EL PERFECCIONISTA. Capítol 26.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)


CAPÍTOL VINTISISÈ

El dia set, a les vuit del matí, Joan Baldric es trobava assegut a la sala d'espera del senyor Conrad Marimon, gerent de l'empresa "Pisos i Fàbriques".
Li havia obert la porta, i l'havia fet passar, una noia curiosament vincladissa. Les seves faccions no tenien res d'anormal, però el seu caminar i el seu vestit sí que eren anormals. Feia unes passes petites, insignificants, movent alhora els malucs i les espatlles. La seva veu tenia una cadència que feia joc amb el seu caminar. I el seu vestit (quin vestit, mare!) era d'antologia. Joan Baldric, mirant-la com retornava, suposadament, al seu lloc de secretària, pensava si la noia era natural o producte de la seva fantasia. No seria un robot creat per la mateixa empresa?

Encara no havien passat cinc minuts que la noia tornà a entrar on era en Joan. S'hi acostà, com si anés de puntetes, amb els seus lents moviments pendulars, fins gairebé a tocar.
- El senyor Conrad Marimon espera el senyor -digué, com recitant una frase apresa, sense gesticular en absolut.
Ell l'havia entesa, però com que no s'apartava d'ell, no sabia moure's, ni cap on anar. Ella esguardava tranquil.lament la indecisió d'en Joan amb un somriure de robot que era massa. "I si li toqués el cul?" pensà ell, amb la mà a punt de fer-ho.
- Allà -digué la noia en el precís moment que arribava al seu objectiu la carícia del visitant amb aquell espetec simpàtic d'una natja melosament acaronada. - Però això no es fa! -protestà la noia accentuant el seu somriure i assenyalant amb el dit la direcció del despatx on el cap l'esperava.
El cap era un home que duia pressa. Esperar assegut que entrés algú a qui havia de rebre, no era pas congruent amb el seu tarannà. L''home ja tenia la mà estirada per a saludar-lo, i li deia que segués, quan en Joan acabava de traspassar el llindar de la porta. Ell ocupà, simultàniament, l'altra butaca enfront de la taula, en comptes de la poltrona que li pertocava.
- Vostè és l'arquitecte Joan Baldric. Molt bé. El seu amic Ermengol m'ha explicat coses de vostè. Digui, digui.
-Doncs, com vostè segurament ja deu saber, m'agradaria treballar a la seva empresa, i per això sóc aquí: sol.licitant un lloc.
- Té referències? Empreses en les quals hagi treballat, obres realitzades, projectes premiats?
- Poden donar-li referències meves a la "Immobiliària de les Altes Torres" i, concretament, el seu gerent, el senyor Puig de Ribelles.
- Res més?
- Res més.
Si no m'equivoco, vostè és l'autor del projecte d'urbanització de la Vall Safageda, aprovada oficialment fa poc.
- Sí, senyor.
- No el creu prou important per esmentar-me'l com a mèrit?
- No, senyor. El mèrit li donarà el client, o la crítica, o el públic, si li agrada. Jo sols he complert un encàrrec com acostumo a fer: tan bé com sé.

A l'empresari Marimon la contesta li semblà fàtua. Li agradava més la gent humil, o que feia veure que ho era. L'arquitecte que tenia al davant, fent-se l'humil, es volia pujar al pedestal. No anava bé la cosa... "Als que tenen massa fums convé abaixar-los-hi" -es digué. I amb aquesta finalitat li féu una proposta:
- L'empresa necessita un delineant projectista. De moment, no necessita cap arquitecte. Si accepta la plaça, potser més endavant podrà formar part d'un dels nostres equips de projectistes...
- L'accepto. Quines són les condicions?
El senyor Marimon li féu una oferta.
- D'acord, senyor Marimon. Quan puc començar?
- Demà mateix, si vol. L'horari és de vuit a tres, i els dissabtes de vuit a una. Es posarà a les ordres del coordinador de personal, el senyor Fagot, arquitecte.

Immediatament després d'aquestes paraules, el senyor Marimon es posà dret, li encaixà la mà i l'estirà cap a la porta, l‘obrí i, pràcticament, el féu fora del despatx. Devia tenir pressa per la feina que seguia. Allà a fora, a l'avantsala, l'esperava la secretària-robot, amb el mateix somrís d'abans, dreta on en Joan l'havia deixada, amb la qual cosa ell tingué la sospita que la noia havia quedat allà, encarcarada tota l'estona, sense voler, esperant la seva sortida. Com un robot que es tornés a animar en veure'l, féu unes petites passes cap a ell, vinclant-se exageradament a cada passa, assenyalà la sortida contorsionant-se les mans d'una manera estranya, en Joan agafà la porta, i sortí.

L'endemà, abans de les vuit, en Joan Baldric era a la porta de les oficines de "Pisos i Fàbriques". La trobà oberta, i entrà. Semblava que no hi hagués ningú. Reconegué a l'esquerra la porta de la direcció, però, naturalment, esperà, sense ni atrevir-se a seure. No havia passat ni un minut que començà a entrar el personal. Un, o una, darrere l'altre, anaven cap a una màquina, es treien una tarja de la butxaca o del moneder segons fos home o dona, i la ficaven dins d'una escletxa. Se sentia un clic, tornaven a agafar la tarja, la guardaven, i seguien un o altre camí. La major part agafaven una escala i desapareixien cap a a dalt.

En Joan anava observant sense saber què fer ni a qui dirigir-se. Ja no entrava ningú més. Anava a asseure's quan entrà un jove molt prim, alt, desmanegat.
- Tu deu ser Joan Baldric, oi? Vine, acompanya'm.
En Joan Baldric el seguí fins a un despatx equipat amb les eines per a fer d'arquitecte, amb ordinador inclòs.
- El senyor Marimon m'ha dit que treballaràs amb nosaltres.
- Sí.
- Jo em dic Ignasi Fagot. Sóc l'arquitecte en cap del personal d'aquesta casa.

El tal Ignasi Fagot parlava amb els ulls enlaire, com si volgués mirar el sostre sese tombar el cap cap amunt. Gastava un bigotet del temps dels avis, un nas que tanbé mirava enlaire, uns llavis prims, un front prim, i una cabellera espessa de poeta andalús. Gesticulava com un italià gesticulador, amb l'index de la mà dreta tocant-se lleugerament el polze, produïnt un forat més o menys rodó pel qual semblava que volgués fer passar totes les coses que anava dient.
- Et duràs el teu material de dibuix. La casa tan sols facilita paper i tinta, i taula, està clar. Quan la casa facilitava tiraratlles, retoladors, plomes, portamines, mines i gomes, la casa no guanyava pel material de dibuix. De manera que un dia la casa es va dir prou. I els aprofitats van deixar de ser-ho. Fitxaràs com tothom, a l'entrada i a la sortida de la casa. L'horari ja el saps. Passaràs en net els croquiis nostres, dels arquitectes de la casa vull dir, ajudat per un parell de delineants calquistes que et presentaré. Vine, acompanya'm.

En Joan encara no havia pogut badar boca. Es veu que, en aquella casa tothom anava amb presses, com el senyor Marimon. Pujaren al pis de sobre, on se sentí una fressa considerable abans d'entrar: era una gran sala de parets farcides de plànols i papers, plena de taules de dibuix, arxivadors, ordinadors i antigues màquines d'escriure. En entrar, la fressa es tornà silenci total. El personal, assegut en alts tamborets, amb el cos inclinat a sobre dels taulers, treballava. Un parell de noies teclajaven molt de pressa, trencant el silenci, sengles ordinadors.
L'arquitecte cap de personal de la casa (que es veu que era així com s'havia d'anomenar l'empresa) s'acostà a una gàbia de vidre que hi havia a un racó des del qual es dominava tota la sala. Dins de la gàbia hi havia una taula, una butaca al seu darrera, i dues cadires al davant. L'home s'assegué i premé dos timbres. Immediatament es presentaren dos xicots molt joves, als quals presentà com a delineants calquistes que s'havien de posar a les ordres d'en Joan Baldric: Ramis i Llauder.
- Podeu tornar a la vostra feina -els digué, un cop presentats. -Aquí t´entrego la teva... la teva feina -prosseguí després, traient uns papers de dins d'un calaix. És un xalet de muntanya. Aquí tens el programa, la superfície màxima que pot ocupar, i uns croquis. Escull la taula lliure que vulguis. Ja ens tornarem a veure.
S'alçà, i sortí.

Joan Baldric ja tenia una mica d'idea, per l'empresa on havia treballat, de què una bona organització empresarial requereix activitat, control del temps, programació, i moltes coses més. Tanmateix, "Pisos i Fàbriques", no sabia per què, li feia sentir ferum de cosa estranya. "Fitxarà, com tothom..." li havia dit en Fagot. Això devia ser el que havia fet tot el personal a les vuit del matí quan ficava una tarja a una màquina, i el clic devia ser, està clar, el signe del control: control de presència, no altra cosa. Per això ell, en Fagot, el cap de personal, no havia fitxat, ja que ell s'auto-controlava sense necessitat de màquina. I el personal de categoria superior a la de delineant o mecanografia, devia fitxar, també? Curiós que en Fagot no hagués parlat de com fer la feina, ni dels dies que hi podria esmerçar, ni dels canvs d'impressions que serien necessaris... "fitxaràs, com tothom...". Bé. Hom veuria. De moment, agafà els papers que en Fagot li havia entregat, i anà a la sala a triar una taula on instal.lar-se. Gairebé totes, ara, estaven buides. El personal s'havia esfumat, excepte tres o quatre xicots que feien tertúlia a un racó. Es dirigí a ells. En veure arribar en Joan, callaren, esperant les seves paraules.
-Bon dia. I perdoneu. És que jo sóc nou aquí, sabeu? El senyor Fagot m'ha dit que em posés a una taula buida, i com que totes m'ho semblen, ara, voldria saber quines ho són de debò i quines no, ja que totes tenen papers a sobre. I una altra pregunta, encara: ¿em podríeu dir on treballa, en aquest moment, el personal?
Un dels quatre xicots de la tertúlia contestà, somrient:
- El Personal, com tu l'anomenes, del qual nosaltres en formem part, ara no treballa. Ara esmorza, o critica, com nosaltres fèiem suara. I en quant a això de la taula buida, la trobaràs fàcilment. Mira la part de dalt de qualsevol taula, a la dreta. Totes les taules ocupades porten el nom de l'ocupant, saps? Organització, noi! Així, passi el manaire que passi, sap el nom del treballadaor a qui es pot dirigir per ordenar-li alguna cosa... Co
m un dia que en Fagot va tractar de senyoreta Cristina a un xicotàs que dibuixava no sé què, que el Fagot en comptes de mirar-li la cara o el tipus va mirar el rètol... Mira, les taules que ben segur que són buides són la primera i la segona, entrant. Saps per què? Doncs perquè qui seu allà no té temps de colocar-se al seu lloc quan se sent pujar algú per l'escala. Que aquí poca cosa fotem si no hi ha algun manaire a la gàbia aquella del fons, on éreu fa poc tu i en Fagot... Per cert, com te dius?
- Joan Badric. I vosaltres?
- Ja ens anirem coneixent. De moment, mira: jo em dic Om, i ells -afegí presentant els seus amics- Oliu, Batlle i Marc. Tots quatre som delineants.
- Molt de gust -contestà en Baldric, retirant-se cap a una de les taules de prop de la l'entrada per començar alguna feina.

Llegí el programa del xalet. Seguidament, revisà el pla de les cotes del terrenyy i els croquis que li havien entregat. Arrufà el nas, arquejà les celles, digué unes quantes vegades "Marededéusenyor", agafà un paper net dels de dibuixar croquis, el subjectà a la taula, es tragué de la butxaca el seu llapis, i començà a dibuixar. Quan es posava a treballar ignorava el pas del temps, els seus mals, i tots els enutjos ocasionals. Li passaven les hores volant, i així li passà aquell matí. De tant en tant, sentia sorolls i veia que la gent s'asseia de cop; de tant en tant aixecava el cap i no veia ningú assegut, però com que no es preocupava del que podia passar, anava fent com si es trobés absolutament sol. Eren les dues i havia fet nous els croquis de les plantes i dels alçats. I com que plegaven a les tres, l'hora que li quedava la dedicà a fer una pespectiva amb uns retoladors de colors que li deixà el delinenant de la taula que tenia més a prop.

Quan s'aixecà, estirant les cames i els braços com si es desvetllés, cregué notar que tots els companys -nois i noies- se'l miraven com una cosa rara. Ell, ind¡ferent, mirà si hi havia algú a la gàbia i, veient que era buida, anà a baix a cercar en Fagot. El cercà d'ací d'alla topant amb empleats que anaven dirigint-se amb la tarja a la mà cap al lloc de la màquina de fitxar. No coneixent ningú, es dirigí finalment a la secretària-robot: potser ella l'informaria. No hi era. Preguntà, aleshores, a un d'aquells nois amb qui havia parlat abans, a dalt (Oliu, segons creia recordar), que en aquest moment anava a fitxar:
- Tu saps on puc trobar en Fagot?
- Ara, a les tres? Ja és fora, home.
- Ah, ja.
Com si es despertés de sobte, notà que la panxa li feia soroll de buida, notà que estava cansat, i que li feia mal l'esquena. S'encongí d'espatlles, es digué que demà seria un altre dia, i sortí "de la casa".

L''endemà, les coses d'aquella casa semblaren aclarir-se-li, al Joan Baldric. Ensenyà a Fagot els seus nous croquis del xalet; en Fagot, sense ni tan sols mirar-los, digué "molt bé, molt bé, endavant"; en Joan cridà els seus nous ajudants, Ramis i Llauder, i els encarregà de posar en net una planta a l'un i una altra planta a l'altre. Ell es posà a dibuixar els alçats. Però aquell dia, que no estava obsessionat en la "creació", com deia ell, s'adonà que en aquella casa ningú no feia res, i el poc que feien ningú no ho corregia. Alló semblava una fàbrica de "pisos i fàbriques" sense cap més interès que fer papers que servissin per a sol.licitar llicències d'obres, construir obres anodines, vendre-les i fer diners. S'adonà que els delineants parlaven molt dels drets dels delineants i de les vergonyoses quaranta hores setmanals. S'adonà que les set hores diàries de presència del personal a la casa es convertien en poc més de dues hores de feina si es descontaven les hores que es dedicaven a esmorzar, a trucar per telèfon, i a conversar entre ells, i que la feina produïda en aquelles dues hores era, a més a més, una feina mal feta que no valia res. Així pensava el perfeccionista Joan Baldric tot tornant-se cap a casa seva.

El fet fou que quan s'acabà aquell matí i anà a veure la feina feta pels tals Ramis i Llauder, observà que no havien fet pràcticament res més que començar. I en recriminar-los-hi a seva lentitud, obtingué una contesta, en to de befa, que venia a dir que no entenien que també ell tingués tanta pressa com aquell Fagot imbécil que els feia fitxar, i com el senyor Marimon, que els pagava un sou de fam.
Dos dies, tanmateix, són pocs dies per a valorar, amb equitat, la serietat i l'organització d'una empresa -s'anava dient en Baldric- , i menys encara la serietat de la gent que hi treballa. "Caldrà esperar, per jutjar".

Seguiren dues setmanes, que en podríem dir de prova, que esgotaren la capacitat de raonament de Joan Baldric, qui arribà a la conclusió que ja havia arribat al súmmum de la seva incomprensió de fets i de coses.
Què passava?
A judici de Joan Baldric, tot això:
--------Que el personal de categoria inferior fitxava i no treballava, però, convenienment sindicat, intentava organitzar una vaga per demanar més sou i menys hores de feina.
--------Que el personal de categoria superior, la sindicació del qual no era probable, no es veia que dongués cop quan anava a la casa, excepte durant mitja hora de conversa entre ells, i mitja hora més, si hi arribava, per donar i recollir la feina que repartien als seus respectius subordinats. Aquest personal de categoria superior no parlava de vaga, però es queixava del seu sou per un motiu que repetien molt sovint: "corporativament parlant".
---------Que el gerent feia acte de presència a la casa un o dos cops per setmana per rebre algú, algú que introduïa i despatxava la secretària-robot, única feina que se li conexia a la noia excepte fer-se les ungles, mirar-se a un mirallet que duia dins d'un moneder que sempre tenia al seu abast, i vinclar-se fent passajadetes tot sovint per la casa sense motiu justificat.
---------Que era un empresa de construcció en la qual mai no es parlava de qualitat, ni de que les construccions fessin goig (el mot art no valia la pena d'intentar esmentar-lo), ni d'obra ben feta, ni de responsabilitat.
---------I com que tot això era anormal, començà sospitar que no fos anormal la mateixa empresa, el mateix gerent i el mateix personal qualificat.
Recordant unes paraules de l'il.luninat detectiu Blanc ¡ Negre, intentà acrèixer les seves capacitats d'observació i d'anàlisi. I amb l'ajut de paraules que queien a l'atzar, extretes de breus converses entre arquitectes i enginyers " de la casa", arribà a la conclusió definitiva que aquella empresa era una empresa-fantasma, la tapadora, o potser una de tantes tapadores, de fraus fiscals grossos i negocis bruts dirigits per polítics que remenaven les cireres a vàries "Administracions" d'aquelles que en deien democràtiques.

I havent arribat a aquesta conclusió, Joan Baldric recordà que havia oblidat massa fàcilment la seva decisió de fer que l'egoïsme, la hipocresia i el desvergonyiment fossin els tres puntals de la seva vida. "M'haig de posar a to amb l'Egoïsme, la Hipocresia i el Desvergoniment que imperen arreu, com queda desmostrat, una vegada més, en l'empresa que darrerament m'ha contractat. Egoïsme! Hipocresia! Desvergnyiment!- E.H.D.!- E.H.D.!- Aquestes són les sigles que m'han d'ajudar a viure!!