EL PERFECCIONISTA. Capítol 30.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)


CAPÍTOL TRENTÈ

En Joan Baldric havia comprès que en Bellfaig era, realment, un geni. Un geni del mal, està clar. Un home que tirava al dret, sense manies de cap mena, per aconseguir els seus fins, que no eren altres que acumular riquesa i poder. Per què? En Joan no ho sabia, ni creia poder-ho saber mai. Podia comprendre el desig de riquesa i el desig de poder, o d'ambdós alhora, pero era per ell incomprensible l'afany d'acumular-los sense límit.

Joan Baldric s'havia, doncs, adonat que en Bellfaig era un d'aquests éssers especials que ho subordinen tot, absolutament tot, al seu propi benefici. Aquest TOT podia ser qualsevol cosa: àdhuc la destrucció de mitja humanitat, de la natura, i de la pròpia família, com creia demostrat. ¡I ell que es pensava, després d'haver-lo conegut, que el gran home es volia venjar del tort que li havia fet no complint amb una paraula donada! Comprenia ara que Don Rigobert estava molt per sobre d'aquella ridícula ofensa: ofensa que havia merescut, això sí, el petit càstig d'obligar una empresa que el deixés sense feina. Això i prou, que Don Rigobert no tenia temps per a més, ja que els seus designis s'elevaven a una categoria molt superior. De la hipòtesis gratuïta que ell, Don Rigobert, el volgués acusar d'ajudar algú a matar el seu germà, això eren falòrnies d'aquell set-ciències que es creia detectiu, i no sabia detectar ni els moviments d'una mosca.
Era cert que Don Rigobert comerciava amb drogues, però aquest comerç no l'ocupava més que unes hores al mes, a part dels viatges: les hores de la reunió mensual amb uns capitostos mundials de l'afer. Assistia a les reunions en llocs diferents del món, escoltava, sense mai criticar, el planejament de les "operacions", no donant-hi massa importànca, i -això sí- prenent bona nota dels beneficis que periòdicament es repartien els "accionistes", i que s'ingressaven a diversos bancs repartits per països fiables, en els quals era possible blanquejar el diner.

On Don Rigobert Bellfaig posava més gran interès era en les promocions immobiliàries. Aquest negoci, es deia, era el seu vertader ofici, la consagració de les seves passions, la nineta dels seus ulls. Don Rigobert, especulant amb la construcció, treia diners de les pedres. El prenia com una cursa contra la inflació, aquest monstre indecent que han inventat els economistes dels governs, i a fe que aconseguia victòria rera victòria. Si en un any els habitatges s'apujaven un deu per cent, en Bellfaig es proposava aconseguir que les promocions immobiliàries de l'any següent multipliquessin els beneficis per 1,2, i no per 1,1. Era el "teorema del doble" com explicava ell, somrient. Que en un any els habitatges s'apujaven un vint per cent: doncs les seves inversions havien d'aconseguir apujar els beneficis un quaranta, així de fàcil. Precisament s'havia produït una puja extraordinària dels habitatges l'any que Don Rigobert havia adquirit els terrenys de la Vall Safageda, una adquisició que fou ben fortuïta, conseqüència atzarosa d'anomenar-se Bellfaig i conèixer un latifundista que nomia Roure. Deixant de banda l'operació de compra dels terrenys (que ens distreuria del que anavem a explicar), Don Rigobert va assabentar-se, després de la substanciosa operació que havia fet, que uns pisos que l'any anterior havia acabat i venut, valien ja un vint-i-cinc per cent més del que havia cobrat. I es féu una clara composició de lloc: una urbanització exitosa a la Vall podria duplicar la inversió en un termini de quatre anys. Malament rai! El teorema del doble no es demostrava pas així. Va decidir, doncs, tirar pel dret. En primer lloc, l'arquitecte havia de ser un testaferro que, cobrant tres rals, redactés uns plans qualssevol per fer aprovar una urbanizació, la que fos. En segon lloc, fos quina fos la urbanitzacó que s'aprovés, la promotora edificaria el necessari per tal que el teorema del doble quedés demostrat. Que com s'apanyaria? Allà els seus col.laboradors, que per això els pagava.

Així fou com "Altes Torres" contractà Joan Baldric. I així fou com el soci marquès de Castellroig, que conegué el dossier que havia d'aprovar oficialment l'Administració, va poder confondre's i creure que la urbanització que s'aprovaria seria la projectada per Joan Baldric, i seria la que es duria a terme a la Vall. Crassa ignorància d'un home que traficava en drogues, és a dir, en vides humanes, però que desconeixia com traficar en urbanisme, es a dir, amb la naturalesa: terra, mar, aire, plantes, animals, homes...

El procediment per adulterar el pla Baldric va ésser facil. Ja s'intueix la facilitat de fer una cosa semblant car, altrament, no es comprendria com podien haver-se mistificat i desnaturalitzat tants i tants plans urbanístics, ni com podia haver-se produït en tan pocs anys el malmetement de la vida urbana i del medi ambient, provocant la creixent degradació de la terra. Va ser tan fàcil com aconseguir, hàbilment, que el Diari Oficial especifiqués amb una petita errada la superfície de la parcela mínima edificable. Si hom vol escriure amb números cinc mil i es descuida un zero, escriu cinc-cents... i ja està. D'atra banda, un descuit d'una paraula en una frase, pot alterar, en ocasions, el seu sentit, oi? Qüestions de filologia avançada. I un descuit d'aquests es va produir en la transcripció "puntual" de les normes urbanístiques que regirien a la Vall Safageda. No ens hi entretindrem més.

El pla aprovat va ser analitzat a fons pel seu autor. I arribà a les conclusions a les quals podia arribar. Especialment després d'obtenir contestes especials dels companys arquitectes que treballaven a l'Administració ocupant llocs ben secundaris, apart dels pocs arquitectes importants que va poder explorar. I més, perquè intuí quelcom de l'ànima humana "tipus bellfaig". Intuí que els afanys inconscients d‘aquest tipus d'homes dominen sobre llurs intencions conscients; que els afanys de possessió que els dominen, eliminen de llur capacitat de comprensió tots aquells sentiments elevats, o simplement humans, que haurien de conrear els homes dins seu si havien de dir-se homes... Intuí, doncs, que els "bellfaig" d'aquest món representen el més execrable de la humanitat, aquella part de la qual abominem perquè, erigida en potència puixant, arriba a menystenir la vida humana, i, encara, a quelcom més greu: a ajudar alegrement a la destrucció de la natura.

Joan Baldric arribà, així, a una conclusió aterridora: la pena de mort s'havia de restablir i, si no es restablia arreu del món, els homes sensats i sensibles haurien de tenir permís per eliminar els belfaigs d'aquest món, un permís tan evident com el que es pren la humanitat quan lluita contra una plaga. Si la plaga no és exterminada, ella es converteix en exterminadora. Si els bellfaig no són exterminats, ells exterminaran vides humanes: impulsant l'addicció a la droga, la vindicació de guerres, i la devastació de la terra. Així que, d'antuvi subconscientment, i progressivament amb clara consciència de la seva decisió, es va dir que ell tenia el dret i l'obligació d'assassinar un o més bellfaigs. I que si ell, Joan Baldric podia lliurar al món quelcom de bo, seria la doctrina de l'assassinat per la salvació del gènere humà.

Com es dedueix de la succinta exposició que precedeix, relativa a l'evolucio del pensament de Joan Baldric, els nostre personatge es veu que tenia massa temps per a meditar. Feia mesos que "vegetava" -com deia ell mateix. Els matins, de vuit a tres, els passava a "Pisos i Fàbriques" treballant-hi una horeta, com tots els de la casa. Cal dir que ja no com delinent projectista sinó com arquitecte adjunt, càrrec al qual la direcció el va promoure passat mig any de fer d'arquitecte en cap, d'organitzador en cap, i de cretí-treballador en cap. Obtingut l'ascens i assessorat assenyadament per l'estament dels arquitectes de "la casa", anà reduïnt a poc a poc la seva producció fins a igualar-la a la producció dels seus companys, amb la qual cosa s'anul.laren diferències estridents de productivitat i s'aconseguien amistats per igualació d'aptituds, com exigia una casa com aquella. I, pel que fa a les tardes, feia feinetes que li sortien per allò de què "un s'ho deia a l'altre". Però no eren feines d'arquitecte, ni tan sols de tècnic de grau inferior: eren feines burocràtiques de legalització d'obres realitzades sense permís, comprometent-se sempre, responsabilitzant-se de disbarats, i amb pocs guanys. Feines que, naturalment, no feia pas de grat sinó pels migrats guanys addicionals que la família necessitava per viure.
I sabut que el dia té vint-i-quatre hores, si fa no fa, l'home tenia temps de sobres per a pensar, i ja sabem en què.

El pla anava madurant, com ell mateix. La teoria dels afanys inconscients ja se la podia aplicar, ara, a ell mateix. Si els afanys dels bellfaigs eren possessius, els propis eren -com en direm?- "aportadors" d'una bona obra al miserable món en el qual li havia tocat néixer: la bona obra de l'assassinat per caritat social. És cert que, temps enrera, quan li havia agafat una exasperació circumstancial amb motiu, o per la sospita, de la persecució personal del senyor Bellfaig, li havia passat pel cap la idea de matar-lo. Però la idea fou, en aquelles ocasions, fruit instantani de la ira, sense suport raonable de cap mena. Ara, no. Ara madurava conscientment el com, les conseqüències morals que el fet aportaria a la seva consciència i, sobre tot, la impunitat. El crim perfecte, en una paraula, com corresponia a un home que cercava la perfecció absoluta.

Per posar en ordre les seves idees, en Joan Baldric havia recorregut molt sovint, com sabem, als articles que enviava al seu diari. Un d'aquests dies es decidí a tornar a la tasca. Però a l'hora d'escriure s'adonà que la seva teoria de "l'assassinat per caritat social" era encara molt verda per a ser predicada. Sempre, sempre -es deia- tots els moviments redemptors de la societat h
an sorgit d'un cultiu conreat durant anys que, a més a més, no ha sorgit per generació espontània, com res s'hi genera ni res no creix. La Revolució Francesa fou el resultat d'un segle d'esforços i d'avenços científics. La Bogeria Hitleriana fou conseqüència d'una guerra perduda i d'una postguerra de fam, amb un comunisme triomfant al país del costat. L'Estupidesa Franquista fou resultat de l'immens poder dels bellfaigs eclesiàstics, latifundistes i militars espanyols, a part del conreu, que s'extenia per tot Europa, de les dictadures feixistes. La teoria d'en Baldric, que ell anomenava la teoria A.C.S. (Assassinat per Caritat Social) era ineluctable que s'extengués i triomfés perquè tots els condicionants ja eren a punt, tot i que prèviament havien de ser exposades les bases que aconduIrien a la seva realització. Calia una "illustration" que fes d'arada prèvia obrint els solcs necessaris per a la sembra de la NOVA IDEA. És a dir: calia una campanya prèvia, curta o llarga segons exits i resultats. I concebé un projecte, en les seves nits d'insomni, per desenvolupar la campanya (que això de fer projectes ja sabem que era el seu fort i el seu ofici), basat en articles als diaris, reportatges a revistes i setmanaris i, si podia, fins i tot en comentaris per T.V.
La campanya havia de denunciar els fets que es produïen al món, reiteradament i exhaustiva, és a saber:
ELS ESTRALLS DE LA DROGA en el jovent, cultivada i distribuïda pels poderosos belfaigs mundials.
LES DESASTROSES CONSEQÚENCIES DEL CREIXEMENT ANGOIXANT, EXCESSIU, DE LA DEMOGRAFIA, de les quals s'aprofiten exclusivament els bellfaigs mundials.
EL DESEQUILIBRI QUE PROVOCA L'ENRIQUIMENT PROGRESIU DELS PAÍSOS RICS, conduït pel propi enriquiment progressiu, il.limitat, dels poderosos bellfaigs del món.
LA DEVASTACIÓ CREIXENT DE LA NATURA, és a dir, del paisatge, del clima, de la xarxa fluvial, de les mars, dels boscos, ... per: a) les urbanitzacions bellfaig, i b) per les indústries bellfaig.
L'EXCÉS DE CREIXEMENT ECONÒMIC, irracionalment lloat com el mannà dels déus de la ciència i de la tècnica que, amb totes les seves seqüeles, és causa de la degradació ambiental, de la degradació mental de les masses, i, en definitiva, de la decadència de les societats opulentes.
I ‘oblit general -que els bellfaigs aconsegueixen de la gent- d'aquests dos fets incontrovertiblement certs:
A) que LA TERRA ÉS LIMITADA.
i B) que LA SUPERVIVÈNCIA DE LA VIDA A LA TERRA ES TROBA EN PERILL DE MORT.

Era possible fer prendre consciència de tot això a la gent? Podria convèncer al poble de la veracitat d'aquests principis? I si ho aconseguís, s'adonaria el poble de qui eren aquells en els que requeia la responsabilitat dels mals, i acceptaria la REVOLUCIÓ A.C.S?.
Joan Baldric es trobava, rumiant tot això, en una mar de confusions i en un dsconcert creixent. Li faltava algú en qui confiar per a fer-lo partícep de les seves idees i dels seus projectes, algú que el pogués ajudar en la definició i en la difusió de la seva doctrina redemptora. S'estalvià de pensar, ja de bones a primeres, en ningú de la seva família, perquè la família, com deia un pagès savi, més val tenir-la lluny, però de manera que es vegi el fum del fumeral per si un dia es necessita... Ara, repassant les coneixences. i repassant, repassant, arribà al descoratjament més funest: cap conegut ni amic el comprendria. De sobte li vingué la llum: ¿Com no havia pensat abans en el seu amic Robert Ermengol? Segur que en treuria alguna cosa d'aquell home. Ultra això, recordava (ara!) que li devia una explicació. Havia fugit de casa seva com un esperitat el moment d'un dia que l'Ermengol havia esmentat en Bellfaig com el soci d'aquell marquès de les oblidades prometences...

Un capvespre anà, doncs. Joan Baldric a casa d'en Robert Ermengol. Sense avisar-lo. Sense demanar hora prèviament. Si ho hagués hagut de fer, pensà, hagués estat evident que d'amic, res de res.
Li obrí la porta una dona gran però molt ben conservada, probablement d'uns seixanta anys. Devia ser la mare d'en Robert. Duia el somrís als llavis, la bondat reflectida en els seus ulls, i gastava un posat de dona amatent, servicial, prompte a oferir-se per a tot.
- Segui, segui -li digué, fent-lo passar a l'estança. - El meu fill vindrà molt aviat. Ha sortit un moment per a tirar una carta al correu, que em penso que era urgent... Així que vostè és l'arquitecte Baldric. Ens n'ha parlat algunes vegades de vostè, en Robert. El té en molta estima. Diu que ha conegut poques persones tan íntegres com vostè... Vostè és casat, oi? Vegeu, nosaltres no tenim la sort de què el nostre fill ho faci, això de casar-se... I tant que ens agradaria tenir néts a nosaltres... Però hom no ho pot tenir tot, es veu, en aquest món...
La dona anà parlant, fent preguntes, i assabentant-se de la vida d'en Joan. Aquest aribà a tenir la sensació que si romania allí on era una hora escassa, aquella amable dona faria que en Joan arribés a explicar tota la seva vida íntima i no íntima, i que arribés a conèixer la vida i miracles de tota la família Ermengol, avis inclosos, des de la Renaixença fins avui. Sort, doncs, que arribà aviat el fill.

- Mira quei tenim aquí, Robert -digué la mare al seu fill quan aquest tot just trepitjava el llindar de la porta. - Jo us deixo, que el senyor Baldric deu haver vingut per tu i no pas per mi, i jo tinc molta feina a fer, encara, avui, abans de sopar. Ja m'avisaràs, Robert, quan se'n vagi, que l'acompanyaré a la porta...
Dit això, la dona sortí de l'estança.

- Tens una mare molt loquaç i molt bona dona, em sembla, amic Ermengol.
- Sí, en efecte. Massa loquaç i massa bona dona. Parlar massa no és bo. I menys bo encara anar pel món amb la sinceritat a flor de llavs, i el cor a la mà. Però diga'm: ¿què t'ha tornat a dur per aquí? Ja em pensava que no ens tornaríem a veure... Fa molts mesos que te'n vas anar d'una manera ben estranya, dient tan sols "ja tornaré... ja tornaré..".

Joan Baldric tenia tota la confiança en el seu amic. I li explicà tot allò que darrerament l'obsessionava, els antecedents del seu projecte, els detalls de la seva vida, i acabà confessant-li fins i tot allò que s'havia proposat de no dir. Que en Robert era com sa mare: persones que, sense que te n'adonis, et treuen tots els secrets del més recòndit de l'ànima.
La confessió durà estona. Robert Ermegol escoltà com sabia fer-ho quan s'ho proposava, callat, excepte quan creia necessari demanar algun aclariment, amb la vista sovint desviada molt enllà. Quan cregué que en Baldric havia acabat, esperà encara uns bons minuts abans de fer cap comentari. Finalment, preguntà:
- T'has fet visitar mai per un psiquiatere, Baldric?
- Sí. Mira: no se m'havia ocorregut explicar-t'ho això, també. Fa un temps vaig anar a estirar-me al divan de la consulta d'un amic meu, un psiquiatre que es diu Juncadella. Precisament és el gendre d'en Bellfaig. Precisament per ell vaig conèixer aquest home. I precisament és...
Tot això, i fins aquí, ho digué en Joan com si contestés una pregunta ben diferent de la que li havia formulat en Robert que, com es veu, en Joan no havia escoltat prou bé.
- No.No et preguntava pas -interrompé en Robert- si un psiquiatre amic teu havia tingut res a veure amb la teva coneixença d'en Bellfaig. El preguntava si creus estar ben equilibrat. Si creust robar-te bé, mentalment, vull dir.
- Tu em creus boig! -cridà, espantat, en Joan. - Ja saps el que dius?
- Perdona'm. Jo no he parlat de bogeria. Tan sols he volgut preguntar si has pensat alguna vegada en la teva absoluta desvinculació dels patrons de conducta i de pensament que regeixen aquesta espècie amb consciència que en diem humanitat.
- No t'entenc, Robert. La pregunta és massa llarga.
- T'ho diré d'una altra manera: si tu no anessis errat, tot aquell que cregui que un home pot ser danyós a la societat i al seu futur, té el dret i el deure d'eliminar-lo d'entre els mortals. ¿És així?
- Sí... més o menys.
- I si ara, en aquest precís moment, jo et digués que tu, amb els teus pensaments, les teves idees i els teus projectes, ets, per mi un ésser danyós a la societat, creus que tinc el dret i l'obligació de matar-te?
- Aquest raonament és un sil.logisme absurd. Tu no tens cap dret a declarar danyós el meu pensament. El meu pensament es basa en la veritat, i la veritat no pot ser danyosa.
- La veritat? Quina veritat? La teva, està clar. En nom d'alguna veritat, amic Baldric, el teu projecte... com l'has anomenat?... A.C.S.?... s'ha dut a la pràctica a tot el món durant mil.lenis, i sempre amb el mateix resultat: amb l'holocaust de persones excel.lents... Una vegada es diu racisme, una altra vegada vertadera fe, i una altra vegada croada o guerra santa o guerra defensiva. Una vegada s'assassinen negres, l'altra heretges, l‘altra pobles enemics... Tu en dius bellfaigs. En Hitler en deia jueus. Amb noms diferents, el que es pretén és sempre el mateix: salvar el món.
- Aquests raonaments també me'ls havia fet jo mateix abans de...
- Abans de convertir-te en un fanàtic radical. Abans d'arribar a aquest desequilibri nerviós o psiquic que ha arribat a obnubilar la teva lucidesa... Creu-me, Baldric: oblida els "genis del mal" d'aquesta societat que camina coixa des que va arribar al cervell de l'home l'ús de raó, la facultat de fer el bé o de fer el mal, la possibilitat de tenir sentiments nobles o sentiments vils... Oblida els genis del mal, defuge'ls sempre que puguis... i demana hora de visita al doctor Juncadella.
- Més val boig conegut que savi per conèixer!... Adéu! -cridà en Baldric dirigint-se com un coet cap a la porta, amb cara feréstega, afegint altres mots que no s'entengueren, topant al passadís amb la mare d'en Roberrt, que quasi la fa caure, que entrava a l'estança amb una safata amb ampolles de licor i uns platets amb entremesos.
- No em digui que ja se n'anava, Baldric. Torni a seure, per favor... No em menysprearà un lleuger a
peritiu el dia que he tingut el gust de coneixe'l...
- No... No, senyora... contestà en Joan, semblava que atribolat.
La dona se'l mirà un moment, i digué:
- Sembla que hagin discutit... Per què?
- No.. No té importància...
- Sí que en té, mare. Li he dit que era un desequilibrat mental.
- No comprenc com algú pot discutir. Jo entenc que es parli i que s'opini de diferentes maneres... però mai no he comprès la dicussió ni l'insult... que això és un insult, Robert... Per què?
- Diu que vol cometre un assassinat.
- Va, Robert... No facis bromes de mal gust...
- Pregunta-li a ell, si no t'ho creus.
La dona es mirà en Joan d'una manera estranya, interrogant.
- No és això... Discutìem un tema filosòfic... -digué en Joan, esquivant la mirada.
- Doncs encara ho entenc menys.
- Tu creus, mare, que si s'eliminessin tots els dolents d'aquest món, el món seria una bassa d'oli, es convertir¡a en un paradís?
- Oh, fill, el difícil és escollir els dolents...
- Ja tens la contesta, Baldric.
- I si fos possible, senyora? -objectà en Baldric, que ja començava a asserenar-se, disposant-se a seure i aprofitar anxoves, olives, patates fregides i "escotx".
- A mi em van ensenyar, quan era petita, que tan sols Déu té dret a disposar de les nostres vides, com disposa de les nostres ànimes... Au, piqui, piqui, que són olives farcides molt bones...
- Senyora Ermengol: vostè creu que Algú disposa de les nostres vides com qui disposa d'una propietat? Vostè creu possible que els sofriments, en aquest mateix moment, de milions de mares que veuen com els seus fills se'ls moren de fam. pot ser permès o diisposat per Algú? No, senyora. No pot ser. La vida i la mort dels éssers humans, com de tot, obeeixen les lleis d'una naturalesa de la qual no n'entenem més que una part insignificant...
- Mare -observà en Robert, -no vulguis replicar. En Baldric és un agnòstic, gent tant o més fanàtica en els seus plantejaments filosòfics que qualsevol home o dona profundament religiosos. Tant, com per creure que la mateixa humanitat pot trobar un camí de perfecció, ni que sigui disposant de vides alienes. Per això discutíem: vet-ho aquí.
- Jo crec, senyor Baldric -opinà la mare, que siguin o no siguin certes les coses que la meva religió ensenya, més val ser creient que no ser-ho. Ja sé que hi ha hagut, i encara hi ha, moltes religions diferents, i que és impossible que totes ensenyin alhora l'única Veritat. Però la majoria tenen una Veritat comuna: un sol Déu omnipotent. I vostè no pot tenir idea de com aconsola creure en Ell i poder demanar humilment que s'apiadi de nosaltres i que perdoni els nostres pecats...
- Sí que en puc tenir idea, senyora Ermengol. Per mi, la millor gent del món és la gent humil que pot imaginar-se una perfeccó remota i s‘esforça en aconseguir-la. I més encara la gent que s'hi esforça tot i sabent que no l'aconseguirà mai. I això no ho dic jo: ho va dir un gran poeta nostre...
- Ara que sembla que la pau ha tornat, els deixo, senyor Baldric. Me n'he d'anar a la cuina. I sàpiga que m'he alegrat molt d'haver-lo conegut. Passi-ho bé.
Joan Baldric aprofità el comiat de la senyora Ermengol per acomiadar-se ell:
- Adéu, Ermengol. Meditaré els teus consells.