EL PERFECCIONISTA (Nove.la) CAPÍTOL 6

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)



CAPÍTOL SISÈ

En Joan es llevà a un quart de set creient que feia una heroïcitat, i es trobà que na Fela ja feia una hora que treballava. Ja li havia preparat molt de menjar, molt més del que necessitava, i un parell d'empolles de cervesa, que d'aigua -li digué- ja prou que en trobaria per la muntanya, que estava plena de fonts.
Ben equipat de sabates, roba, motxilla i bastó, i amb una gorra que feia patxoca, però d'aquelles que a cap excursionista mai se li hagués ocorregut de posar-se, emprengué la marxa. Xano-xano, però amb pas ferm, sense aturar-se excepte per contemplar el paisatge de tard en tard, anà pujant. Amunt, amunt... A les tres hores de marxa ja esbufegada tot panteixant. Afluixà el pas en veure un pastor, un ramat d'ovelles, i un gos que bordava en contemplar que se'ls acostava. Era un magnífic gos d'atura. Com que els gossos li agradaven, ell agradava als gossos, i aviat es feren amics. El pastor xiulà, i el gos anà cap al seu amo, però a mig camí es repensà i tornà cap al nouvingut saltironejant com si el conegués de tota la vida. En Joan, tot fent-li festes, esguardà el pastor de gairell i veié com agafava un roc de terra. Endevinant les intencions de l'home, cridà:
- No ho feu, per favor, que volem ser amics!
El pastor era com el Manelic de "Terra baixa" que havia vist no feia gaire al Teatre Principal. Anava vestit com ell, i tenia el seu tipus. Fins i tot de cara s'hi assemblava.
- Pigat! - cridà, -aquí!
El gos obeí immediatament, amb la cua baixa. En Joan, cansat com estava, aprofità l'avinentesa per acostar-se on ara eren tots dos i asseure's descarregant la motxilla, tot dient:
- No us fa res que us faci una estona de companyia, oi?
L'home ni se'l mirà. Semblava que, allà dret, tingués una feina importantissima a fer mirant la llunyania, amb les dues mans recolzades sobre la nansa del seu gaiato. Potser sí que era important vigilar la rabera, que no s'esgarriés cap animal, però li semblà, més aviat, que adoptava aquella posició per evitar dir-li que preferia seguir sol. Entenent-ho així, en Joan, parsimoniosament, obrí la motxilla, tragué un parell d'entrepans i una ampolla de cervesa, i li oferí compartir-ho. L'home no es féu pas pregar. Ni el Pigat.
El pastor, com era evident, no era gaire partidari de la xerramea, però a fe de Déu que era partidari de menjar de pressa i de beure a cor què vols. Quan hagué acabat, féu un rot sense donar-hi cap importància, ni excusar-se.
El Joan per dir alguna cosa, preguntà:
- Cada dia porteu el ramat a pasturar tan lluny?
- Segons el temps.
- Us agrada la feina que feu?
Per tota contesta, l'home encongí les espatlles.
- És vostre el ramat? -seguí preguntant en Joan.
L'home se'l mirà com qui mira un pertorbat. Semblà que la ira l'anés a dominar. Enrojolat, contestà, mig quequejant:
- Us voleu enfotre de mi, o què?
- Excuseu-me. És que jo soc de ciutat, i no en sé res del camp ni de ramaderia.
- Jo no sé de lletra i no dic ximpleries com aquesta.
- Voleu dir que no heu anat mai a escola?
- Això.
Tots dos callaren. L'home s'alçà, esguardà l'entorn, féu un xiulet, i el Pigat corregué a recollir unes ovelles que s'havien allunyat massa. Amb un altre xiulet de to diferent, el gos parà de bordar i, sense deixar de mirar el ramat, s'acostà al seu amo remenant la cua.
- El ramat és dels fills de puta dels Bellfaig. Jo faig de pastor des que va morir la meva mare, quan jo tenia deu anys. Mai he sabut qui va ser mon pare, sabeu? Potser algun Bellfaig ho sap. Jo no. De petit vaig ser befat i insultat sempre per allò que la meva mare no era casada, sabeu? Ella feia tota la feina que podia per a poder viure i per a pujar-me, però podia guanyar molt poc, que tothom abusava d'ella pagant-li sous de misèria. Així que, quan vaig complir sis anys, jo ja l'ajudava i, està clar, no vaig poder anar a estudi... Si uin dia arribo a saber qui va ser mon pare, el mataré... ho he jurat, sí, com em dic Tòfol que el mataré...
- En aquest poble sembla que els Bellfaig tinguin més aviat mala reputació...
- En aquest poble, excepte el mossèn i el metge, tots són uns fills de puta. Però els qui s'emporten la palma són els Bellfaig...
- Home...
- El que sentiu.
- Voleu dir que la solitud no us fa veure més el mal que el bé?
- Ben a l'inreves. La solitud apaivaga. La solitud, amb un gos com el Pigat, és el remei de tots els mals que arriben de tractar la gent d'aquest poble.
- Sou casat?
L'home li donà una mirada que volia dir que no havia entès res del que li havia explicat. Ni de quina era la seva vida. Ni de com li era impossible de fer-la diferent del que era...
- Us deixo -digué l'home. - Anem, Pigat.
Quan ja era un tros lluny, afegí:
- I gràcies per la invitació!

En Joan el seguí amb la mirada una bona estona, fins que els perdé de vista a tots, pastor, gos i ovelles, ocultats en traspassar una carena, cap a llevant. Després s'aixecà, es col.locà la motxil.la a l'esquena, esguardà l'entorn per decidir el camí, endevinà cap a ponent un crestall al seu abast, amb una nova vessant que permetria albirar terres desconegudes i, curiós com tot amador de les muntanyes, s'encaminà cap a l'indret, i de pressa, que no feia pas pujada. Arribava una hora després al fil de la serra, al lloc per on passava la carrerada. Com sempre que en les seves excursions estava a punt de contemplar una nova vall, li agafà una mena de neguit, de frissança per arribar-hi aviat, apressà el pas i, bleixant, aviat pogué assaborir un nou paisatge. Tot era magnífic com el paisatge que deixava, però diferent: la suavitat dels vessants, la vegetació, els colors de les taques vegetals i de la terra, l'emboirada de l'horitzó... A la llunyania es distingia una vila important. No duia cap mapa, contràriament al seu costum, i no podia pas deduir quina vila podia ser pel record de la simple mirada fugissera que havia donat als seus mapes abans de sortir de Saví. Escollí, davallant uns metres, un racó protegit de les ratxes de vent, el vent que sempre bufa a les carenes. S'assegué i, recolzat a un roure, intentà meditar... sense aconseguir-ho. La contemplació de la natura, l'oreig, el sol, el silenci, la placiditat, tot contribuïa a buidar el seu cervell de cabóries. S'estirà, i tancà els ulls amb un somriure beatífic a les faccions. Notà que li faltava ben poca cosa per arribar a aquella tranquil.litat d'esperit que tant necessitava... I s'adormí, com tan sols pot adormir-se qui no té cap preocupació, amb un son tranquil com no tenia pas normalment.

El despertà el fred. El sol s'havia amagat rera uns cúmuls espessos, i s'havia aixecat un vent desagradable. S'incorporà, mirà l'hora que era, s'admrà del temps que havia passat adormit, i es digué que el menjar que li quedavba, aparellat amb cervesa, li espassaria el fred. Tot revifant-se amb bones mossagades de pa amb tomàquet i pernil, i amorrant-se sovint a l'ampolla de cervesa, anà contemplant la llunyania, les impressionants muntanyes pirenenques, mentre pensava en les tragèdies de na Fela i d'en Tòfol, el pastor. El més curiós era que les seves anàlisis eren totalment desapassionades, com si ell fos un model d'equanimitat...
- No són el meus problemes - es digué, finalment, mentre acabava el repàs, recollia les coses, sense deixar ni una brossa a terra, i emprenia el camí de tornada a Saví.

Arribà a Saví quan encara no eren les sis del capvespre. Cansat, amb aquella lassitud tan benefactora de l'esperit, saludà na Fela, asseguda a prop de l'entrada. L'acompanyava, ocupant un balancí del costat seu, una dona de faccions precioses, vestida amb roba que semblava més aviat un conjunt de parracs.
- La meva filla -contestà na Fela, amb un "bones tardes" que volien fer un intent de presentació.
La noia no devia tenir més de vint-i-cinc anys. Era morena, de faccions amples i pòmuls sortints, llavis carnosos i una figura que s'endevinava plena. Un terist somriure i un lleuger cop de cap foren els seus únics senyals e benvinguda.
- Avui sopa i dorm aquí -explicà sa mare. - No us farà res, oi, que sopem junts?
Em faríeu tant de favor...
- Només faltaria... si aixó us convé... -contestà en Joan.

Les deixà per pujar a dalt a dutxar-se i canviar-se de roba. No es treia de la imaginació un contrast tan viloent com la bellesa de la noia i el seu vestit miserable. Enllestí aviat, i baixà amb un impuls que li estranyà a ell mateix. La mare havia anat a la cuina. La silueta de la noia, allí, sola, gronxant-se lentament, es dibuixava a contrallum en la tènue claror de l'horabaixa, amb el cap recolzat al capçal del balancí. En sentir-lo acostar, aturà el balanceig, redreçà el cap i es mirà en Joan amb una mirada fixa i insistent, però amable. En Joan s'adreçà a ella:
- Si em permeteu, m'asseuré al lloc de la vostra mare. Quan torni, ja m'aixecaré.
- Sou més a ca vostra que jo -contestà ella, amb el seu somriure trist als llavis, sense deixar de fitar-lo insistentment, mentre intentava agençar-se les faldilles, que descobrien les cames i bona part de les cuixes, uns cuixes fortes i ben fetes en les qual posà la mirada en Joan.
-Us agrada aquesta terra? -preguntà la noia.
- Sí... És aspra, pero bonica. Com sembles tu.
- Us referiu a la meva aspresa de caràcter o a l'aspresa de la meva roba?
- A totes dues. Però més a la roba.
- Creia que en el món ja no es donava cap valor a la roba. Encara menys a ciutat que al camp. Que comtava més el de dins que el de fora.
- I deu ser així per la majoria de gent. Però és que jo no formo part de la majoria. Crec que un vestit refinat i elegant ajuda a resaltar la bellesa d'una dona. Tot i que en el teu cas no cal, evidentment.
Ella no contestà, tot mirant-se'l agraïda. Es produí un llarg silenci, durant el qual un mirava l'altre d'esquitllentes, com si juguéssin tímidament a que els seus ulls no topessin. Però un cop toparen, s'esguadaren fixament l'un a l'altre sense vergonya. Qu
e en poden dir de coses els ulls, sense necesitat de paraules ni de gestos!

La veu de la mare de la noia interrompé el silenciós idil.li. La necessitava a la cuiina. Poc després, la mateixa Fela vingué a cercar en Joan per a comunicar-li que el sopar era a taula.
- Ella, de seguida baixarà. Ha volgut anar a dutxar-se abans d'asseure'a a taula. Seieu, seieu...
Mentre la dona servia el primer plat, aparegué "ella", finament empolistrada i olorosa. En Joan no pogué menys que admirar-la de nou, i ara amb més motiu, mentre caminava cap a la taula i s'asseia al seu costat, serena i altiva. Na Fela també mirà la seva filla, amb cara d'estranyesa.

El sopar no fou gens alegre. Tan sols na Fela i sa filla intercabviaven alguns mots, i en Joan contestà per compromís alguna pregunta intranscendent. En acabar, després de lloar la bona cuina de na Fela, en Joan, cregut que feia més nosa que servei, excusant-se amb el cansament que li produí l'excursíó, digué bona nit a les dues dones i anà a la seva habiació a descansar.
Com sempre feia, es posà a llegir, tot esperant la son. Tenia a les mans una història de l'antic Egipte. Anà llegint alguns contes i poesies, unes cançons que cantaven mentre bevien, i resums de la seva literatura i de la seva filosofia. S'aturà, per rellegir vàries vegades aquesta transcripció d'un papirus del segle XV abans de Crist: "Gaudeix de la vida amb la dona que estimis durant tots els dies de la fugitiva i vana existència que el Déu t'ha atorgat sota el sol; aquest serà la teva part a la vida, el preu del treball que fas sota el sol". Amb el llibre una mica separat, intentà recordar algun concepte semblant que creia haver llegit a l'Eclesiastés... Sentí, en aquell moment, un lleuger grinyol de frontisses, i una fressa somorta, a una racó de la paret lateral de la seva habitació, tot just enfront d'on ara tenia posada la mirada. No s'havia adonat que allí hi havia una porta, emblamquinada com la paret per a fer-la passar desapercebuda, que devia comunicar amb l'habitació del costat. La porta s'obrí cautelosament... Aparegué "ella", amb el cap humilment acotat, habillada amb una curta camisa de dormir, absolutament llisa, sense mànegues, aguantada per dues cintes que passaven per sobre de les espatlles. Es quedà aturada al seu davant una llarga estona. En Joan shavia quedat tan sorprés que no sabia sortir del seu estupor, mirant-la bocabadat. Ella avançà una passa més, sense dir res, fitant-lo, ara, amb altivesa. Sense desviar la mirada, aixecà la mà dreta fins a trobar una de les cintes que aguantaven el camisó i la féu caure pel costat de l'espatlla. Després féu el mateix amb l'altra cinta, i el camisó caigué als seus peus. La seva nuesa impressionava.
En Joan, emocionat, es llevà, s'hi acostà a poc a poc, l'abraçà i, a pes de braços la deixà suaument sobre el llit. No es digueren cap paraula. Allò fou una bogeria. En Joan arribà a no adonar-se d'on era, ni del que feien ni de que tot allò pogués ésser realitat... Ella era una nimfòmana dominada per frisances delirants i espasmes histèrics, insaciables... Ell, dues hores després, las, contemplava come ella sortia per la mateix porta per la que havia entrat. S'adonava que, fins aquella nit no havia sabut què volia dir luxúria, ni impudícia, ni lubricitat. I era pare de cinc nenes...

L'endemà es despertà tard. Es llevà calmosament, es dutxà calmosament i es vestí calmosament. No semblava el de sempre, l‘home apressat que mai podia fer tard, el tècnic indispensable en totes les feines en les que intervenia. Mentre esmorzava, no pogué estar-se de preguntar a na Fela on era la seva fllla.
- Oh -contestà-, ja fa un parell d'hores que ha sortit cap a ca seva.
I en Joan es digué que ni tan sols sabia el seu nom. I decidí no saber-lo. L'aventura, així, quedava mes enigmàtica encara.