EL PERFECCIONISTA (Cuites d'un arquitecte) CAPÍTOL 3

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)



CAPÍTOL TERCER


En Joan Baldric es veu que es deia Baldric per fer honor a aquest llinatge de provinença alemanya. Baldric vol dir "audaç", i ell, amb els seus articles, anava demostrant que n'era. ¿Que ningú no s'assabentava de la seva audàcia, perquè els articles no es publicaven? En part, això era cert. Però sols en part. En primer lloc, la gent del diari al qual enviava els articles bé sabien què deia i, d'altra banda, si un dia n'hi publiquessin alguna de les seves diatribes, ho sabria més gent, i entre d'altres, els que manaven al país, als qui no agradaria gaire de sentir-se titllar d'allò que al Joan li venia al magí quan denunciava quelcom. No per fantasiós, sinó per realista, perquè el que deia i el que denunciava es basava sempre en fets o circumstàncies autènticament irrefutables. Transcrivim el darrer article que va enviar en Joan al mateix diari de sempre:

LLIBERTAT? COM DIU?

"Sentir parlar de llibertat obre el cor de qualsevol ciutadà. Parlem-ne, doncs, com fan els polítics d'avui, tan aviat obren la boca per parlar de qualsevol afer, cosa que acostumen a fer sovint.

"El ciutadà dels països civilitzats, ens diuen, ha assolit un grau molt acceptable de llibertat. La lluita per assolir-la va començar fa milers d'anys, i la ‘no-llibertat', l'esclavatge, ha anat desapareixent. Ens hem alliberat ja, pràcticament, de l'esclavatge de les cadenes i de l'esclavatge del pensament. Cap ésser humà no es, ja, proopietat d'un altre, ni cap idea ni cap sentiment s'imposen a la força, car ja ha passat el temps de les inquisicions i de les intoleràncies.

"És clar que caldria que els senyors que ens parlen de les llibertats assolides, ens aclarissin quins són aquests països civilitzats, perquè, com és lògic, no es poden referir als països en els quals un dictador omnipotent, rodejat de doble o triple guàrdia personal, és senyor absolut de les vides, de les idees i dels sentiments dels seus vassalls. Tampoc es deuen referir als països radicalment dominats per algun fonamentalisme religiós, en els que el més cec dels fanatismes és inculcat a les masses i, penetrant en el seu subconscient, és capaç d'obnubilar-les fins a fer que s'esgargamellin cridant a favor de qualsevol guerra santa, aprovant prèviament el restabliment de la llei del talió o del codi de Hammurabí.

"Potser sí, emperò, que inclouen entre els ‘països civilitzats' els Estats plurinacionals que han decidit que una de les nacions que el constitueixen ha estat escollida pel déus per imposar un únic destí comunitari a totes les altres, una única llengua, un únic dret i una única cultura. Potser sí que els condicionaments històrics i socials d'unes minories poden ésser menytinguts, per tal que no sigui pertorbat l' ordre que els representants de la nació dominant diuen que ha de ser l'ordre natural, predeterminat i immutable, definit simultàniament amb la subjugació per la força dels pobles que un temps constituïren nacions independents i lliures.
"Potser sí que hem de considerar excepcions, i desdramatitzar-los amb el nostre silenci, tots els casos de nacions sotmeses. Quan algú parli de l'Ulster, d'Armènia, o del Kurdistan, o d'Euzkadi, o de Catalunya, feu silenciar el garlaire, que al món hi hem vingut a parlar de coses serioses, i no de coses petites i intranscendents com aquestes. D'altra banda, la seva petitesa i futilitat fa que es vagin arreglant tot sols, amb el temps, els problemes que algú diu i creu qui originen. ¿No és cert que abans de la primera guerra mundial, l'any 1914, a França parlaven en francès menys del cinquanta per cent de la població, segons explicava, un dia, un article de ‘L'Exprés'? ¿I és que no s'han arreglat , en menys d'un segle, els petits problemes que va engendrar Lluís XIV amb les seves conquestes per fer de França un país hexagonal, com manava la geometria i l'ambició del poble que omplia i envoltava ‘ la ville lumière', ensenyat i dirigit per insignes cardenals com Richelieu o Mazarino? ¿És que els gascons, els occitans, els catalans del ‘Roussillon', els bretons, els savoians i els lorenesos -per no esmentar-ne d'altres-, no han oblidat, ja, les seves vulgars llengües d'origen, comprenent la superioritat del francès que és la llengua del futur? ¿És que no han unit de gust els seus esforços culturals amb els del poble que els domina? ¿És que tots ells no se senten, avui, patriotes francesos? Doncs, per favor...

"La llibertat ben entesa, es diu, és la capacitat de l'individu per fer tot allò que desitgi, en tant que sigui necessari o convenient pel bé comú, aquell bé que, precisament. defineix la societat a la qual l'individu pertany, però no és lliuire de fer res que pugui coartar la llibertat aliena. La llibertat implica, doncs, per definició, a l'ensems, unes limitacions de la pròpia llibertat.

"Cal, doncs, definir què és el bé comú. I aquí comença la discussió. Que aviat s'acaba, quan hom s ‘adona que el bé comú és aquell que la força estableix, la força que dóna el poder a un grup.

"Al llarg dels anys, la societat ha avançat, aixó és cert. Som lluny dels temps en els quals, a tot el món, la major part dels homes i dones eren tan sols coses. Això, aquesta monstruositat, queda limitada, avui, a... dues terceres parts del món. A la tercera part restant, a la qual tenim la satisfacció de pertànyer, la major part dels éssers humans ja no som coses: som números. Sí: els avenços tecnològics han permès assignar a cada mortal un nombre, unes xifres. Aquestes xifres es guarden gelosament a un ordinador colossal a dispos¡ció dels qui manen ( els senyorassos que fixen què hem d'entendre per ‘bé comú'), en el qual hi consta si cada ciutadà fa bon ús de la llibertat -amb limitacions- que li ha estat atorgada.

" El mal d'aquest ordre de coses és que el control numèric es pot fer absolut. És tan fàcil de fer anar un ordinador! I és tan fàcil, a casa nostra i a d'altres cases semblants, de conservar el poder, un cop s'ha assolit!

"La democràcia, va dir en Churchill, és la forma menys dolenta de govern. No digué, tanmateix, què havíem d'entendre per democràcia. En Franco n'establí una a Espanya: la democràcia orgànica. I la filleta d'aquesta democràcia, ben trempada, encara mana, amb Rei i tot, el que va designar en Franco. Es podria anomenar democràcia semi-orgànica. Té uns bons puntals, que es diuen exèrcit , policia nacional, guàrdia civil, lleis electorals, mitjans de comunicació, i tots els diners necessaris que fan sortir d'aquelles xifres que cada ciutadà té assignats i fixats en el monumental ordinador central, diners que es destinen a fer el bé comú i, com que a més a més som una mica socialistes, a fer el que en diuen béns socials.

"De tots aquests fets, que em tenen obsessionat, en sé treure tan sols aquestes preguntes:
1) Ja que les coses són com són, i sembla que no poden ser d'altra manera, per què us toca a vós, dilecte lector, com a mi mateix, pagar una part tan grossa del pastís?
2) ¿Per què el poder i la riquesa són tan llaminers?
3) ¿Per què els que han escollit l'ofici de manar no manen millor, tot conservant el poder i augmentant llurs riqueses ja que tant de goig els fan?
4) ¿Per què no fan esforços per minvar el nombre de gent inútil, començant per la meitat dels funcionaris, la meitat de la policia nacional, i la totalitat de l‘exèrcit?
i 5) ¿Per què, ja que a tantes coses ens obliguen, no obliguen a fer les coses bé, i a responsabilitzar la gent?

"Perdoneu, lector amic, volia parlar de llibertat... Un altre dia serà...

Com hem llegit, en Joan, posat a escriure, s'embullava. Ell tenia una idea clara del què exposaria, però volia dir tantes coses alhora, per aprofitar l'ocasió, escrivint l'article que ara redactava i que potser li publicarien, que sempre acabava pecant de manca de claredat i de concisió. No se n'adonava immediatament després d'acabar-lo. Ho veia al cap d'uns dies, quan li donava per rellegir-lo, cercant el motiu pel qual no li havien publicat. Aquesta vegada, l'article, inicialment, volia parlar de l'abús dels impostos que Hisenda exigia pagar als ciutadans, especialment a segons quins ciutadans. I tot i que va esmentar el fet, ho féu en unes ratlles perdudes en la voràgine de conceptes que mereixien la seva repulsa. Com si cada un d'ells no permetés una anàlisi tranquil.la, article rere altre. Com si el dia que escrivia se li acabessin les possibilitats d'escriure mai més al ‘seu' diari
El fet era que l'home, aquesta vegada, estava més nerviós que mai. Els impostos eren grossos, i els diners de què disposava eren insuficients per eixugar el seu deute. Un deute anual (que cada any s'incrementava), el termini del pagament del qual s'acabava aviat. L'article fou, doncs, una mena de vàlvula d'escapament per a tranquil.lizar-se. Però no es tranquil.litzà. A l'inrevés, l'acabà més nerviós que quan l'havia començat, i en rellegir-lo va estar ben a prop d'estripar-lo.
- Demà decidiré- es digué, en veu alta, tot allitant-se.

I, naturalment, els seus somnis s'ompliren d'angoixes lligades amb els impostos que no sabia com podria pagar. Somià que cercava arreu els impressos que li caldria omplir, sense que ningú li'n pogués proporcionar. D'un estanc l'enviaven a un altre. En un d'ells féu una cua d'hores esperant el seu torn. Sols tenia al seu davant dos clients quan l'estanc tancà les portes. I ell necessitava els impressos perquè era el darrer dia per omplir-los i presentar-los, ja que si no ho fés el multarien... i potser el posarien a la presó i tot... Estava desesperat. Els impressos, si els aconseguia, serien importantíssims per encalmar-se. Cercà una cabina telefònica per demanar consell a algú... no sabia a qui. Però, de cabina, tampoc no en trobava. Tot i cercant-ne una, anava allunyant-se cada vegada més del centre de la ciutat. Ja era a un raval desconegut... ple de gent estranya, d'una raça ufana, dominadora, de conqueridors, que se'l miraven i
es reien d'ell... Ell volia córrer, i no podia. Estava clavat on era, mentre la gent se li acostava...

- Joan, desperta't! Joan, desperta't, que estàs somiant...
- Ah, sí... Que desagradable... -contestà a la seva dona.
I tornà a adormir-se.