EL PERFECCIONISTA. Capítol 15.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)



CAPÍTOL QUINZÈ

En Joan Baldric, de retorn al seu cau, pujà a la seva habitació, agafà una ploma i es posà a escriure:

"La vida comporta passions i actes irrefrenables. L'home reflexiu tan sols difereix dels altres en un detall insignificant: la voluntat d'analitzar per què comet els actes i d'on provenen les seves passions. I això, encara, no sempre.

" Vanitats, avideses i ridiculeses humanes no són pecats irrisoris. Impulsos, i aspiracions, terriblement forts, cecs i impetuosos, són la raó de la vida. I si no en són la raó, al menys van units a la seva mateixa essència. Per ells viu la gent, per ells lluita la gent i se supera, d'ells en viu, i per ells sofreix. Les passions complementen els instints primaris que cada ésser viu porta dins seu, en cadascuna de les seves cèl.lules.

"L'egoïsme, la més terrible de les passions i alhora la més natural perquè -com l'instint de reproducció- va acoblada a la mateixa existència de cada ésser, mou tota la màquina social, una màquina cada dia més grossa, més abassegadora, una màquina que ja està ben a prop d'esdevenir el monstre piconador que immoli el seu propi creador: l'home.

"A Saví, un llogarret perdut al Pirineu català, les mateixes passions comunes a la humanitat, localitzades, van representant un dels seus drames. Dos o tres morrtts n'han estat el resultat. Mentres, al món, simultàniament, mils o milions de víctimes moren també per les mateixes passions i per la mateixa estultícia humana. Els uns moren de gana. Uns altres, són víctimes de guerres l'única justificacó de les quals és l'afany de poder i de riquesa d'un pocs homes, o d'uns pocs pobles que es creuen escollits. D'altres, asassinats, són conseqüència de tabús i supersticions ancestrals, com innombrables intocables de l'Índia, o els màrtirs de qualsevol religió o de qualsevol secta.

"Uns pocs intel.lectuals, segurament savis, són pràcticament feliços pensant i creant. Els seus pensaments i les seves creences permeten que la humanitat vagi avançant en el camí que diu "del progrés". Gràcies a ells, una part de la humanitat pot gaudir de bona música, de bona literatura, de bona escultura, pintura i arquitectura. I el que és encara més important: gràcies a ells s'allarga la vida, ens estalviem sofriments, i s'aconsegueixen les delícies de la humanitat mercès al desenvolupament tecnològic. Gràcies a ells, també, la ciència progressa en coneixements. Però el món, en virtut dels treballs i pensaments d'aquells homes notables, es va fent més petit, més uniforme, i els seus problemes, abans localitzats en petits Savís, avui s'han universalitzat.

" Uns quants intel.lectuals, a l'ensems, - aquells que no se senten feliços contemplant com va i cap on va el món - intenten prendre la paraula per dir quelcom. Criden PROU! a tant d'egoïsme; s'esgargamellen cridant conrtra el "visquem bé passant de tot!" I contra el "fem allò que ens plagui"!. I recomanen una panacea : EL MÓN PODRÀ SUPERAR LES CALAMITATS QUE L'ASSETGEN SI TU, I TU, US COMPROMETEU PER ACONSEGUIR-HO"!

" Presumptuosos il.lusos! Creuen tenir la veritat, conèixer el que és just i el que no ho és, s'autoirroguen possibilitats de salvació del génere humà, i, en el fons, no prediquen ni una ètica ni una moral que no comportin el seu propi benefici.

" Pobra gent, tota aquella que queda exclosa de les petites minories que governen el món! Pobra humanitat, sotmesa a les eternes i dures lluites de la vida! I per sobre de tot, commiseració pels esclaus de les pròpies alienacions!

" Caldria trobar un camí de redempció. Caldria...


Uns trucs suaus a la porta distragueren sobtadament el nostre aspirant a filósof de la política.
-Endavant! - cridà en Joan esguardant l'entrada de l'intrús.
Era na Fela. Li parlà des del llindar:
- És que ja és molt tard, i com que no baixàveu, tot i que us he cridat vàries vegades, he pensat que potser no us trobaveu bé... i per això us he destorbat... Baixareu a dinar?
- En Joan Baldric s'aixecà immediatament. Na Fela emprengué el camí de retorn al menjador, i en Joan la seguí. Seguint-la i, després, esperant ser servit, sentí que na Fela li anava explicant les novetats:

- Ara, d'un moment a l'altre, ha d'arribar la policia. El doctor Safont no vol dir res del que ha trobat, però diuen que sembla que ha cregut en una simulació de suïcidi perquè diuen que tot i que don Pasqual tenia a prop dels seus peus un escambell trabucat, diuen que al doctor li ha semblat trobar indicis de cotó sucat de cloroform al nas. I diuen que això voldria dir que la mort no ha estat natural...
- Efectivament, Fela. De natural, aquesta mort en té molt poc, amb cotó o sense.
- Veurem ara, quan arribi el doctor Forese... forense, sí, teniu raó, veurem què diu, que potser també esmenarà el nostre metge, com va succeí amb Don Arnau...
- Sabeu què us dic, Fela?
- Què. senyor Baldric?
- Que demà al matí me'n vaig de Saví. Que em sembla que de tranquil.litat en teniu molt poca en aquest poble. I jo, sabeu, era axò el que havia vingut a cercar, i no morts a dojo, que no paren d'aparèixer... Ja us ho fareu, Fela... La policia tornarà a preguntar-vos coses, a vós i a tot el poble, i si sap que jo sóc aquí des de fa vuit dies, fins i tot em voldran sotmetre a interrogatoris... Que potser pensaran que sóc un d'aquells que surten a les pel.lícules, d'aquells que els dolents lloguen per fer "feines" especials , com la que li han fet a don Pasqual... No, gràcies. Si algú demana per mi, dieu-li que sóc a Barcelona, fent d'arquitecte, que és la meva feina, feixuga, però l'única que jo mig sé fer...

En acabant de dinar, pujà a fer la migdiada. Intentà en va fer un sobec. És que era molt gros el que passava a Saví, un llogarret escollit pel seu psiquiatre per a guarir preocupacions! El que faltava, per arrodonir el cas -anava pensant-, era que sofrís algun accident la germana de don Rigobert... com es deia?... Clotilde, això... i que aparegués el boig del cas, o algú amb doble personaltat, o algun infeliç hipnotitzat que assassinés sense saber-ho... No, està clar que no... Però el cas era, tanmateix, un cas ben estrany, tot i que el més probable és... No: no hi havia res "més probable". Podia ser, està clar, que el vell hagués mort plàcidament al llit i que el fadristern s'hagués suïcidat. Sí que podria ser. Però, i les opinions del doctor Safont? Bé, al menys una opinió: la de la mort del vell... L'altra no eren més que enraonies de la gent, ja que, segons havia dit la mateixa Fela, aquest cop el metge del poble no havia volgut comentar res... i, per tant, allò del cloroform algú s'ho devia haver inventat...

Es llevà, tip de què el seu cervell donés tantes voltes al mateix tema. I començà a preparar la maleta, per fer alguna cosa. No tenia ganes d'anar enlloc, ni de dibuixar, ni d'escriure. I si anés a la taverna, a escoltar?

Pensat, i fet. Trobà la taverna plena de gent, que no hi cabia una agulla. I això que eren pocs en aquell poble! Però, està clar, tots els homes havien fet el mateix que en Joan: anar a escoltar el que es deia sobre l'afer.
I allí ho tenia. A qualsevol dels grups es parlava del mateix. Algú el grup de gent dempeus proper a la porta, ran del taulell, deia:
-...justícia divina, i encara, parcial. Que jo crec que no hem acabat d'enterrar Bellfaigs. Queda el peix més gros, que deu tenir un àngel de la guarda sortit de l'infern per a protegir-lo, aquest... Però un dia arribarà la justícia, en aquest món o en l'altre, tot i que a mi, particularment, m'agradaria més que fos aviat i aquí... No pas en un altre món, que vés a saber si encara resulta que hi ha menys justícia que en aquest...
Un home baixet, de veu melosa, l'interrompé:
- Estàs malparlant a tort i a dret sense saber el què dius, Marcel. Flastomes i calumnies sense cap fonament. M'agradaria que et sentís un dia, parlant així, Don Rigobert. Que per ventura t'ha ofès alguna vegada? Que no és ver que li deus molts favors i que, en lloc de dir els disbarats que dius, li hauries de besar els peus? La ingratitud és roïndat... Sento fàstig...

L'home sortí del rotlle de xafarders que s'havien anat aplegant al seu entorn i de l'anomenat Marcel. En Joan féu el mateix. No li interessava sentir repetir els tòpics emprats pel bàndol dels defensors dels Bellfaig ni pel bàndol dels seus enemics.

Allà al fons, ben asseguts, s'havia organitzat una tertúlia de la qual en Joan coneixia uns contertulians: el Ranc i l'Anton. Disposava de la paraula un pagès vell amb cara i tipus de pagès català d'anunci de calendari. El porró que li feia falta per completar el quadre, era al seu costat, a la taula sobre la qual es recolzava . Tenia cara ampla i nas enorme, rodó, ulls petits i somriure de trapella. Parlava lentament, com si sentenciés. Ningú li tencava els seus silencis, que eren freqüents i perllongats. En Joan pensà que devia ser un amo de "prestigi" a la contrada, per la deferència amb què la gent l'escoltava.
- ...res de res de tot això -afirmava en aquell moment. - Un complot contra la nissaga dels Bellfaig, això és el que hi ha.... (Llarg silenci)... Que ve de molt amunt... (més silenci)... Un complot d'una multinacional, o de quelcom de semblant... (Nou silenci)... Saví passarà a la història, com hi va passar Dal.las el dia que en Kennedy va ser assassinat. (Punt)
- Comparar els Bellfaig amb els Kennedy -observà el Ranc trencant el silenci que ningú s'atrevia a trencar -a mi em sembla, amb tots els respectes, que és molt semblant a comparar Savi amb Dal.las. I parlar d'un complot d'abast internacional per explicar unes morts, a mi em sembla, repeteixo que amb tots els respectes, que és oblidar la història de Saví i la història de tots els Bellfaigs, una família maleïda... que es va autodestruïnt generació rera generacíó, com si el dimoni dirigís els seus destins... ¿És que existí un complot fa trenta anys, quan Don Arnau es convertí en hereu? I fa seixanta any
s, quan un accident inexplicable produí la mort dels dos Bellfaig grans?
- Ranc -contestà ben a poc a poc l'amo que sentenciava- vós, com tothom sap, creieu en bruixes, apareguts i malediccions... (Silenci)... Vós, Ranc, faríeu bé de callar quan els homes parlen... (Silenci)... Vós, Ranc, ranquegeu d'una cama i d'una branca del curt senderi que Déu us va domnar. (Punt).

El Ranc es va aixecar de la cadira que ocupava, donant un cop de bastó tan fort a terra que per poc no trenca el bastó i el terra. Esbufegant, amb els ulls que li espurnejaven, dirigint la mà que li quedava liure, tremolosa, en direcció a l'amo a qui tots els presents semblaven escoltar amb respecte, proferí:
- Les terres que teniu us fan ser respectat, per si no ho sabíeu, i no el vostre sentit comu, que mai heu conegut. Per si no ho sabíeu, la gent us diu el Tort. Perquè sempre aneu tort, i en tot.
- A terra de cecs, el tort és rei -contestà, impertorbable, el qui fou titllat de Tort.
-Home tort i gos pelut, primer mort que conegut! -contestà, anant-se'n, el Ranc.

En Joan Baldric ja en tenia prou. Poc aprendria res de nou si seguia escoltant bajanades i menyspreus. Pensà, fent camí cap a la fonda, que ell, malgat les píndoles de "Tranquimazin" i les vacances, era un adversari nat... de tot. De l'ordre social vigent, del conformisme general, del marxisme, de la pseudodemocràcia pseudo-feixista que subsistia en tants països, de la manca de cultura dels nostre poble,. dels literats i dels arquitectes sense talent, començant per ell mateix i, sobre tot, sobre tot, de l'estultícia i l'egoïsme humans.

Trobà na Fela asseguda a urna cadira de bova, recolzada a un brancal del portaló de la casa. En veure'l, li preguntà a quina hora sortiria dema de Saví.
- Per què m'ho pregunteu, això? No tinc cap pressa. Ben segur que cap allà a les nou.
- És que volia saber si esmorzàveu aquí o no, perquè jo no hi seré aquí, demà al matí. Però hi serà la meva filla. Ja li diré que us prepari l'esmorzar a l‘hora de sempre, si és que no la voleu canviar, per un dia, per alguna raó...
- Bé. Bé. Sí... com sempre. Prepareu-me la nota del que us dec, abans d'anar a dormir, i passarem comptes, Fela.

Seguidament pujà a la seva habitació per acabar de fer les maletes. Aviat seria hora de sopar ,i després, qui sap, potser es presentarien altres feines plaents i inajornables... "Ella" potser ja era aquí, o potser hi seria a horabaixa. I si no, segur que hi seria demà al matí... Amb "ella", en Joan havia deixat de ser el perfeccionista defraudat com sempre s'havia sentit amb tot i amb tothom... Ell mateix, fa uns moments, pujant cap a casa, es deia que era un adversari nat, de tot... I evidentment, no ho era. "Ella" era un perfecte complement. Perfecte ben subratllat... Si, doncs, li havia estat possible trobar un perfecte complement sexual, era també possible de trobar altres complements perfectes. Per què no? És que no existia un perfecte amic, ni que fos un de sol? El que faltava era saber-lo trobar. És que no existia un petit cercle d'intel.lectuals de categoria en el qual pogués trobar el redòs que li caldria per fer que la seva vida esdevingués una vida plena de sentit? Està clar que existia. Era ell el misantrop desgraciat. Sepre entotsolat, soliu en una societat que no admet l'aïllament de cap dels éssers que la integren...

Na Fela l'avisava que tenia el sopar a taula. Baixà. No: "ella" encara no hi era. Llàstima... Després de sopar enllestí els comptes amb na Fela, i s'acomiadà agraïnt-li de tot cor la seva amabilitat, la seva deferència, i tot allò que en Joan sentia de debò que havia d'agrair-li. L'acomiadament durà una bona estona, que na Fela també tenia coses que dir-li i records que rememorar, que ell, en Joan, en moltes coses li havia recordat el seu fill mort tan tràgicament...

A dalt, en Joan s'estirà ben aviat al llit. I es posà a llegir. S'hi posà, en efecte, però quan hagué acabat la pàgina s'adonà que no havia llegit res. Pensava en l'aparició del divendres de la setmana passada, i refeia en la seva ment la imatge d'"ella", recreant-la amb totes les perfeccions que eren capaços d'atorgar-li la seva solitud i els seus desitjos. I s'adormí amb el llibre a la mà i el llum obert.

No sabé quant de temps havia passat ben adormit que notà un cos de dona al seu costat. "Ella" havia entrat a l'habitació sense fer soroll, li havia retirat el llibre de la mà, havia apagat el llum i s'havia allitat amb ell. En Joan no trigà ni uns segons, un cop depert, a eixorivir-se.
- Tu? És possible?
- Sí. Jo...
Fou una altra nit de "desig i de foc", com cantà la poetessa Safo fa més de dos mil cinc-cents anys.