EL PERFECCIONISTA. (NOVEL.LA) Capítol 2

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)



CAPÍTOL SEGON

En Joan era casat. Las seva muller era una bona dona que feia tot el que sabia i podia perquè el seu marit fos feliç. Es deia Antònia, i de cognom Lluc. Era filla d'n pagessos força acomodats, pero com que no era la publilla i tenia molts germans, ni tenia fortuna ni en podia esperar. Així que la parella, en Joan i n'Antònia, vivien del que podia guanyar ell, ja que ella no treballava,ni hagués pogut fer-ho encara que hagués volgut. Ja enia prou feina tenint cura de la casa i de les seves filles, que eren cinc, i que semblava que aviat serien sis. Sortien a fill -millor dit, filla- per any i mig de casats, i ara ja tornava a tocar...
En Joan, com hem dit abans, era desgraciat. Si algun amic li preguntava per què, ell s'encongia d'espatlles. La seva muller que ho sabia, i més que ningú, ja no li ho preguntava. Sabia que ell era així, que en Joan vivia en un món que no entenia i en el qual no hi trobava res d'acceptablement bo. Ell veia els defectes de la gent i de la societat, i patia per allò que creia irremeiable. Les bones qualitats i aquelles bones virtuts que evidentment existien, que alguna gent tenia, en Joan les passava per alt, com si no existissin, com quelcom que no mereixia la pena de remarcar.
El més greu era, tanmateix, que ell s'adonava que el seu caràcter pusil.lànime li impedia fer absolutament res per a millorar res. Ni tan sols aquelles coses petites, immediates a ell, en les quals ell hagués pogut intervenir. I és que no sabia manar, ni sabia decidir. Consegüentment, es deixava aconduir, i deixava que les coses seguissin com eren, tot rondinant sempre, això sí, ni que fos per dins seu, exterioritzant tan sols la seva constant malaurança.

El seu matrimoni fou obra de n'Antònia, que veié d'immediat, tan aviat el coneixé, el bon fons d'en Joan, tot i la seva aparença poc simpàtica. I en Joan, que se sentí estimat per primera vegada a la seva vida, i precisament per una dona que semblava que el comprenia del tot, que l'escoltava sempre, que sempre assentia al que ell li deia, es deixà casar. I el matrimoni reeixí perquè n'Antònia deixava que en Joan ho decidís tot, o cregués que ho decidia tot, excepte, naturalment, les coses que ella considerava realment importants, que no eren pas gaires. En aquests pocs casos, en Joan se sentia més desgraciat que mai, volia fer disbarats i tot, com suïcidar-se, abandonar la llar, o alguna altra bestiesa. Però, està clar, la seva pusil.lanimitat no li permetia pas. I seguia, com sempre, comprovant malvestats i desitjant perfeccions que no es donaven, ni an sols en la seva dona, malgrat el que una vegada havia cregut...

La seva feina era poc d'arquitecte i molt d'oficinista. Treballava a una empresa constructora. La plantilla es nodria d'un feix de delineants, aparelladors, arquitectes i secretàries. Ell, amb el grup d'arquitectes, rebia les ordres d'un altre arquitecte al servei immediat de l'amo, a qui els treballadors anomenaven "el capitost". Eren moklts a fer feina, i en feien molta. Molta, però, en gran part, enormement inútil. Ell, precisament, en Joan, n'era un dels testimonis fefaents perquè es dedicava a repassar els projectes que l'empresa havia de convertir en realitat, comprovant si complia les ordres, ordenances i disposicions vigents. La cosa era tan tràgica que estava ben a prop de ser còmica. L'Administració produïa, sense parar, munts i munts de papers que anomenava lleis, reglaments, normes bàsiques, nomes no tan bàsiques, ordres, contraodres. Era materialment impossible que un arquitecte conegués tota la normativa que calia conèixer per projectar qualsevol edifici "correctament" i, està clar, era impossible que qualsevol projecte que l'empresa rebia, estés d'acord amb tot allò que exigien les administracions. I, especialment, pel fet que bona part d'unes disposicions contradeien altres disposicions anteriors que no s'havien derogat.
Aquest problema, que val a dir que no era específic del país, però que el país el patia en grau superlatiu, era un problema sense solució. Rectifiquem: era un problema al qual no sols no se li podia trobar solució, sinó que s'anava fent més i més gros a mesura que passava al temps, arreu, i sobre tot aquí. El problema es podia anomenar d'autofecundació constant. El funcionariat del país creixia en nombre, i baixava en qualitat. I ja se sap que el nombre de funcionaris i llur manca de categoria són dobs excel.lents de la producció... de paperassa.
El fet era que en Joan, perfecte representant dels homes que odiaven a mort la paperassa i la pèrdua de temps, s'havia d'ocupar de la paperassa que contínuamenty parien Ministeris, Conselleries, Direccions generals, Ajuntaments, i "tutti quanti", i tenir-la a mà per complir bé la seva missió: la revisió dels projectes. I, està clar, ho feia amb la perfecció que el caracteritzava, sense, emperò, deixà mai de rondinar.

Això, els matins. Les tardes tenia assignada una altra feina, encara més enutjosa: revisar a peu d'obra un parell de cases de les que l'empresa anava construïnt, és a dir, comrpovar com s'acomplien les especificacions previstes. Ai, Senyor!: en Joan, per qui tot havia d'estar fet amb els cinc sentits, amb responsabilitat i amb eficacia, revisant la feina dels paletes, fusters, guixaires, lampistes, manyàs, electricistes, etc. etc.! ... Cada tarda, anar a l'obra era anar a un calvari per bramar conrtra l'estultícia. A les obres on li tocava anar, el coneixien com "el guillat". La lluita era inacabable. Era una lluita desigual entre la voluntat de perfecció d'un home i el "tant-se-m'enfotisme" de la majoria. Aconseguia, al final, que les coses es fessin com calia, però a costa d'angúnies, de rondinades, de renys, i de mortificacions! Cada vespre arribava a casa seva desfet, i bramulant per qualsevol insignificància. Ni la dona, però, li'n feia el mes petit cas, ni, el que era pitjor, ni les filles. La muller, perquè el coneixia, i coneixia el motiu de les seves intemperàncies, i es nenes perquè creien que el seu pare, les nits, patia algun desequilibri nerviós, i el donaven per inútil.

Les filles, com hem dit, eren cinc. La gran que es deia Gisela, tenia gairebé deu anys. La segona, de vuit anys, es deia Mireia. La tercera, de sis anys, Berta. La quarta, de quatre anys, Maria. I la cinquena, de dos anys, Anna. Totes cinc eren llestes com genetes i sagaces com esquirols. La directora de la tribu era la Gisela, la gran, que manava sabent-ho fer. Tenia més poder de persuassió que pare i mare junts. I, excepte quan els crits pujaven a un to realment elevat, les filles feien a casa el que els donava la gana. Al col.legi i al parvulari, on hi anaven totes, semblava que es portaven bé. Al menys, així ho tenia entès en Joan, que això d'ocupar-se de l'educació de les filles ho deixava a mans de la seva dona. Ell, amb les seves constants preocupacions per tot, no tenia temps per a res, ni tan sols per a vetllar per la formació de les noies. La feina l'absorbia com com si fos lúnic important del món, matí, tarda i nit, dies feiners i festes. Precisament una feina que el duia despietadament pel camí de l'amargor. Una feina que hagués canviat de gust per qualsevol altra, però que, com manaven els cànons, s'havia de fer perfectament bé, la qual cosa li exigia treballs suplementaris a casa seva, a tota hora. Amb la dona aguantant pacientment, resignadament... I ell, sense tenir en compte que la perfecció que volia assolir en tot, podia haver abastat també el matrimoni i les seves filles, l'educació de les quals era, sens dubte, més important que tenir a punt la paperassa que tant el preocupava...
-Em penso que en fas un gra massa, Joan- li deia molt sovint n'Antònia al seu marit, tot comentant la seva dedicació a la feina.
-Què vols? Que deixi els projectes sense corregir per tal que després arribin problemes? Que faci els ulls grossos a les obres per tal que un dia s'ensorrin? El que passa és intolerable...
-El què, és intolerable?
-Que es dongui feina a la gentalla per caritat, i després no se la pugui acomiadar... La construcció aplega el pitjor de la mà d'obra possible, com si per construir no es necessités intel.ligència i responsabilitat. Tu no saps què és tractar amb gent que no t'entén ni et pot entendre, obrers quie pertanyen a una classe social d'una incultura infinita...
-Oi que, en el fons, tu ets racista, Joan?
-Jo no sé si sóc o no sóc racista. Desprecio la gent estúpida i la gent inculta...
-Especialment quan són immigrats i parlen una llengua que no és la teva...
-Sí, i mil vegades sí! Per ser indulgent amb tota mena de problemes s'ha de ser un sant, i jo no en sóc. I ja estic tip d'intentar, sense el mínim èxit, de fer entendre les coses que fins i tot la nostra nena petita entendria. N'estic fart!
-¿ I tu creus que és racional viure com tu fas, sense la petita indulgència, protestant sempre per tot, creguent-te superior a tothom...
-Això que dius no és cert! Jo sóc una persona humil, que sento les meves limitacions i que les pateixo... Jo sóc un desgraciat, això és el que sóc i em sento...
-Un home ben complicat, això és el que ets...