EL PERFECCIONISTA. Capítol 21.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)


CAPÍTOL VINTIUNÈ

Joan Baldric, tormant a casa seva, pensava en les paraules de don Rigobert: "Estava disposat a tot per a fer-li retornar els diners". Això havia dit. I qui era ell, pobre infeliç, per fer front a un magnat de la indústria? ¿Com se li havia pogut ocórrer de voler-li plantar cara? Com si es pogués evitar qualsevol injustícia clamant contra la injustícia! Com si dient: "no vull que sigueu injustos amb mi", l'autor de la injustícia pogués arribar immediatament a baixar veles i dir: "vostè perdoni, no ho faré més." Al seu davant hi tenia un home sense escrúpols; molt possiblement, fins i tot, l'inductor de l'assassinat d'algun dels seus familiars... i únicament amb un possible mòbil: l'interès, l'obsessió pel poder i pel diner!

Donant voltes a l'embolic en el qual s'havia ficat amb la seva fatuïtat de valent, i rumiant com sortir-se'n, arribà a la seva llar. Aquesta és la que li faltava: allà hi trobà son pare i sa mare que, ves a saber com i amb quin motiu, s'havien invitat a sopar. Per discutir estava! Que no hi havia un sol dia que qualsevol conversa amb el seu pare no acabés en discussió acalorada.

Son pare, Dionís Baldric i Baldric, era un home de seixanta anys fets, de cabellera blanca descurada, alt com un santpau, caminador cap cot (potser per fer menys estrident la diferència d'alçària entre ell i els demés mortals), ulls petits i brillants, bigoti blanc subratllant un nas prominent, i mentó desafiador. Sempre tenia raó. Ho deia ell, i ho confirmaven els seus gestos. Quan algú el volia contradir, no el deixava parlar utilitzant una coneguda estratagema: començant una nova frase, mentre l'interlocutor intentava contestar, però sense passar d'un "Doncs, doncs, doncs..." que martellejava incansablement fins que feia callar l'oponent.

La mare, Trinitat Vives i Colom, d'aguns anys menys que el marit, era la seva antítesi: en alçària, en bonhomia i en voluntat de tenir raó. Tanmateix, després de conèixer el matrimoni, hom pensava que potser sí que l'aigua es més forta que la roca, i que la suavitat pot assolir mes fortalesa que la rudesa. El fet era que la senyora Trini parlava poc, mai contradeia ningú, i menys que ningú al seu marit, però era, segons una dita antiga, qui duia els pantalons a casa seva.

Quan en Joan arribà, l'avi Dionís feia un sermó a la Gisela, que la noia no escoltava, sobre educació, urbanitat i comportament dels nens. En sentir arribar el seu pare, na Gisela aprofità l'avinentesa per deixar l'avi amb la paraula a la boca i el dit de la mà dreta enlairat, cosa que produí la indignació del vell.
- Les vostres filles no coneixen les bones maneres! -clamà.
En Joan s'acostà a sa mare i li donà una besada de benvinguda.
- Bona nit, pare. Sopeu aquí? Benvinguts -saludà. - Què hi ha de nou?
- Hi ha el de sempre: això es el que hi ha. En aquest país no s'hi pot viure.
- Encara n'hi ha de pitjors -observà en Joan.
- Aquesta contesta és estúpida. ("Ja hi som" pensà en Joan). ¿És la contesta que donaries a un accidentat que s'ha trencat les cames? I tant que podria ser pitjor! S'hauria pogut trencar cames i braços i cap i tot!
- Encara que es vagi coix, es poden anar capejant temporals. Sobretot, amb una filosofia adient...
- L'has trobada, tu?
-Doncs em penso que sí. Es pot resumir en tres mots: egoïsme, hipocresia i desvergonyiment.
- ¡Enhorabona a la teva família i als teus amics! Enhorabona a la societat! Suposo que a partir de la troballa, has començat a predicar la bona nova... Així arreglaràs el món, afededéu!

- Veniu a taula, que el sopar està posat! -cridà n'Antònia des del racó de menjar.

-Joan -començà el vell, asseient-se a taula -: això que acabes de dir és una bestiesa. Tu ja saps que els matemàtics utilitzen sovint una demostració que es diu "per reducció a l'absurd". Aplica-la a la teva afirmació i t'instruiràs. Ja la raonaré jo mateix. Dades: el món no va bé. Afirmació: per arreglar el món, fem-nos egoïstes, hipòcrites i desvergonyits. Demostració per reducció a l'absurd: que tothom se'n faci. És evident que el món aniria pitjor. Ergo, l'afirmació és falsa.
- Jo no he dit que volgués arreglar el món amb la meva actitud. Jo he dit que és una posició per a fer-lo suportable. És un objectiu ben plausible, em penso.
- Tan sols obrint-te i fugint de tot objectiu seràs lliure, fill meu...
- Aquesta filosofia em sona a hinduïsme. I, allà, la societat no ha arribat, precisament, a la perfecció... Ja sé que el meu objectiu és repugnant i insostenble, èticament parlant. Però el que no puc fer es seguir corsecant-me contemplant com l'egoïsme, la hipocresia i el desvergonyiment imperen al món. Si imperen és que són productius i eficaços. Ergo, l'afirmació no és falsa.

Antònia, que anava menjant després de repartir, es mirava ara el pare, ara el fill, pensant que eren un parell de desterrats d'un altre món. Eren iguals: uns idealistes fracassats. Antònia recordava, en aquest moment, la vida de Sòcrates, que no feia gaire que havia llegit.
- També Sócrates era un idealista com vosaltres dos -digué en veu alta, interrompent un curt silenci. -La diferència entre un pensador i un crític d'ofici ( i de vici) com sou tots dos, és que el pensador s'esforça, amb paraules i fets, a millorar la humanitat, i els críticastres fan, exclusivament, una labor negativa...
- Segueix, segueix... l'animà el sogre.
- No val la pena... Ja sabeu que Sòcrates, vist com era el món, consagrà la seva vida a una tasca essencial: ensenyar als homes a pensar, despertar en ells el desig d'uns coneixements vàlids i ennoblidors, infondre'ls el coneixement de la moral en la qual creia, perquè- com deia- tan sols poden arribar a voler fer el bé aquells que saben quina cosa és el bé...

Es féu una mena de silenci de plom. Tan sols se sentien els petits sorolls dels que encara anaven menjant. L'àvia ja feia estona que havia acabat el seu plat. Hom no sabia si seguia les converses, o era als llimbs quan els altres es posaven a parlar de coses abstractes, que deia ella.
- No vols seguir, Antònia? -insistia el sogre.
- No cal... Tampoc no arreglaria res...
- Doncs seguiré jo... recordant-te un parell de coses que potser no recordes. La primera: que va morir condemnat per un tribunal. De semblant manera com cinc-cents anys després fou condemnat un altre pensador que havia nascut a Natzaret, per esmentar-ne tan sols un d'entre els milers de redemptors que en el món han estat sacrificats...
- D'altra banda, has de saber... interrompé en Joan, mentre, a l'ensems, el seu pare seguia, per a fer-lo callar: -I la segona, la segona, la segona...
-I la segona: que els deixebles de Sòcrates foren els qui es digueren els "cínics", els de la "vida de gos", que això és el que vol dir cínic... (els nostres hippies dels anys seixanta, vaja), aquells que Plató retratà quan digué a un d'ells, no recordo qui: "Amic meu, la teva vanitat brilla pels forats del vestit que portes". Els cínics acabaren amb l'harmonia de la civilització grega, fent que la virtut es disfracés de lletjor i la bellesa esdevingués quasi un pecat... Exactament igual que passà mil anys més tard, quan els seguidors de Crist acabaren avergonyint-se del cos humà i predicant el pecat de la nuesa...
- La conversa deriva cap a la història, innecessàriament -digué en Joan.
- Per què innecessàriament? -pregunta l'Antònia.
- Perquè no és un bon plat de taula. La història és tan amarga com la vida, com la realitat d'avui.- Amarga o no, ensenya. La humanitat va repetint-se a si mateixa al llarg dels segles...
- Alto! -protestà l'avi. -La humanitat està a punt de seguir camins de tragèdia que encara mai no ha conegut... Per què? Per la superpoblació ¿Sabíeu que l'Àfrica de 1950 tenia dos-cents milions d'habitants, i que aviat seran més de vuit-cents milions?Mentrestant s'ha extès la mortandat per la fam, per les pestes, per la sida... i el més greu encara: és inaturable l'emigració de milions d'africans depauperats cap a Europa... Entretant, el Vaticà encara envia a l'infern els partidaris de l'abort i de l'ús dels anticonceptius...
- Pessimista. Cada dia més... mussità l'àvia quan tothom creia que feia una becaina a taula.
- No! Si et sembla, cantaré les glòries del futur de la humanitat! I les glòries del futur de Catalunya i dels Països Catalans en particular!
- Fes-ho, si això et fa feliç... contestà, baix baixet, la seva muller. -Jo crec que la felicitat del meu home depèn de les misèries del món, vegeu què us dic...
- Trini! No em facis sortir de pollaguera, que ets una gata maula, tu, amb el teu posat de víctima...
- Per favor, sogre...

N'Antònia s'havia acostumat a dir sogre al sogre, i al sogre li agradava (cosa ben inusual), tant com per dibuixar amb el seu bigoti, en sentir-s'ho dir, un lleuger somriure a la seva cara, sempre seriosa, i abaixar veles si les duia enlairades.
- Oi, Joan, que anaves a dir alguna cosa, abans, quan volies interrompre l'avi?
- Ja no ho recordo... Ah, sí... Tu parlaves dels ensenyaments de Sòcrates... Jo sols volia fer-te observar que, malgrat el seu idealisme, no predicava a tot el poble d'Atenes. Ensenyava a certa gent que tothom en aquest món té una tasca que complir i que la tasca més elevada és la recerca de la veritat, de la justícia i de la bondat. D'acord... Però a certa altra gent, no que no s'hi acostava. Saps per què? Perquè no eren persones sinó esclaus. Ell trobava ben normal, ben acordat a la seva ètica, que aquells éssers que en deien esclaus no fossin tractats com persones. Per tant, no ens posis qualsevol pensador com exemple. Ho direm millor: no posis exemples. La perfecció és inassolible. L'únic que ens pot aconsolar és saber que hi ha pensadors que voldrien conèixer el món, que l'analitzen, que el pretenen comprendre i que fins i tot arriben a menysprear-lo, intentant redimir la humanitat de la seva maldat intrínseca...
- Algú ha dit, Joan -contestà la sev
a muller - que un camí per viure és intentar estimar el món i no menysprear-lo ni odiar-lo, contemplant-lo tal com realment és, i voler trobar en ell amor i admiració...
- Tens una dona magnífica -digué l'avi. -És un dels consells més bonics que mai havia sentit.
- Doncs pren-ne nota, Dionís... li digué mmediatament l'àvia Trini, -i aplica-te'l si pots... I anem-nos-en, que s'ha fet tard.

Quan se n'hagueren anat, en Joan ajudà la seva dona a recollir els plats de taula, a esbandir-los i a posar-los a la rentadora, acompanyats d'una quantitat d'estris impressionant. Pensà en l'mminent canvi de societat que arribava, que igualaria el treball d'homes i dones i compartiria les feines domèstiques...
- Quina feinada que porta un sopar! -no pogué menys que comentar el marit, - i això, sumat amb anar a cercar el menjar, i tot el que el complementa, més cuinar-lo, més netejar-ho, tres cops al dia...
-Més: tenir cura de les nenes; més :vestir-les i cosir; més: netejar la casa; més: tenir cura de tu...
- Jo també et dono feina?
- Deixem-ho còrrer, Joan... Els homes no teniu idea del que és portar una casa, ni del que és una vida sacrificada... Us penseu que perquè treballeu en una professió o un ofici, i compliu i cobreu un sou cada més, i la vostra responsabilitat us dóna certes cabòries, sou unes víctimes... Un dia s'acabarà la injustícia que les dones siguem les víctimes efectives des que el món és món, des que l'home va haver d'anar a caçar per tal que la seva família, o la seva tribu, pogués menjar...

En Joan pensà que era inútil donar la seva particular opinió sobre el tema, sobre tot perquè era hora d'anar a dormir. Ja en tenia prou de problemes, amb els seus: només faltaria que hagués d'adjuntar-hi els problemes de la dona, i discutir per veure qui en tenia més... Així que, sense dir un mot més, s'escolà cap al dormitori tot pensant si avui podria relaxar-se fent l'amor... Una altra qüestió, aquesta, que moltes nits no li permetia dormir tranquil. Suposava que n'Antònia tenia tota la raó, que per fer l'amor, com ara es diu, cal amor, i no, exclusivament, la necessitat fisiològica d'una part... que si l'altre no comparteix, ja em direu... I l'Antònia, ben mirat, de necessitats hormonals no en tenia gaires, a fe de marit... Avui hauria de trobar-se al llit una "Ella", la dona de Saví, esperant-lo, sense dir una sola paraula, per apaivagar els seus neguits i els seus nervis mentre satisfeia les seves pròpies necessitats... Intentà acostar-se a la seva muller i s'adonà, admirat, que ja havia trencat el son... E.H.D.! es digué, girant-se d'esquena.

S'adormí al cap d'una hora de donar voltes al llit pensant en la Blanca, que feia dies no l'havia cridat... Egoïsme! Hipocresia! Desvergonyiment!...es repetí, amb totes les lletres...