EL PERFECCIONISTA. Capítol 28.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)


CAPÍTOL VINTIVUITÈ

Era diumenge. L'endemà, en Joan Baldric entregaria els seus croquis i un esborrany de la perspectiva del xalet a la senyora Esperança. N'estava satisfet. Ben segur -pensava- que agradaria la seva feina. Aquella dona l'aprovaria, malgrat la novetat que representarien per ella molts dels detalls que havia projectat.
- Sortim a donar una volta, Antònia? -preguntà a la seva muller, eufòric.
- Com vols que surti, a aquesta hora? I les nenes? I el dinar?
- Doncs si no et sap greu, sortiré tot sol a donar un tomb.
- Tu mateix.
Mentre es posava les sabates i roba de carrer, canvià de parer. Aniria a visitar en Robert Ermengol. No trucaria per saber si era a casa seva o no. Si no hi fos, l'anada a casa seva li serviria de passejada.

Caminar per la ciutat era desagradable. Cotxes, cotxes i cotxes. Gent i més gent. El dia era clar. Però a les ciutats el cel no es viu, ni es mira. A les ciutats no existeix la natura. Ni tan sols el cel. Excepte quan es desencadena una tempestat que s'ho enduu tot i inunda carrers i soterranis. Els tèrmits deuen tenir de la natura una noció molt semblant a la dels ciutadans de les grans ciutats. Fabriquen i roseguen ciment com nosaltres. Però què en saben de les sortides i de les postes de sol? Què en saben del color de les flors i del volar dels falziots? Què en saben de l'extinció dels oronells? Què en saben de la tendresa dels animals i de la seva crueltat? Jesús, en aquests temps, en aquestes ciutats de milions de persones convivint, no hauria pogut pas predicar amb paràboles que posessin exemples de la naturalesa. Perquè, quin nen sap què és sembrar, i segar, i batre? ¿Seria avui pedagògic explicar als ciutadans que ells no són tan diferents dels ocells i de les flors, com digué Jesús als seus oients, si els únics ocells que avui coneixen són els ocells de les petites gàbies arraconades a balcons sense sol, i les úniques flors que arriben a olorar són, potser, les gardènies d'un ram de núvia, un dia a la vida?
Ara i adés, un cotxe pujava sobre la vorera dels vianants. A la vorera, un dia s'hi havien plantat uns petits parterres de gespa. Quedava com record una terra trepitjada per pneumàtics i unes vorades malmeses a cops. Més enllà, sobre quelcom que havia volgut ser un dia un jardí de barri, una dotzena de motos muntades per joves de llarga cabellera i caçadores de pell negra, a tot gas i amb els tubs d'escapament oberts, anaven i venien fent exercicis d'equilibri amb una sola roda, mentre cridaven com salvatges amb paraulotes grolleres i anomenant-se descaradament "hijoputa".
Com que l'ascensor estava espatllat, segons deduí del tràfec que observà a l'escala, tot i que no hi havia cap rètol que ho avisés, pujà a peu fins el quart pis on vivia el seu amic. Trucà, i fou el mateix Robert Ermengol qui sortí a obrir-li la porta.
- Poc pensava en tu, ara -li digué.- I doncs, què et porta per aquí?
- Ganes d'enraonar amb tu.
- Passa, passa. Ho trobaràs tot desendreçat, avui. Estic sol, saps? Anem al meu despatx, que allí el desordre és, al menys, natural.
Mentre s'asseien, el Joan ja li explicava que l'empresa a qui ell havia adreçat li havia donat feina. Que li agraïa de cor la seva presentació.
- Me n'alegro. Bon sou?
- No. M'han contractat com delineant.
- No vas saber fer-te teu l'amo, ja ho veig.
- Potser va ser això. De tota manera, ara tinc un encàrrec interessant d'un nou client. Que m'ha dit que "si queda satisfet del meu treball" em donara més feina, tanta com per necessitar organitzar un equip. I he pensat en tu.
- Qui és aquest client tan important?
- Un marquès. Bé: el marit d'una marquesa, l'hereva del marquès de Castellroig.
- No sé qui és. Com es diu ell, el marit?
- Tan sols sé que és un comte roig, també... Ara no em surt el nom... Penyalroig, això... No: Penyaroja... Ara!
- No!
- Sí. Què passa?
- No saps qui és aquest individu?
- Doncs, no. La marquesa va venir un dia a casa per encarregar-me un xalet per la Vall Safageda. Jo vaig anar a casa seva, al palau de l'avinguda de Pearson, i allí vaig conèixer el marit, qui em va fer un discurs de circumstàncies i em va prometre feines a dojo si la seva dona quedava satisfeta de mi...
- Doncs aquest individu, segons diuen, és un dels magnats mundials de la droga. Té una fortuna immensa, sense que ningú sàpiga com l'ha feta. Va comprar un títol de comte, i bancs, i empreses i polítics. Fa societat amb un altre magnat de la mateixa mala mena, un tal Bellfaig, Rigobert Bellfaig, Don Rigo que li diuen... Per què poses aquesta cara?
En Joan Baldric, efectivament, posava una cara d'espant.
- No pu-puc explicar-t'ho, ara. És ma-massa tard. Ja tornaré un altre dia.
S'alçà, tremolant, i es dirigí cap on creia que era la porta de la casa, deixant en Robert Ermengol amb la boca oberta.
- Perdona, Ermengol... Me n'haig d'anar... Ja t'ho explicaré tot un altre dia. Tornaré, tornaré...
I s'escapà.

Per en Joan, la ciutat havia canviat del tot en una hora escassa. Sí: abans era desagradable, inhòspita, plena de gent barroera que li feia nosa, però ell era capaç de veure-la, de captar l'ambient, d'ironitzar, de riure's de tot, de sentir-se superior, fet un perdonavides. Ara, emperò, la ciutat havia deixat d'existir. Tan sols palpava una atmosfera llòbrega, tràgica. Se sentia immers en un immens xuclador, enmig del vòrtex que el transportava als abismes de la desgràcia, de la infelicitat, de la mateixa abjecció... vençut irremeiablement per les forces del mal representades per en Bellfaig, aquell home a qui ell havia volgut donar una lliçó de dignitat! La seva muller (quina visió del món, la seva!) l'havia advertit des del començament... Havia de trobar una solució... Això: l'assassinat!... Abominable... Però és que allò no formava part de la lluita per la vida? Abominable? L'abominació radicava en el fet qeu la societat tolerés l'existència d'éssers menyspreables, d'éssers demoníacs que la corrompen i la degraden fins al límit de l'enviliment... No existia justícia en aquest món. Era impossible -ho sabia prou- ni demanar-ne ni exigir-la. Ell era qui havia d'erigir-se en jutge i en executor...

Un cotxe passà rabent, pel seu costat, trepitjant un bassiol. Esquitxos de fang i d'aigua bruta agafaren de ple el nostre personatge. I aconseguí despertar del malson.

"Quines coses de pensar!" es deia, tot maleïnt els conductor del cotxe i eixugant-se com podia, amb el mocador, les taques dels esquitxos. "Cal asserenar-se. Cal veure què passa. No puc ésser tan pessimista. Ni que jo fos mon pare!".
Per comprovar si havia acabat satisfactòriament la tasca de la neteja del seu vestit, es mirà a un aparador com si es tractés d'un mirall. I no ho era pas. Era un establiment de venda d'armes de caça. L'aparador estava ple de tota mena d'escopetes i de coses semblants, per matar, el nom de les quals ignorava. Les casualitats sempre impressionen. Com si el destí intervingués per a fer-nos saber que es preocupa de nosaltres. Les armes i la mort van estretament lligades. I des de quan no havia vist un aparador amb armes de foc? Potser des que era un nen. Fins avui... Era per pensar-s'hi...

Sí: (s'anava dient tot caminant abstret) la mort és fàcil i pot arreglar moltes coses. Els problemes que presenta afrontar-ne un cas són, tanmateix, molts. En primer lloc, s'ha de pensar en el com. En segon lloc, cal convertir el fet en un accident natural. I, en tercer lloc, cal no aixecar ni una sospita, és a dir, arribar al crim perfecte, aquest que tants escriptors de novel.les policíaques han intentat demostrar que existeix i, d'altres tants, que no existeix. I, tot això, descomptant els possibles remordiments de consciència... Un crim com el del germà Pasqual, vaja...
Començant pel "com" -prosseguia la cogitació-, les possibilitats no són pas gaires. La mort, o bé és natural o bé és accidental. Fer veure que és natural ha d'ésser descartat. Els metges i les seves autòpsies, avui en dia, descobreixen de seguida si se'ls vol donar gat per llebre. Cal, doncs, arribar a un accident que ha de semblar fortuït. I això no és gens fàcil. Res no és fàcil... Tot exigeix un ofici i el seu aprenentatge...

L'arribada al portal de casa seva deturà les cabòries absurdes. Havia reincidit en el tema quan el destí l'aturà al davant d'un aparador de màquines de matar. Però quedà preocupat, tot i adonar-se que l'obsessió en el raonament havia estat fruit d'un esdeveniment purament casual. "No" -es deia-. "Jo no he arribat a la paranoia. Però m'emprenya pensar que vaig pel camí d'arribar-hi, si "Don Rigo" - com diu que li diuen- intervé novament en la meva vida. ¿I si un dia anés a consultar aquests conats de pertorbació malaltissa al meu amic el psiquiatre?"

Però res d'això calgué. L'endemà, en Joan presentà els seus croquis i la seva perspectiva a la senyora Esperança, i l'èxit fou total. En Joan tingué la sensació que la marquesa no entenia un borrall de plans, de seccions, ni d'alçats. Però entenia el dibuix, la perspectiva, i la perspectiva la captivà.
- Com dibuixa, vostè, jove! -comentà, mirant-se de prop el paper per descobrir "la tècnica" -que digué, d'aquell disseny.
- Amb ploma i retoladors de color, oi?
- Sí, senyora. I unes pinzellades d'aquarel.la.
- Jo estasva a punt d'arribar a saber fer això, sap?, quan vaig haver de deixar l'escola, sap?... sempre m'ha sabut greu perquè crec que jo hagués arribat lluny, sap?...
- Sí, senyora. Què li sembla, doncs? Començo el projecte d'acord amb aquests esborranys?
- Sí. Quan el tindrà acabat? Quinze dies? Vint? Perquè l'únic que deu caldre, ara, és passar en net aquests plans, oi?
- Això. Sí, senyora. El que succeeix és que caldrà tembé calcular les resistències, i les instal.lacions d'aigua, de gas, d'enllumenat, de calefacció, i d'aire condicionat. A part, hem d'especificar i dibuixar tots els detalls de decoració, com baranes, llars de foc, cuines, tota la fust
eria, reixes, paviments i, en una paraula, tot allò que hem de decidir com serà, i que s'ha de mesurar per comptar quant valdrà l'obra i poder fer el pressupost. Això és necessari als contractistes que vulguin concursar per fer les ofertes que creguin oportunes, per tal que durant les obres no puguin reclamar increments per descuits ni errors... Les coses s'ha de fer ben fetes. Al menys, així ho crec jo.
- Sí que són tocats i posats, vostès, els arquitectes... Jo que em pensava que en sortien amb quatre ratlles...
La senyora callà un moment. Després seguí insistint:
- Posem un mes, vaja...
- Sí, senyora. D'aquí un mes passaré a veure-la i li entregaré tot el que estigui fet, que serà, si no tot, quasi tot, estigui tranquil.la... Per cert qe li porto la còpia, segellada, del fulls d'encàrrec que em va signar la setmana passada. Si li semblés bé, doncs, podria donar-li, també, el rebut de la tercera part dels meus honoraris, tal com havíem convingut...
- I tant! Quant puja?
En sentir el preu, segurament perquè ja no el recordava, la senyora es mogué d'una manera nerviosa. La seva cara canvià, desapareixent-li el somriure que havia lluït tota l'estona. Agafà un talonari del calaix d'un "secretair" que tenia a l'abast, extengué el xec a mà, el signà i l'entregà al Joan.

Joan Baldric, amb el xec a la butxaca, respirava a fons mentre sortia del palau dels marquesos acompanyat per l'home de negre que caminava més tibat que una corda de guitarra, al seu davant, assenyalant el camí.
Quan arribaren a la porxada de dalt de l'escalinata de l'entrada, l'home de negre féu una lleugera reverència al Joan, dient-li:
- Que usted lo pase muy bien, señor. Quede con Dios.
- Adéu -contestà en Joan.

Un mes i mig després, Joan Baldric entregà papers a la marquesa, que li agradaren molt -digué- perquè estaven molt ben dbuixats. La resta de documents, plans d'estructura, especificacions, memòria i pressupost, amb el rebut que pertocava, els l'entregà dos mesos més tard, prèvia una insistència desmesurada de la senyora, que el trucà ,dia sí, dia no, recordant-li els terminis que ell mateix havia fixat, i la urgència que tenien per començar les obres.

Joan Baldric no va veure el marquès cap més vegada.

La darrera visita -sempre al palau, que mai més no es rebaixà la marquesa a anar al despatx de l'arquitecte- va arribar a ser una mica violenta i tot. En Joan suposà que quelcom havia passat entre marit i muller, que havien discutit per culpa seva, en una paraula. Després que la senyora Esperança acceptés els darrers documents, sense ni mirar-los ni afegir un sol comentari sobre la futura obra, preguntà quant li devia, li féu un xec, i li entregà tot dient-li:
- La direcció de les obres anirà a càrrec de l'arquitecte de la urbanització, que treballa a peu d'obra. Li prego, doncs, que renunciï a la direcció i m'enviï còpia de la renúncia, degudament visada pel seu Col.legi.
- Però, senyora...
- La nostra conversa ha acabat.
Premé un timbre i es retirà, amb ganes ostensibles que la seva retirada semblés una retirada magestuosa.
No havia passat un minut que aparegué l'home de negre. estirant leugerament la mà per indicar el camí de sortida, que en Joan ja sabia de memòria.

És evident -pensava en Joan refent el camí de casa seva- que, al final, ha intervingut i ha guanyat en Bellfaig. Quin odi! Quina rancúnia! On pot arribar la malvestat! Encara sort que he pogut fer aquest projecte i cobrar-lo. Però, i ara què? Tornar a pidolar favors? Fins quan?