EL PERFECCIONISTA. Capítol 34.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)



CAPÍTOL TRENTA-QUATRÈ
"L'amic segur es coneix en les situacions insegures". CICERÓ


Una "altra circumstància" es va donar tres setmanes més tard, un dia tretze, precisament. Un fet inversemblant. El Joan Baldric s'assabentà del succés pels diaris, que n'anaven plens. Un d'ells, "el seu", a primera plana i amb lletres grosses, comunicava així la notícia:

M O R D' A C C I D E N T D O N R I G O B E R T B E L L F A I G

Seguien després els detalls de la notícia:
"Diumenge, a les onze de la nit, de tornada a Barcelona amb el seu potent Ferrari, el gran empresari Rigobert Bellfaig es va estimbar per un penya-segat dels voltants de Saví, el poblet on el magnat hi acostumava a passar els caps de setmana. L'accident sembla inexplicable perquè, tot i que la corba en la qual es va produir el fatal accident és molt tancada i perillosa, el senyor Bellfaig se sabia la carretera de memòria. L'única explicació possible és que era la primera vegada que conduïa el seu nou Ferrari per aquella carretera amb tants revolts perillosos i que, confiant massa en la seva veterania de conductor, va augmentar excessivament la velocitat. Sortosament, ni la seva filla ni el seu gendre l'acompanyaven aquest cop en el viatge, com feien molt sovint. La notícia ha causat gran consternació en els mitjans econòmics i financers del país."

A part de la luctuosa notícia, els diaris publicaven reportatges extremadament elogiosos de la vida i obra de Don Rigobert Bellfaig, reportatges que l'endemà van ampliar-se fins a extrems hiperbòlics inaudits. Les pàgines necrològiques van omplir-se d'esqueles que donaven compte de les innombrables presidències del finat, i l'hora i el lloc dels funerals, a les set de la tarda del vespre del dimarts, a l'església de Sant Vicenç de Sarrià.

Joan Baldric i la seva dona assistiren, naturalment, a l'acte. Van poder entrar a l'església perquè, per costum, arribaven sempre als llocs vint minuts abans d'hora. Cinc minuts més tard d'haver entrat, l'església ja era plena de gom a gom i a l'hora de començar les exèquies una gran gentada omplia totalment la plaça del davant del temple.
Joan Baldric, mentre se celebrava l'ofici, anà observant, de puntetes, qui ocupava la presidència de l'acte. Li semblà que a una banda hi havia la presidència familiar, en la qual pogué veure, endolats, Blanca amb el seu marit al costat. A l'altre costat hi tenia un home també vestit de rigorós dol, en qui cregué descobrir una lleugera semblança amb la Blanca, motiu pel qual suposà que devia ser el seu germà, el balaperduda, que li deien els parents. Al mateix banc hi havia altres persones endolades. Semblava que Don Rigobert tingués molts parents dolguts de la seva desgraciada mort perquè les cares de tots ells eren extraordinàriament apesarades, per no dir patètiques. L'altre banc de la primera fila estava ocupat per " les autoritats". ¡Quantes cares conegudes per haver-les vist desenes de vegades a la televisió i als diaris! Allí no hi havia disparitats d'idees ni d'opinions: estaven representades totes les administracions, tots els partits que governaven i tots els de l'oposició. En Joan Baldric, en reconèixer la major part dels polítics, digué en veu molt baixa, a la seva dona:
- Aquí es fa patent quina cosa és la que uneix els homes.
- Sí... però calla -contestà l'Antònia.

Acabada la cerimònia, Joan Baldric i la muller passaren quan els tocà el torn, per davant de la presidència del dol per donar el que s'anomena "el sincer condol" a tots els presents que el volien rebre. Tots feien cares llargues i de circumstàncies. Blanca, en particular, es veia desfeta pel dolor, cosa qe tothom pogué constatar si era allí i, si no hi era, llegir-ho l'endemà als diaris, on hi havia la ressenya de l'acte i una notícia bomba: tota la fortuna, la immensa fortuna del senyor Bellfaig, anava a parar a la seva filla Blanca, excepte la legítima que corresponia al bala-perduda del seu germà.

Joan Baldric no s'atreví a molestar el seu amic fins un mes més tard. Trucà al consultori. La infermera li comunicà que el doctor Juncadella havia deixat l‘encàrrec que el truqués directament a casa seva qualsevol dia, de vuit a nou del vespre. En Joan ho feu així. Contestà al telèfon una veu d'home que no coneixia que, d'una manera anormalment afectuosa, li digué que tingués l'amabilitat d'esperar un moment, que comunicaria al senyor que el senyor Joan Baldric demanava per ell. I al cap d'un moment, en efecte, es posà a l'aparell el doctor Albert Juncadella.
- Sí. Havia deixat dit que em truquessis a casa perquè la Blanca voldria que vinguessis a sopar qualsevol dia, amb la teva dona, si és que ja et trobes ben bé, com suposem. La Blanca té molts projectes per tu. Ja ho veuràs. Quan vindreu? Demà mateix? D'acord!

En Joan no tingué ni temps ni ocasió de consultar la seva dona. Un cop hagué assentit, comunicà a l‘Antònia que havia acceptat anar a sopar, l'endemà, a can Juncadella.
- Ens farem amb l'aristocràcia del diner, ara, Joan?
- Els Juncadella mai no seran diferents de com eren. A ells no els pujarà mai el diner al cap. Ni el poder. Ja ho veuràs.

L'endemà al vespre, vestits com per assistir a una cerimònia, l'Antònia i en Joan anaren, doncs, a cals Juncadella a sopar. Vivien a la part alta de Pedralbes, al passeig del Momestir on, afortunadament, es podia aparcar amb facilitat, cosa que satisfé l'Antònia perquè sabia que, en cas contrari, els nervis del Joan s'alteraven, i no era cosa d'anar a cal psiquiatre amb els nervis alterats a demanar que el dongués d'alta, i potser -què, sinó? - a rebre algun favor...

Els obrí la porta la criadeta que en Joan coneixia d'altres visites. La criadeta els pregà que s'asseguessin, que els senyors els rebrien de seguida. L'Antònia s'assegué. Ell, en Joan, no. Estava intranquil pensant en tot allò que li havia succeït amb la Blanca, i en totes les confessions que havia fet al seu amic. Entre tots dos eren, realment, coneixedors dels seu cos i de la seva ànima...
Ben aviat sortí l'Albert. Coneixia n'Antònia de vista perquè s'haven saludat ocasionalment. Fou molt amable amb ella recordant-li on i quan s'havien conegut, cosa que Antònia valorà molt positivament. Féu passar el matrimoni a l'estança en la que, en aquell moment entrava Blanca, habillada majestuosament amb un vestit i unes joies que Antònia no valorà pas positivament.
- Tenia ganes de conèixer-la -digué Blanca, molt amablement, a Antònia. - Nosaltres dos apreciem molt el seu marit, sap?, i, generalment, quan això passa, l'apreci s'extén als dos cònjuges quan es coneixen, no ho creus així? Oh, t'he tutejat... pero ho podem fer això de tutejar-nos, no et sembla?
- Com vulguis -contestà Antònia.
- I tu, Joan, ja et trobes ben bé?
- Doncs, sí. Bé... dins de les meves possibilitats.
- Què vol dir, això?
- Que em trobo tan bé com em permet un esperit al qual li es difícil d'aconseguir que li lleneguin sense afectar-lo, com m'aconsella el teu marit, les coses poc bones que van succeïnt-se al meu entorn.
- Sempre seràs el mateix, Joan. Sempre cercant la perfecció... Bé... El cert és que precisament per aquesta qualitat teva, o defecte ( ja es veurà), crec que et puc fer una oferta interessant.

Un home vestit d'una manera que avui ja es veu molt rarament, entrà i després trucà suaument amb els artells (els nusos de la mà, volem dir), a la mateixa porta per on havien entrat. Esperà que es fes silenci, i aleshores enuncià:
- Senyors: el sopar està servit.

En Joan i n'Antònia es miraren mútuament amb certa sorna. La mirada de n'Antònia venia a dir: "Ja t'ho deia, jo", i la d'en Joan : "¿Per què sempre has de tenir la raó?"
- Seguim al majordom, doncs! -ordenà, rialler, Albert, posant-se al costat d'en Joan, que li xiuxiuejà a cau d'orella:
- Aquesta innovació ha estat idea teva?
- Quina innovació? -preguntà Albert.
- Vatua! Tenir un majordom que et serveixi a taula!
- Oh, no!, idees de la muller, la pubilla...
- Em sembla que la vas fer bona! Em sembla que patiràs!
- No t'entenc...
- Ni cal...

A taula no faltava de res. Era una gran taula rodona parada amb gust. Les estovalles foren l'admiració de l'Antònia.
- Veig que et fixes en les estovalles, Antònia -observà na Blanca. -Eren de la meva àvia, amb totes les puntes i randes fetes a mà, per ella mateixa. Un dia m'explicà que hi havia passat anys treballant-hi. Se sentia joiosa de la seva obra.
- I qui no s'hi sentiria d'una joia així? -comentà l'Antònia.
- Sempre s'ha confós quantitat amb qualitat -intervingué Albert. -Quan una obra té volum, ja té molt de guanyat. Generalment s'admira més el temps esmerçat per fer una cosa que la qualitat de la cosa. No heu pensat mai que les set meravelles del món, dels antics, tenien molt més de colossals que de meravelles?
- Aquesta observació- saltà l'amfitriona, -ha estat de mal gust... Asseieu-vos, per favor... De mal gust prquè ofens la memòria de la meva àvia, i perquè rebaixes l'opinió de l'Antònia.
- Pau, per favor - sol.licità en Joan. -Si em permeteu, hi diré la meva, fent una pregunta: Quan s'admira alguna cosa, s'ha de precisar per què s'admira? Una cosa que s'admira no és, pel fet d'admirar-se, una meravella?
En Joan aturà el seu raonament perquè el majordom el servia. Quan hagué acabat de servir-lo, amb més parsimònia que art, la seva muller l'invità a seguir perquè estava més a favor de l'Albert que de la seva muller, per principi, i creia que en Joan el defensaria.
- Bé. Res d'important -prosseguí en Joan. - Volia dir que la grandària d'un objecte, o la quantitat de temps esmerçat en fer-se, pot ser un dels motius pels quals sigui considerat una meravella. I es pot dir pròpiament que la cosa és una meravella. Encara que simultàniament, o posteriorment, se la titlli artísticament de nyap. De la qual cosa en dedueixo una falla en l'observació
del meu amic. El colós de Rodes era una meravella per colós, no per obra d'art, cosa que encara ningú no ha dit mai. Aquestes estovalles són una meravella per la feina que dugué a l'àvia el fer-les. Fins aquí, suposo, tothom que les vegi hi estarà d'acord. Seran, pero, a més a més, una obra d'art? Aquí és on podria començar una altra controvèrsia.
- Està clar -digué, seguidament, Blanca. - Caldria, per no arribar a cap controvèrsia, que els interlocutors es posessin prèviament d'acord en què és una obra d'art.
- I es posessin d'acord en quina cosa és l'art -exclamà en Joan, satisfet d'on havia anat a parar.
- És curiós que en Baldric, qualsevol que sigui el tema que s'enceti, acabi portant la conversa cap a la seva professió - digué Albert. -Com t'ho fas?
- La meva professió, amic Albert -contestà l'al.ludit-, té molt poc d'art. Pregunta, sinó, a qualsevol arquitecte dedicat plenament a fer d'arquitecte, quant de temps pot dedicar a pensar en aquesta cosa impalpable que en diem art.
- Abans t'he dit, Joan, que et volia fer una oferta interessant -digué Blanca.- Té molt que veure, precisament, amb aquest tema. Et volia oferir la possibilitat d'exercir plenament la teva professió. Fer art, pensar en l'art, crear. Què et semblaria?
- Que em sembla difícil cruere-ho - contestà en Joan, somrient.
- El meu pare, com saps, era accionista majoritari de cinc o sis empreses immobiliàries. Els diaris els han criticat poques vegades, suposo que perquè el senyor Bellfaig era un personatge de respecte, però jo he sentit a dir que Barcelona, i bona part de Catalunya, han estat malmeses per la seva arquitectura i les seves urbanitzacions.
-Que ho preguntin, sinó, a la Vall Safageda i als xamfrans d'aquesta ciutat... -interrompé en Joan.
- Et proposo de Director General -amb majúscules- de totes les promocions immobiliaries que controlo -emfasitzà Blanca.
- Amb quines condicions? - preguntà el promocionat.
- Una de sola: acréixer les empreses. Vine'm a veure demà el matí a les dotze, al meu despatx, i concretarem del tot.
- Ja sabem que el millor lloc per parlar de negocis és a taula -digué, ara, Albert. -Pero no em negareu que no sigui avorrit sentir parlar de coses que no ens afecten...
- Parlem, dncs, de tu-. Ja els has dit als teus amics que muntes una Casa de Salut?
- No. Per què els hauria d'interessar?
- Quan tens un amic, Albert, t'interesses pels seus progressos. I això és un progrés.
- Com en diràs de la casa? -preguntà en Joan.
- Institut Bellfaig.
- No està malament...
- Idea de la meva dona.
- És el menys que podíem fer. Al cap i a la fi, és del meu pare de qui provindran els diners per la fundació...

La conversa anà canviant de tema. Voltà sempre, tanmateix, entorn dels projectes que els diners Bellfaig permetien concebre, sense que ni una sola vegada aparegués un mot que deixés suposar que l'esperit que des d'ara dominaria les empreses Bellfaig seria diferent del d'abans... Art als immobles... Defensa ecològica de les urbanitzacions... Acreixer els guanys... Difícil trencaclosques...
El sopar fou bo, la companyia agradable i les perspectives afalagadores. La senyora Blanca Bellfaig de Juncadella triomfà com amfitriona.

- En cap moment, emperò, ens ha fet oblidar que era ella l'hereva, que era ella qui prenia les decisions, i que era ella qui tenia ara el poder... -comentà Antònia, camí de casa, al seu marit.
- Sí. És cert. Però, gràcies a ella, ben aviat la nostra vida serà molt diferent. Saps què representa econòmicament l'oferta de la Blanca? Saps què representa, per a mi, professionalment?
- Ignoro el que representarà per a tu. El que sí que sé és el que haria de representar.
- Què?
- Allo que escau als qui arriben a saber exigir més d'ells mateixos que dels altres. Ara en tindràs l'oportunitat. I dubto que sàpigues aprofitar-la.
- Mai has cregut en mi, oi?
- No n'he tingut ocasió. Ara la tindré. L'espero amb il.lusió.