El perfeccionista. Capítol 20.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)


CAPÍTOL VINTÈ

L'encàrrec de la Promotora Immobiària "Altes Torres" canvià completament en Joan Baldric.
Alguns dissabtes s'escapava cap a la vall Safageda, De vegades amb la seva dona, de vegades tot sol, gaudia contemplant tots els seus racons, els boscos de faigs, les llacunes, els torrents d'aigües netes, els exuberants roures de fulla grossa, els verns, els bedolls... Llàstima de les masses arbrades que s'endevinaven desaparegudes per incendis forestals antics. I més llastimós encara el futur de la vall: la transformacó d'aquella natura quasi verge en una zona més de les que l'home calcigaria i malmetria. El negoci de l'empresa Bellfaig era, precisament, aquest. I ell, en Joan Baldric hi havia de contribuir! Però aquí posava les esperances l'arquitecte-urbanista. Ell urbanitzaria el paratge de manera que no es malmetés gairebé res: es respectaria la natura, l'ecosistema, en una paraula. Les parcel.les serien molt grans i l'edificació escassa, dissimulada entre els bosquets. Es construiria, evidentment, el camp de golf que li havien exigit, i el corresponent centre social, però el camp de golf aprofitaria les característiques naturals de la vall, i l'edifici social faria goig allí on pensava ubicar-lo, domnant el panorama. Seia una bona mostra d'arquitectura...

El projecte anava endavant. Ja tenia molts croquis fets i presentats a l'empresa. El curiós era que no li comentaven mai res del que presentava, ni dels seus treballs dels mesos anteriors, que ja tenien temps d'haver analitzat. Li pagaven el convingut, i passi-ho bé.
Però en Joan disfrutava entregant-se a la feina. La feina era creativa. I la feina de crear quelcom, els esforços per anar fent i perfeccionant el que anava sortint dels seus llapis, l'absorbien i l'abstreien. Tancant els ulls, de vegades es concentrava per concebre, realitzades, imatges d'allò que projectava i que anava millorant a costa d'abundosa autocrítica. El món deficient en què vivia havia desaparegut. El seu món era, ara, l'entorn, ni agradable ni desagradable, ni bo ni dolent, d'una ment entregada a plasmar les seves idees de la bellesa i del benestar en una urbanitzacó. El curiós era això: que ell, un egoïsta contumaç, un nihilista convençut, s'escarrasava fins a esgotar-se en una creació destinada al benestar del proïsme, a la societat opulenta que menyspreava. Misteri.

Tal com s'havia convingut, en Joan Baldric acabà la feina als sis mesos de la signatura de l'encàrrec. Naturalment que havia necessitat l'ajuda de col.laboradors: els tecnics de l'estructura dels edificis, els tècnics de les instal.lacions, els delineants, etc., etc., que bons diners li costaven. Finalment, però, pogué entregar el projecte d'urbanització, el projecte d'execució del casal social, i cinc avantprojectes de xalets, o, per dir-ho amb més propietat, de cases de camp per a senyors rics. Eren avantprojeces, és a dir, projectes sense completar, perquè era previsible que les senyores riques volguessin fer-hi alguns retocs: els projectes es desenvoluparien d'acord amb el pagador, que seria, com sempre, qui finalment decidís molts dels detalls dels acabats de les cases.

L'entrega la féu en Baldric al senyor Fèlix Tou, amb qui havia tingut els tractes tot el temps. En rebre els documents, el somrient Fèlx els hi rebutjà amb delicadesa.
En Joan suposà, amb lògica, que abans els havia d'haver donat a examinar al gerent, el senyor Amigant o, fins i tot, potser, al mateix senyor Bellfaig. Això és el que va preguntar al senyor Tou, i el senyor Tou féu que no amb el cap.
- Visats oficialment és com els ha d'entregar, senyor Baldric. L'empresa necessita tramitar projectes reconeguts legalment.
- I, abans, no voldran examinar els treballs, els seus caps?
- La confiança és absoluta... Visats oficialment.
- Bé. La els duré al Col.legi. Vostès mateixos els podran retirar d'allí.
- Entesos.
- Entesos, i fins aviat.
Aquest "fins aviat" produí la transformació del somrís beatific del senyot Tou en una rialleta sormeguera.

Al cap d'una setmana, en Joan rebé una trucada del senyor Tou.
- Hem anat al Co.legi a recollir els seus projectes, senyor Baldric, i no ens els han entregat. Han dit que encara s'havien de pagar.
- Naturalment que el han de pagar. Els honoraris que jo he anat cobrant fins ara han estat " a compte de despeses" com diu el contracte que vostès em van firmar. Els honoraris de l'arquitecte queden encara pendents. A càrrec seu, està clar. Pagui, i tot seguirà bé, com es va convenir.
- M'estranya, senyor Baldric, aquesta contesta. En parlaré amb els meus superiors.

Dos dies després, el senyor Am¡gant en persona demanava la seva visita. I en Baldric, ben tranquil.lament esperà la mitja hora consabuda i, quan el feren entrar recorregué cansosament l'immens espai que separava la porta del despatx del gerent de la butaca on havia de seure el visitant.
L'important gerent de l'empresa, per tota salutació, explotà amb aquests mots:
- Li ordeno que demà entregui l'encàrrec que li vaig fer, i que ja té cobrat! Passi-ho bé!
- En Joan, sense aixecar-se da la butaca on s'havia assegut esperant la invitació del senyor Amigant, contestà:
- Vostès em van firmar un contracte on diu clarament que els diners que aquests mesos m'ha anat entregant l'empresa servirien per pagar les despeses que el projecte m'ha produït. Els seus diners - a compte de despeses, repeteixo -s'han invertit en els pagaments que he hagut de fer pel treball. Els meus honoraris queden pendents, com especifiquen els papers que vostè - amb firma i segell- va conformar en el full d'encàrrec. Per tant, senyor Amigant, els prego que, acord amb la seva signada voluntat de fa sis mesos, passi pel Col.legi i liquidi la quantitat estipulada com a honoraris d'aquest serv¡dor seu, l'arquitecte Joan Baldric i Vives.

El senyor Amigant s'aixecà enfurismat de la poltrona d'alt respatller que ocupava. S'aixecà, però gairebé no es notà. Era un home petit, rodó, ridículament pentinat amb dos flocs de cabells del clatell (l'únic cabell que li quedava) que lliscaven cap al front intentant tapar una calva brillant. Quequejà un moment, no sabent com començar els insults a l'atrevit poca-vergonya que s'aprofitava de la seva signatura per a estafar l'empresa...
- Esta-fa-fador! - cridà, finalment, a ple pulmó
- No, senyor Amigant. Vostès em volien estafar, com vostè sap ben bé, però, amb el seu mateix consentiment, amb una segona firma, vostè va aclarir els termes del contracte. I un contracte és un contracte, Sr. Amigant, i la seva firma és una senyora firma.
El senyor Amigant havia quedat tan parat que fins i tot havia emmudit. En Joan, veient-lo gesticular sense que li sortís un mot, l'esguardà amb cara de felicitat i s'acomiadà d'ell, dient-li:
- Tranquil, senyor Amigant... Tranquil. El senyor Bellfaig sabrà que vostè va saber assumir la seva responsabilitat... Passi-ho bé... I saludi de part meva al senyor Tou...

L'empresa no hi tenia, lagalment, res a fer. Havia signat uns papers reconeixent uns honoraris per la redacció d'uns treballs professionals, i pagar uns acomptes mensuals a l'arquitecte per les despeses que li produïssin aquells treballs. En Joan irradiava satisfacció. Robar a un lladre és un plaer exquisit, però més exquisist resultava encara el plaer de poder cobrar la feina feta que aquells poca-vergonyes volien estafar-li.

Alguns dies després, la secretària, o infermera, del seu amic Juncadella, trucà a l'arqutecte senyor Baldric, a casa seva, a l'hora de sopar, pregant-lo d'anar a veure el doctor al seu despatx, l'endemà a dos quarts de vuit del vespre, per un assumpte d'extrema importància.

En Baldric era puntual, i puntualment arribà a casa del doctor, que ja l'estava esperant.
- No ho puc entendre -li digué el metge per tota salutació. I adonant-se del to anormal, massa vibrant, de la seva veu, i de l'estranya frase qe substituïa un "bona nit", callà sobtadament, es reféu, tancà la porta que havia obert la infermera introduïnt-lo al despatx, l'invità a seure, i ell ocupà la seva poltrona.

En Juncadella, home pacient com el que més, que pretenia ser equànime, que tenia per ofici entendre les persones i trobar una explicació als problemes que els preocupaven, avui no semblava el metge sinó el malalt. Aquells ulls verdosos, dolcíssims, que el caracteritzaven, avui eren uns ulls endurits i obsessionats. I d'acord amb l'extravagància de la situació, fou el mateix Joan qui agafà la parula per a preguntar-li:
- I doncs, què et passa, Albert?
- Com és possible que m'hagis fallat com ho has fet? -preguntà, compungit, l'Albert, per tota contesta.
En Joan Baldric empal.lidí. Cregué comprendre que el seu amic s'havia assabentat de les relacions amb la seva dona. Ho mereixia, evidentment. ¿Com podia haver-se fiat d'una psicòpata? ¿I com sortir-se'n, ara?
- El meu sogre m'ho ha explicat tot. ¿Com has pogut abusar de la confiança que va dipositar en tu?
Joan, en adonar-se de la pròpia confusió, exultà de joia, comportamnent que el féu encara menys entenedor als ulls el seu amic.
- Has de saber -sermonejà seriosament Albert -que el meu sogre et va cridar per les lloances que jo li vaig fer de tu. El que jo menys podia sospitar era que els diners fossin, per tu, més importants que la paraula donada. I que, per diners, fossis capaç de llençar a un racó l'avenir brillant que et podia proporcionar Don Rigobert.
- Perdona, amic Albert, que et faci aquesta pregunta: ¿Tu saps com és el teu sogre?... Tu sabies que el teu sogre és un poca-vergonya? Tu sabies que és un vertader gàngster?
- Lamento escoltar aquestes paraules de la teva boca! -cridà el metge. Seguidament s'apaivagà, recordant que havia de considerar que el seu amic era un malalt que havia anat al seu consultori, i que seguia necessitant atencions mèdiques. I canvià de veu i de to.
- Explica't, explica't -li suggerí amablement.
En Joan Baldric ex
plicà, amb pèls i senyals, que ell havia estat el quart arquitecte de qui s'havia volgut abusar. Explicà que els honoraris que li havien ofert no arribaven ni a cobrir les despeses que havia comportat el projecte entregat. Era com pagar per treballar...
- Tanmateix, ningú t'obligava a acceptar l'encàrrec, i tu el vas acceptar.
- Sí. I ho vaig fer a consciència. Vaig voler donar una lliçó a uns professinals de l'estafa... No he robat res. Tan sols he cobrat el que la llei diu que haig de cobrar, com a mínim, per la feina que els he entregat, una feina que crec que es molt digna...
- El meu sogre m'ha pregat que et digui que esta disposat a tot per recuperar els diners que t'has quedat, contravenint un conveni previ mutu...
- Doncs digues al teu sogre que no em molesti... Dona-li qualsevol excusa. Explica-li, per exemple, que m'he trobat, un cop acabat el treball, que les despeses superaven de molt els honoraris convinguts, com d'altra banda és cert. Que tinc ganes d'ensenyar-li els números perquè vegi que tinc raó... Això, això... que he volgut donar-li directament les explicacions a ell mateix, i no als Caps de la Promotora, que són personatges que tan sols volen saber que un dia vaig engatjar la meva paraula... Fidels servidors amb els quals no es poden discutir les coses... Endemés, m'agradaria explicar-li el projecte que he fet i passar-li unes diapositives de com pot quedar Safageda un cop urbanitzada, i de com poden ser els xalets que s'hi construeixin...
- Bé. Parlaré amb ell i faré els possibles per convèrcer-lo. El diumenge vinent, precisament, anem a dinar a casa seva..
- Són molts de família? Vull dir si la teva dona té varis germans i gemanes, apart de la mare, naturalment...
- No. La mare va morir fa anys d'una manera absurda. Conduïa el seu cotxe per Barcelona: es va aturar davant d'un semàfor que es posava vermell, al carrer de Pau Claris cantonada amb la Ronda, i un cotxe la va envestir per darrera. El cap li va anar, amb el sotrac, cap enrera i es veu que va quedar afectada per una lesió de la columna, a l'alçada de les cervicals. Però es va recobrar aviat. I quan ja tornava a fer vida normal, un parell de mesos després de l'accident, quan ja tots crèiem que s'havia recobrat del tot, un dia, de sobte, va passar a millor vida.
- Ho lamento.
- De germans, tan sols en té un. M'abstindré de descriure'l i de parlar-te'n. És el que es diu un eixalabrat, un capverd... Fa de solter dissipador, de jugador empedreït, de jove enciser que omple les revistes del cor... Sembla mentida com un pare pot arribar a tenir tanta condescendència amb un fill, essent com és un home de caràcter gairebé despòtic amb tothom... Perdona que hagi enraonat tant... ¿Qui deu tenir una família perfecta, amic Baldric?
- Poca gent... poca gent... -contestà en Joan, pensant naturalment, en els seus sogres.

Era tard. S'acomiadaren.
- Ja et diré quelcom sobre el teu afer -reblà l'Albert mentre l'acompanyava a la porta. -Veurem què tal men surto...