EL PERFECCIONISTA. Capítol 17.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)



CAPÍTOL DISSETÈ

En Joan Baldric mirà el seu rellotge, s'adonà de com se li havia fet absurdamemnt tard per entrar a dinar, enlairat als llimbs meditant ximpleries. Sortí del seu despatx i entrà al menjador. Hi havia la taula parada per a ell tot sol, amb el seu dinar, un dinar que semblava fet de requisits, com si hagués estat pensat per a celebrar quelcom. Però l'Antònia no hi era. Devia fer prop d'una hora que el dinar era fet i posat a taula. Tot era fred, i les begudes calentes.

Un altre malentès: la dona hauria cregut que farien les paus, i ho hauria pretès celebrar amb un dinar de treva i benvinguda. El dinar es feia, normalment, cap a un quart de tres, i el devia haver posat a taula creient que en Joan entraria a l'hora de sempre. Això és el que anava pensant en Joan... Seguint el seu raonament de possibilitats, pensà que com que ell no entrà a l'hora, ella, per aquella cosa que es diu punt o amor propi mal entès, no volgué cridar-lo. I dinà sola. I més tard devia sortir de casa seva creient que en Joan s'havia ofès tant com per no haver volgut la seva companyia. Imaginacions...
Així fou com, també aquell dia, en Joan dinà ben sol els plats freds que ja no eren tan bons, tot cavil.lant cabòries i planejants fúnebres futurs. "Lluitaré contra el món, i el món sabrà de mi"- es digué, com si el seu nom hagués de tenir cap mena d'importància per algú.

Havent dinat, trucà al seu company el doctor Juncadella per veure si el podia rebre. Contestà la infermera. No, el doctor no hi era, ni hi seria fins dilluns. Era fora de Barcelona, a l'enterrament d'uns familiars de la senyora.
En Joan recordà aleshores que el seu amic era el gendre del Sr. Bellfaig i, per consegüent, la muller havia perdut l'avi i l'oncle. Era car que havien hagut d'anar a Saví. L'estrany era que que no s'haguessin trobat allà, abans de sortir-ne ell, que l'Albert prou sabia que en Joan hi era allà, aquells dies, i on menjava i dormia. Devia haver-se'n oblidat, que un metge rep molts pacients cada dia i no té per què pensar en ells un cop els ha acomiadat amb el seu pronòstic.

Sense ganes de fer res, ni de romandre a casa, sortí a escampar la boira.

Caminà hores amb voluntat de no saber per on caminava ni on es trobava. Tot pensant...
Pensava en coses que havia llegit i que se li havien quedat gravades com un tatuatge. De Huizinga, que la vida és lluita, com tota aspitració. De Spengler, que l'home és una fera, sense la noblesa de la fera. De Plató, que els homes són joguines dels déus. De Russell, que una gran part dels mals que pateix la humanitat són deguts a la intransigència i a l'obcecació. De Wolf, que estem obligats a exigir tota la perfecció de que som capaços. De Nietsche, que la saviesa d'un home es pot medir per la bilis que segreta... Pensadors... L'home que més admirava era Einstein. Era ell qui va dir que, no sols eren infeliços aquells que creien que la vida no tenia sentit, sinó que fins i tot els creia incapaços de viure. Potser per sentir-se al.ludit, l'admirava tant. I perquè en les coses que deia, sempre hi havia raons suficients per a la meditació. Com científic que fou, abans de dir alguna cosa, la pensava bé. I per ésser un gran físic i un gran matemàtic, escriví poc...
Caminant, caminant, anà cabdellant records i rumiant estratagemes per afrontar la vida.
On devia trobar-se? Mirà els rètols dels carrers a les cantonades que en tenien i deduí, pels noms que llegia, que no era a Barcelona. Devia trobar-se a l'Hospitalet. Quin embolic de carrers! I quina vulgaritat de construccions! Encongint les espatlles, es digué que més li valdria tornar a casa seva. Estava ben decidit a fer les paus amb la seva dona, com fos, i al preu que fos, ni que fos amb mentides. Estava decidit a lluitar contra un món repugnant, com fos, i al preu que fos, inclosa l'empresa que el volia estafar aprofitant-se de la seva joventut i de la seva desconeguda professionalitat. Cercà un carrer ample que el pogués dur a algun lloc on trobar una parada de bus o de metro. Trobà un carrer que semblava adient, i el seguí, sabent únicament que caminava en direcció sud. Finalment, aconseguí pujar a un metro i dirigir-se a casa, amb dos transbords inclosos.

Les nenes ja havien arribat, i movien una gatzara estrepitosa. S'hi atansà, i jugà una estona amb elles. Després, animat, ana a saludar la seva dona, que era a la cuina. A la normal pregunta de "què hi ha per sopar", l'Antònia contestà amablement que no es pensés que hi hauria requisits com hi havia hagut per dinar, però que si volia repetir, tenia ues sobres que serien ben bones. Engegada la conversa com si res no hagués passat entre els dos, parlaren de moltes coses i de cap d'important. No s'esmentà més el seu viatge, l'Antònia donà el sopar a les filles, ell les distragué contant coses quie sabia que els agradava sentir i, poc després de menjar, les feren anar al llit. La parella sopà avinguda, miraren junts, després, mitja pel.lícula de lladres, policies i violència i, abans que acabés, decidiren tancar la tele. "Ens distreuríem més al llit" digué ell. I es distragueren, en efecte, una bona estona. Les paus foren segellades amb un d'aquells silencis nocturns que han fet venir tants de nens al món.

-Voldria dir-te una cosa, abans d'adormir-nos -mussità ell, al cap d'una estona.- El fet és, Antònia, que he vingut una setmana abans del previst perquè m'enyorava, saps... T'enyorava a tu, sobre tot... Cada nit, sense excepció, trigava hores a dormir-me pensant en tu, i en els moments bons de la nostra vida en comú... Per què serà que, en la llunyania, fem perfectes tots els ésers que estimem?
N'Antònia, emocionada, li agraí les seves paraules, que creia sinceres, però no pogué menys que deixar escapar una petita queixa:
- I doncs, per què no em telefonaves?
- Va ser un càstig que em vaig imposar a mi mateix. Volia patir. Volia que millorés el nostre amor amb el meu sofriment. Volia enyorar-te i enyorar les nenes. Les meves absurdes obsessions, com m'havia dit el doctor Juncadella, sols podríen guarir-se fent que els demés, la gent que jo estimo, ocupessin un rang important a la meva vida... A més a més, cada vespre, a l'hora de sopar, pensava que tu em trucaries... Quina alegria si ho haguessis fet! Però potser ha estat millor així... Potser no hagués baixat fins que s'haguessin escolat els quinze dies de permís... I ara, en canvi, ens trobem l'un vora l'altre... Ets feliç, Antònia?
- Oh, sí... féu ella.
I a les fosques, un altre silenci, ben aviat, omplí dos cossos ardents... Ell li passava leugerament el tou dels dits al llarg del seu cos nu, com si fos un cos desconegut per descobrir, tot besant-lo sense parar, gaudint dels seus fremiments i de la voluptat que li despertava, mentre ella perdia el món de vista, amb aquella complaença tan culpable de luxúria que en Joan sabia ben agrair...

L'endemà, dissabte, i el diumenge, en Joan, com havia previst, els dedicà a la seva família. Foren dos dies plens de benestar, com poques vegades havia assolit la parella.