EL PERFECCIONISTA. Capítol 18.

Un relat de: Esquitx

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)


CAPÍTOL DIVUITÈ

El dilluns, en Joan Baldric reemprengué la seva feina habitual. Es presentà al cap de l'empresa on treballava per a donar-li compte de que havia renunciat a uns quants dies de permís perquè ja es trobava millor de salut, agraïnt-li l'anticipació dels dies de vacances de que havia gaudit. I pel que fa a l'arquitecte a les ordres del qual estava, li féu veure com seria interessant que un aparellador de la plantilla de l'empresa pogués aprendre la seva feina de revisió de projectes, ja que així hi cabria la possibilitat que ell, en Baldric, atengués altres feines de caràcter superior, com li corresponia pel sou que cobrava, amb la qual cosa l'empresa hi sortiria guanyant.

Atorgat el permís, i fixat l'aparellador a qui confiar l'entrellat de l'exercici de desxifrar ordenances, en Joan Baldric l'atengué i li donà algunes instruccions relacionades amb l'encàrrec que havia deixat pendent d'acabar quan hagué de deixar la feina per uns dies. Comprovà que se'n sortiria, li ordenà que l'avisés si tenia algun dubte, i es tancà al seu despatx... a estudiar el projecte que li havia ofert el senyor Bellfaig.. L'examinà amb cura, i curosament arribà a la conclusió adient al cas. SÍ! Acceptaria l'encàrrec. I pel que feia als honoraris que li volien estafar, els fotria ben bé cobrant el que havia de cobrar, utilitzant per aconseguir-ho els jocs malabars que calgués, com ja anava conjuminant la part negra de la seva ànima. Faria un gran complexe urbanístic! Per fi podria disfrutar treballant, podria fer aquitectura i urbanisme de debò i (qui sap?) potser fins i tot es faria famós al país i a fora.

Amb el pla topogràfic al davant, anà analitzant les condicions urbanístiques que s'exigien, prengué les notes necessàries, agafà un paper d'aquells com un llençol que empren els arquitectes, i s'hi entretingué fins a deu minuts abans de l'hora de plegar. Els deu minuts que faltaven els dedicà a veure què havia fet el seu ajudant. Ho aprovà, pensant que la lentitud que observà en ell li duria certs avantages, i s'acomiadà.

A la tarda, reemprengué les seves "visites d'obra". Tant els encarregats com els representants dels industrials que l'acompanyaven a les visites, es feien creus del canvi que s'havia operat en el senyor Baldric. "Bé". "Molt bé". "Endavant". "Si algun dia troben alguna dificultat, no dubtin en trucar-me, que vindré de seguida". I deu minuts després d'arribar, ja se n'anava. Les quatre hores de costum s'havien abreujat fins a una. I passada aquesta, tornà al seu despatx, on anà escrivint notes i fent ratlles analitzant el complex urbanístic de la Vall Safageda, la Vall de l'encàrrec Bellfaig. A tres quarts de set, agafà els seus estris i, sense acomiadar-se de ningú, sortí per dirigir-se cap a la " Promotora de les Altes Torres".

Allà demanà pel senyor Fèlix Tou. Aquest l'atengué prest, i aviat s'entengueren. En Baldric digué acceptar l'encàrrec amb les condicions que l'empresa havia fixat. Una cosa, tan sols, calia afegir. En Joan Baldric no era un arquitecte que visqués de renda, com sabien i, per consegüent, li calia percebre uns honoraris a compte durant el mig any que podria durar la seva feina, -honoraris per despeses en podríem dir- de manera que quan es presentés el projecte hagués percebut el pagament convingut. A més a més, sol.licità la firma del full d'encàrrec que li havia promès l'imponent senyor Amigant, volem dir el senyor Amigant, el del despatx imponent. El senyor Tou desaparegué una llarga estona, de consulta. De retorn, tot en ordre. Faltava un petit requisit, segons en Joan: escriure en el full d'encàrrec el que suara havien convingut respecte dels pagaments mensuals per despeses. Cosa que el mateix senyor Tou afegí al paper. "I la signatura del senyor Amigant?" demanà en Joan. "¿Vol dir?". Està clar: faltava la signatura que ratifiqués l'acord. I el senyor Tou tornà a desaparèixer. I retornà ben aviat amb la signatura demanada pel Joan, i el segell de l'empresa.
-Cada mes, quan vingui a cobrar, els aniré donant compte de l'estat del projecte i els aniré entregant treballs. Passi-ho bé.
En Fèlix Tou, l'home del somriure estereotipat a les seves faccions, contestà l'adéu d'en Joan Baldric sense somriure. No entenia aquell home. O era un rosegaaltars o era un fariseu, un beguí, vaja. Però ordres eren ordres, i el senyor Bellfaig l'amo i senyor. De manera que el senyor Fèlix sense somrís, es quedà, dins seu, dubtes i sospites.

Joan Baldric, amb el nou encàrrec i amb les manyes que havia inventat per treballar ben poc, ara, per l'empresa que el tenia contractat d'antic, preveia un canvi total en la seva vida, quan menys durant el proper mig any. El més que doble sou, el treballar en una feina creativa, i l'absoluta fermesa d'aconseguir ignorar les coses desagradables que el poguessin destorbar, o senzillament capficar-lo, eren novetats suf¡cients per a donar nou alicient a la seva vida.

Arribà a casa seva de molt bon humor. Féu festes a la seva dona i a les nenes. Agafà uns diaris, i sense ni asseure's, llegi les lletres grosses. En el momemt d'anar a retornar-los al seu lloc, li semblà que sentia una descàrrega elèctrica. Cregué haver llegit a la darrera pàgina quelcom d'esgarrifós. S'assegué, desplegà el full, i llegí amb calma. La notícia era aquesta:
"La senyora Clotilde Bellfaig, muller del cirurgià Anselm Babot, ha mort ofegada dins d'un pou d'una finca de la seva família, a Saví".
Seguien després els detalls del que es creia que havia estat un accident, i es comentava l'inexplicable circumstància que en el termini de quatre dies havien mort a Saví tres membres de la mateixa família, d'una manera totalment fortuïta. La notícia derivava després cap al cant de les excel.lències i notabilitat del llinatge Bellfaig, de la importància de les empreses que dirigia el senyor Rigobert Bellfaig, un dels homes més influents del país i una de les més notables fortunes d'Europa... L'escrit seguia amb el mateix to ditiràmbic, a tota columna. Semblava un anunci ben pagat.

En Joan no comentà res a la seva dona perquè res no li havia comentat res dels dos morts que s'havien produït mentre ell era a Saví, causa real de la seva prematura tornada, contràriament a la versió romàntica que va saber encolomar-li. Així que, mentre esperava el sopar, entrà al seu despatx. Agafà un llibre de teoria de art i en llegí un parell de capítols. "Paraules i més paraules..." comentà, dins seu. "Però, tanmateix, com, sinó, expressar què és la proporció, què és l'harmonia i què és la bellesa?", seguí dient-se... No: no era possible que fossin tres accidents fortuïts. Un, passi. Dos, difícil. Tes, impossible. Però tampoc era possible que fossin tres assassinats! ¿Què n'opinaria el gendre, el doctor Juncadella?... Per cert, caldria trucar-li; si més no, per a a donar el condol a la família. "No. Encara no han arribat els senyors", afirmà la veu femenina de l'altre cap del fil del telèfon. "Arribaran demà".

Joan Baldric, passats un parell de dies, es presentà, a l'hora de sopar, a casa del doctor Juncadella. Fou, naturalment, benvingut.
L'Albert presentà l‘arquitecte a la seva muller, Blanca, filla del senyor Rigobert, a qui en Joan transmeté la condolença. Li explicà que havia tingut el gust de conèixer el seu pare. I agraí al marit els elogis que havia fet d'ell, perquè la consequència n'havia estat un encàrrec important.
- T'hi has trobat bé a Saví? -preguntà el metge.
- M'hi hagués trobat molt bé si no haguessin passat les coses que van passar.
En aquell moment, amb tota discreció, Blanca sortí de l'estança. I en Joan pogué parlar amb tota llibertat.
- Me'n vaig anar abans d'hora. En primer lloc, perquè l'ambient, al poble, no era agradable, amb allò que havia passat; i en segon lloc perquè ja creia trobar-me bé.
- I no t'hi trobaves?
- No. Tenia al cap una mar de confusions. Però en tornar i sentir que la meva dona em titllava d'egoïsta, se'm va fer la llum. No et donaré detalls, que això no és una consulta, sinó una visita de condol. Sols et diré que crec haver trobat la solució als meus trasbalsos.
-I quina és?
- Haver comprès que sóc realment un repugnant egoïsta. Haver comprès que això no és cap tara, sinò un mèrit per viure bé i pujar graons, i que l'únic que em cal és disfressar el meu egoïsme.
- Com?
- Com s'ha de fer: amb hipocresia i desvergonyiment.
- En seràs capaç?

Abans que pogués contestar, reaparegué la Blanca. Semblava una gran senyora, tan ben vestida, enjoiada, amb un caminar tan elegant, esbelta, bonica. Llàstima que tingués els llavis prims com el seu pare, que uns llavis femenins lleugerament molsuts eren, a juí d'en Joan, necessaris a l'exotisme, que és allò que crida tant...
- No vol pas sopar amb nosaltres, senyor Baldric?
- M'agradaria, però no he vingut pas per abusar de la seva amabilitat. A més, la meva dona no en sap res...
- Truqui-la i digui-li. No et sembla, Albert?
- Sí. Fes-ho. La meva dona no fa mai compliments. Si t'ha invitat, és que li has caigut bé i li agradaria la teva companyia.

Serví el sopar una minyona vestida de minyona de casa rica. En Joan ja havia vist, en entrar, que aquella casa era una mansió senyorívola, d'aquelles que ja abunden poc. I quina minyona! Semblava una "vedette" disfressada amb un vestit negre, lluent, un davantalet i còfia, i que no dugués més peces de vestir a sota que aquestes que exhibia. En Joan quedà una mica estranyat en veure-la, i més encara en veure com es movia i com es comportava. "Allà ells" , pensà.

- Què n'opina de les notícies del diari d'avui, senyor Baldric? -preguntà la senyora.
- Em dic Joan, i li agrairia que em tractés de tu. Li permets, oi, Albert?... Les notícies d'avui s'assemblen molt a les d'ahir, a les de fa un any, i a les de fa trenta anys. El món sembla que no rutlla pas massa bé. Però crec que no ens hem de posar pas pedres al fetge. El món és com és, com sempre ha estat
i com sempre seguirà essent. Al menys, durant molts anys.
- Vostè sembla un existencialista. Tu, vaja...
- Oh, no. Jo no arribo tan lluny. No analitzo tant. Jo...
- En Joan -saltà el metge- és un perfeccionista, Blanca.
- No sé el que sóc. Tan sols sé què és el que no voldria ésser.
- Com què, per exemple? -preguntà Blanca..
- No voldia ésser un filosofastre, com sóc.
- Doncs, què et preocupa tant, Joan? -insistí Blanca.
- Preocupar-me.
- Bona contesta -observà l'Albert.

Mentres, la minyoneta anava i venia, portant i traient coses de la taula. En Joan pensà en la seva mare i en la seva muller, tot comparant la seva activitat normal, quan dinaven, amb l'activitat de la senyora Juncadella. I no pogué menys que fer-se un comentari en veu alta:
- Jo crec que hi ha dues maneres possibles de viure bé. L'una és tenir diners i prou sentit comú per a saber-los aprofitar. L'altra és no tenir més intel.lecte que el que es necessita per vegetar. Vosaltres formeu part, em sembla, del primet grup.
- La teva manera de judicar la felicitat, Joan -contestà el marit- és molt superficial. Car "viure bé" suposo que, per tu, significa ésser feliç. La felicitat és molt més complexa que el que pugui abastar una frase.
- Potser sí. Potser caldria matisar. Però no... Em penso que ho he dit bé. He parlat de dues maneres "possibles" de viure bé. No he afirmat que complint-se tals condicions, hom sigui feliç.
- Bé. D'altra banda, el sentit comú que has esmentat vol dir molt i no vol dir res. Com tenir diners. Mai se sap quan es tenen prou diners, i, si se sap, mai s'arriba a estar tranquil per por de perdre els que s'han aconseguit, encara que es considerin més que suficients.
-Sí. Suposo que aquesta és l'explicacó de tanta cobdícia i de tanta corrupció com sabem que hi ha al món.
- Creus que és diferent la d'avui a la de sempre?
- Jo crec que la civilització en la qual estem immersos és una civilització decadent. Però el problema no rau en aquest fet. En el món sempre hi ha hagut civilitzacions que han enllangorit després de períodes d'esplendor, i d'altres que s'han encimbellat després d'una etapa de total vacuïtat. El problema del món d'avui és que ja no es por parlar d'altres civilitzacions. El món s'ha fet tan petit que en conté una de sola. Si aquesta declina, no en queda cap altra per a substituir-la.
- Quan dius que la civilització declina -intervingué la Blanca - què vols dir?
- Doncs... No sé com explicar-t'ho... Potser que et bastaran uns exemples que podem extreure de la història que coneixem. Pensa en el declivi d'Egipte, en el de Caldea i Assíria, en el de Grécia, en el de Roma. Foren uns pobles que arribaren a dominar mig món i que es convertiren en pobles dominats per altres pobles envigorits. Per què? Perquè llurs exèrcits foren derrotats, evidentment. Però per què? Què és el que dona força a un poble? La contesta no és fàcil. Però observa que quan un poble ha tingut força i ha dominat els pobles del seu entorn, dóna la "casualitat" que la seva ètica, la seva cultura, el seu esperit de sacrifici i el seu idealisme s'han trobat en un punt àlgid. Contempla, per exemple, el Partenó, i pensa si pot ésser, o no, casual que fos erigit poc després que Grécia derrotés l'imperi persa. Visita l'Alhambra de Granada, i pensa en la "casualitat" que aquella meravella fos construïda poc després que els àrabs conquerissin tot el nord d'Àfrica, la península ibèrica i la Gàlia fins a Poitiers. Vés un dia a l'església de Santa Maria de la Mar, aquí a Barcelona mateix, i pensa si va ser casualitat que un temple d'una arquitectura tan fina, tan superba, es construís quan Catalunya dominava mig Mediterrani. Vull dir, amb tot això, que, al llarg de la història es veu que una concatenació de circumstàncies són necessàries per a produir una societat en plenitud o en declivi, i que si això és el que s'ha produït fins ara, no podem suposar que el món d'avui hagi de ser una excepció. Avui, amics Juncadella, no hi ha cap ànsia de cultura per part de la majoria del jovent; es fa befa de la moral o s'ignora olímpicament; s'exalta la violència per la violència; ha desaparegut tota mena d'idealisme, i fins i tot qualsevol patriotisme; hi ha una total indiferència pels valors que donen noblesa a un poble; i si hi queda encara algun déu és el dèu del poder i del diner. Avui, per posar tan sols un exemple, un xicot que ha fet una bona carrera esportiva i que ha arribat a assolir fama i diners, acaba de dir, en una entrevista que li ha fet un periodista, que l'alegria més gran de la seva vida ha estat poder deixar els estudis, poder deixar d'aprendre, per força, coses que no serveixen per a res. I, simultàniament, les grans empreses multinacionals van fent malbé, per enriquir-se, l'habitat de tot el planeta... Entens, Blanca, el que volia dir?
- No gaire... No comprenc que del fet que un esportista digui que no li agrada estudiar, i que unes empreses es vulguin enriquir, es pugui deduir que la nostra societat és una societat decadent... -contestà na Blanca, amb un somrís d'aquiescència del seu marit. - Jo crec, per contra, que la gent, avui, viu molt més bé que abans, amb moltes més comoditats vull dir, i molts més anys...
- La gent... Quina gent? Els més de sis mil milions d'hab¡tants del planeta, o una reduïdíssima minoria que no arriba al deu per cent de la humanitat? A més a més, pel cas seria igual. Una societat pot decandir malgrat o, tal vegada degut, a la bona vida. Una espècie no progressa en la mol.lície. Sense l'esperonamemnt de la necessitat, les societats s'arrossinen.
- Els teus punts de vista -observà el doctor-, semblen els d'un home gran. Influeix molt, en tu, el teu pare?
- Amb el meu pare no hi tinc cap relació.
- No t'hi avens?
- En absolut.
- I per què?
- És un pessimista insuportable...
La Blanca i el seu marit esclataren, simultàniament, en una riallada estrepitosa.
- Per què rieu?
- Home... És que fa gràcia que tu titllis d'insuportable pessimista a algú, com si això fos una tara que...
- I ho és!
- Perdona, Joan -tercejà la Blanca,- però és que tu et creus optimista?
En Joan, una mica parat, sols contestà amb mots incoherents:
- No ho sé... En part, sí... I no, segons com. Jo crec...
- Qe no vols postres? De tan enraonar, t'has menjat fred el fricandó, ara t'oblides que davant teu tens una macedònia. Si no et ve de gust, demana el que vulguis, que t'ho faré dur...
- Oh, sí, gàcies... Vull dir que sí que m'agrada...

La conversa sobre l'estat de la societat s'acabà amb el dinar. Després, amb el cafè, arribaren les banalitats i les xafarderies de la política. El matrimoni Juncadella era d'idees clarament conservadores. I en Baldric era un revolucionari nat, de revolucions pacífiques, això sí, per ara... Però no hi hagué temps d'encetar el debat ja que l'endemà al matí els esperava la feina a tots. Així que en Joan s'acomiadà amb presses quan va mirar el rellotge i s'adonà de l'hora que era. En voler donar la mà a na Blanca, ella s'hi acosta i li féu dos petons de compliment. Potser era moda, ara, acomiadar-se així. Tanmateix, no trobà gaire normal que una dona a qui acabava de conèixer li fes saber, el primer dia, voluntàriament, com eren de túrgids els seus magnífics pits.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Esquitx

Esquitx

117 Relats

175 Comentaris

128639 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Felanitx,1920
Barcelona, 1924 i següents.
La guerra, amb els republicans.
Camp de concentració.
Més guerra, amb els "nacionals".
Esudià pintura... i pintà.
Estudià matemàtiques... i en donà classes durant 25anys.
Estudià arquitectura... i construí centes de cases a Catalunya i, poques, a Mallorca.
Féu el doctorat... i té el títol de Doctor.
Aprengué a escriure... i escriví.
Publicats, fins ara, alguns llibres, un dels quals és "Cascarrulles.40 anys 'arquitecte".
!998. ISBN-8489698-1 DL B-12.572-98