostre de bigues vistes, parets emblanquinades, quatre mobles que devien ser tan antics com la casa, i un balcó. I quin balcó! Donava al sudest, cara al xaloc, amb una vista meravellosa que s'extenia fins a molt lluny, davallant cap a la vall d'on havia pujat. Des del balcó tan sols es veien les estribacions de les muntanyes que envoltaven el llogarret pel nord, traspassant llevant i ponent. Cara a mitjorn s'extenia el paisatge més tranquil i ubèrrim que en Joan mai havia pogut contemplar.
Oh! -no pogué menys d'exclamar en sortir al balcó. La dona li preguntà si li deia alguna cosa.
- No. No...
- Us deixo. Si necessiteu res, em crideu. Em dic Fela. Na Fela de can Despou, ja ho sabeu. Per a servir-vos... Esmorzar a les set, dinar a la una, sopar a les vuit.- S'aturà un moment abans d'anar-se'n, esguardà l'hoste de baix a dalt, i comentà:
-Aquí us trobareu millor sense americana, sense corbata i amb sabates més còmodes, sabeu? I de nit, abrigueu-vos bé, que aquí dalt encara hi fa fred, passada l'hora baixa.
- Em voleu dir on és la cambra de bany?
- A la porta del davant... però no tenim banyera, sols dutxa.
- Ja em va bé. Mai em banyo, jo. Prefereixo dutxar-me.

La mestressa, na Fela, anava vestida de negre, amb un mocador al cap, i gastava un posat humil i ulls tristos. Devia tenir uns cinquanta anys, però potser les aparences enganyaven i en tenia molts menys. Se la veia marcada de petites arrugues al voltant dels ulls, amb bosses ben marcades però gens inflades. Era encara de bon veure, però devia haver estat guapa. Vivia tota sola.

En Joan Baldric, no sabria pas dir per què, se sentia eufòric en aquell moment, en el nou ambient. Desféu les maletes posant les sevs coses a l'armari i a la calaixera, es canvià de roba després d'anar al lavabo, i sorti a donar un tomb. Volia aprofitar la mitja hora que quedava abans de pondre's el sol, per veure els entorns.
-Ara torno- digué a na Fela, tot sortint.

Davallà a poc a poc tot esguardant l'escenari. Li interessaren les cases. A baix, sortint al carrer major, a la cantonada, hi descobrí una casa pairal magnífica, amb una portalada adovellada, finestres gòtiques i una galeria de fina columnata. Donant a mitjorn hi havia un rellotge de sol. Pogué llegir la inscripció amb dificultats. Deia això:
Jo sense sol
i tu sense fe
no som re.
Trencà cap a ponent, amunt. Unes quantes cases més, envoltades de gran patis plens de conjunts d'arreus, atifells de camp, fòtils inservibles, fems, munts de terra, brossa i escombraries. Després, res més que camps a dreta i esquerra d'un camí amb profundes roderes de carro. Seguí el camí. El sol, mig amagat entre núvols vermellosos prims i allargassats, estava a punt de colgarse. En Joan s'assegué al peu d'un garrofer per contemplar la posta.
La tranquil.litat, el silenci, i els colors aspres del paisatge, el feren pensar, per contrast, en la gran ciutat on vivia i d'on venia. Pensà com era d'absurda la massificació, l'acumulació de gent en ciutats que de cada dia es feien més grans i més inhumanes, i a les que el món tendia, allunyant-se més i més de la natura. Pensà en la possibilitat de què el retorn a ella pogués millorar la humanitat, com deien "els verds" que passaria. La gent dels pobles ¿era la mateixa que la gent de ciutat, o no? No devia ser millor, abans, fa molt de temps, la gent, quan feia una vida tribal? La mateixa gent d'aquest llogarret, ¿no devia ser molt mllor que la gent que omplia les grans ciutats, ineluctablement dominades per aquells que volen el poder i que l'aconsegueixen amb llurs arts de domini? La mateixa Fela, aquella dona humil que l'havia rebut a casa seva ¿no devia ser una bona dona, una dona amb totes les virtuts, una d'aquelles dones que ja es troben avui tan rarament a les grans ciutats?
Passà per davant seu una família que devia tornar de treballar el camp, amb eines al coll. Semblava que fossin pare, mare, i dos fills d'una edat compresa entre dotze i quinze anys. Saludaren amb poca amabilitat. En Joan els tornà molt cordialment la salutació. Ells, estranyats, fins i tot es tombaren per a mirar-se el nouvingut.
Aviat es feú fosc. Refrescava. Tenia raó na Fela: s'havia d'haver abrigat més. S'aixecà d'una revolada i reféu el camí cap al poble. No trobà ni una ànima, i això que seguí el carrer fins al seu començament, fins a prop de la carretera. Ni una botiga, ni una taverna, ni un brogit. Semblava un poblet mort. Retornà cap a casa.

Duia llibres i podria llegir fins a l'hora de sopar. N'obrí un, però no pogué posar-hi la deguda atenció. I sortí novament al balcó, abrigat, per contemplar fosca i silenci. Embadalit, arrepenjat al passamà de la barana, descansà el seu cervell de tota preocupació. El benestar absolut -pensà- es deu semblar molt a aquest estat meu del moment, buit del tot de preocupacions...
Sentí que algú tustava a la porta.
- Endavant- contestà.
Era na Fela, que venia a dir-li que podia sopar quan volgués, que el plat era a taula.

Baixà. La taula era parada a la gran sala-per-a-tot, de la qual la cuina n'era una part important, i més important encara la llar de foc i el seu immens faldar sota el qual hom podia seure. La llar estava encesa i sobre d'ella hi penjava una gran olla ennegrida.
Menjà en silenci, ben atès per na Fela, que feia anades i vingudes de la taula a la cuina i de la cuina a la taula i, quan no ho feia, esperava dreta guaitant si en Joan la necessitava.
Quan hagué acabat de sopar, s'assegué a una poltrona de la sala, agafant una revista que hi havia a una tauleta del costat. Mentre la recollia, en Joan rompé el silenci per preguntar coses, no per xafarderia, està clar, sinó per trencar el gel, per fer amistat. De totes maneres, es confessava, tot fent preguntes, que li agradaria saber quelcom de la vida idíl.lica de la gent d'aquell llogarret, i comprovar com anava d'errat en la seva apreciació de la naturalesa humana...

- Li agrada viure sola, Fela? -preguntà.
- Això no pot agradar a ningú -contestà ella amb sequedat.
- Sou vídua, tan jove?
- Sí... i no tan jove. D'altra banda, el meu marit era molt és gran que jo...
- No vàreu tenir fills?
- Una filla i un fill. El fill va morir no fa gaire. Me'l van matar...
- Què dieu, ara!
Na Fela no contestà. En Joan veié com s'enterbolia la seva mirada, tot fent esforços per no plorar.
- És una història molt trista... -digué, al cap d'una estona, tot asseient-se al davant d'ell.

En Joan no féu cap comentari, adonant-se que la dona tenia ganes de seguir enraonant. I, efectivament, enraonà profusament i extensa. La seva explicacó fou desmanegada, i interrompuda, ara i adés, per sanglots i imprecacions. En Joan l'escoltà amb atenció.

- Aquí al poble -contà na Fela- hi viu una família vil: són els Bellfaig, els que viuen a la "casa-castell", que en diuen, la casa de la cantonada amb el camí ral, que haureu observat pujant cap aquí. Nosaltres, els Despou, també teníem terres, abans. Ara ja no ens queda res. Ells ens ho han pres tot. El plet va començar quan els meus avis encara vivien, amb una picabaralla per la situació de les fites d'una finca que ells, els Bellfaig, acabaven d'heretar, termenera amb unes terres nostres. S'encaparraren en voler envair la nostra propietat, desposseïnt-nos de més d'un jornal, al.legant no sé
quins drets, i això quan la partió, ben senyalada amb antics mollons, era ostensible de sempre per a tothom. Els meus avis volien avenir-se a una transacció quan van veure la tossuderia dels cacics, que això és el que han estat sempre els Bellfaig, però el meu pare s'hi va oposar. Tenia la raó, i no volgué afluixar. I van comenar les persecucions, els maltractes, les insídies i les calúmnies contra nosaltres.
-Ells, està clar- prosseguí na Fela- com que tenien el poder de fer mal i d'atorgar favors, aviat van tenir mig poble a favor seu. I nosaltres, que érem els pobres, no ens atrevíem ni a pledejar. Però ja ho fan fer ells, ja. I la Sala els donà la raó, ja veieu com són les cses, perquè el seu advocat sabé trobar no sé quines sentències molt antigues de les quals es podia presumir que érem nosaltres els usurpadors dels terrenys des de temps immemorial. El plet ens va costar molts diners, però el meu marit no es donà per vençut, i va recórrer al Suprem. Al cap d'uns anys vam quedar sense la raó, sense terres i sense diners. I, encara, amb la befa dels cacics i dels qui els donaven suport.
Aquesta és la part que en podríem dir legal, de la querella, i que durà temps. Mentrestant, emperò, els odis entre els membres d'una família i els de l'altra anaven augmentant. El meu marit i el meu fill, un dia qe passaven per davant del castell, veient la família reunida a fora, amb tot d'invitats, els escridassaren davant de tothom dient-los el nom del porc, de lladres per amunt. Es venjaren amb males arts. Nosaltres ens hi tornàvem. I ells. Fins que un dia vàrem trobar el meu fill estimbat per un barranc. Es féu veure que havia relliscat, però estic segura que ells el van fer caure... Del disgust, el meu marit va morir. Podeu ben creure'm...

Na Fela s'aturà un moment per a passarse un mocador pels seus ulls llagrimosos. Després, prosseguí:
- Tenia seixanta-cinc anys, vint més que jo, però encara era fort com un roure. Mai no havia tingut res al cos fins aquella setmana de l'accident del nostre fill. Després de l'atac ja no fou més el mateix. Fins que tres mesos més tard va tenir un altre atac, i s'hi va quedar... Déu meu!...

En Joan no volgué fer cap comentari. Què hi podia dir? Després d'un silenci llarg, preguntà:
- I la vostra filla, viu aquí, al llogarret?
- Sí, Però molt lluny. Aquest poble sembla molt petit si hom compta tan sols les cases d'aquí on som, però té dotzenes de cases espargides per la vall. Som molts... Però cadascú va per ell. Tothom a ca seva, vetllant pel seu patrimoni i per acréixer-lo, sense pietat ni caritat... La gent, aquí, senyor Baldric, no és bona... Ni el meu gendre tampoc. Tan sols deixa que la meva fllla em visiti molt de tard en tard, que si vingués sovint perdria jornals de feina, que això és el que és la meva filla, ara, una jornalera sense sou, l'esclava d'un home sorrut i egoïsta, dur com la pedra... Jo no sé si a ciutat domina, com aquí, la cupiditat, senyor Baldric... Espero que no...
- Doncs jo sé que sí, Fela. "Cobreix-te d'or i seràs savi, bo i fort", diu que diuen.
- Aquí en diem una de semblant, allò de què "el diner fa veure a l'orb, fa sentir al sord i fa trobar pare al bord".
- Em pens, Fela, que enraonant no canviarem pas el món. I si anéssim a dormir? Jo, demà, em voldria llevar d'hora per anar a caminar per les muntanyes. Oi que em podreu fer un parell d'entrepans per endur-me'ls i poder dinar a fora?
- Us els faré.
- Grácies. I bona nit.

En Joan romangué una bona estona despert pensant en la tragèdia de la seva hostalera. És que era impossible viure sense problemes, en aquest món?
Recordà un moment n'Antònia i la pròpia família, dient-se que demà els telefoneria per a saludar-los... ¿Però, on déu ser el telèfon en aquest poblet?... Demà ho esbrinaria... Ara, més valdria dormir...