EL PERFECCIONISTA. Capítol 9.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)



CAPÍTOL NOVÈ


En Joan Baldric, revingut, anà meditant. S'adonava que li havia esdevingut alguna cosa ben estranya. Què devia haver estat? Una mena de catalèpsia o d'hipnosi?
Amb esforços, anà intentant lligar la seva presència a l'església mentre escoltava mossèn Jesús, amb la seva actual situació al menjador de can Despou, assegut a taula molt abans de l'hora de dinar. Anà recordant... Mossèn Jesús havia parlat dels miracles, i de la fe, i de les obligacions dels cristians. Ell creia endevinar que, mentrestant, havia fet esforços perquè es produís un miracle dins seu. El miracle havia de consistir en adormir-se fins que la gent canviés de manera de ser, començant per ell mateix. Dormir... dormir... mentre el bon Déu anés mutant la humanitat. Dormir... i desvetllar-se en un món nou en el qual haguessin desaparegut les tares personals i socials! Això! Li semblava molt probable que s'havia adormit mentre el capellà anava sermonejant els fidels... Però, quan havia sortit de l'església? Entre la gent: això! Enmig de dones i homes del poble que el miraven sense parlar-li, potser amb estranyesa per la rara cara que devia posar, situat als llims... esperant el miracle... que allò sí que hauria estat un miracle positiu...
- Que ja vol dinar, senyor Joan? -sentí que li preguntava na Fela.
- Vostè mana. El què no he volgut, avui, és fer tard...
- Si li va bé, podríem esperar el senyor Camil, que m'ha dit que seria aquí a la una en punt. Hi ha un bon arròs, i així no se'l menjarà passat...
- Sí. Sí, molt bé.

- S'aixecà amb el cap encara una mica emboirat. Pujà a dalt, es mullà la cara amb aigua freda, agafà un llibre, i baixà. S'assegué al balancí on "ella" s'havia assegut... No podia llegir. Tres dies amb cinc o sis històries eren massa pocs dies amb massa històries per a pair-les sense donar-hi voltes, tranquil.lament. Els Bellfaig; els pare i fill Despou, morts; en Tòfol, que volia matar son pare; el doctor Safont; "ella"; i avui, el sermó dels miracles en una església malparada per les humitats i pels paletes que l'havien volgut "posar maca"... La vanitat, quantes coses promou! La invencible vanitat que, com més és atacada, més es creix... Ara arribaria en Camil. Com devia ser, realment, aquell home? Devia entendre d'art tant com havia volgut fer veure amb les seves poques paraules de menyspreu per la "incultura romànica" d'en Joan? O potser els seus mots havien estat una expansió injusta i dura per donar impressió de força, precisament perquè no la posseïa? No són precisament els homes més dèbils els qui recorren a actituds semblants? No són els més incultes els que, en una discussió, més aviat opinen sobre quelcom? Ara arribava. D'on devia venir?
- Escolta, Joan -li digué, per tota salutacíó - t'has fixat quines dones hi ha en aquest poble? He lligat amb una noia sorprenent, estupenda.
- Aprofites el temps, pel què dius, tu. En aquest llogarret hi deuen viure trenta noies, i ja has lligat amb una. Enhorabona.
En aquell moment entrava na Fela.
- Seguin, seguin a taula. Ara els serveixo el dinar -els digué-. Espero que els agradi com els he fet l'arròs negre. No és una arròs típic d'aquestes terres, però això tant li fa, oi?...
Mentre dinaven un arròs com el que devien menjar els àngels del cel, en Camil Campdesunyer (que com explicà ell mateix volia dir camp de sol, de "sunna", sol) no parà un moment de parlar tot menjant, amb una especial tècnica per no parlar amb la boca plena. Al Joan li semblà que s'ho empassava tot com els pelicans, però no ho podia assegurar perquè no el fitava pas prou. Tenia prou feina mirant el seu plat, atipant-se, i escoltant el seu amic ara i adés
- Els factors socials haurien de permetre als intel.lectuals que es creguin amb capacitat per a fer-ho, d'analitzar els valors simbòlics de les formes arquitectòniques, i viceversa: la semiòtica hauria de ser l'instrument adient per entendre les etapes culturals de cada civilització.
En Camil, ara, prengue alè. El necessitava. Prosseguí:
- La semiòtica de les arcuacions lombardes avui no és suficient per a produir missatges arquitectònics, com ho era en els segles XI i XII. Avui cal més comunicologia. Amb més tematització, naturalment... La centralitat que va adquirint la simbiosi entre comunicació i missatge...
En Joan, en aquest punt, interrompé el seu amic.
- Tu sempre parles així, Camil?
- A mi m'agrada dir el que penso, i com ho penso.
- Ah, ja... Segueix, segueix...
- On era?
- Sincerament, ho ignoro, i me n‘alegro. La ignorància em fa feliç. Sempre em fa feliç no entendre opinions alienes. Penso que són opinions que els meus interlocutors han fet esforços inútils per comprendre i que, al final, com que no han entès els conceptes i sí unes paraules, engeguen aquestes fent-se els savis. La vanitat en fa fer i dir moltes de coses.
En Camil empal.lidí.
- Si vols que ens barallem, ho farem! No tens collons per diir-me vanitós! Què t'has pensat!...
- Calma, noi, calma. Estava ben lluny de pensar en tu quan parlava de què la meva ignorància em fa feliç. Pensava en molts articles als diaris, en moltes conferències a les quals assisteixo, i pensava, també, en alguns professors que vaig tenir. A tu tampoc t'entenia, però devia ser perquè aquest arròs està mot bo i no parava prou atenció al que deies. Et demano excuses, sinceres excuses... Si vols seguir, amic Camil, amb elevades teories sobre l'art, creu-me, fes-ho quan ens haguem acabat aquest plat. Per cert... Fela! - cridà.
- Digueu...
- Que puc repetir?
- I tant! Us el podeu acabar. Jo ja he dinat...
-Ho veus, Camil? Aquesta és una bona filosofia: la teca. El meu pare em va donar un dia un dels seus molts consells. Aquest: si vols demanar algun favor a algú, invita'l a dinar bé, i demana-li el favor quan estigui tip. I tenia raó. Jo no ho he pogut comprovar mai perquè no sé demanar favors, però he comprovat que quan més aplaudiments té un discurs és quan es pronuncia després d'un banquet, amb un públic ben afartat... Per cert, em deixes venir amb tu a l'església, a les tres? Suposo que el mossèn ja et tindrà escala i llanterna a punt.
Malgrat les excuses d'en Joan, en Camil no digué una sola paraula més durant el dinar, ni contestà la darrera pregunta. En Joan pensà allò que deia tantes vegades sa mare: que "en dir-se les veritats es perden les amistats". Tanmateix, es coneixia prou per saber que sempre l'errava per xerrar massa. Va, què li hauria costat de donar-li la raó tot fent-li entendre que admirava la seva prosopopeia i la seva cultura? Però no: això hagués estat contrari a l'essència de la superioritat. Ell, el perfeccionista, exigia claredat, senzillesa i precisió en els parlaments, és a dir allò que tan poc es prodigava enlloc. El que no feia era peguntar-se si aquestes exigències se les aplicava a ell mateix quan enraonava en privat o en públic. I això que parlant "tête à tête", com diuen els francesos, ni era clar, ni senzill ni precís. En quant a allò de parlar en públic, deixem-ho córrer: ni mai n'havia sabut, ni mai en sabria. Els motius eren obvis: no tenia cap dels dons necessaris per a poder-ho fer, que, d'altra banda, són molts.

Mentrestant, el dinar s'havia acabat, en Camil havia desaparegut, i s'acostaven les tres. Així que, dient-se que li seria convenient combinar les vacances amb afers de l'ofici, en Joan decidí anar a fer d'espectador i d'oient a l'entrevista que havien de mantenr mossèn Jesús i l'especialista en art romànic, encara que ningú l'havia convidat. Arribà a l'església, expressament, una mica tard. Enn Camil ja es trobava enfilat a dalt de tot d'una escala, i mig cos el tenia entaforat dins del buit del sostre mort. S'hi entretingué força estona. Finalment, es decidí a baixar i a parlar:
-Poca cosa he pogut veure, mossèn Jesús, amb la poca llum que dóna la llanterna que m'heu proporcionat. Tirarem a terra tota la falsa volta de guix i ben segur que quedarem admirats del què hi trobarem amagat a dins. La nau està coberta amb volta cilíndrica de secció semicircular, tot i que m'ha semblat entrellucar uns arcs torals. L'absis, on som, és de volta de quart de cercle, típica del segle XI. Em sembla que hi ha restes de pintures, pero no ho puc assegurar perquè els arrebossats es veuen escrostonats. No us cansaré. Concreto: la primera fase d'obres consistirà en treure tots els guixos sense tocar ni una sola pedra o carreu romànic, ni antics arrebossats. Quan la nau estigui neta, veurem què surt i decidirem què hi fem. Parlarem també, aleshores, de restaurar el conjunt de les façanes exteriors, algunes d'elles fetes malbé per algun irresponsable. Passi-ho bé.
- Tanmateix... -començà a dir mossèn Jesús, intentant el diàleg.
Però el Cap del Patrimoni ja se n'havia anat. Sense concretar res, després d'anunciar que es disposava a concretar: ni quan es començarien les obres, ni qui les podria fer, ni com es podrien fer, ni si podria seguir el culte o no, ni quants dies, en tot cas, podrien durar els inconvenients... Això sense pensar en el pressupost ni en els diners que tenia el mossèn a la seva disposició, promesos com a donatiu del senyor Bellfaig...
- A vostè què li sembla? -seguí el mossèn, dirigint-se ara a en Joan. - Oi que hauria d'haver estat més explícit, aquest senyor?
- A mi em sembla que sí. Però es una simple opinió. Suposo que us trucarà o us escriurà, dient-vos el que us pugui interessar, quan li pregunteu...
- D'això em queixo: que no m'ha deixat preguntar-li res... Convé no posar-se pedres al fetge. Tot es resoldrà. Hem esperat tants anys que ja no vindrà, ara, d'uns dies... Per cert, ja que heu sentit el meu sermó, vós que deveu ser un saberut, com diem aquí, què us ha semblat?
- Que em sembla que prectiqueu allò que diuen: que el savi que es vol fer amar, son bell parlar ha d'afinar. Parleu molt bé, i la gent deu estar contenta de sentir com parleu.
- No us entenc.
- No té importància. Volia dir que
em penso que teniu més cura de com dieu les coses, que de dir coses. I ho comprenc, ja que suposo que no prediqueu per convèncer ningú ni per donar lliçons de catequesi. Dieu allò que creieu, i dieu als vostres fidels que han de creure en el que vós creieu, perquè està clar que ha de ser així. Les coses són com són, i vós en doneu fe. Suposo que és així com s'ha de predicar...
- Em penso que no us adoneu que ens trobem en un poblet perdut, i que us parla un pobre capellà de poble que ha fet de capellà de poble durant més de quaranta anys... Em penso, i us ho dic amb tota deferència (que per res del món voldria que us ofenguéssiu) que creieu que cada capellà, en cada missa, ha de fer un sermó tan important com el sermó de la muntanya, que cada sermó hauria de contenir una dosi transcendental de metafísica o de teologia... Em penso que no hauríeu d'exigir tant... No tot pot ser perfecte en aquest món nostre, tan imperfecte...
- M'estranyen aquests mots en la boca d'un capellà...
- Per què us estranyen?
- Perquè jo creia que una de les vostres tasques era lloar Déu i la seva obra, i no pas proclamar la imperfecció d'aquesta obra seva.
- Oh, i quins disbarats haig de sentir, Senyor! Vós deveu ser un descregut...
- Descregut, de què? De la vostra religió? De totes? Jo, mossèn, sóc un agnòstic, un ésser desgraciat que ha nascut per error en un món que no li va. En un món massa imperfecte que, progressivament, es va fent més imperfecte encara.
- El que us fa desgraciat és el desconeixement del per què sou aquí. Us falta la fantasia necessàra per interpretar l'objectiu final de la vida, i us falta adonar-vos de la necessitat de la redempció...
- Mossèn: crec que la manera més senzilla perquè un cristià pugui deixar de ser cristià, és que pugui veure clara l'absurditat d'aquest fanatasia, d'aquesta imaginació que voleu inculcar als vostres feligresos.
- L'únic que puc contestar-vos és que resaré per vós.
- Demanaríeu un miracle, vós que creieu en ells? Us en proposo un que aquest matí, mentre predicàveu, jo demanava al cel, i que no he pas aconseguit, naturalment...
- Quin?
- Que el bon Déu millorés humanitat, així, de sobte. Seria interessant, oi? I bonic! Us imagineu, mossèn, que un dia ens llevésim i comprovéssim que el proïsme, i nosaltres mateixos, haguéssim assolit tots els atributs de la perfecció? Us imagineu un confessionari on ningú sabés de què penedir-se?
- Si la humanitat no es bona, com sabeu ben bé, és culpa d'ella mateixa, no del Creador. El pecat original no fou el pecat del primer home, sinó el pecat del món dels homes. El pecat és universal, com ho és la mateixa salvació... Si voleu ilustrar-vos sobre el pecat, llegiu les epístoles de Sant Pau als romans i als efecis, i se us posaran en clar les vostres idees...
- Si em permeteu, us diré que les he llegides, però m‘agraden més els ensenyamentys de Zaratustra que els de sant Pau...
- Vade retro! No em retreureu, ara, a Nietsche, l'ateu...
- Veig que no n'heu llegit gran cosa de la religió que predicà un persa del segle sisè abans de Crist. Zaratustra va ser el primer pensador que va veure que el móv¡l del món és la lluita entre el bé i el mal, va ser el primer definidor de la moral, i va ser qui va saber superar aquest propi error seu establint la veracitat com a virtut suprema. Per Zaratustra, el que importa és estimar sempre la veritat i acréixer la justícia mitjançant la intel.ligència, la paraula, l'acció i la consciència. Segons ell, hi haurà un judici final en el qual Déu jutjarà les ànimes segons el bé que hagin fet a la terra, sense tenir en compte els himnes que li hagin cantat en lloança seva, ni les ofrenes que hagi rebut... Malauradament, aquest religió va ser extipada del món antic per l'islamisme, al segle setè, una religió que li era, en molts aspectes, inferior. Quelcom d'ella va romandre en la religió jueva i en el cristianisme perquè, com vós sabeu, els jueus van ser exilits a Babilònia i allí dominava el déu Mazda... Tanmateix, crec que encara queden adeptes de Zaratustra a l'Ïndia: els "parsi" de Bombai, on són respectats de tothom per la seva elevada moral, la seva responsabilitat en el treball i el seu amor al proïsme. He llegit que els parsi constitueixen l'única comunitat del món en la qual la monogàmia és absolutament mantinguda i on el respecte a la veritat i l'execració de la mentida són normes obligades.
- Sou un bon conversador, vós. Poques vegades tinc l'ocasió de tenir converses com aquesta. Magradaria ser savi per evitar que monologueu sense parar. Deixeu-me, tanmateix, ficar cullerada per dir-vos una sola cosa... Aquesta: quie els grans problemes no es resolen parlant ni filosofant; els gran problemes els resol la mateixa humanitat, vivint... i que la meva professió consisteix, precisament, en ajudar a viure d'acord amb una doctrina molt més avançada que la que haveu lloat, la doctrina de la vertadera religió...
- I n'obteniu bons resultats? N'esteu, almenys, satisfet?... Perdoneu... No tinc per què ficar-me on no em demanen... A més, és molt tard, i us he entretingut ja massa. Us confesso que he tingut molt de gust de parlar amb vós. Espero poder tornar a fer-ho algun altre d'aquests pocs dies que passaré aquí de vacances...
- Veniu a casa meva quan vulgueu. Tinc una majordona nova, una nena, que sap cuinar molt bé. Us invito a dinar... deixeu-me pensar... el proper dimecres. Amb temprança, això sí: un sol plat i postres, que ja és suficient...

En Joan Baldric sacomiadà d‘aquell vellet eixerit. Li quedà un bon regust de boca. ¿Què ho feia que fos tan extremós en els seus judicis de les persones? O li plaïen extraordinàriament, o les menyspreava de ple. Mossèn Jesús formava part de les del primer grup.