EL PERFECCIONISTA. Capítol 32.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)


CAPÍTOL TRENTA-DOSÈ

El doctor Albert Juncadella va trobar un forat en la seva atapeïda agenda i va rebre a consulta el següent dimarts, a les set del vespre, a Joan Baldric i Vives.
En Baldric havia entrat al despatx del metge sense ni saludar-lo, tot i que aquest li extenia la mà, dempeus, a la porta. En Baldric es dirigí directament a un divan que va veure al fons, d'aquells sense respatller, amb un braç a un extrem per a reclinar-hi el cap, que diuen que utilitzen els psiquiatres quan volen unes confessions pregones. En arribar-hi, s'hi estirà i tancà els ulls.
- Que vens a fer la migdiada? -preguntà, somrient, el doctor.
- No estic per bromes, Albert. La cosa és greu.
- Quina cosa?
- El motiu de la meva visita.
- Doncs digues, digues... -l'animà el doctor mentre acostava una cadira a la capçalera del divan per a escoltar-lo assegut sense que el pacient veiés la seva cara, com manaven els cànons de la psicoteràpia.
- M'és difícil començar... Si tu ajudessis...
El doctor Juncadella l'ajudà, com pertocava, amb el seu silenci.

Al cap de tres quatre minuts, que semblaren enormement llargs al Joan, i amb, el mateix valor que tots els altres al doctor, que per això era psiquiatre, en Joan començà a parlar:
- Suposo que deus recordar que vas visitar-me fa cosa d'un parell d'anys. Va ser poc abans de la mort a Saví dels parents de la teva dona. Jo era al poblet perquè tu m'havies recomanat d'anar-hi quinze dies a descansar. Alla vaig conèixer el teu sogre. Des d'aleshores, i de mica en mica, m'he anat tornant boig...
El doctor seguia silenciós com si el pacient parlés d'un mal de queixal sense importància. Ja seguiria... I seguí, efectivament.
- Bé. No sé ben bé si és bogeria, o són atacs de sensatesa el que m'agafa tot sovint. El fet és que uns dies sóc en Joan Baldric, i uns altres dies em converteixo en un furibund redemptor de la humanitat. Ja sé que estàs pensant que tots els redemptors han estat uns bojos notables als qui la humanitat deu tot el bo que ha aconseguit fins ara... Sí, però és que jo sóc un redemptor diferent dels que hi ha hagut fins ara, saps?... Jo vull redimir la humanitat amb un procediment inèdit, extraordinàriament eficient, que resoldria per molts anys gairebé tots els problemes que pateix. N'he parlat amb algú, un amic meu, però es va riure de mi i em va dir que jo era un desequilibrat mental, i que em fes visitar per un psiquiatre... No ho sé... He pensat que potser té raó. La meva dona també m'ha aconsellat que em fes visitar...

Seguí un llarg silenci. Fou el doctor qui el trencà.
- Per ara, amic meu, no entenc quin pot ser el teu desequilibri. Crec que en el nostre món n'hi ha molts d'idealistes que volen redimir la humanitat. Si tots haguéssin d'anar al psiquiatre, no pararíem mai de visitar... Tranquil.litza't. I segueix. Potser, si segueixes, arribaré a entendre el teu problema...
- El meu problema és que he decidit assassinar tots els dolents del món...
- Vatua! -saltà el doctor.
- Començant pel fill de puta del teu sogre, en Bellfaig, a qui vaig conéixer a Saví, prototipus de malignitat, de perversitat, d'avolesa, de maleficència, de...
- Entès. Pots estalviar-te més sinònims. Segueix.
- La meva teoria és ben simple: el pitjor mal del món és, avui, la superpoblació. I els causants de tots els altres mals que pateix, són el dolents. Per tant, eliminant els dolents fem un doble bé a la humanitat: així de fàcil.
- El problema de tots els redemptors ha estat sempre el de fer adeptes -observà flemàticament el doctor Juncadella. - I aquest deu ésser també el teu problema, oi?: trobar voluntaris que vulguin assassinar, o de deixar-se assassinar. És així?
- Suposo que sí que passaria això quan comencés a predicar la doctrina. Però fins ara no m'he atrevit a fer-ho. He esbossat la campanya, però no he passat d'aquí. Ja t'he dit que tan sols n'he parlat amb un amic meu, qui em va aconsellar que em fes visitar per un psiquiatre.
- I va fer molt bé. Els psiquiatres coneixem el fons de les persones i, consegüentment, som els qui millor podem opinar sobre la teva teoria. Jo, perrsonalmemt, la trobo excel.lent. Tan sols té una fallada, al meu entendre.
- Quina? -preguntà en Joan, incorporant-se.
- Jeu, jeu...
- Quina? -tornà a preguntar en Joan, quan s'hagué tornat a jeure.
- Que tothom estima la vida i la llibertat. I com que els crims són castigats per la societat, o bé amb la vida o bé amb la privació de la llibertat, ningú no voldrà aventurar-se a seguir-te.
- I si et digués que també he pensat en això? La solució podria ser una successió de crims perfectes.
- Bé. Però raona, amic Baldric: es pot cometre un crim perfecte, potser dos i tot... però tants com per aconseguir eliminar tots els dolents d'aquest món i resoldre el problema de la superpoblació, això no! No et sembla que hauríem de seguir pensant una mica més en els camins per aconseguir una societat perfecta? No creus que pot haver-n'hi més d'un, de camí de perfecció?
- Sí. Suposo que sí...
- Doncs mira -prosseguí el doctor com si hagués arribat a una conclusió definitiva, posant-se dret- : cal que tinguem present aquest raonament. Calmem-nos. Pensem-hi amb temps. En tenim molt, de temps. La societat fa mil.lenis que no va bé. No vindrà d'un dia el guarir-la.

S'acostà a la seva taula, s'assegué a una poltrona de ministre que li donava cert aire d'infalibilitat, i ordenà:
- Vine. Acosta't. Seu.
En Joan obeí. Assegut, ara, a una butaca del davant de la taula del metge, observà com escrivia quelcom a un paper i signava a baix, com llegia una fitxa que tenia al seu davant, i com, aixecant la vista, es dirigia a ell per a preguntar-li:
- I aquelles angoixes que tenies, aquells malsons, aquells íncubes que van donar lloc a que em vinguessis a veure la primera vegada, encara els pateixes?
- Oh, i tant! I d'altres coses, encara.
- Doncs, per què no m'ho expliques tot, d'una vegada?
- Home... ets tu qui semblava que volguessis donar per acabada la visita... com que t`has aixecat tan de pressa...
- Ho sento. Segueix, segueix...
- Doncs això: que tinc somnis i opressions afanyoses durant el son...
- I quelcom més, m'has dit...
- Sí. Crec que he arribat a tenir deliris trobant-me en ple ús de la rao, amb obnubilacions incomprensibles... Un metge em va dir, a qui n'hi vaig explicar un cas, que era hipnosi, que algú m'havia hipnotitzat... I crec que els deliris s'han anat transformant en quelcom de més greu, darrerament... Faig coses sense saber que les faig... Com si canviés de personalitat i em convertís en un altre... És quan més interès tinc en perfeccionar i dur a terme la meva teoria de l'A.C.S...
- Una altra? Quina és aquesta?
- No. La que t'he explicat abans. l'Assassinat per Caritat Social, que anomeno per les inicials, com es fa amb tot, avui...
- Ah, ja... Segueix.
- En vols més, encara, de símptomes estranys?... Creus que em passa alguna cosa rara, oi?
- Home... Molt, molt normal no ho és, tot això. Però tot té adob en aquest món... Jo crec que tens la sìndrome parenquimohipofisària d'Abramovitz, una síndrome molt comuna, però que qui la té l'amaga amb cautela. I això t'ho explico per tal que no te'n preocupis massa dels teus mals... De malson i d'angoixes en tenen moltes persones. De doble personalitat en pateix molta gent, també. I de redemptors, també són molts en qui en volen ser. Perquè m'entenguessis bé, t'hauria de posar exemples manifestos de gent a qui tu coneguis o de qui tu hagis sentit parlar... Deixa'm pensar un moment... Això: ¿ a tu et sembla que cap dels polítics que regeixen el món té una sola personalitat? És evident que no. A casa seva, en la intimitat, pensen i diuen unes coses i, públicament, unes altres. De vegades, el canvi de personalitat arriba a ser tan fort que fins i tot canvien de partit, i defensen les noves idees com si no es recordessin de les que defensaven fa dos dies. Jo vaig conèixer una vegada el batlle d'una ciutat que... Oh, excusa'm... No en puc pas parlar... El secret professional, ja ho saps... Bé. Tampoc no cal esmentar noms. ¿Qui no ha sentit parlar dels "interessos d'Estat" o de les "exigències de la solidaritat", o de les "necessitats socials", o de tants i tants tòpics que sols serveixen per a disfressar les dobles personalitats dels que manen?
-Amic Juncadella: em treus un gran pes de sobre. Em dius que sóc normal. No ben sà, però sí tant com molta gent. Això m'anima, però no em satisfà del tot. La teva píndola daurada té l'amargor amargada. No en tinc prou de saber que altra gent té els mateixos problemes que jo, i que es pot aprendre a dissimular-los. Tu vols que "ans que la casa miri el veí, i el company ans que el camí."
- El que vull, Baldric -i també t'ho diré amb refranys, ja que tant t'agraden- és que "un mosquit no espatlla l'orgue." I que recordis que "pecat amagat és mig perdonat."
- S´, però per amagat que es faci el foc, sempre surt fum.
- Doncs procurem que el foc no s'encengui, amic meu. Cal que aconsegueixis una cosa ben senzilla d'aconseguir: la mateixa tranquil.litat de la majoria de la gent quan contempla com són les coses, i tranquil.litat en les teves meditacions sobre com podrien millorar-se.
- I com es pot aconseguir aquesta cosa tan "senzilla"?
- Amb el mètode que et diré: fent que et lleneguin.
- No t'entenc.
- Home, sí. Llenegar és relliscar, esmunyir-se... El mètode que et proposo és tenir com objectiu que les coses que et molestin, o que trobis mal fetes, et lleneguin sense afectar-te. M'entens, ara?
- Ho intueixo. Tu vols dir això: que si llegeixo als diaris que una tercera part de la humanitat pateix fam, la cosa m'ha de relliscar, o llenegar com tu dius, com em llenega el plugim sobre l'impermeable quan m'hi cau a sobre. És una altra teoria interessant. Una més.
- Què vol dir una més?
- Dons ni més ni menys que una altra. Una vegada vaig decidir lluitat contra la imperfecció
del món practicant la teoría del E.H.D No fa gaire, com m'has sentit confessar, vaig veure la necessitat de practicar l'A.C.S. Ara tu em recomananes la T.L... A la fi em faré un embolic amb tantes lletres...
- Encara em faràs riure, Joan... Anem per feina. Aquí tens la recepta d'unes píndoles que has de prendre quan et llevis, i ara te'n faig una altra perquè dormis millor.
Féu quatre ratlles en un nou paper, el signà, i entregà les dues receptes al pacient.
- Sobre tot, no et confonguis: les pastilles del matí són de color rosa, i les de la nit, de color negre. Recorda-ho.
Mirà la seva agenda un moment, i acabà així:
- T'espero dimarts vinent a la mateix ahora. I recorda tot el que hem parlat. Especialment el mètode de la llenegada, encara que te n'enfotis. Adéu.

Quan el doctor Juncadella arribà a casa seva ja trobà el sopar parat a taula, abans de l'hora de costum.
- Que vols sortir, aquesta nit, Blanca? -preguntà el marit, de fora de la cuina estant, a la seva dona, que encara era a dins.
- Seu, ja vinc.
Albert Juncadela va anar al lavabo calmosament, pensant que no tenia cap gana de sortir i que potser ho hauria de fer.
- Saps qui m'ha vingut a la consulta, avui, fa poc?
- I jo que sé, pobra de mi?
- Doncs el meu amic Joan Baldric. No sé si el recordes. Una vegada el vas invitar a sopar, quan va venir a donar-nos el condol per la mort dels teus parents a Saví. Et ve a la memòria, ara?
- Oh, i tant! Ja fa dies que no ens hem vist, molts...
- Més de dos anys, veges...
- No es troba bé?
- No gaire... Per cert, fa temps que et volia preguntar una cosa... El teu pare t'ha fet hereva universal a tu i al teu germà, o bé ho reparteix entre els dos?
- Si vols que et digui la veritat, no ho sé, ni m'importa. Tanmateix, dubto molt que deixi un sol cèntim al bala-perduda del meu germà... I ara, a què ve la pregunta?
- A res. No, a res, a res...
Pero la Blanca observà que l'home es quedava ben pensatiu. Se'l mirà una estona de cua d'ull. "Deuen haver parlat dels diners amb en Joan", pensà. "Sempre el mateix, pels homes: interès, o sexe. Em fan fàstic".
- Aquesta nit no tinc ganes de sortir, Albert.
- T'ho agraeixo. Em fas un favor.

"I jo que el volia molestar! No n'encerto ni una, mai!" pensà la muller.