EL PERFECCIONISTA. Capítol 7.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)



CAPÍTOL SETÈ

Cansat com estava de l'excursió del dia anterior, i de les postres compartides de nit amb "ella", decidí moure's poc. Aniria, solament, a donar una volta pel poble. A més, avui era dissabte i la taverna -que no sabia on era, però que trobaria- estaria oberta, segons li havia dit na Fela. Així que sortí al carrer, tombà cap a la dreta, davallà fins al carrer gran, tombà a l'esquerra, i seguí fins a l'explanada on acabava la carretera, allí on havia aturat, de vinguda, el seu cotxe.

Quedà admirat de què un lloc que en arribar havia cregut erm, sense edificacions, inhòspit, era tota una altra cosa. No era cap plaça major de vila, està clar, però hi havia gent, i cases, i establiments... i la taverna. Hi entrà. El mostrador era petit, i el local molt gran i atrotinat, ple de taules quadrades amb el sobre de marbre blanc, la majoria ocupada per homes que jugaven a cartes o picaven el marbre amb fitxes de dòmino.
S'assegué a una cadira d'una de les taules buides, a un racó del fons, prop d'una finestra des de la qual podia veure la vall multicolorida sota un cel d'un blau intens, d'aquells que fa anys que a la ciutat no podem contemplar. Ningú no l'atenia, ni ell tampoc tenia ganes de què ningú l'atengués: no tenia ganes de res, ni sed de res. Passà una mitja hora llarga entretingut escoltant xerrades i discussions, sense parar esment en el que deien, i sí en el com ho deien, en l'energia de les frases i també en la general manca de del.licadesa dels uns envers els altres. Mentre estava abstret jugant a endevinar el caràcter de cadascun dels discutidors, se li acostà un home diferent dels conjunt de contertulians. Era de rostre menys morè i més afuat, esbelt, vestit amb senzillesa i distinció. Semblava parsimoniós. I, com comprovà en Joan en pròpia carn, parlava, parlava, sense donar lloc a la possibilitat de què l'interlocutor fiqués cullerada en el seu soliloqui.

- Perdoneu que us molesti ¿Oi que vós sou l'hoste de can Despou? - Sense esperar resposta, impedint que en Joan s'aixequés de la cadira, proseguí: -Em presentaré. Sóc el doctor Safont. Lluis Safont i Font, el metge d'aquest llogarró i d'uns quants més de la rodalia. M'han dt que sou arquitecte i que sou aquí perquè necessiteu descansar uns dies. I jo m'he dit que si no us trobeu bé i em necessiteu, podeu cridar-me amb tota confiança, que els metges som per això, per guarir i també per aconsellar.
Respirant amb la boca d'una manera estranya, com si bufés, i satisfet, pel que semblava, de la seva autopresentació, s'assegué al costat d'en Joan.
- Sí - respongué en Joan. - Us han assabentat bé. Va ésser...
-... Un metge, està clar. Els metges, com tots els humans, tenen els seus defectes, però adquireixen, amb poc temps d'exercici de la seva professió, un sisè sentit que els fa indispensables a la societat. I no per la seva ciència, que és molt poca, sinó per la seva psicologia, per la seva capacitat de llegir pensaments, sentiments i estats d'ànim. Els metges, com deveu saber perque sou home de lletres, han existit sempre, i sempre han guarit. En la prehistòria feien de metge els bruixots de les tribus, i guarien. Fa cinc mil anys, als països on nasqueren les primeres civilitzacions, els metges eren els sacerdots, i guarien amb poca cosa més que uns sacrificis als déus de torn. Més tard, es donaren uns coneixements fruits de la tradició, les herbes que anaven bé per una cosa o per l'altra, i les oracions que ajudaven a sanar. I fixeu-vos-hi bé: les herbes i les oracions servien per a guarir una mica més que els sacrificis als déus, però poc més. Ara coneixem innombrables classes d'herbes, tenim les aspirines, les sulfamides i els antibiòtics i anem una mica millor que abans, però no us cregueu que molt millor.
- Home...
-Amb això no vull dir que no tinguem ara moltes més possibilitats de guarir que abans. El que vull dir és que l'ull clínic i la fe, fixeu-vos-hi bé, la fe en el bruixot, la fe en el sacerdot o la fe en el metge, han guarit molt més del que hom pot arribar a suposar.
- És un punt de vista, pero no em negareu que els apestats de l'edat mitjana no es sanaven ni amb oracions ni amb fe...
- Ja sé on anireu a parar. A Pasteur, als laboratoris, a la cirurgia i a la tecnologia punta. Però tot i essent molt, jo us dic, el doctor Safont us diu, que fa més la confiança en el metges que tots els coneixements que pot donar una biblioteca sencera...
- Suposo que això és una sort pels metges de poble, ja que poques biblioteques i pocs laboratoris deveu tenir a l'abast, i molt poc temps per estudiar... sempre apressats d'una casa a l'altra...
- Exacte. Que de malalts n'hi ha molts, com més va, més... Una cosa, veieu, que aparentment és difícil de comprendre... Que no lliga, vull dir, amb el fet que com més va, més llarga sigui la vida...
- Jo em pensava que en aquestes contrades la salut era general. Em deixeu parat dient-me que hi ha molts malalts.
El doctor Safont que era, com es veu, una font de sana saviesa i de còmoda filosofia, fent l‘ullet a qui avui li tocava fer d'oient, contestà en veu baixa, fent que ningú més no el sentís:
- La majoria són malalts imaginaris, sabeu? Sempre n'hi ha hagut, està clar, però abans de que la medicina fos socialitzada, a la gent li anava costa amunt de fer-se visitar perquè havien de pagar la visita. I això de pagar, en aquestes contrades, fa de mal pair. Però ara rai! Tots els malalts imaginaris, sense excepció, van a veure el metge. I és bonic de visitar-los. És tot un art. Tan sols cal saber escoltar, assentir, corroborar que allò que creuen patir és el que realment pateixen, i receptar. Sobre tot, això: receptar. I no una medecina, sinó vàries. Una pel matí, una per després de dinar i una altra per abans d'anar a dormir. Càpsules i píndoles que és important que siguin de colors diferents, sabeu?
En Joan Baldric entenia tot el que li explicava el metge. Tan sols hi havia una cosa que no arribava a comprendre: el com s'ho devia fer el doctor Safont per cultivar l'art de saber escoltar els malalts, cosa que, segons havia dit, era essencial de fer...
- Aquests malalts us deuen produir la satisfacció de veure com es guareixen fàcilment... -insinuà en Joan.
- De cap manera! Són clients constants... Quan creuen que s'han guarit d'una cosa els n'arriba una altra...
S'aturà. Féu un gest com si hagué oblidat quelcom, mirà l‘hora del seu rellotge i s'acomiadà amb aquestes paraules, que semblaven dites ben sincerament:
- Bé. M'heu entretingut massa. I em feu fer tard. Espero tenir el gust de tornar a parlar amb vós un altre dia. He tingut molt de plaer en escoltar-vos...

Se n'anà. En Joan no dubtà un moment que anava a guarir algun vilatà o alguna vilatana amb la seva ciència infusa que, per força, devia ser molt més psicològica que propiament mèdica. La medicina de les comarques rurals del país, pensà, ¿devia estar tota en mans de metges com en Safont? Si el nostre "perfeccionista" hagués tingut aquesta conversa a Barcelona, un dia qualsevol, per qualsevol motiu, segur que li hagués servit per crear algun dels seus somnis fantasmagòrics, amb possibles morts i fantasmes nafrats que perseguien metges que, en comptes d'estudiar, explicaven com guarien malalts imaginaris...

El rellotge de la taverna, un rellotge rodó, de paret, col.locat per sobre del mostrador, estava aturat. I ell no duia relloge. Avui havia decidit no posar-se'l, aquí, per la mateixa raó que havia decidit no llegir cap diari ni mirar la televisió fins al seu retorn a Barcelona. Així que, com que no tenia idea de si era o no era hora de dinar, s'adonà del seu error, i hagué de demanar a un veí quina hora era.
- Un quart de dues.
I la seva mestressa que li havia recomanat que fos puntual a l'hora de dinar! Encara bo que era a prop de can Despou...
Però el camí feia pujada, i els llocs propers no són tan a prop quan es fa tard. Arribà a dos quarts de dues pensant excusar-se en entrar. La Fela, que pel que es veia, era dona de principis, li havia deixat els plats a taula i se n'havia anat, hem de suposar que com a senyal de retret. I el menjar era fred. En Joan convingué que ni els diaris ni la tele són necessaris però els rellotges sì que ho són, sobre tot si hom troba pel camí entrebancs que es diguin Safont i Font. L'home, doncs, menjà amb menys gust del que hagués pogut si hagués arribat d'hora, i, en acabat, pujà a la seva habitació a fer la migdiada. Com sempre, agafà el primer llibre al seu abast. Llegí:
"El destí, a mesura que dóna, s'enduu. Primer reparteix uns pocs cèntims i moltes esperances, i al final billets grossos i temences. ¿No érem més feliços, sense saber-ho, quan coronats de falsa supèrbia, rebíem els centimets?" Mirà qui era l'autor: Jerome. Potser sí, es digué, però en aquest final de temences m‘hi sobren els bitllets grossos, sempre problemàtics... i s'adormí.

Es llevà una hora després. I se n'anà a donar un volt per caminois que anava trobant, sense rumb, fins que es féu fosc. No topà amb una ànima. Pensà, ara i adés, en la seva dona i les seves filles. Els trucaria... Sí. Ho faria...