EL PERFECCIONISTA (Cuites d'un arquitecte) CAPíTOL 1.

CAPÍTOL PRIMER

Hi ha dues alteses en nosaltres:
l‘una, imaginar una perfecció remota;
i l'altra, anar-hi, tot sabent
que no hi arribarem mai.
J.Carner

1

En Joan Baldric i Vives havia acabat d'escriure un article per enviar a algun diari. Tragué el paper de la màquina, a poc a poc, amb aquell clic-clic-clic que li agradava tant de sentir quan havia acabat, i s'aclofà a la poltrona qe sempre feia servir per seure, fes la feina que fes. Recollí els tres folis que havia omplert, i rellegí l'article. Féu algunes correccions, el signà, cofoi de la seva petita obra.
L'article era aquest:

HAURÍEM DE TÉMER LES OBRES A CASA.

"D'un temps ençà, sembla que hi hagi més accidents que abans en les cases d'habitatges. Ja sé que recórrer a les estadístiques no és de fiar i, per consegüent, les deixaré de banda. El fet és que, per vàries causes, hi ha freqüents esfondraments parcials, o totals, d'edificis, amb notables conseqüències.

"Avui en dia, les cases es construeixen, normalment, amb estructuira de formigó armat. Però no fa pas gaires anys que les cases, si bé disposaven d'alguns elements de formigó armat, es bastien amb estructura de fàbrica de totxo, amb agulles que arribaven a suportar esforços increïblement importants, i inadequats a llurs cacteríst¡iques resistents.

"Mentre els immobles foren propietat exclusiva dels amos que els havien fet bastir per llogar els pisos, les obres que suportaven eren poques i, quan se'n feien, era el mateix amo qui les encarregava a un tècnic de la seva confiança. A més, en aquells temps, encara que el tècnic de confiança de l'amo fos un paleta, les obres estaven en bones mans perquè els paletes coneixien bé el seu ofici, i eren responsables.

"Avui, les coses han canviat. Les cases d'habitatges són, majoritàriament, de propietat horitzontal, i cada propietari de pis es creu amb el dret de fer el que vulgui a dins de casa seva, que pèr això n'és l'amo. Crida "l'especialista" de fer cuines o de fer "banys de cine", i com que l'especialista és un negociant que no entén de res més que de fer diners, encarrega les obres al primer nouvingut que s'autoanomena paleta, i... ja hi som. Es prodiguen les regates, s'obren portes i finestres en parets mestres sense el mínim sentit de responsabilitat, i esdevé el més inversemblant, allò que només passa en la construcció: res no cau. Sí, està clar, al cap d'un dies o d'uns mesos, surten algunes esquerdes, que la naturalesa és sàvia i les tensions i els esforços han de dirigir-se pels viaranys que la mecànica mana per tal que l' ‘edifici segueixi dempeus. I l'edifici aguanta. Però, un any més tard, un altre veí de la casa també vol fer reformes al seu pis. I arriba un altre especialista a fer disbarats. En alguns punts de l'estructura, potser sí que les compressions que arriba a suportar algun totxo superen els cent quilos per centímetre quadrat, suficients perquè el totxo comenci a aclofar-se, però no ho fa: es formen altres esquerdes que creen uns arcbotants providencials que descarreguen el totxo per evitar que s'aclofi i... fent que la casa segueixi dreta i arrogant, com si volgues semblar nova.

"Són moltes i moltes les cases del nostre país que han sofert obres molt perjudicials a la seva estabilitat, que tot i plenes d'esquerdes, segueixen aguantant les maltempsades. Fins que arriba el dia malestruc que una petita causa produeix allò que era impensable: l'esfondrament. I aleshores, amb la tragèdia, amb morts i ferits, tothom córrer a cercar responsables. Com he dit al començament, les cases ja es construeixen avui, gairebé totes, amb estructura de ciment armat, la qual cosa els dóna moltes garanties de seguretat. Però, quantes en queden de les altres? Una majoria.

"Aquests ratlles volen ser un crit d'alerta dirigit a tots els propietaris, i a l'Administració. Els propietaris han de saber que moltes cases estan en molt males condicions d'estabilitat i que, per consegüent, és molt perillós fer-hi qualsevol obra sense conèixer les possibilitats de fer-la amb totes les garanties de seguretat, i que aquestes garanties sols les pot oferir un supervisor que tingui l'ofici i l'experiència de construir, un home que tingui el títol d'arquitecte. I l'Administració ha de saber que cal conscienciar tothom del perill que representa saltar-se normes i ordenances, repetint al públic, una i altra vegada, que per fer qualsevol obra és indispensable la supervisió d'un arquitecte experimentat.

"Pero caldria, encara, quelcom més. Aprofitant les successives revisions dels valors cadastrals -que no paren- caldria que l'Administració tingués en compte, per atorgar aquests valors, allò que fins ara no ha considerat: l'estat de vida dels edificis, és a dir, el seu estat de conservació i, especialment, l'estat de la seva estructura, amb les possibles lesions que se li puguin diagnosticar. Això obligaria, naturalment, a què cada casa fos examinada per un arquitecte, el qual hauria de dictaminar si la casa es troba, o no, en acceptables condicions de seguretat. Si no ho estés, hauria de fer-se una estimació, ni que fos tan sols aproximada, del valor de les obres necessàries per a posar-la-hi. I és ben evident que aquest import hauria de deduïr-se del valor que pertocaria a la casa si es trobés en bones condicions de seguretat. Apart d'axò, el dictamen pericial permetria que els propietaris coneixessin l'estat real de conservació de la casa on viuen, i si hi ha necessitat de fer obres per a consolidar-la, o si hi poden dormir ben tranquils, en una paraula.

"Aquests opinions no volen ser alarmistes. Però com que tothom veu la televisió, em permetré posar un exemple, referint-me a unes imatges que gairebé tothom haurà vist: les cases esfondrades al carrer del Comte Borrell, i el pis ensorrat del barri de Vallcarca. En tots dos casos hi va haver una explosió de gas a un pis. En el carrer del Comte Borrell les cases gaudien d'estructura de fàbrica de totxo, la qual no va poder resistir l'impacte de l'explosió. Al barri de Vallcarca, en canvi, on la casa tenia estructura de formigó armat, la casa no va caure, i sí, exclusivamebnt, els evans i les parets de tancament del pis, que no eren estructurals. En un cas, l'explosió ensorrà tres cases, de dalt a baix; en l'‘altre, l'‘explosió ensorrà un sol pis.

"Aquest exemple vol explicar una cosa solament: que l'estructura dels edificis és molt important per ajudar-los a resistir esforços imprevistos. I que, per tant, l'estructura no ha de ser mai debilitada, per cap concepte. Per la nostra pròpia seguretat, hauriem de témer les obres a casa.

"I una cosa més: no hem d'oblidar que els sostres poden aguantar unes càrregues determinades, no qualssevol càrregues. Segons les característiques de cada sostre, podrem carregar-lo més o menys, però mai sobrecarregar-lo en excés. El "quan" s'arriba a aquest excés ho podrà determinar un tècnic, i solament un tècnc. Si -per posar un darrer exemple-, si vivim en una casa de la qual no ens agrada el paviment, hem d'anar en compte en fer el que tan sovint es fa: posar un nou paviment a sobre del paviment existent, encara que algú ens digui que pesa poc, i que al sostre no li vindrà d'uns quilos demés. Si ho fem sense consultar a un tècnic, ens exposem a molt, perquè podrem perjudicar el sostre i, en definitiva, el conjunt estructural de la casa.

"El meu consell és, doncs, aquest: no fem mai obres de reforma sense que ens assessori un arquitecte. No fem cas dels que diuen que les cases mai no cauen, perquè això no és cert. El que cal per fer-les caure és tan sols un imprevist, que es produeix poques vegades, però que es pot produir. Un petit terratrèmol seria suficient per produir una vertadera catàstrofe a la nostra ciutat, esfondrant les cases en les quals s'ha debilitat l'estructura imprudentment i salvatgement...

"Si algun lector troba a faltar en aquest article alguna referència al cas de les cases de Carmel, em permeto remetre'm a un futur estudi de l'espinosa qüestió. Que ens pot afectar a tots.

En Joan Baldric i Vives, un cop signat l'article, doblegà curosament els papers, i els clogué dins d'un sobre que ja tenia preparat per enviar-los l'endemà al matí a un diari de la ciutat.

L'home tenia uns trenta-cinc anys. Era arquitecte, era estudiós, era culte i era desgraciat. Tenia un aspecte molt corrent. Era un d'aquells homes d'estatura normal, de cara normal, de posat i gests normals, d'aquells homes que s'assemblen tant a tants altres que, de vegades, sense coneixe'ls, els saludem pensant que estem saludant algun conegut. Anava, sempre, pulcrament vestit, pulcrament afaitat i pentinat, i amb sabates ben enllustrades. Com havia dit un dia una amiga meva, en Joan era un home que sempre semblava que acabés de sortir d'una capsa.

En Joan era, i se sentia sempre desgraciat. Ell hagué volgut que el món fos molt diferent de com era, que la societat, la gent, i ell mateix, fossin molt millors. Un amic li havia dit un dia que era més que un perfeccionista, perquè el perfeccionisme és la doctrina dels qui posen el fi suprem de l'ètica en la perfecció del caràcter moral, i ell, en Joan, en canvi, extenia la seva pretensió a la perfeccó moral i material de tot, absolutament de tot.

I era així, efectivament, però amb agreujants. Perquè no sols s'adonava de les imperfeccions, que odiava, sinó que contínuament es trobava angoixat sospesant les possibles conseqüències dels errors i de les imperfeccions que advertia, tant com per omplir sempre els seus pensaments, i fins i tot els seus somnis, d'imatges esfereïdores de calamitats.

L'article que avui acabava d'escriure, era un entre molts altres que escrivia regularment, i que regularment enviava als diaris denunciant posibles desgràcies. I que els diaris no li publicaven quasi mai, fet que, naturalment, considerava lògic en una societat en què les normes que predominaven no eren precisament les que eren conforme a les lleis del raonament.

Ja eren altes hores de la nit q
uan acabà la tasca. S'allità obsessionat amb les idees que havia intentat expressar en el seu escrit, i les idees, embullades, dominaren aquella nit els seus somnis.

Somnià que, per motius que desconeixia, vivia en un casalot immens, desgavellat, atrotinat. Es trobava en una habitació enormement gran, de sostre altíssim, amb totes les parets plenes de portes mig enrunades que era impossible de tancar, tot i els esforços que feia per aconseguir-ho. Volia trobar-se sol, volia que ningú no pogué destorbar la seva soledat, i no podia. Per les portes que no podia tancar, entraven i sortien contínuament, fent cridòria, les seves filles i d'altres nens i nenes desconeguts. Feia els impossibles per a exigir-los-hi que sortissin, però no podia. Els nens i les nenes es reien d'ell i de les ordres que no sabia fer complir. Intentà demanar ajuda a la seva dona, però els crits no li sortien de la gorja. Volia manar, exigir, i no podia; volia auxili i no aconseguia ni tan sols implorar-lo. L'angoixa durà estona. Fins que el somni li permeté examinar amb detall el casalot on es trobava. Pogué traspassar una porta d'una de les parets, i entrar a una habitació adjacent, més alta de sostre que la que abans ocupava, alçària que li permetia veure els cavalls que aguantaven la coberta. Havien estats reformats i pràcticament desfets. D'una de les encavallades penjaven uns tirants que aguantaven el sostre de l'habitació on era abans, tots a punt de trencar-se. Les seves filletes i els nens que abans l'amoïnaven, es trobaven ara enfilats a dalt de tot, jugant a fet a amagar, i a perseguir-se. Ell veia el perill que corrien, perquè tota la construcció era a punt d'ensorrar-se, i volia cridar-los per a dir-los-hi, sense poder articular una sola paraula. Els esforçs i l'angoixa eren terribles...

Es despertà tot entresuat. El somni era més complicat, potser més complet, però l'únic que sabé recordar era això que hem transcrit, amb el domini, per sobre de tot, de l'angoixa que li produïa la seva impotència d'aconseguir que els seus consells, o les seves ordres, poguessin sentir-se, poguessin ser escoltades... Sí. Que pressentia que aquest era un dels profunds fracassos de la seva vida: veure que no podia fer-se escoltar quan les seves raons eren evidents...