EL PERFECCIONISTA. Capítol 19.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)


CAPÍTOL DINOVÈ

El programa de la vida d'en Joan anava desenvolupant-se amb èxit. Treballava menys que abans pel "Capitost" i, curiosament, semblava que el seu Cap immediat, tots els seus companys d'oficina, els encarregats d'obra i els mateixos paletes, li agraïssin la nova modalitat de fer feina. Ja havien deixat de dir-li el "carregar de punyetes" i, per si fos poc, semblava que els mateixos empleats que depenien directament d'ell fessin mllor la feina que els encarregava. Amb l‘avantatge que podia esmerçar força temps a projectar la urbanització Safageda. I dedicar més temps que abans a la seva família.
I a algun altre afer, també.

El cas és que uns dies després de sopar amb els Juncadella, trucà al despatx del metge, i li sortí una veu de contestador automàtic fent-li saber que el docto era a un Congrés a Londres que no tornaria fins el proper dia disset. En Joan, el dia que s'hi quedà a sopar, havia anat a veure'l per comentar quelcom sobre les morts a Saví, i havien enraonat de moltes coses, això sí, però de res en concret sobre els parents que havien passat a millor vida. I si parlés amb la seva muller sobre el cas? -pensà. I trucà a la senyora Juncadella, s'hi posà una noia de veu melíflua que el féu esperar cinc minuts llargs i, finalment, sentí la veu de Blanca que li contestava, gariebé exultant, que li aniria molt bé la seva visita, que l'esperava de seguida, que el seu marit era fora i que necessitava parlar amb algú. "Fins ara" -acabà, sense esperar contesta.

Al cap d'un quart d'hora, en Joan trucava a la residència Juncadella-Bellfaig. Li obrí la porta la mateixa minyoneta que els serví el sopar. Avui, el seu uniforme era diferent i, fins i tot, la seva aparença. En Joan deduí, potser absurdament, que l'aspecte amb què s'exhibia depenia de la presència o no, a casa seva, del doctor. La minyoneta, amb gestos displicents i poques paraules, l'introduñ´´i a una soleta moblada amb un mal gust car, d'aquelles saletes que ostenten sempre una marina a la paret i una llum groguenca provinent d'una làmpada central que imita un quinqué. Una tauleta de centre exhibia quatre revistes atrassades d'aquelles que la gent en diu del cor i una "Revista de Catalunya" que es devia haver extraviat del seu lloc. En Joan, abans d'assseure's, contemplà la marina, una marina trista de vent rúfol i vaixells a apunt d'escullar-se contra una penyasegats impressionants. No tingué temps ni de judicar-la, que entrà la senyora de la casa. Tancà la porta i li donà dos petons de benvinguda. En Joan, agafat altra vegada de sorpresa, correspongué discretament a la salutació. La veié bonica, més bonica que aquell vespres del sipar, i molt diferent. Anava vestida d'una maneramolt senzilla, amb un jersei de coll de cigne i faldillamolt curta. El jersei li feia resaltar uns magnífics pits sense sostenidor. I la faldilla deixava veure unes cuixes molt ben fetes, de noia jove esportista.

Balnca s'addegué al canapè de la saleta, fent seure al seu costat en Joan. S'estirà un o dos milímetres la faldilla, hom pot suposar que per pura rutina, i preguntà, somrient:
- I doncs, què et porta per aquí, avui?
- Doncs, a part de tenir el gust de reveure't, el mateix motiu pel qual vaig venir l'altre dia: manifestar-vos el meu condol...
Blanca es mirava l'home de fit a fit. Ben segur que no l'havia sentit, embadalida com estava en la cotemplació. I seguí un silenci estrany que en Joan trencà perquè no entenia res del que passava, o del que no passava entre els dos.
- Què n'opines, Blanca, de la mort dels teus parents, a Saví?
Blanca semblà despertar, i entendre el que li preguntava.
- Què vols que n'opini? La mort ve quan hom menys l'espera... Els havia arribat l'hora... Això és tot.
Semblava que Blanca tenia poques ganes de parlar del tema. La seva expressió s'havia endurit i li havia desapregut aquell somriure graciós amb que havia rebut en Joan.
- És que és tan estrany, tan desagradable, tot plegat...
- Doncs, per mi, no -contestà Blanca. -Sí... El que has sentit. Jo no he sofert cap disgust. Cred que han tingut, tots tres, el que es mereixien....
- Però, què dius, Blanca?
La dona es mogué lleugerament per asseurte's amb més comoditat. Semblà fitar la llunyania per rememorar millor, i pausadament, amb frases més o menys trencades, vingué a explicar-li una història dramàtica.

- És molt difícil explicar coses quan una sap que no l'han d'entendre. Tu ets un home i és molt difícil que arribis a copsar els neguits i els sofriments d'una dona per certes coses que ha de patir. La realitat és, emperò, clara i senzilla, si s'arriba al fons. Jo he estat una noia sotmesa, des de la meva infantesa, al domini d'una família execrable, una família sense sentiments i sense moral, una família egoïsta que únicament ha viscut per fer diners i per dominar. Jo, per desgràcia meva, he estat sempre sensible a les injustícies i a les malvestats, encara que no m‘afectessin directament. Imagina't, doncs, una vida en comú amb uns familiars d'aquestes característiques. Encara sort que de molt petita em van internar a un col.legi. Tampoc era bo, però era millor viure en aquell règim d'internat, on dominava el fariseïsme, l'estultícia i la superstició, amb alguna monja d'excepció que em feia la vida passadora, que viure a casa, on no es conreava cap dels valors que per a mi eren sagrats. Bé: no t'entretindré amb detalls ni amb exemples, que no acabaria mai. Però sí que m'aturaré a parlar del meu oncle Pasqual, el que diuen que s'ha suïcidat. Aquest, no sols tenia les tares de tota la família sinó que, a més a més, era un pervertit sexual... Un estiu, quan jo encara no havia complert els dotze anys, em va dur a passar uns dies a casa seva. Quins dies, Déu meu! Em van marcar per tota la vida. Mira si em van marcar que quan tenia divuit anys encara em duraven les obsessions, els malsons i les angoixes. El meu pare, per alguna paraula solta que li vaig dir, va mig endevinar el que em passava, i mig endevinar el que m'havia succeït, i em va fer visitar per un psiquiatre, el qui va ser després el meu marit, ja veus, l'Albert, el teu amic. Però les obsessions no han desaparegut mai del tot. Això és el que a un home crec que li és molt difícil d'entendre, saps? Jo sóc capaç d'enamorar-me com una beneita, perquè l'amor és, per mi, la vida, l'únic per la qual cosa es mereix viure... Pero abomino el sexe, l'odio amb un odi anormal, tan absurd com es vulgui... i menyspreo tot el que es pugui relacionar remotament amb ell... Jo crec que l'oncle Pasqual no es va suïcidar, sinó que el "van" suïcidar... Possiblement alguna família a qui devia haver prostituït la filla...

En Joan no sabia què dir ni quina cara posar. Era tan estranya una confessió com aquella per part d'una dona amb qui no tenia cap intimitat! I, confessió per confessió, no s'estigué de dir-li el que pensava:
- Et puc preguntar per què t'has pres prou llibertat amb mi per explicar-me aquests secrets?
- Perquè em vaig enamorar de tu en conèixer-te. Perquè sàpigues que t'entregaria la meva confiança, i la meva ànima si pogués... tot, excepte el meu cos... Per això...
- T'enamores sovint i amb facilitat, Blanca?
- Oh, sí. Quan veig un home bo, un home amb sentiments nobles, voldria fondre la meva anima amb la seva...
- Però això no és amor, Blanca...
- Dons què creus que és amor? Ganes de copular, com les bèsties? Això sí que, si és quelcom, no és amor. D'això que en diuen fer l'amor jo en diria rebaixar els instints fins a la pura anormalitat...

En Joan pensà que Blanca devia patir una paranoia d'aquelles que preocuparen tant en Freud, i que ben segur que devia preocupar força al seu marit. Pensà que el més adient seria fer derivar la conversa cap a d'altres viaranys, així que la interrompé, dient-li:
- I l'avi Arnau? I la tia Clotilde?
- L'avi Arnau era el pitjor de la família. I la tia Clotilde, una bardaixa fastigosa... Va morir com va viure: dins d'un pou d'immundícia... I no en parlem més, per favor t'ho demano.

Joan Baldric no insistí. Veia la Blanca trabalsada, mig plorosa, i li venien ganes d'aconsolar-la, però no sabia amb quines paraules, ni com. Assegut al seu costat, li passà el braç per sobre l'espatlla, i féu que el cap de la dona es recolzés sobre d'ell. Ella li agafà la mà esquerra o li estrenyé suaument. La mà dreta d'en Joan s'acostà a la cara de la dona, la tombà cap a la seva, i la mirà. Tenia els ulls tancats. La seva expressió era, ara, de tendresa i benaurança. Obrí els ulls, esguardà la cara d'en Joan, i els seus llavis tremolejaren. La boca d'ell s'acostà a la de la dona i ella, en rebre el bes, es transmutà. La besada, inacabable, fou sensual, voluptuosa, gairebé obscena. Quan les boques se separaren, ella, de bursada, es posà dempeus. Pantejava.
- Ets un poca-vergonya, com tots el homes, tu -li digue. I amb un lleuger cop de cap per fer que els cabells esvalotats li tornessin a lloc, sortí de l'habitació donant una portada.

En Joan Baldric no s'ho arribava a creure. Quedà una estona com si veiés visions, s'aixecà sense presses de la poltrona, s'encongí d'espatlles, obrí la porta de l'habitació i, procurant no fer soroll, cercà la sortida per anar-se'n. Blanca era allí, dreta, recolzada d'esquena a la porta, esperant-lo.
- Vine -xiuxiuejà al Joan, agafant-lo de la mà i conduïnt-lo al dormitori. - Però no diguis ni una paraula -musità.
Blanca, aquella dona sensible que deia creure en l'amor pur i abominar del sexe, es convertí, en menys d'un no-res, en una nimfòmana en estat d'excitació psíquica profunda. En Joan pogué valorar fins on poden arribar certes desvacions de la normalitat. I Blanca pogué agrair-li la col.laboració de l'home a la realització dels invents a que conduí la seva morbositat.

- T'espero un altre dia. Ja t'avisaré -li digué, quan l'acomiadava, al cap d'una hora.

Joan, camí de casa seva, decidí no preocupar-se del que havia passat. Blan
ca tenia un psiquiatre al seu servei, cosa que el tranquil.litzava, i ell, des d'ara, tindria la Blanca al seu servei, cosa que el satisfeia. Egoïsme, hipocresia i desvergonyiment: era aquest el camí? No n'estava molr segur, però, per ara, anava donant bons resultats. I amb les tres armes entrà a casa.
- Vinc de cal metge, Antònia -digué a la seva dona, entrant.
- Sí, veig que fas mala cara, cara d'esgotat. Que no et trobes bé?
- No massa. Per això hi he anat Es veu que tinc alguna cosa al cor. L'estrés, m'ha dit, les preocupacions... Potser té raó. Encara sort que no fumo... Si em posessis una mica de sopar, aniria aviat al llit. Em convé descansar, m'ha dit el doctor.
- Es veu que no saps ni quina hora és. Totes les nenes ja dormen, i jo ja he sopat. T'havia deixat el menjar a taula. Vine...
- Veig que tens gana, malgrat el malestar...
- No ho sé... Potser és que ja feia massa hores que no havia tastat res... Ves al llit, ves. Jo vindré de seguida que acabi. Bona nit.

Les "anades a cal metge" es reproduïren una cop cada tres o quatre setmanes, a voluntat, o possibilitats, o estats psíquics especials, de la casta Blanca.

Le sessions eren variades, però tenien sempre el mateix desenvolupament. La senyora de la casa començava parlant de temes socials, polítics, filosòfics, històrics, o qualssevol altre de caire cultural. Bé: aclarim-ho. No és que ell en parlés, sinó que en feia parlar al Joan i com que ella tenia la gran virtud de saber escoltar, en Joan confonia els seus monòlegs amb interessants converses. La segona fase de l'entrevsta consistia en exaltar l'amor pur, l‘excelsitud dels pocs anafrodites que en el món són, i els poc que han viscut, i la condemna del vici i de la corrupció sexual que avui domina. Després, la dona explicava, quasi plorant, el seu menyspreu anormal de tot el que fa referència al sexe. Venia el moment que el Joan l'havia de consolar. I poc després arribaven es silencis i els deliris paranoics que en Joan aprofitava amb delicadura i a gratcient.

En Joan no se sentia pas culpable. Qui, potser, es podia sentir culpable era el marit, que no havia sabut guarir-la. Allà ell, doncs, amb la seva responsabilitat. Tanmateix, no podia deixar de considerar l'absurditat de tantes i tantes malalties mentals. Aquesta, precisament, era ben innòcua, socialment parlant. Però... i moltes altres? És que no eren aberracions mentals l'egolatria, i l'afany infinit de poder i de diner? Alguns pecats que l'església en deia capitals, on duien la humanitat? I altres desviacions que ni tan sols s'anomenaven pecats, on aconduïen el gènere humà? L'avantatge més palès de les trobades amb Blanca era l‘immediat embotiment del cervell crític. Sortia de casa de la dona las, cansat, i amb l'esperir somort. Tot era, aleshores, suportable. Les imatges borroses de les escenes viscudes, transformaven el món en quelcom eteri, immaterial. Deixaven d'existir el bé i el mal, els problemes i els neguits, les injustícies i les calamitats. El pecat de la carn sigui lloat!











.