El PERFECCIONISTA. Capítol 25.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)


CAPÍTOL VINTICINQUÈ

Joan Baldric semblava un altre. L'home que confiava que podria arribar a ser amic seu, li havia apuntat la possibilitat de què trobaria feina ben aviat. Contràriament al seu costum, avui arr¡bava a casa de bon humor.
-T'espera algú -li digué la muller.

Anà al despatx i hi trobà, assegut còmodament, el detectiu que conegué a Saví, el bonàs Xav¡er Blanc i Negre.
- Hola, Blanc! Benvingut. Què et porta per aquí?
- Doncs comunicar-te el resultat de les meves investigacions.
- Quines investigacions?
- Les que em vas encarregar. Quines, sinó? Les morts Bellfaig.
- Ah, tens raó. La cosa, emperò, comença a ser massa antiga, no et sembla?
- Per un detectiu, no hi ha antiguitat. Per un detectiu, els delictes no prescriuen. Tot resolt.
- Amb totes les proves?
Xavier Blanc es quedà mirant en Joan, bocabadat, com si li hagués demanat que a més de resoldre el problema, ressuscités els morts.
- No. Les proves no són cosa meva. Si cal, ja les trobarà la policia.
- Bé -contestà en Joan, encongint les espatlles. -Segueix, segueix.
- Tot investigat: amb el sistema infalible de l'observació i exaustives anàlisis. Moltes, moltes preguntes, que sols es contesten quan es fan amb cautela i art. El resum és aquest:
la mort de l'avi fou produïda per un atac de cor;
la mort de la senyora Clotilde fou purament i simplement accidental;
però la mort del fadristern, el senyor Pasqual... oh, aquesta!... Magnum opus, Bellfaig opus!
Aquesta fou planejada per Don Rigobert i executada pel pastor, que era fill del finat. Simularen el suïcidi amb l'ajuda d'un foraster absolutament i perfectament hipnotitzat. Això és tot!
- I qui fou el foraster que ajudà a convertir un assassinat en simulació de suïcidi?
- No ho sé. Però sé que se t'acusarà a tu si remous el cas, o es té la més remota sospita que ho puguis fer. Ets l'únic foraster que aquell mateix dia i en aquella mateixa hora (segons pròpia confessió teva a l'investigador que ara i aquí comunica les seves descobertes, i segons pròpìa confessió teva al doctor del poble, i segons criteri raonable d'en Tòfol), l'únic foraster que podia ajudar a convertir l'assassinat en simulació de suïcidi.
La cara d'en Joan, en sentir aquest introit, passà per tots els colors fins arribar al color de la cendra verdosa que tenen els cadàvers. "Haig de sobreposar-me. Haig de dominar-me..." anava pensant, a punt de defallir. En Blanc ni s'adonà de l'alteració del seu interlocutor. Seguia l'exposició, abstret del que no fos la seva declaració, amb aquella complaença que dóna l'haver acabat bé una feina.
- I ara, feta la introducció, t'explicaré amb tot detall la investigació duta a terme. I coneixeràs el perquè de la meva seguretat, excepte, està clar, en quant a la identitat del foraster. Començaré per...
- No, per favor -interrompé en Joan. -Avui, no. Em sento una mica marejat... Vaig a prendre un whisky... En vols un, tu? Sí? Sol, o amb glaçons? Ara els porto. Torno de seguida...
Tornà ben aviat. Aconseguí refer-se, i aconseguí acomiadar fàcilment l'amic detectiu amb la prometença de fixar un dia, un dinar, per a parlar dels detalls de la investigació.

En Joan se sentia , altra vegada, malament. "Tot això és inaudit" es deia. " La malvestat no pot arribar a tant... Que em deixin tranquil, d'una vegada! ¿Què he fet, jo, per mereixe'm tot el que em passa? Sí, està clar... Execrava totes les petites imperfeccions... I el càstig ha estat el fer-me topar amb la grossa de les imperfeccions: la maldat... Així, per comparació, podré adonar-me de que la major part del món és excel.lent... ¿No era això el que volia el meu psiquiatre quan em va recomanar que fugís de les meves inefables preocupacions?... Haig d'oblidar tot això... Trucaré a l'empresa que m'ha recomanat l'Ermengol. Això em distreurà.

El resultat de la trucada fou encoratjadora: el senyor Conrad Marimon rebria l'arquitecte el proper dia set, a les vuit del matí, segons, molt amablement, li féu saber una veu harmoniosa, després de fer-lo esperar cinc minuts amb el telèfon a l'orella, escoltant la repetició insistent d'una musiqueta que odiava. En Baldric féu un senzill càlcul de dates i deduí fàcilment que l'entrevista prodria tenir lloc al cap de l'onzè dia. Onze dies per rebre un desconegut era un lapse de temps força assenyat. Fins a vuit dies, hagués significat que el gerent Marimon era un home amb poca feina. I més de quinze dies hagués significat una manca de deferència. Onze era, doncs, un nombre adient, endemés, bonic. Tant de bo que quasevol administració pública limités a onze dies els terminis per a resolució de qualsevol afer!

A l'hora de dinar Antònia trobà rar el capteniment del seu marit a taula. I així li ho digué:
- Et torno a veure ferreny i obsessionat com els dies de la teva depressió. Que et torna a passar alguna cosa?
- Què vols que em torni a passar! Que no me'n surto d'en Bellfaig! Ara em vol acusar de còmplice de l'assassí del seu germà, còmplice d'en Tòfol, el que era pastor seu, i fill natural del finat Pasqual! Aquest home em farà fer un disbarat ... o em farà tornar boig!
- Torna-li els diners que diu que li has de tornar: si no ho fas, acabarà amb tu.
- Això, mai de la vida. A més a més, ja no els tenim, i em trobo sense ocupació, i sense futur...
- Encara no has trobat feina?
- Potser d'aquí a onze dies.
- Un nombre curiós de dies...
- A una empresa que m'han recomanat.
- Ah, ja.

Onze dies són molts dies sense fer res, si hom espera que vagin passant. Així que, amb els nervis que el sangcremaven, Joan Baldric decidí tancar-se al seu despatx, i escriure. No sabia sobre què. Assegut al davant de la màquina, se sentia buit del tot d'idees.No podia escriure sobre art ni sobre arquitectura, perquè es deia que tot ja ho havia dit algú, algú que es deia Nonell: "Jo pinto, i prou!" Els artistes que han estat vertaders artistes han escrit molt poc. Les coses que podien dir, les deien fent. D'altra banda, l'ùnic que ell tenia en ment era la imatge del poderós Bellfaig.

Col.locà uns papers blancs a la màquina, i la mirà fixament una estona. Seguia la sensació de buidor cerebral, acompanyada del batecs del pols a les temples, acompassant una cantarella absurdament insistent: bell-faig-bell-faig-bell-faig... L'obsessió tornava a ser malaltissa. Però, què fer? Escriure, està clar. Per això s'havia assegut i es trobava al davant d'una màquina per fer-ho. Escriure per a distreure's... Com si es pogués escriure sense pensar prèviament què es vol dir. Com si es pogués escriure sense un objectiu concret...
S'aixecà nerviós, de la cadira. S'assegué a un silló del costat d'una tauleta on es deixaven els diaris i els setmanaris, i n'agafà un a l'atzar. Llegí les lletres grosses del davant: "Sobreseïment del judici contra el magnat per falta de proves". Passà pàgina. Aquí les lletres grosses, que ja no eren tan grosses com les d'abans, deien: "Condemnat a un mes d'arrest menor M.V.L. per trenta-quatre robatoris d'un montant calculat en més de dos milions". Passà pàgina. Notícies locals: El secretari adjunt del partit P.R.D. acusa l'interventor de les finances del P.A.S. de corrupció i prevaricació. Notícies de l'Estat: El secretari general del P.A.S. denuncia el president del P.R.D. d'una estafa superior a deu milions en l'adjudicació d'unes obres públiques pel procediment del dit. Amb fàstic, en Joan deixà el diari on era abans i prengué L'Express International (Nº 2075). Llegí a la coberta: Kurdistan: La course contre la mort. Passà pàgina i mirà l'índex. Pàg.27. Enquête. Escàndol a l'Institut de França, federador de les Acadèmies de Belles Arts, de Ciències Morals i Polítiques, de Ciències, i de la mateixa Acadèmia Francesa: desgavell econòmic, malversacions i robatoris.
Salçà d'una revolada, i es posa a teclejar:


"ON ÉS LA JUSTÍCIA?

El déu-sol entregà personalmemt a Hammurabí les lleis amb les quals s'havia de regir el poble de Babilònia. Això succeïa, diuen, cap allà a lany 1.790 abans de Crist, és a dir, fa prop de quatre mil anys. Cinc segles més tard, fou el mateix Iaveh qui es preocupà d'entregar a Moisès les Taules de la Llei. ¡Si en fa de temps que els déus volen que la justícia estigui present al nostre món!

Per què? Ens ho diu el mateix Hammurabí a la introducció del seu codi: Per disciplinar els dolents i els malvats, i per impedir que el fort pugui oprimir el feble.

Com que al nostre món es dóna per establert que de dolents i malvats, el mateix que de forts i de dèbils, sempre n'hi haurà, l'únic que hem fet al llarg de quatre mil anys és anar variant els tipus de disciplina. I hom, en esgarrifar-se llegint el codi de Hammurabí, i la llei del Talió, i la llei Mosaica, no té més remei que fer-se aquestes preguntes: ¿Pot tenir alguna relació la quantitat de delictes amb la severitat de les penes imposades als delinqüents? La categoría ètica d'una societat, depèn de les lleis que la regeixen? ¿Que té a veure el tipus de justícia que preval en una nació amb l'ncrement o disminució de la seguretat desl ciutadans?

Intentem esclarir-ho.

Agafem el codi de Hammurabí per veure què pensaven, en aquells temps llunyans, de la gent que ens entra a casa i ens roba el que troba. Diu: 'Si algú penetra amb efracció a casa d'altri, morirà, i se l'enterrarà allà mateix on s'hagi produït l'efracció'. Bufa! -pensa un hom- ¡Quants cadàvers tindríem a la porta del pis si s'apliqués ara i aquí aquesta llei!. Però... i els errors, i les falses acusacions?: Res. Tot resolt. Article pel cas: 'Aquell que acusi amb falsedat algun ciutadà d'haver robat, serà executat'. Però, ¿i si el robatori hagués estat d'una coseta de poca importància? La contesta és a punt: 'En el cas en què la cosa robada hagués estat de poc valor, la pena de mort serà substituïda per l'amputació d'una mà, o de totes dues'. Hom no pot deixar d'imaginar com seria
ple de mànxols el nostre entorn si ara, per cada ràdio robada d'un cotxe, s'hagués amputat una mà a algú, o les dues (segons la marca de la ràdio). Era efectivament forta la cosa... excepte (ja surt l'excepció legal) si el lladre era un home de bé, de provada adhesió al règim, i al déu-sol. La llei, justa que és sempre, ho preveu tot:' En el cas en què el delinqüent, home de bé, etc... hagi delinquit per obcecació momentània, sense probada mala fe, rescabalarà la víctima del robatori amb una indemnització, que no podrà superar el valor de trenta vegades el de la cosa robada.' I el lector, en aquest punt, respira alleujat, perquè és evident que tots els lladres babilònics devien ser gent de bé, addictes al règim i al déu-sol, excepte aquells que la policia i els jutges creien saber que no ho eren.

Vegem ara quines recomanacions fa Iaveh a Moisès, cinc-cents anys més tard. Agafem la Bíblia. Obrim Èxode (22). 'Si un lladre fos sorprès en efracció i fos ferit o mort, l'autor de la mort no serà reu de delicte de sang. Si l'efracció s'hagués produït a ple dia, el lladre deurà indemnitzar, i si no té amb què, serà venut pel seu robatori' . El déu-sol de Hammurabí era més primmirat, pel que es llegeix, que el Javeh de Moisès. Qui, tanmateix, feia ben poc temps havia ordenat NO MATARÀS. Èxode (20.13).

Avancem uns anys. Anem a cinc-cents anys abans de Crist. Escoltem el Buda: 'No hi ha home que no tremoli enfront del càstig; tothom tem la mort, tothom estima la vida. Recorda que tu ets igualment un home: no matis, no vulguis ser motiu de matances. Perquè aquell qui, cercant la seva felicitat personal castigui o mati persones que anhelen igualment llur felicitat, no trobarà felicitat després de la mort'.

Llegim, ara, l'Evangeli de Sant Mateu (5): 'Heu sentit que es va dir (Lev.24,1-20): Ull per ull i dent per dent.' Però jo us dic que no planteu cara al malvat; ans si algú us dóna una bufetada a la galta dreta, ensenyeu-li tamé l'altra; i al qui vulgui prendre-us la túnica, entregueu-li també el mantell; i si algú us força a caminar una milla, camineu-ne dues amb ell; i a qui us demani, doneu; i a qui us vulgui demanar un préstec, no l'esquiveu.'

Veiem que, passant segles, la humanitat va convertint el caràcter puranent jurídic de la legislació en normes de convivència, i el dret s'encomana d'ètica. Però quina ètica? ¿L'ètica de la felicitat, de la conveniència, de la justícia, o de la llei natural? Tomàs d'Aquino estructurà una ètica que combinava la racionalitat i la revelació divina. S'imposà, més tard, un moralisme objetivista. Seguí una ètica material. I, més tard, apareix l'imperatiu categòric, que es contrasta poc després amb l'ètica material dels valors i, fa poc, amb l'ètica de situació.

Quins embolics es fan els filòsofs!. I els legisladors, mentrestant, què fan? Els legisladors, com el poble, dormen el son dels justos, despertant cada dos o tres segles del seu letarg per assabentar-se del què opinen els pensadors. I es pareixen, i es copien, codis que semblen parides de muntanya. Excepte, especialment, un: la Constitució dels Estats Units. Que no hem d'oblidar que es va signar l'any1787, és a dir, abans de la Revolució Francesa.

Què ha passat en quatre mil anys? Moltes coses, i una d'important: l'home ha passat de ser, simplement, una cosa, a tenir uns drets. Als Estats Units, l'any 1787, proclamen la sobirania popular, la separació de poders, la responsab¡litat dels governants, la llibertat de religió, de política i de premsa i, subratllem-ho, la igualtat dels homes. La proclamació és un pas petit, però és un pas. Malgrat tot, l'esclavitud segueix encara molts anys als mateixos Estats Units i arreu del món; segueixen les persecucions racials i l'anihilació de pobles sencers, com els pobles indis: els amos del mateix país que proclama la igualtat natural dels homes. I encara avui, després de la solemne declaració a tots els Estats, dels drets humans i del dret dels pobles a la seva autodeterminació, persiteix la conculcació, a molts- molts -estats, dels drets humans, i es nega la independència als pobles que majoritàriament la desitgen.

El contrasentit està en uns drets que s'atorguen sobre el paper, i la realitat del mal ús del poder. El contrasentit està en la coexistència d'uns poders executius i uns poders legislatius totalment anacrònics. L'absurd de l'actual situació al món, en pràcticament tot el món, no està en la lletra menuda de les lleis, sinó en les lletres grosses, és a dir, en les lleis fonamentals, en aquestes coses que es diuen Constitucions, i s'escriuen amb lletres majúscules.

Si es pogués dur a terme la responsabilització dels governants, com es du a terme la responsabilització d'un metge, o d'un arquitecte, o d'un contable, el món aniria molt millor. El com aconseguir aquesta responsabilizació, ja és una altre tema. El fet que ens preocupa, les preguntes que ens fèiem en començar aquestes notes, no es poden contestar més que dient això: SENYORS, LA JUSTÍCIA NO POT EXISTIR SI LA CATEGORIA ÈTICA DE LA SOCIETAT NO ARRIBA A ESDEVENIR PROU ALTA COM PER ACONSEGUIR GOVERNS QUE SÀPIGUEN DIRIGIR UN PAÍS.


Joan Baldric, després d'aquest punt, posà cara de satisfacció. Rellegí els tres folis, i signà. Demà enviaria l'article al seu diari.

Era l'hora de sopar i el cridaven a taula. Encara cofoi de la seva obra, amb un d'aquells cofoiaments que tan poc li duraven, recollí els papers per a llegir-los a n'Antònia. Es posà a la taula, i tot menjant les verdures, com si no fos res d''importància, digué:
- He escrit un article pel diari.
La seva muller ni contestà. Sabia el que seguiria, que vindria indefectiblement la lectura, i que li demanaria el seu parer.
- Penso que les coses s'han de dir, per gruixudes que siguin - prosseguí.
- De què tracta, avui, l'article? -li preguntà la dona.
- De què els governs que tenim són nefasts i que la justícia no existeix. Mira, te'l llegiré.

I tal com Antònia esperava, li llegí, lentament, repetints algunes frases, i mirant-se-la adesiara per veure l'efecte que suscitava en ella la cultura d'un marit de tal categoria. Posà un èmfasi especial al darrer paràgraf. Féu el punt indispensable i, després de la pausa, preguntá.
- Bé. Què t'ha semblat?
- Amb tota sinceritat?
- Naturalment!
- Aleshores et diré que em penso que per aquest viatge no et calia carregar tant les alforges.
- No t'entenc, Antònia.
- Doncs, mira: vull dir que t`has passat tres dies tancat al despatx, suposo que llegint històries, i la Bíblia, i filosofies, i no sé què més, per fer-te un embull que no explica res.
En Joan enrogí. Sense contestar, es posà de cara al plat per acabar de sopar. Pensava, indignat, que el seu casament havia estat ben bé una errada de les grosses. Un intel.lectual no s'hauria de casar si no és amb una dona de cultura... Robert Ermengol sí que era intel.ligent, que no es casava...

L'endemà al matí, tot just despert, entrà al seu despatx amb la bata a sobre del pijama, recollí l'article de la taula on l'havia deixat la nit anterior, i el rellegí. Com si li hagués produït ois, posà cara de repugnància i, amb un neguit nerviós, féu mil bocins els papers. Tanmateix, a l'arxiu de l'ordinador hi figurava la versió original. Aquesta, no, que no la va destruir.