EL PERFECCIONISTA. Capítol 31.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)


CAPÍTOL TRENTA-UNÈ

D'ençà del dia que visità Ermengol, d'ençà de la seva confessió i de la conversa que seguí amb ell i la seva mare, al Joan Baldric se li anà accentuant un desdoblament de personalitat que feia temps que covava. Uns dies seguia essent en Joan Baldric de sempre, el Joan preocupat -massa preocupat - per fer bé les coses, per les coses que no veia ben fetes, i per la perfecció que voldria per a ell i per a la societat, i que ni ell ni la societat aconseguien. Però uns altres dies en Joan es transformava en un obsès de la seva idea redemptora, un inconscient obeïdor de l'impuls creador de la societat perfecta, és a dir, d'una societat sense bellfaigs. Naturalment que no havia demanat hora de consulta a cap psiquiatre. Els dies que se sentia normal no tenia per què fer-ho, i els dies que actuava com un obsès, perquè la seva obsessió l'obnubilava el suficient per a saber que li sobraven tots els consells que poguessin tendir a desviar-lo del camí recte que havia de predicar i pel qual havia de crear adeptes, com si es tractés d'una nova religió.

Un d'aquests dies de domini de la dèria redemptora, en Joan es presentà a cal detectiu Blanc.
En Xavier Blanc i Negre, el futur "Maigret-Poirot-Holmes" català, encara no tenia prou fama per gaudir d'una bona posició econòmica. El seu habitatge corresponia, doncs, a l'humil sou que es guanyava a la notaria on treballava. Era un habitatge del carrer de la Llibreteria, al casc antic de Barcelona, un quart pis d'una casa sense ascensor. En Xavier era a casa i fou ell mateix qui li obrí la porta.
- Necessito els teus serveis de detectiu -digué de bones a primeres en Joan, dret a la porta, abans que en Xavier el saludés i el fes passar. Dit això, amb la consegüent admiració d'en Xavier, s'endinsà pel passadís de la dreta del rebedor, sense tenia idea d'on conduïa. Al fons s'obria una porta vidriera de dues fulles. Entrà a l'habitació, una habitació fosca que feia olor de resclosit, i es posà a caminar amunt i avall com si la mesurés a passes, tot repetint: "necessito els teus serveis de detectiu".

Xavier Blanc, malgrat els dots de psicòleg qe creia posseir, esguardava en Joan com si es tractés d'una aparició.
- Et pagaré el què sigui, pots comptar-hi!
La idea de cobrar quelcom desvetllà en Xavier del seu atuïment. Tancà la porta del pis, que encara aguantava, encarcarat, i s'acostà a la sala on xerrava tot sol en Joan, caminant amunt i avall.
- Tens problemes greus, oi? -preguntà el detectiu encenent el llum de l'habitació.
Com si no l'hagués sentit, en Joan s'aturà, es mirà en Xavier com si fos responsable d'alguna malvestat, i li etzibà aquests mots:
- Doncs al gra - contestà en Joan, ja una mica més calmat mentre s'asseia a una butaca que, en ser ocupada de sobte, deixant-se caure, aixecà un núvol de pols. -Anota-ho bé a la teva ment. Necessito saber amb tot detall el que fa Don Rigobert Bellfaig a Saví quan hi va, des que hi arriba fins que se'n torna. Quantes vegades hi va al mes. Si hi du maletes, si se'n endu, si hi va sol o acompanyat, i amb qui. Amb quin cotxe hi viatge. Qui hi viu al castell tot l'any. M'has entès bé? La vida de Don Rigobert a Saví: això. Me'n vaig, que tinc pressa.
I, en efecte, s'aixecà de la butaca i, com un esperitat, es dirigí a la porta del pis, l'obrí, sortí, la tancà de cop i baixà corrents escales avall.

En Xavier no se'n sabia avenir. Era la primera vegada que un client anava a casa seva a encarregar-li una feina detectivesca, i no era pas així com s'havia imaginat un encàrrec a domicili. Obrí els porticons que deixaven la sala a les fosques, apagà el llum, i s'assegué calmosament, com pertocava al seu tarannà, en una de les butaques polsegoses, per a pensar amb calma en tot plegat.

Xavier Blanc vivia sol. S'havia casat als vint-i-vuit anys amb una noia coqueta i bufona que en tenia vint, i que l'abandomà al cap d'un any de viure plegats. "Me'n vaig perquè ets un avorrit" li havia dit un dia, per les bones, sense que mai haguessin dicutit per res. I féu les maletes i se n'anà sense dir-li un sol molt més. En Xavier que tenia curiositat detectivesca des de sempre, tingué també curiositat per saber quin estrany mal li havia agafat de sobte a la seva muller. Aguditzà les seves dots "d'observació i d'anàlisi", i descobrí la malaltia de la dona al cap de tres dies: se n'havia anat a viure amb una espècie d'home neanderthal de metre-noranta d'alçària, de cabells esborrifats i grenyes que li tapaven mig cos, una barba esbullada amb petites restes disperses de menjar variat per a fer-la atractiva, caçadora sense mànegues, pantalons estripats a posta, i guitarra elèctrica en bandolera. La descoberta de l'any féu reflexionar en Xavier: "Si ell és com és, ella no és pas com jo creia que era", es digué. I deixà de creure en les dones i a valorar la solitud, amb pols, brutícia i desordre inclosos. Sortia poc, excepte per anar a treballar, i llegia molt. Literatura detectivesca especialment. Que no li vinguessin a ell amb filosofies ni amb problemes metafísics ni amb amors nevel.lescs. "Qui l'havia matat? Com descobriria el detectiu l'assassí?" Aquestes eren les qüestions que el feien posar neguitós i i acceleraven el pols, neguit i acceleració que necessitava com un nàufreg necessita aigua potable. "Deus tenir sang d'orxata" li havia dit la seva dona vuit dies després de casar-se en adonar-se, una nit, que estava més interessat en la lecttura del final d'una novel.la de Conan Doyle que en les transparències de la seva roba interior.

Xavier Blanc, per meditar profundament, tancava els ulls. Alguna vegada li passava que la profunditat de la meditació el duia a ostentoses capcinades, però aquest fet ocasional no el treia pas de polleguera sinó que l'ajudava a una visió més ponderada del problema que analitzava. Així, doncs, aquest dia, seguint el costum, Xavier Blanc s'assegué, com dèiem, a una butaca, per pensar en l‘empresa que li acabava d'encarregar Joan Baldric, per pensar en els possibles perquès de l'encàrrec, i per pensar en els honoraris que podria cobrar.

Una idea de pura lògica li passà, de sobte, pel magí. Com podria, ell tot sol, esbrinar la vida a Saví del magnat Bellfaig? "Ni punyetera idea". Tancà els ulls i, evitant la becaina, concebé el "gabinet Blanc" que li caldria organitzar: amb una secretària eficient, un doctor retirat que l'ajudés a pensar amb les seves preguntes i objeccions, a qui pogués explicar els seus dubtes i les seves troballes. Alto! ¿I amb quins diners muntaria l'oficina, sense haver-se d'endeutar? I com podria fer marxar l'oficina si no deixava de treballar en els aferts absurds que la notaria li encarregava?"...
"Tanmateix... què va ser primer, l'ou o la gallina?"... Si jo no treballo de detectiu no podré demostrar la meva capacitat. Pero no puc treballar de detectiu perquè haig de guanyar-me la vida treballant en l'estúpida feina que ara faig. Si engego a dida la notaria no menjaré i, per consegüent, no podré fer de detectiu... Això resulta més complicat que el problema de l'ou i la gallina, afededéu..."

Una becaina li resolgué el problema. Aixecant la testa després d'una caiguda sobtada en arc de tot el pes del seu cap sobre el nus de la corbata, es digué en veu alta: "Permís!".
I així ho féu. L'endemà mateix demanà un permís de quinze dies a la notaria, a compte de vacances. Aconseguit el permís, trucà immediatament per telèfon al Joan Baldric. No era a casa seva, i deixa l'encàrrec a una dona que va dir que era la interina de fer feines: "Digui al senyor Baldric, o a la seva dona, que ha trucat el detectiu Blanc, que ja ho té tot resolt per a poder anar a Saví i fer la investigació que li ha encarregat sobre el senyor Bellfaig que ell ja sap."

Quan en Joan sentí l'encàrrec de boca de la seva dona, que l'havia sentit de boca de la minyona, comprengué d'una vegada per totes que en Xavier Blanc era un perfecte beneit, com havia sentit que li deia un dia el seu cosí, el doctor, a Saví. "¡Bon detectiu, valga'm Déu val!" Cavil.là un moment i s'imaginà en Blanc actuant de detectiu fent una trucada telefònica: Aquest podia ser el detectiou Blanc, el geni en qui pensava fer confiança! "La culpa és meva", es digué. I seguidament agafà el telèfon i trucà al Xavier.
- Xavier Blanc?
- Sí. digui. Jo mateix, per a servir-lo.
- Sóc en Joan Baldric. He rebut un encàrrec a través de la meva dona, que li havia tramès la minyona. Voldria saber si has comunicat també a algun diari el fet que jo hagi pogut encarregar-te una investigació a Saví sobre la vida del senyor Bellfaig.
- No. Per què?
- Perquè l'encàrrec el deus haver somniat. Ni jo te l'he fet, ni sé on para Saví, ni conec cap senyor Bellfaig. Adéu. I que Ell t'empari!

" Que n'hi ha de bojos pel món!", pensà en Xavier Blanc quan sentí que, després d'aquestes paraules, en Baldric penjava el telèfon.

Les opinions són lliures, però, de fet, aquell dia en Joan Baldric portava la dèria redemptora a l'ànima. Aquell dia, en Baldric era l'altre. I actuava com l'altre. S'acostà a la seva dona, que estava planxant, li comentà la ximpleria d'en Blanc, que ni havia sabut entendre un encàrrec que li havia fet pel seu cosí el metge de Saví, a qui havia confós amb el senyor Bellfaig, i li anuncià que hauria d'anar ell mateix a Saví, aquell cap de setmana, a parlar amb el doctor Safont.
- Tan urgent és la cosa? -li preguntà la muller, mirant-se'l compassivament, coneixent ja de dies com anava progressivament decandint l'equilibri psíquic del seu marit.
- Urgent i important. Ja t'ho explicaré quan torni, diumenge al vespre.

Se n'anà al dormitori a fer la malet
a, tot i que era dijous. "No puc esperar més" es deia. "Haig de començar d'una vegada... si no, el meu cervell explotarà, i un trosset del meu cervell val més que mil bellfaigs. Primer un, després un altre... ha! ha!... ni en Landrú em superarà... Arreu del món m'imitaran els redemptors de la humanitat. Mataran més bellfaigs que kurds puguin matar iraquís i turcs conjuntament!"

En aquell precís moment entrava la seva dona al dormitori.
- Em pensava que volies parlar amb mi, Joan de tant que cridaves. Estàs segur de trobar-te bé?

Era cert que des de feia un temps en Joan parlava sol bastant sovint - exceptuats uns dies de normalitat, l'assiduïtat dels quals anava minvant. Era cert que tenia els ulls esglaïats més d‘un dia, i que de vegades cantussejava a la taula tot menjant. Però avui l'Antònia l'havia vist pitjor que mai. I li ho digué amb la sinceritat amb que creia que havia de parlar-li.
- Mira, Joan: fa molt de temps que vas anar a visitar-te a la clínica d'un psiquiatre, un amic teu d'estudis... com es deia?... Juncadella, això. Estaves amb els nervis a flor de pell en aquella ocasió, i recordo que et va posar bé amb quatre consells i un parell de medecines. Ara tornes a estar molt nerviós. Per què no li demanes hora per a tornar-ter a visitar?
En Joan se la mirà com si mirés un esconegut. Somrigué estúpidament. Posà els uls en blanc, acostà les ninetes com si tingués estrabisme, féu girar després els globus oculars, es posà a riure frenèticament, i cridà:
- Un marit boig creus tenir, oi? Doncs t'equivoques! Tens un marit foll, maníac, desequilibrat, guillat, dement i paranoic! Ha!, ha!, ha!...
De sobte, callà. L'Antònia el mirava amb prevenció i ben preocupada.
- Ara veuràs, dona, com faig cas de tu, com sempre...
Agafà el telèfon que tenien a sobre d'una tauleta de nit, i marcà unes xifres. Seguí un silenci feixuc.
- Voldria parlar amb el doctor Juncadella, si us plau. No hi és?... Vós no em podríeu donar hora per a visitar-me?... Sí, sóc un vell client i amic seu... Joan Baldric i Vives... Baldric sense hac al final... Vivas amb a, no, sinó Vives amb e, com el filòsof... Que quin filòsof?... L'oncle del doctor, qui vol que sigui?... No, el matí no puc... A les cinc de la tarda. Molt bé. Adéusiau.
- De demà en vuit, Antònia. De demà en vuit em guariran.
Es posà a xiular, i sortí de l'habitació content i eixerit.

L'endemà a la tarda, a horabaixa, en Joan Baldric agafava el cotxe, malgrat els consells de la muller, i sortia cap a Saví.
- Fins a diumenge el vespre, Antònia. No m'esperis llevada que potser arribaré tard. Soparé pel camí, a qualsevol lloc.
-Almenys no corris, Joan!

En Joan medità un moment el significat d'aquell "almenys", el mig entengué i engegà el motor. La seva dona havia baixat al carrer per acomiadar-lo, cosa que no feia mai. "Aquest comiat fa joc amb els seus "almenys" d'abans, està clar: es deu pensar que em vull suïcidar. Si sabés que, en comptes de suïcidar-me el que jo voldria fora suïcidar mitja humanitat, com s'ho prendria? Mirà el retrovisor, veié com li deia adéu enlairant la mà i fent-la moure suaument, com fan els qui manen per saludar, si no volen semblar dictadors.

Es dirigí a Sabadell, passà per la plaça Major i aparcà el cotxe a una raconada, molt a prop d'una botiga que venia objectes de màgia i postissos per a disfressar-se, que coneixia de temps. Hi comprà una barba, un bigoti, un vestit blau fosc, uns guants, un partell de petards dels grossos, i unes quanes bagatel.les més. Pagà i sortí. Reculà per comprar, a més, una melena i una gorra. I seguí el camí.

A l'hora de sopar, s'aturà a un restaurant del costat de la carretera. Sopà bé, pagà i s'acomiadà. Anà després al cotxe, agafà el paquet de les coses comprades a Sabadell i tornà al restaurant. Cercà els serveis, i hi entrà. Al cap de deu minuts sortia dels lavabos un home amb barba, bigoti i cabellera, gorra de plat i vestit de pixatinters. Pujà al cotxe d'en Baldric, i seguí viatge.

En Joan Baldric no havia planejat cap pla especial. Faria segons el que veuria. ¿Oi que la vida també és això: un enfilall d'esdeveniments casuals que s'enllacen i es coordinen a la ventura? Doncs així pensava ell actuar...

Eren les deu quan arribà a Saví. Arraconà el cotxe a un revolt de la carretera, abans d'entrar a la plaça de baix. En davallà, agafà la maleta del portaequipatges i s'enfilà carrer amunt fins al "castell" dels Bellfaig sense trobar una ànima i creient que ningú l'havia vist. Es posà els guants, i trucà. Al cap d'uns bons cinc minuts aparegué una dona vella que, des del darrera de la reixa, sense obrir-la, li preguntà qui era i què volia.
- ¿Que no l'ha avisada Don Rigobert que jo vindria avui, aquesta nit?
- Don Rigobert no hi és, i no vindrà fins diumenge. I qui sou vós?
En Baldric intentà dissimular la satisfacció que el fet li produïa. Encara sort que la fosca no permetia llegir-li les faccions.
- Sóc el nou comptable, Andreu Pinós -contestà. -Porto uns documents que ell ha de revisar quan arribi, uns documents molt importans que haig de deixar, si és que ell encara no ha arribat.
-Deixeu-me'ls a mi-. Els els entregaré tot just arribi.
- Si Don Rigobert us sentís! Són documents importantíssims que jo, jo, haig de guardar al seu despatx, exactament al lloc on ell m'ha dit que els posés si no hi era. Entraré i els guardaré jo mateix. A més a més, dormiré aquí, com ell em va dir que fes. I si voleu assegurar-vos de tot el que us dic, truqueu-lo, dona, truqueu-li.
- Aquí no tenim telèfons. No vol destorbs Don Rigobert quan ve a descansar.
- Doncs aviseu al Tòfol, el majordom. Que no hi és, tampoc?
- No, senyor. Bé. Passeu, passeu. Vós mateix. Ja us entendreu amb Don Rigobert quan arribi, demà passat al matí.
- Això està ben enraonat, dona. Per cert, com us dieu, vós? -li preguntà mentre entrava al jardí.
- Ja que tantes coses sabeu, també hauríeu de saber el meu nom. Com és que no us l'ha dit Don Rigobert?
- I jo que sé! Devia creure que trobaria en Tòfol! Tampoc deveu ser cap personatge important de la casa, vós!
Em dic Leta.
- Leta?
- Sí. D'Isabel, Isabeleta i, ja de sempre, Leta. Així em coneix tothom, aquí.

En entrar a la casa, en Joan preguntà si era aquella porta de la dreta la porta del despatx de Don Rigobert. "La porta de la dreta (m'ha dit) la del costat dels primers graons de l'escala al pis".
- Sí que l'és. Vós mateix... Jo vaig a dormir, que ja gairebé hi era quan vós heu trucat, que a deshora ho haveu fet! Bona nit!
- Ep! I on dormo, jo?
- A dalt hi ha habitacions amb llits. Agafeu la primera porta que trobareu a l'esquerra. Ja us fareu el llit vós mateix, que no són hores que em posi jo, ara, a servir un desconegut a qui agrada arribar tard a les cases...

En Joan Baldric entrà al despatx de Don Rigobert. Esperà fins a no sentir cap fressa, obrí la maleta, en tragué uns estris i una llanterna enorme. Els estris eren eines per obrir portes i calaixos. Començà la feina que cregué en aquell moment que era interessant de fer: cercar coses, sense saber què, per motius que encara desconeixia, però que aviat faria lligar... "I tant si els faré lligar, com hi ha món!", es digué.
Passà una bona hora revisant tots els mobles i el seu contingut. Res de res. S'assegué cansat de la que ja començava a considerar una estupidesa, mirà al seu davant i observà una porta igual a la que havia traspassat en entrar. S'aixecà i intentà obrir-la. Sense èxit. Féu servir una eina. després una altra, i una altra. Finalment, la porta cedí. Obrí, cercà l'interruptor de la llum, l‘encengué, i admirà l'estranya habitació. Era una habitació sense cap mena de ventilació, sense cap més porta, plena de prestatges del terra al sostre, que omplien absolutament tots els paraments. Anà acostant-se, una a una, a les prestatgeries. Tot eren lligalls de papers que no tingué cap interès en desxifrar: uns lligalls vells, plens de pols i de teranyines que feia basarda de tocar. "Antics documents familiars", pensà. Ja es tombava per tornar-se'n al depatx d'on venia, que observà un racó tot rar: rar, per net, sense pols, com si algú acabés de passar-hi un drap de neteja. S'hi acostà. Excepte la netedat, no hi veia res d'estrany. Encengué aleshores la llanterna, l'acostà als montants que tocaven el trosset net de pols, il.luminà un costat, i després l'altre. Hi descobrí un polsador. Devia ser el botó d'un timbre o quelcom de semblant. El polsà. Oh meravella!: mitja prestatgeria es mogué lentament fins a posar-se perpendicular a la del costat. El lloc que descobria era un enfony fosc com una gola de llop. En Joan ja no les ten¡a totes. Fent el cor fort, dirigí cap endins els raigs de llum de la llanterna i hi entrà. Era una cofurna d'uns dos per tres metres quadrats, al fons de la qual hi lluïa na magnífica caixa forta. Allò ja eren paraules majors: els estris d'en Joan no donaven per a tant. Així que féu marxa enrera, tornà a polsar el botó, contemplà com la prestatgeria tornava al seu lloc, sortí de l'habitació, tancà la porta amb l'eina que li havia servit abans per obrir-la, desà les coses que havia tret de la maleta allí on eren abans, apagà el llum del despatx, tancà la porta de cop i pujà a dormir a l'habitació que li havia designat na Leta.

S'estirà al llit, col.locà les seves mans, encara enguantades, sota el cap, i intentà meditar. Ell, avui, meditar! Els nervis li feien donar saltirons al llit, la barba li queia i menjava bigoti... Es llevà, obrí el porticó d'una de les fulles del balcó, i contemplà el cel, un cel tan ple d'estels com feia anys que no havia vist. La celístia semblava donar tanta llum als camps com un quart de lluna. Quina felicitat! Quina benaurança! Sortí a la balconada. Deu minuts en la pau del paisatge, amb l‘oreig que produïa una lleugera remor entre les fulles dels arbres, féu més pel Joan que qualsevol medicament tranquil.litzador, Fou com un sedant d'efectes immediats.

En Joan, l'altre Joan que havia
substituït aquells darrers dies, es trobà transportat, de sobte, sense cap explicació logica, a la normalitat. No com acostumava a succeïr-li, de nit, després de malsons angoixants.
- Però què cony hi foto jo, aquí? -es preguntà. -Marededéusenyor!

Entrà a l'habitació, tancà el balcó sense fer el més lleu renou, es mirà al mirall, s'arregà la barba i el bigoti postissos, es posà bé la gorra, agafà la maleta després d'aplanar el llit que semblés que ningú s'hi havia colgat, i sortí de puntetes de l'habitació tancant suaument la porta rera seu. Baixà a poc a poc, amb cura de no fer fressa, obrí el portal, sortí, el tornà a tancar des de fora i, ja al jardí, pensà com sortiria de la finca si el barri era tancat. No ho estava, gràcies a Déu! Quedava fermat amb un baldó alt i un passador prop de terra, que es podien tornar a col.locar on estaven, des de fora, un cop sortit al carrer. Així ho féu, i tremolant de por de què ningú no el pogués veure, arribà al cotxe, el posà en marxa, i fugí.

Arribà a quarts de sis de la matinada a casa seva. Havi llençat pel camí, a un abocador, les coses que havia comprat a Sabadell, uniforme blau incòs, que volia ser de comptable. El viatge fou un suplici. Ara i adés les llàgrimes li humitejaven els ulls. Les faccions mostraven el seu sofriment. Ara agafava fort el volant amb la idea fixa de no moure'l al primer revolt per estimbar-se i acabar d'una vegada la seva bogeria... Que ho era! Ara ho comprenia, com comprenia l'actitud de la seva dona quan feia dotze hores que l'acomiadava amb la temença al cor de què el seu marit podia fer algun disbarat... I tant si el podia fer! La doble personalitat, creia, abans, que era un recurs de qualsevol escriptor sense imaginació per interessar als seus lectors. Però no era un recurs, sinó una realitat en certes amargues ocasions. Mr. Hyde existia de debò! I el Dr. Jekill sabia que existia. No com ell, que assumia papers estrambòtics imaginats amb els seus desordres mentals... Mireu que anar a Saví, sense saber per què, exposat a trobar el mateix Bellfaig o algun conegut que li pogués demanar explicacions del seu viatge!... Aniria a visitar-se urgentment a cal Juncadella... I tant que hi aniria! Demà el trucaria per demanar-li que avancés la data que li havien assenyalat. No podia esperar una setmana en les condicions anormals en què es trobava.. I si li tornava a agafar alguna crisi?... Li venia, ara, a la memòria, la hipnosi que havia sofert a Saví, a missa, quan hi havia anat per primera vegada... La hipnosi...
Això era el que havia diagnosticat el doctor Safont. Podia tratar-se d'una crisi benèvola del mateix caire de la que havia patit darrerament en alt grau? Podia tractar-se d'una de tantes errades d'aquell metge de poble? En Juncadella ho sabria. Li havia d'explicar tot, quasi tot, s'entén. A un psiquiatre se li ha de fer confiança, creure en ell, com els creients cruen en tot allò que els diuen que han de creure els ungits de la Veritat.

Antònia s'endugué un bon ensurt quan sentí fressa a l'habitació, creient trobar-se sola. Encara sort que ja clarejava i pogué endevinar de seguida que es tractava del seu marit.
-Ja has acabat la feina a Saví, per aquesta vegada?
- No m'hi he arribat -mentí en Joan-. A mig camí m'he desdit. El que volia fer no tenia cap sentit.
- I què volies fer, si és que m'ho vols dir?
- No t'ho creuràs, si t'ho dic.
- Digues, home, digues!
- No ho sé ben bé. Però crec que volia trobar una prova que em permetés denunciar als tribunals el poderós Bellfaig.
- Encara amb aquesta dèria, Joan?
- Absurd, oi? Com si els bellfaigs d'aquest món deixessin proves de les seves malvestats per tot arreu per allí on passen... He decidit fer-me tractar per un psiquiatre, saps? Crec que tens raó, Antònia. I crec que el desequilibri que pateixo és antic, molt més de que jo mateix creia. Si no et sap greu, m'estiraré unes hores al llit, que demà és diumenge...
- Avui, Joan.
- Sí, està clar, avui.
- Jo em llevo. Dorm tant com puguis, que t'anirà bé...