EL PERFECCIONISTA. Capítol 22.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)


CAPÍTOL VINTIDOSÈ

Passaren uns dies sense cap nova del gran senyor Bellfaig, ni indirectament ni directa. Joan Baldric vivia cofoi pensant en el seu triomf, i treballant encara, quan podia, en unes variants dels avantprojectes de xalet que havia presentat a "Les Altes Torres", car estava segur que, ben aviat, li plourien encàrrecs de milionaris que, tot i felicitant-lo per les seves idees, li pregarien certs retocs deguts a necessitats familiars diverses de les que havia donat com estàndards. I treballant, creant, que deia ell, patia i era feliç.

Fins deu dies després de la visita al doctor Juncadella, el magnat no donà senyals de vida. Altres assumptes molt més importants devien atreure la seva atenció. Però el senyal que donà fou un senyal que acreditava d'una manera fefaent (com diuen els que tracten amb lleis) que l'afer Baldric era considerat seriós. Rebé, en efecte, un telegrama que deia textualment: "Ordeno transferència al compte XYZ de Promotora Altes Torres Banca Catalana. Punt. Termini: tres dies. Punt. Rigobert Bellfaig". La lectura l'intranquil.litzà força. I decidí anar a veure el gendre, el seu amic, a casa seva, ja que no es tractava d'un afer psiquiàtric, sinó d'un afer de confiança. Era l'hora que sabia que l'home hi arribava, per aquelles intimitats que es permetia algunes vegades amb la Blanca, les quals implicaven el coneixement puntual dels costums establerts pel marit en tot allò que feia referència a la seva presència domiciliària.

Obrí la porta la minyoneta-figurí. Avui lluïa una bruseta quasi transparent que permetia endevinar tamany, forma i color del que hi havia a sota. El féu passar a un despatx, al qual ben aviat entrà l'Albert. En Joan li ensenyà el telegrama.
- Què et sembla que haig de fer? Jo no tinc diners. Ni vull doblegar-me a les exigències de qualsevol bergant. Tinc raó. Tinc un contracte signat. I el defensaré.
- Com pots suposar, vaig parlar amb el meu sogre. La meva opinió serà sols una opinió, no un consell. Tu actuaràs com creguis convenient, però crec que el que haries de fer és abonar-li un primer pagament i escriure-li una nota excusant-te, prometent-li que li aniràs arreglant el deute a mesura que t'ho permeti la teva economia. O que li pagaràs el deute amb treballs complementaris que, ben segur, pel que m'has explicat, hauràs de dur a terme.
- No. Jo no sóc un penell que gira segons bufa el vent, ni un vímet que es doblegui a la primera bufada. Adéu. Saluda a la teva muller, de part meva.
- No hi és, avui- És a Saví, precisament, amb el seu pare. Fins diumenge al vespre no tornarà.
- Ah, ja. Adéu.

Aquell "ja" semblà que volia dir força coses, i, entre d'altres, que la brusa de la minyoneta-figurí tenia la seva explicació. Ell no era psiquiatre, però tingué la sensació que en aquella casa no sols hi havia una dona amb estranyes dèries, sinó també un home ofuscat per ambicions i passions grans, d'aquelles reservades als esperits selectes que intenten capbussar-se en laberints sentimentals no aptes per a gent normal, o quasi normal, com ara jo. "Aquest món és ben estrany, tanmateix" -es digué.

En arribar a casa seva, ho explicà tot a la seva dona. Bé: corregim. No exactament tot, com era natural. La dona ja sabia quelcom de l'entercament del marit a no guardar la paraula donada quan acceptà l'encàrrec de la urbanització de la Vall Safageda. Creia que tenia tota la raó, però li aconsellava prudència. "Els poderosos no solen tenir cor" li deia. Avui li digué més: l'aconsellà de visitar Don Rigobert, a Saví, aquest mateix dissabte. Potser, parlant, t'hi podràs entendre",
- M'estranyaria molt. M'hi acompanyaràs, tu?
- Ja saps que no puc. A més, no serà un viatge gaire agradable. D'anada, perquè aniràs pensant contínuament en el que pot succeir, i de tornada perquè pensaràs contínuament en el que haurà succeït. No, gràcies. Jo, sola amb les nenes, m'ho passo molt bé, aquí a Barcelona.

Joan sortí a les cinc de la matinada del dissabte, per vàries raons: una, per no trobar cues per les carreteres; una altra, per poder arribar a Saví abans de dinar, i poder visitar don Rigobert per la tarda; l'ultima, no menys important, perquè tenia una curiositat malsana que volia satisfer: curiositat de saber més coses sobre les morts dels tres familiars del gran personatge a qui anava a visitar.

Antòna havia tingut raó. "Com sempre", es digué en Joan, "encara que em saàpiga geru de reconèixer-ho" El fet és que que es passà bona part del viatge pensant en la seva visita a Don Rigobert, què li diria, i com. L'important era el com. Havia de saber ser hpòcrita i adular-lo. No hi ha persnatge amb afany de poder, a qui ofengui l'adulació. Els vanidosos tenen aquest punt dèbil. Calia, doncs, afalagar la vanitat de l'home, I ho faria, rebaixant-se, si era necessari. El que no faria era claudicar. Això, ni pensar-ho!
Anava de pressa, més del que havia calculat. La carretera s'havia eixamplat d'un bon tros i s'havia asfaltat. No era una bona carretera, amb les seves corbes pronunciades i trams estrets arran de cingles, però ja no ea aquell camí de carro d'encara no feia un any. A més a més, els trams amb cert perill havien estat senyalitzats. En Joan no dubtà un moment que l'obra havia estat feta per inflència del senyor Bellfaig. O potser no... Anava pensant, tot conduïnt, que bé que s'anaven arreglant carreteres de muntanya des que la Generalitat havia pogut agafar les regnes de la direccioó de certes careteres. No de totes, això encara no. Ja arribaria, amb el temps... Ho deia el President...; les feines que ens deixin fer, les hem de fer bé... La llàstima, està clar, era que no ens en deixen fer gaires, i les poques que ens deixen fer es queden amb un pressupost escarransit perquè la meitat dels diners que es recapten a Catalunta se'ns els emporten cap al sud perquè el sud necessita "solidaritat", això: so-li-da-ri-tat... Hi ha gent que no ho entén, això, encara. Com allò que no hi hagi diners per fer una carretera al Maresme per la qual es pugui circular, i s'inauguri, mentres, una autopista lliure de peatge per anar de Sevilla a Cadis, quan la densitat de circulació, allà baix, és una centèssima part... no, què dic jo ara, una mil.lèssima part de la densitat de la carretera de Mataró...

Arribà a Saví aviat, a les dotze tocades. Deixà el cotxe a la plaça de baix. Com havia canviat aquesta plaça! S'havia engrandit afegint-li una esplanada que servia de mirador cap a la vall. Que n'havien d'estar d'agraïts al senyor Bellfaig, els savinesos! Agafà la seva maleteta, tancà el cotxe, i pujà cap a la fonda de na Fela, a can Despou... Li agradava tornar a respirar a ple pulmó aquells aires... Els havia deixat amb olor d'encens i l'ambient enrarit per les morts de l'avi Arnau i l'oncle Pasqual. Avui, tot semblava molt diferent... Pujant la costa, la gent se'l mirava fixament. "Per què mira fixament, com els nens, la gent d'un poble petit i poc visitat?" -es preguntava.

Na Fela era a casa seva, fent feina, com sempre, amb el mateix vestit negre d'aquells dies que en Joan passà a Saví, amb el mateix mocador al cap, els mateixos ulls tristos... Cada persona s'assembla tota la vida a ella mateixa, fins i tot en els vestits... -pensà en Joan.
Estranyada de tornar-lo a veure de sobte, na Fela, sense cap gest d'alegria ni mostres d'un mínim acontentament, se'l mirà, cara sorruda.
-Podíeu haver-me avisat que veníeu, senyor Joan, -digué. - Teniu sort que a la fonda hi ha una parella de nuvis que han vingut a Savi a passar la lluna de mel. Si no hagués estat per ells, no haguéssiu trobat pas oberta la porta. Veniu per molts dies?
-Excuseu-me, Fela. És que vaig creure que per una nit que dormiré aquí, no valia la pena ni d'avisar-vos. Podreu fer-me dinar i sopar, oi que sí, bona dona? -contestà somrient. -Us veig amb millor aspecte que fa... quant fa?... vuit o nou mesos, oi? Eren els dies aquells...
- Sí. No cal que esmenteu res més. Ho recordo pla bé. Que vareu fugir com un esperitat, com si fóssiu culpable d'alguna cosa...
- No em direu que vós val malpensar de mi...
- Jo no. Però molta gent del llogarret sí que ho va fer, fins al cap de dos dies, quan es va produir el tercer... allò de la senyora Clotilde, volia dir... Perdoneu... -afegí, adonant-se aleshores que en Joan duia una maleta a la mà. Li afagà, i el fèu seguir cap a la seva habitació, una que no era la mateixa que havia ocupat l'altra vegada. No tenia tan bona vista com aquella, però, per un dia, no calia demanar canvis, pensà en Joan, quan na Fela li preguntà si li anava bé.
- Oh, i tant! Gràcies, Fela. Sou molt amable. Què tindrem, avui, per dinar?
- Ja ho veureu d'aquí a una hora -contestà, anant-se'n.

Joan es tragué les sabates i s'estirà al llit. El cotxe el cansava, i això que el seu, el d'ara, tenia un seient molt còmode. El d'abans era molt pitjor. Ja va fer bé, a l'hora de canviar-lo, d'anar a escollir el nou amb la seva dona. Ella no sabia el que era un cavall ni volia saber-ho, (perquè no solament no li importava la velocitat sinó que l'odiava), però sabia quan un seient era còmode tot just asseient-s'hi. Així que, entre els models que en Joan va donar-li a escollr, l'Antònia va triar el de la comoditat... i el color gris clar...
Feia fred en aquella habitació. El novembre es feia sentir, està clar. La humanitat ha patit molt al llarg de la seva existència, i en Joan comprenia que ho hagués pogut anar suportant tot... excepte una cosa: el fred, aquest fred esgarrifós que t'entra fins al moll dels ossos quan estàs quiet una estona en qualsevol casa sense calefacció, que encara són tantes i tantes, aquí i a tot el món... Així que es posà dempeus, es fregà les mans ràpidament durant una bona estona, es donà cops a l'espatlla, ara a la dreta ara a l'esquerra, féu dues o tres flexions de cames, es mirà al mirallet que hi havia sobre del lavabo que aquesta vegada tenia a l'habitacó, es tragué una pinteta d'u
na butxaca de la caçadora que duia posada, i se la passà pels cabells, mentre amb l'altra mà els premia lleugerament per fer que li quedés marcada una mena d'onda. Satisfet, no sabia de què, davallà l'escala fins al vestíbul d'entrada, tombà a l'esquerra, i es ficà, com si fos a casa seva, a la gran sala de la llar de foc pensant trobar la llar encesa, i pensant que tenia uns pedrissos al costat per asseure's-hi, i en l'escalfor que necessitava...

Allà, al racó mateix on pensava asseure's i entrar en calor, va entreveure una silueta ampla, estranya. S'hi acostà, intrigat. El mateix baf que produïa el caliu, i la boira grisa de fum dels troncs que cremaven a foc lent, li impedia veure el detall, i com que tampoc hi havia cap llum encès, hagué d'arribar fins a tocar per adonar-se de què es tracava. L'estranya silueta era el conjunt d'una parella convertida en una sola peça de cosa viva, la parella de nuvis que passava la lluna de mel a Saví. Tenien enllaçats braços, cames, cossos i cares d'una manera inversemblant. Talment com si cascun d'ells volgués formar part integrant del cos de l'altre. No es van adonar que algú s'acostava, fins que en Joan estigué a tocar. Fou aleshores que la peça única començà a desembolicar-se per convertir-se ( a poc a poc, això sí, que no resultava fàcil desfer aquell embolic), en una joveneta i un xicot que balbucitaven mots inconnexes d'excusa, o sorpresa, o benvinguda... qui ho sap?
- Perdoneu... -digué, ràpidament, en Joan. - Venia a escalfar-me al foc a terra... no us havia vist... està tan fosca la sala...

La parella semblà despertar-se, però no gaire. Seguiren uns altres mots inaudibles, la mà d'ell féu com si assenyalés que al seu davant, davant d'alló on ells dos estaven asseguts, hi havia un altre pedrís lliure d'ocupants i, amb la mateixa parsimònia que s'havien desnuat, fent cas omís de la presència del nouvingut, es tornaren a agafar de les mans i a mirar-se encisats. I com que en Joan tenia massa fred per rebutjar l'oferta de seient, tot i sabent que faria nosa, s'assegué una estona per a refer-se. La parella era a un altre món, al seu únic i exclusiu món, sense importar-li poc ni molt la presència de ningú, al davant o al voltant seu. Era això, efectivament, l'amor? Almenys -es digué- això és l'amor físic compartit. Aquell amor físic que, com digué un dia en Pla, és l'única defensa humana contra l'avorriment vital. Intentava no mirar-los, aclucant els ulls, pensant en la confortabilitat d'un foc a terra com aquell, però de tant en tant no podia menys que fer-ho. I pensava que aquell entretocar-se, i aquelles besades escadusseres, eren més aviat desagradables que boniques. L'amor físic és una cosa estranya, ben mirat. Motor de la humanitat, obsessió malaltissa... Això: malaltissa. Aquí rau el problema: en què no sigui quasi mai tranquil, sà, reposat, com ho és el de tot altre ésser vivent... Sí, sí... Somrigué, recordant les lluites dels mascles de moltes espècies per aconseguir una femella... O aquella aranya femella que mata el mascle quan l'acaba de fecundar, després d'haver-li fet la gara-gara per aconseguir-lo... La fecundació, d'altra banda, no és gens bonica, vista de lluny. Ni de prop. L'amor és una barreja de delícies i pureses amb una faramalla d'abjeccions.
Anava refent-se, tot meditant banalitats. Tenia els peus vora el foc. Ulls clucs, amb el cap mal recolzat al respatller d'aquella mena de banc, i sentint com la normalitat li tornava al cos, se li acudí que potser els antics tenien raó quan deien que un dels quatre elements fonamentals era el foc...

- El dinar és a taula -cridà na Fela des de l'entrada de la cuina estant.

En Joan, que seguia practicant allò que li feien fer de nen (a la taula i al llit, al primer crit) es posà dempeus a l'acte, i entrà a dinar. La parella no ho feia. En Joan anava mirant si els veia acostar-se per observar com eren. La Fela, que ho notà, féu:
- No els espereu pas, als nuvis. Potser encara trigaran a venir. Mai se sap. La gana no és, aquests dies, el més important per a ells dos...
- Sí... Està clar...
- Efectivament: la gana no era, per ells, el més important. Va dinar sol. Tenia ganes de conèixer-los i parlar, però no ho pogué fer. "Potser podré fer-ho en sopar", pensà.

Havia matinat tant que hagué de pujar a fer una migdiada. Li convenia anar tranquil i serè a veure Don Rigobert. No passà més de mitja hora que el despertaren uns sorolls estranys com d'algú que patís, amb acompanyament de xerrics i nyigo-nyigos de violí estrambòticament tocat. Seguiren remors i garranyics estridents i, finalment, silenci, aquell silenci de poble de muntanya que omple de pau l'esperit. D'antuvi, en Joan, no hi queia. Quan sospità el que podia haver estat, mirà el rellotge, veié quina hora era i decidí sortir per no haver d'escoltar la repetició del concert.

Arribà al castell. Premé el timbre del costat de la tanca del barri, esperà una bona estona, dempeus i molest. Finalment, veié que s'acostava a la porta un gos que bordava, seguit d'un home de cara coneguda. I tant que era ell! En Tòfol, el pastor que havia conegut en la seva excursió per les muntanyes dels volts de Saví, l'últim personatge que hagués pensat trobar a cals Bellfaig! El gos, el Pigat, ensumà en Joan deixant de bordar i remenant-li la cua. Quina memòria! Encara devia recordar els trossets de salxitxa que va endrapar aquell dia a costa seva.
-Vos, per aquí? -hagué de preguntar en Joan. -Mai m'ho hagués pensat, a fe de Déu! I vestit de majordom encara menys!
Sense fer esment de les seves paraules, sec i estirat, i sense un mot de salutació, amb una veu que semblava que delatés alguns enigmàtics sentiments, borbollà:
- Què desitgeu?
- Desitjo parlar amb Don Rigobert. Per això he tornat a Saví.
- Us espera el senyor?
- No ho sé. Potser sí. Potser no.
En Tòfol no contestà, ni el fèu passar, ni li digué que esperés. Desaparegé cap a dins del castell, després de tancar el barri. En Joan esperà i esperà, cada vegada més nerviós i molest, fent gambades cap a la dreta i cap a l'esquerra del barri, eixida o jardí, com li diguessin. Més d'un quart d'hora. Retornà, finalment, remenant la cual, el Pigat, i rera seu, l'ex-pastor. Ni li mirà la cara. Tot obrint el reixat per deixar-li pas, digué:
- El senyor no us vol rebre.
- Què voleu dir?
- Que us en aneu. Aquí, no sou una persona benvinguda. Adéu siau.

En Joan Baldric podia esperar-s'ho tot, excepte la porta als nassos. Ni sabé com reaccionar. Passà el reixat i tirà carrer avall, sense saber on anava, rumiant la seva situació, i com sortir-se'n. Almenys tingués un amic, un de sol, a qui poder obrir-li el cor, i demanar-li consell! Per desgràcia seva, no era així Era un home essencialment solitari, amb molts coneguts, i cap amic íntim. Ell apreciava molta gent, i molta gent corresponia al seu apreci. Però d'això a la intimitat, quin abisme! De vagades, quan algun problema l'abassegava, s'adonava de la necessitat d'un confessor, i el cercava arreu... Fins i tot anava a veure el seu pare per sentir una paraula de comprensió i d'encoratjament. Però, ai las!, son pare ho feia tot, menys escoltar algú. Son pare parlava de les seves conviccions, irrefutables conviccions, i no donava mai lloc a cap confiança de ningú, i encara menys del seu fill, a qui veia encara com aquell nen a qui sempre donava lliçons i a qui sempre havia d'orientar cap el bon camí, el que ell assenyalava, naturalment... I les visites a son pare, cercant consell, acabaven sempre igual: anant-se'n del seu costat sense haver fet més que escoltar les mateixes frases de sempre, les mateixes queixes de sempre i les mateixes idees de sempre...

S'aturà, de sorte. Era a la carretera i féu mitja volta. Se li havia ocorregut que aquí, precisament a Saví, tenia dues persones a qui parlar. L'una l'escoltaria: mossèn Jesús; l'al no escoltaria, però diria coses: el metge Safont. Dos personatges que el podien ajudar. A què? Això no s'ho plantejà. I, consegüentment, encaminà les seves passes al seu encontre, sense pensar-s'ho dues vegades.

En passar per la plaça de baix i veure el cafè, li passà pel cap d'entrar-hi. Era quasi ple, segurament perquè era dissabte, està clar. Es dirigí a l'home de la barra i li preguntà si sabia on serien aquella tarda el doctor Safont i mossèn Jesús. L'home féu un somrís de conill mentre acabava d'eixugar una copa, es mirà en Joan, arrufà un parell de cops el front com si volgués fer un senyal amb les celles, i desvià la mirada cap al fons del cafè, que un núvol espès de fum deixava veure amb dificultat.
- Que no els endevineu allà, jugant al dòmino? Des d'aquí sento els crits del doctor. Ja deu haver perdut per culpa del company.
- Que s'hi juguen diners?
- Els dissabtes, sí. Poc o molt, tothom.
- Mossèn Jesús, també?
- També, també...

Joan Baldric s'acostà a la taula del fons, que el cambrer li havia assenyalat. En aquell moment, els quatre personatges que ocupaven la taula monologaven alhora, potser creient, cadascun d'ells, que els altres tres escoltaven el que deia. Ignorem com es poden transcriure quatre monòlegs simultanis, tot i que força sovint es produeixen. El lector, en tot cas, podrà fer-se una idea aproximada de la "conversa" amb aquestes paraules soltes que anaven barrejant-se: "Jo tenia quatre dobles, i es clar..." "No havíeu d'haver posat el doble tres quan..." "La culpa és vostra, que si no m'haguéssiu volgut prendre la mà..." "És difícil renunciar a un bon joc si..." etc., etc. En Joan agafà, mentre els escoltava, una cadira buida del costat, s'acostà a la taula dels monòlegs, i s'assegué com espectador, i com que ja se sap que no és cosa rara veure espectadors al costat d'una tala de dòmino, els quatre jugadors ni s'adonaren de l'atançament del nouvingut.

Comença una altra remenada de fitxes. Fou aleshoes quan mossèn Jesús aixecà el cap i veié en Joan.
- Ves per on -exclanà. -Benvingut siau de nou a aquesta terra beneïda, senyor Bandric...
-
Baldric... rectificà en Joan, mentre el mossèn s'aixecava de la taula per dar-li la mà i saludar-lo efusivament:
- Que estic content de tornar-vos a veure! Ai, caram... qui ens ho havia de dir... Us presentaré...
l el mossèn féu, efectivament, les presentacions dels altres dos personatges de la taula de joc. El primer era un parent de ciutat del doctor Safont i, el segon, mossèn Miquel Voltor, el mossèn del poble més proper, que gairebé tots els dissabtes a la tarda els passava en companyia de mossèn Jesús, fos aquí o allà. El parent "de ciutat" era un jove cordial, més aviat baixet, de faccions suaus i aire burlaner. Era un passant d'un notari de Barcelona i, segons afegí mossèn Jesús, era, especialment, un notable detectiu, professió que exercia " de més a més " per amor a l'art detectivesc, i per afegir alguns doblers al seu migrat sou de passant. Es deia Xavier Blanc i Negre, circumstancia que ell procurava d'evitar que se sabés per la brometa que indefectiblement seguia després d'enunciar els dos cognoms. Així que, si ens ho permet el lector, farem com tots els seus amics: fer veure qe ignorem que el Negre seguia al Blanc, anomenant-lo Xavier Blanc o, simplement, Blanc.
- Crec que hem d'aprofitar l'avinentesa, vull dir l'ocasió conspícua de la retrobada del vostre amic, per posposar "sine die" la continuació de la partida -enuncià el jove Blanc.
-Creieu-me, arquitecte -observar el doctor-: si algun dia se us acut de jugar al dòmino, no ho feu mai amb aprenents. No els agrada perdre, troben mil excuses per justificar les derrotes que no es poden justificar sinó amb la seva pròpia ignorància, i fugen a la primera ocasió que troben, deixant-vos amb un pam de nas.
- Això ho dieu pel despit que se us ha anat agombolant, pel desfici d'anar perdent totes les partides, des de la primera...
- Excepte aquesta, la primera que jugàvem seriosament, oi mossèn Jesús?
- No en feu mai cas d'aquests dos parents, senyor Baldric -observà l'al.ludit. -Sempre sembla que discuteixin, i tot és broma. Tinc la sensació que, tot jugant en camps oposats, l'un ajuda l'altre...
- Arquitecte? Ningú no ho diria -insinuà en Blanc.
- Perdoneu, però ¿és que la cara dels arquitectes té quelcom d'especial?
- Doncs sí. Es creuen artistes, fan posats d'artista, es vesteixen d'artista i es deixen barba d'artista. No com vós...
- Us en comenceu a fer càrrec, senyor Baldric, de com és el meu cosí? -preguntà el metge. Com que es creu detectiu es creu un psicòleg, un perfecte coneixedor de les persones. Com si la magnèsia i la gimnàsia tinguessin alguna cosa a veure...
- Si sou detectiu, devíeu fer perquisicions en aquest poble, ara fa vuit o nou mesos, quan aquelles morts afroses... -insinuà en Joan.
- Quines morts? -preguntà, ben estranyat, el detectiu-psicòleg al seu parent, el doctor Safont.
Aquest, d'antuvi, empal.lidí. Seguidament, enrogí. Finalment, empegueït, barbollà uns mots que no s'entengueren. En Joan sí que ho entengué perfectament. Però fou mossèn Jesús qui ho volgué aclarir.
- El doctot no tenia per què explicar res a cap detectiu, ni ha de molestar el seu cosí cada vegada que algú passa a millor vida... al menys, així ho crec jo, vaja...
- I si sortísim d'aquest local tan tancat, amb tanta fumera? -proposà Joan Baldric, amb la idea fixa d'aconseguir profit de la nova coneixença. I no volem dir de la coneixença de mossèn Voltor (qui encara que no havia badat boca després del seu monóleg sobre l'errada del company en alguna jugada de dòmino), sinó del jovenot que tenia al seu abast. Cregué endevinar que havia trobat la persona adient per esclarir allò que tant l'havia preocupat fins avui: els tres morts Bellfaig.

Sortint del local, en Joan ja es col.locà al costat del jove.
- I ja teniu experiència en la tasca detectivesca? -li preguntà, a boca de canó, tot endevinant que el doctor, que els seguia de prop, xoroiava el que li preguntava.
- L'experiència, en aquesta "tasca", com l'heu anomenada vós, no és essencial, ni de bon tros. L'essencial en un detectiu és el domini de les seves capacitats d'observació i d'análisi. Si observeu alguna cosa amb atenció, la podreu recordar més tard fàcilment. I si sabeu analitzar uns fets i uns detalls amnb el suficient enginy, difícilment no se us presentaran clars com la llum del dia. Ho enteneu? Per sort, ambdues capacitats d'observació i d'anàlisi són innates amb mi. Com la capacitat de conèixer les persones, tot que el meu cosí (que no és cosí germà, sinó cosí segon, valgui el dir-ho), en faci befa...

Caminaven carretera avall. Els segien, de lluny, els dos mossens i el doctor, malgrat la voluntat del metge que ( en Joan n'estava segur) no s'hagués volgut perdre un mot de la conversa dels dos joves. Seguiren un bon tros en silenci. Potser cinc minuts llargs, cavil.lant llurs propis pensaments. De cop i volta, Xavier Blanc rompé el silenci amb aquests mots:
- Sigui quina sigui la realitat, és molt arriscat, sense cap prova, pensar en assassinats.
- Doncs d'això es tracta: d'aconseguir proves.
La contesta féu somriure en Xavier. I astorà el mateix Joan.
- Com és possible que hagueu endevinat el que pensava?
Xavier Blanc, amb un estrany somrís al llavis, contestà així:
-Senzilles observacions. Heu-les aquí: heu volgut parlar amb mi de seguida qe heu sabut que era detectiu; m'havíeu preguntat si havia intervingut aquí a Saví, fa uns mesos, per esclarir unes morts; en parlar d'ells, el meu parent s'ha transmutat. I fa un minut escàs que heu mirat enrera per veure si els nostres amics ens seguien de lluny o de prop. Era, doncs, obvi, que essent lluny com són, penséssiu en parlar-me de les morts, ja que estem sols i ningú no ens pot sentir...
- Enhorabona.
- Si us abelleix parlar-me del cas, us escoltaré de grat. Tenim temps, tot el temps que desitgeu...

Joan no es féu pas pregar. I explicà a Blanc, punt per punt, calmosament, intentant no deixar-se cap detall, tota la historia dels accidents mortals que ja coneixem, amb uns additius complementaris sobre el coneixement que tenia del senyor Bellfaig i les opinions alienes que havia sentit d'ell. Xavier Blanc l'escoltà fins al final, abstret, els ulls fits a l'horitzó, sense pipellejar.
- Ben interessant... ben interessant. Hi pensaré aquest vespre, i demà, si em permeteu, us faré unes preguntes per completar la informació que m'heu donat, no fos que us haguéssiu deixat alguna cosa d'interès... m'enteneu? Ara, punt. Tornem enrera, i ni un mot de la conversa al meu parent ni als mossens...