EL PERFECCIONISTA. Capítol 27.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)


CAPÍTOL VINTISETÈ

Malgrat les seves vivències i els seus propòsits, en Joan Baldric seguia essent el de sempre, car poc es canvia al llarg de la vida. Potser una mica a la tendra infància, però cada vegada menys a mesura que van passant els anys. I com que en Baldric ja passava dels trenta-sis, anava arrossegant els seus problemes, les seves virtuts i les seves esperances, de la mateixa manera que anava suportant les seves responsabilitats.
Ara treballava set hores els matins a "Pisos i Fàbriques", i arribava cansat a casa seva, que ell no que no passava les hores xerrant o fent veure que treballava. Ell tenia el nom i el sou de delineant projectista però, naturalment, s'havia converrtit en l'autor de tots els projectes que sortien d'aquella casa. I les tardes, acabant de dinar a quarts de cinc, es fan molt curtes; i si bé hagués volgut fer quelcom per incrementar el sou escarransit que cobrava, no tenia esma d'anar a cercar altres feines, ni sabia com sortir d'aquell atzucac. L'esma que li restava, això sí, la dedicava a apaivagar la Blanca, si fa no fa un cop al mes, amb visites completes que incloïen una consuetudinària sessió de discussions pseudo-filosòfiques, i les consabudes protestes contra la deshonestedat sexual que regnava arreu (tant com per fer que repugnés fins i tot de parlar-ne). La Blanca era la poetessa de l'amor pur, i en Joan exultava escoltant la seva poesia i alentant el seu conreu. "Per què no? -es deia ell.- "Una cosa són els ideals i una altra la natural propensió al benestar, i com que el més excels benestar es produieix amb l'acoblament a gust, seria absurd defugir-lo, més encara quan se'm demana com un favor, que aquest és el cas..." I és que en Joan era, a més d'un perfecte perfeccionsta, un filosofastre empedreït a qui agradava de fer favors, com es dedueix dels seus pensaments i de les seves condescendències.

Arribà una tarda especial.

Una tarda rebé una visita, sense avís previ de cap mena: una clienta! Era una senyora que anava vestida de senyorassa de revista del cor en una recepció reial. Li havia obert la porta n'Antònia, amb el devantal recollit a mitges, tot eixugant-s'hi les mans. Admirada de les joies que entraven al seu pis envoltant una figura de dona, la féu entrar dirtectament al despatx, on, displicentment, en Joan potser escoltava un cocerto grosso de Scarlati que transmetia la ràdio a un volum especial per a sords.
L'home es posà dempeus d'una revolada. Abans de dir res s'acostà a la ràdio per a tancar-la i, seguidament, atengué l'aparició.
- Segui, segui, senyora. Vostè dirà, senyora.
La senyora que s'endevinava defraudada mirant de refiló les parets d'aquell despatx, s'assegué intranquil.la, molesta. Semblava que pensés haver-se equivocat d'adreça i de persona.
- Vostè és l'arquitecte Baldric?
- Sí, senyora. Joan Baldric i Vives, per a servir-la.
- Ja veu...
- Potser em feia més vell?
- No. No...
- Més important?... Sí. Aquest despatx no és, en efecte, espectacular, ni jo mateix, ni el pis... -observà, somrient, en Joan.
- Ja veu... -repetí la senyora.
Després d'una pausa es decidí a parlar.
-Miri: el meu marit i jo vam veure l'anunci de la urbanització que vostè va projectar per Safageda, ens va agradar el lloc, ens van agradar les seves idees, vam anar a la promotora, vam comprar una parcel.la, i ens hi volem fer una casa. I, si ens posem d'acord, li encarregarem a vostè el projecte. Això és tot.

La senyora resultà ésser la Marquesa de Castellroig, vídua i hereva del marquès de Castellroig, casada en segones núpcies amb el Comte de Penyaroja. Sense fills del primet marit, amb tres nois i dues noies del segon matrimoni. Tots petits, encara. Tenia una cara rodona que feien resaltar els llambrejos d'unes arracades de br¡llants grossos, poc coll, volums arrodonits a tot allà on abarcava la vista, un gros escot qüe lluïa unes grossíssimes perles formant tres o quatre collars, uns ulls grossos, rodons i lluents, i una cabellera embogida, que potser estava de moda.

La parcel.la que havien comprat era molt gran. Amb cinc mil metres quadrats es podien fer moltes coses, tot i la reduïda edificabilitat que havia previst el pla d'urbanització. En Joan preguntà molt. Volia saber la vida que volien viure-hi en aquella casa, els costums, les necessitats, i fins a quina quantitat estaven disposats a arribar en la inversió. La senyora l'informà de tot el que desitjava saber, ell féu números, calculà per sobre els metres quadrats que haurien d'edificar, i el possible preu incloent-hi els edificis auxiliars, la piscina, i la resta.
- Els honoraris pel projecte i la direcció de les obres serien d'un deu per cent. I les condicions de pagament: una tercera part en fer l'encàrrec, una tercera part en rebre el projecte, i la resta en acabar l'obra. Vostè, senyora, té la paraula. S'ho pensa, ho consulta amb el seu marit, i em contesta.
- Bé, senyor Baldric, però no hem pas parlat, encara, del més important.
- No l'entenc, senyora.
- Miri: per mi, el més important és que la casa que ens fem m'agradi, que sigui del meu gust, vostè ja m'entén. O sigui que vostè ha d'estar a les meves ordres quan es tracti d'escollir com seran els detalls de la casa. No les resistències, està clar, que d'això no en sé res. Pero d'art, sí. Quan era noia havia estudiat dibuix, jo, sap? I els meus mestres em deien que tindria un bon avenir si seguia, però la vida mana més que nosaltres, oi?, i no vaig poder seguir... Però ara que tnc l'ocasió, ara faré de decoradora, vostè em comprèn, oi?
En Joan, a mesura que anava sentint aquelles frases que pronosticaven que s'hipotecaria absolutament la seva llibertat, ara, canviant de color, sentí com els nervis afloraven a la seva pell i com arribava l'explosió que desitjava... "E.H.D.!"... recordà a temps: E.H.D.!...
- E.H.D. -pogué articular, vermell com un pebrot.
- Com diu?
- Res-res, perdoni, senyora... Pensava que tenir una col.laboradora com vostè serà un dels premis a que jo podria aspirar. La meva voluntat de servir-la i el seu ajut, faran que aconseguim superar els Gropius, els Neutra, els Sert, els Niemeyer, els Tange, els Aalto...
- Quants decoradors coneix, vostè, jove! Eren els ajudants d'en Gaudí, oi?
- No, senyora: nebots seus...
- Ja veu... Parlaré amb el meu marit, i li contestaré ben aviat. Voldríem tenir llesta la casa l'estiu que ve. Oi que serà possibe?
- En nou mesos es poden fer moltes coses, senyora.
- I tant! I coses ben boniques com els meus fills... -contestà, somrient.
-M'agradaria saber el seu nom de pila, seyora, si m'hagués de permetre emprar-lo enl es nostres sessions de treball...
- Oh, i tant! Em dic Esperança.
- Esperança Castellroig?
- Oh, no! -contestà amn un to de veu que demostrava plànyer la ignorància del jove. - Esperança de les Mercès Puig-Olzinelles de Fluvià i de Montclar.
Al Joan li sabé greu no poder contestar: "Jo, Pi", com dieun que va contestar en Pi i Sunyer un dia que li van presentar un personatge de la Cort amb tants de noms com la posible clienta. Però no féu res de semblant: E.H.D.!
- Senyora: em plau molt la seva confiança, em plau molt l'haver-la conegut i, sobre tot, em plau la possibilitat de co.laborar amb una artista.
- No. No exageri, que encara no em coneix prou, jove...
- Una senyora vestida com vostè, amb la seva magnífica figura, la seva veu dolça i la seva simpatia, no pot deixar de dur l'art dins seu, ni de saber posar l'art en les seves creacions...
- Vostè és molt amable, jove... Li puc dir Joan , oi?
- Oh, està clar que sí. Em demostrarà que li mereixo el crèdit que jo voldria merèixer-li des d'ara...
- La senyora Esperança de les Mercès etc. s'aixecà, satisfeta, de la butaca que havia ocupat. Esguardà el seu entorn, una altra vegada, tot dient "Ja veu... ja veu...", i es dirigí a la porta. En Joan Baldric l'acompanya fins a la sortida del pis, li féu dues reverències.vuicentistes.i.l'acomiadà.amb.aquests.mots:
- Fins aviat, senyora.
- Gairebé segur -contestà ella, entrant a l'ascensor que es trobava aturat al replà. I desaparegué.

Satisfet d'ell mateix, és a dir, de l'èxit de la recepta E.H.D., retornà al seu despatx, anotà en un fitxer els números que havia fet i les condicions de l'encàrrec, uní a la fitxa el plànol que la marquesa li havia enrtregat, en el qual ell mateix havia marcat amb retolador vermell la parcel.la que li havia assenyalat la clienta, l'¡bservà amb displicència, sense més atenció de la que hi havia posat abans, li passà pel cap com una mena de visió ennuvolada que aquell pla no era el mateix que ell havia redactat, es posà a riure de la seva prevenció de que les coses sempre eren manipulades i mai no s'acomplia la perfeccó esperada, doblegà curosament el pla, ho arxivà tot a una carpeta, hi escriví a sobre "Marquesa de Castellroig. Vall Safageda." i s'assegué a meditar, tot mirant el sostre, després deitjar un botó per seguir escoltant "Catalunya Música".

"Suposem que aquest joia de clienta torna demà i em diu que puc començar a treballar. Que pagui. Això... Ja ha pagat... Suposem que torna d'aquí a vuit dies, que ja tindré croquis... Bé. Torna i diu: -No, això no, Joan: nosaltres volem una casa de pedra i unes teulades molt inclinades. Ja estic recollint, per les antigues cases de pagès, llars de foc gòtiques per a posar-me'n una a cada habitació, i finestres gòtiques de la comumneta enmig... que costen de trobar, ja veu...- Suposem que jo l'engego a la merda, i que m'exigeix el retorn dels diners entregats a compte. No... Millor que m'arribi a temps la llum de les sigles E.H.D.! Però, com caram m'ho faré? ¿Els projectaré una casa de camp imitant carreus de pedra antics, i hi col.locaré finestretes i llars gòtiques? Evidentment que no... Doncs, què?"
No se'n sortia.
" S'ha de meditar" -es digué, finalment, i entrà a veure la família, que ja era hora que hi dediqués un temps...

Aquella nit no pogu
é dormir pensant en l'aiguat que preveia que li cauria a sobre. Bé: sí que pogué. Ja a la matinada, quan començava a clarejar, es mig adormí i somnià un d'aquells somnis feixucs que l'esmorteïen... Somnià una sala amb un tribunal d'homes togats, asseguts l'un al costat de l'altre darrera d'una taula col.locada sobre una tarima altíssima. Ell era a baix, ridículament assegut en una cadireta ridícula, sol, sense protecció de cap mena. Sentia que un home vestit de negre, dels de dalt, llegia unes acusacions que no li arribaven completes. Una gent, a la que no veia, cridava i bramava ara i adés en contra d'ell, amb voluntat d'arribar al seu costat per a castigar-lo. Ell volia aixecar-se, moure's, fugir, però no podia: quelcom el tenia totalment tenallat a la cadira, i la cadira al terra. "Si al menys sabés de què se m'acusa..." pensava. Suava d'angoixa per la seva immobilitat obligada. No podia ni demanar auxili ja que intentava parlar i tampoc no podia... Si hagués pogut, la seva muller, que estava segur que li feia costat, l'ajudaria, com tantes vegades l'havia ajudat quan li arribava una d'aquestes immobilitats... Ara ho havia entès... El condemnaven a viure i a morir a una masmorra: era a la base de la torre d'homenatge d'un castell, a la qual s'entrava movent un enorme carreu. Hi entrà. L'envoltaven unes llars de foc gàtiques plenes de troncs fets de ciment que volien imitar troncs de pi. Per sobre, la torre s'obria al cel amb finestrals trilobats, partits pel corresponent mainell. Al centre de la torre hi havia un pedró del qual penjava una grosa cadena de ferro, on l'havien de lligar per sempre més. Una veu rogallosa sorgí d'un dels finestrals gòtics... ¡Lladre de llars de foc de la pagesia! ¡Lladre de finestres i mainells! Així acabessin tots com tu acabaràs, podrits depredadors de pedres velles... destructors de la nostra història per l'estúpida vanitat de quatre presumptuosos ignorants, per molt marquesos que siguin!... En Joan panteixava esgarrapant els llençols, garratibat, ert...
Antónia encengué el llum.
- ¿Què et passa, Joan?... Desperta... Estàs somniant...
- Oh, sí... Que bé que m'hagis despertat...
Es tombà i seguí dormint: alleujat, ara, sense aquell malson.

I com tot arriba, encara que abans d'arribar sembli que ho faci lentament, arribà la trucada per telèfon de la marquesa de Castellroig, en nom propi i del seu marit. Molt amablement, li comunicà que el nomenarien llur arquitecte. Que l'esperaven el divendres disset, a les sis del capvestpre, a llur residència de l'avinguda de Pearson.
I també arribà, lentament pel Joan, la recepció.

En Joan s'havia posat un vestit blau marí, camisa blanca i corbata de seda amb la seva crresponent agulla d'or. Com si duigéssim, un vesrtit acordat amb l'Hac de l'anagrama E.H.D. La residència dels marquesos era, com pertocava, una residència de marquesos. La tanca de la finca era una magnífica reixa de ferro barroa, amb detalls de bronze. Les portes, coronades amb corba sinusoidal realçant la magnificència el conjunt, duien esculturades al centre les armes d'uns escuts. Premé el timbe situat al carrer, a la dreta de l'entrada, amb un polsador que, si no era d'or, ho semblava. Al cap de poc, se sení na veu metàl.lica per sota del botó.
- Qui demana?
- L'arquitecte Baldric.
- Un moment.
El moment es convertí, no es pot saber per quines misterioses circumstàncies, en uns llargs i fexucs cinc minuts, passats els quals es féu sentir un crec- catecrec acompanyat de sorolls de cadenes arrossegades, i ambdues portes -oh, meravelles de a tecnica -es començaren a obrir parsimoniosament mentre la veu metàl.lica que abans havia sentit, repetia monòtonament: "el senyor pot passar, el senyor pot passar..." Joan Baldric avançà decicit, seguint un ampli passeig vorejat de magnòlies i pavimentat de còdols blancs com la neu. Però, passat el revolt, aparegué la residència dels marquesos amb tota la seva sumptuositat. No era un Petit Trianon: allò era un Versailles a tamany natural. "Marededéusenyor!" es digué en Joan, recordant els "Ja veu..." de la senyora marquesa del dia que el va visitar.
Un senyor vestit de negre l'esperava a dalt de l'escalinata que conduïa a la porta principal. Esperà allà dalt, dret i enravenat, fins que en Joan hi arribés. Féu una cosa semblant a una reverència de lacai, digué en veu baixa: "Sígame, pot favor", i es posà a caminar amb el Joan al darrere. L'escursió no fo pas breu, però el moment de descans arribà. L'home de negre s'aturà, féu mitja vola per dirigir-se a lhoste, li fdigé: "Aguarde usted un momento, por favor", en Joan s'aturà, i l'ome de negre segí fina a uintroduir-se a una habitació. n minut després tornà a sortir, es quadrà davant d'en joan i, amb les dues mans mmbòbils enuncià, mnirant el sostre amb veu ben alta, o potser perquè el sentíssin des de dins de l'habitació:
-"Los señores marqueses aguardan al señor".

El senyor entrà.
El marquès estava disposat a rebre l'arqitecte. Li donà la mà, el saludà, i el mig aconduí cap a la butaca on seia la marquesa. Ella estirà la mà esperant, se suposa, que en Baldric li besés, cosa que en Baldric no va saber fer. I com que la posició de la mà no era l'adient per estrenya-la, en Joan es féu un embolic de posicions que per poc entropessa i cau a terra. Però la mà que li oferí la marquesa fou, finalment, cordialment estreta.
El marquès tenia port de marquès, és a dir, el mateix port que qualsevol mortal. Tanmateix, hi havia alguna cosa de subtil que el distingia. Era, com deduí aviat en Joan, l'angle que formen el maxilar inferior i la larinx. Aquest angle no era normal. Era un angle obert que donava lloc a que el cap del personatge quedés enlairat. Així, baix que era, superava la poca estatura amb la seva posa, adequada per mirar per sobre els seus interlocutors. L'home era calb, sec, d'ulls durs i paraula melosa. Ara rompia el silenci:
- La meva esposa m'ha parlat molt bé de vostè. La meva esposa entén de moltes coses i, entre d'altres, té la virtut de conèixer les persones amb una sola conversa. Ha proposat que nosaltres l'anomenem el nostre arquitecte, i la proposta ha estat acceptada: per això vostè és aquí. De moment ens farà casa de camp de Safageda. Després, si quedem satisfets del seu treball, li donarem més feina de la que tot sol podrà fer, de manera que si no el té, haurà de muntar un equip. Moltes de les nostres propietats necesiten manteniment i restauració. Moltes de les nostres empreses s'amplien i s'extenen amb nous edificis. I la feina ben feta dóna nom, nom que, com vostè ja sap, porta nou clients.
- Sí, senyor.
- La meva esposa, donya Esperança, es dedicarà a col.laborar amb vostè perquè entén d'art. Serà ella, doncs, qui resoldrà amb vostè tots els problemes de Safageda. Bé. Jo ja els deixo, que d'altres afers molt importants exigeixen la meva atenció.. He tingut molt de gust, senyor Baldric. Passi-ho bé.

Joan Baldric, dret i immòbil des que el marquès havia començat a parlar, saludà amb un lleuger moviment de cap la sortida de la personalitat que ara es disposava a posar atenció als seus inajornables afers, sens dubte de molta més transcendència social, econòmica i política que aquell joc infantil de construir-se una casa de cinc-cents milions, joc que, naturalment, reservava a la seva esposa, que ella sí que entenia d'art.
Joan Baldric es girà, aleshores, cap a la butaca on seia la senyora, ambn interrogants al ulls. Ells, sense moue's, acostumada a manar, li féu un lleuger signe amb una mà perquè ‘home s'hi atansés confiadament.
- Segui, Joan.
- Sí, senyora.
El sient destinat al Joan fou un canapè Chippendale que demostrava fefaentment com la comoditat pot estar renyida amb l'art. En Joan hi quedava en na posició ridícula d'estqyirot. I en Joan, que sabia que ell, incòmoe, raonava malament, es posà immediatmnen nerviós. Pel senzill fet d'addeure's en una cadira incòmoda! Així anava ell er la vida.
Donya Esperança tenia a l'abast, al seu costat, una tauleta farcida de revistes. Tot assenyalant-les, digué:
- He escollit ujns quantes revistes: House and Garden" i "Wohnung und Landhaus". He col.locat un punt a les pàgines on hi ha fotografies de cases que són del meu gust. Se les queda, les estudia i treballa. Serà fàcil, oi?
- Perdoni, senyora -s'atrevia a insinuar l'incòmodament assegut arquitecte, amb veu tremolosa d'ira mal dissimulada. - A vostè ¿què li agradaria més: viure a una casa imitació de la casa d'uns senyors Brown o d'uns senyors Müller, o que ells visquessin en una casa imitació d'una magnífica casa dels marquesos de Castellroig?-.
- Ja veu... no se m'havia acudit mai de pensar una cosa així... Està clar que, des d'un punt de vista artístic, és millor tenir una obra original que una còpia... Però miri: entre una obra original dolenta i una còpia bona d'un bon producte, jo optaria per la còpia.
Això del "producte" li féu l'afecte, a en Joan, que era un mot que al financer marit seu devia emprar sovint. Mirà al seu entorn, veié, per primera vegada des que havia entrat, que era a una sala mig saló mig biblioteca en la qual dues parets prenien rellevància gràcies a sengles pintures que, a primera vista li semblaven acceptables, i després d'esforços considerables per a serenar-se, contestà:
- Tanmateix, si em permet l'observació, senyora, vostè, que entén d'art, deu ésser qui ha decidit col.locar aquestes dues pintures a les parets d'aquesta sala, i no pas dues reproduccions de Rembrandt, o de Velazquez, o de Picasso, tot i que les pintures, encara que siguin d'un bon pintor, no arriben a la categoria d'aquests homes genials...
- Si no haguessis inclòs Picasso en l'exemple, m'hauria complagut més. Però, així i tot, té raó. Ja veu... Però qui em diu que, si jo no li dono una idea de com vull la casa, vostè no se m'extraviï amb qualsevol genialitat?
- Provi-ho, senyora. Deixi'm dibuixar-li uns croquis. Vostè, que entén d'art, sabrà veure de seguida si vaig o no, per bon camí. Si creu que no,
tan sols haurem perdut vuit dies. Si arriba la seva desaprovació, jo acceptaré immediatament els models de casa que vostè vulgui escollir. Li sembla bé?
- Ja veu... Bé. Provem-ho.
- Doncs anem al gra - digué exultant, l'ara optimista Baldric. - El programa, si li sembla, podria ser aquest...

I l'home començà a desenvolupar les seves idees sobre la comoditat, la distribució acurada, l'orientació més adient, l'organització de les zones d'estar i de dormir, els nivells i els desnivells, l'aïllament hidròfug, tèrmic i acústic... La dona anava admirant-se progressivament dels "coneixements" que anava demostrant l'arquitecte, com s'admirava dels noms i tecnicismes que emprava el seu metge quan anava a la seva consulta per qualsevol indisposició. Que els metges tinguessin certs "coneixements" era lògic, i ho trobava natural. Però no havia pensat mai que un arquitecte, per fer "quatre ratlles", hagués de necessitar res més que el temps de fer-les. Com un pintor, o un escultor. No havia lligat mai coneixements, ni esperit, amb l'art. No se li havia ocorregut. L'art era, per ella, un ofici ben après, una habilitat especial, i prou. Així que, sentint parlar en Joan, aquest anà acreixent la seva categoria. I la senyora anà assentint cada vegada amb més entusiasme a les idees de l'arquitecte, especialment quan arribà a entendre que els volums exteriors havien de pensar-se simultàniament amb l'organització dels espais interiors, i que, per consegüent, l'aspecte de les cases naixia de la manera de viure i de la mateixa manera de ser dels seus amos...
- Ja veu... ja veu...

Guanyada la primera batalla, en Joan Baldric es tragué d'una de les butxaques de l'americana uns fulls d'encàrrec, que podien fer de contracte. Els havia estès a nom de la senyora, exposant els termes que havien convingut en la primera entrevista.
- Si li vingués bé de signar-los, li quedaria molt agraït.
- Oh, i tant! Aquí? Aquí on diu el client o propietari?
- Si, senyora. Aquí mateix. Els n'entregaré una còpia quan hagi estat registrat el document al meu Col.legi.

I, seguidament, fixaren un termini de vuit dies per veure els primers croquis: aquí mateix, si, senyora... i s'acomiadà.

El primer que féu en arribà a casa seva fou ensenyar a l'Antònia la signatura de la marquesa. Li explicà el seu èxit amb la nova clienta, i les prometences del marquès "si quedem satisfets del seu treball". S'enfilà cap a un futur de triomfs i de fama, d'economia pròspera i de felicitat assegurada...
La muller escoltava seriosa i preocupada. El deixà parlar fins que en tingué ganes. Quan cregué que havia acabat, li preguntà:
- Tu coneixes el conte de la lletera, oi?
- Si, està clar. A què vé això, ara?
- Tu creus que el teu amic Bellfaig, l'amo de la urbanització de la Vall Safageda, permetrà que tu hi facis, allà alguna casa?
En Joan anà a esblaïmant-se a mesura que sospesava el significat del que li acabava de dir la dona.
-Oh, no! -cridà. -Això no m'ho pot fer aquell home! No, i no!
-Ves-hi pensant, Joan. No m'extranyaria gaire. Tot i que no voldria pas ésser jo qui et fes preocupar, avui, el primer dia de la teva vida que albires un futur ple de benaurances...