EL PERFECCIONISTA. Capítol 14.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)


CAPÍTOL CATORZÈ


L'endemà, mentre en Joan Baldric esmorzava, va entrar a can Despou una noieta per a donar-li un encàrrec. Segons li va transmetre na Fela, era la majordoma de mossèn Jesús que venia a dir-li que la invitació que el mossèn li havia fet per avui, dimecres, quedava ajornada car el mossèn havia d'anar a dinar a casa dels senyors Bellfaig després de l‘enterrament del senyor Arnau.

En Joan quedà desil.lusionat. Aquí dalt, en no tenir res a fer, qualsevol cosa que es pogués produir era un esdeveniment que omplia el dia. Mig dia s'omplia esperant-lo. Deu minuts o dues hores, pel cas és igual, es satisfeien gaudint-lo o patint-lo. I la resta del dia s'omplia pensant en l'episodi o l'incident que havia succeït, que havia pogut trencar el llanguiment d'una vida somorta. Havia, doncs, de prendre una decisió. I tenia ben pocs camins per escollir: sortir a caminar n'era un; quedar-se a l'habitació mirant el paisatge, o llegint, o escrivint, n'era un altre; i el darrer podia ser anar a la taverna a veure si trobava algú per a fer una partida del que fos: dòmino, o escacs, o dames. Sí: també podia anar-se'n amb el seu cotxe a donar una volta pels entorns fins hora de dinar, però això de conduir per aquests verals no l'atreia pas. Així que, després de rumiar-s'ho una bona estona, baixà cap a la taverna.

Semblava que l'esperessin. Tres personatges ocupaven tres dels costats d'una tauleta quadrada situada a sota mateix d'una finestra, amb les fitxes de dòmino trabucades d'esquena sobre el marbre. No es deien res, ni miraven enlloc. En Joan es preguntà si algú els devia haver encantat, que aquella absurda posició d'estàtues inanimades semblava obeir l'ordre d'algun Lautrec que els hagués demanat uns instants d¡'immobilitat per a fer-los passar a la posteritat. Però no: no hi hava cap pintor Lautrec amagat, ni cap encantador. Els tres personatges -pensà en Joan- devien ser l'expressió cabdal d'un llogarret d'activitat anquilosada. S'hi acostà.

-Que esperen un quart jugador pel dòmino? - preguntà.
Els tres personatges encongiren alhora llurs espatlles. En Joan ignorava els costums dels homes de Saví, de manera que no entengué el significat de la simultània elevació espatllera, i insistí:
- Faria, jo mateix?
Aquesta vegada ja no tingué ni un gest de contesta. Un d'ells aixecà una de les fitxes posades d'esquena i tragué el doble-quatre. Un segon voltà una segona fitxa i ensenyà el tres-u. El tercer féu després una cosa semblant i mostrà el cinc-sis.
- Ara vós -diguenen a cor els tres personatges.
En Joan s'assegué calmosament, elevà una fitxa, li donà volta i l'ensenyà: el doble-sis.
- Anirem vós i jo -digué l'home del cinc-sis. Tu barreges, Ramon -afegi canviant de lloc amb el tal Ramon.
- Abans de començar... voldria presentar-me -digué en Joan.
Tots tres aixecaren el cap per mirar-se'l, o, potser, per endevinar si els volia prendre el pèl. En veure la cara que posava en Joan, que semblava baixar de l'hort, el més vell l'alliçonà:
- Senyor Joan Baldric, arquitecte amic del gendre de Don Rigobert: vàreu arribar aquí dijous passat per passar-hi quinze dies per a refer-vos d'una xacra d'aquelles que tan sols té la gent de ciutat; us hostatgeu a cals Despou; us heu fet amic del doctor Safont i de mossèn Jesús; heu conegut el pastor (en Tòfol), el Ranc amb l'Anton, i heu visitat Don Rigobert. Com podeu veure, no cal que us presenteu... No poseu aquesta carta d'estranyesa, home, que aquest és un poblet petit, i tot se sap. Jo em dic Jeroni Moltó, mestre que avui no treballa perquè ha d'anar a un enterrament important; al meu costat s'asseu en Silveri Bennassat, propietari que també ha de venir a l'enterrament, que jugarà fent parella amb vós; i al meu davant en Ramon Benhages, el meu company de dòmino, de professió "els seus afers". Tot aclarit, senyor Joan?
- Una cosa queda solament per aclarir, si em permeten dir-ho. Espero que no hi juguin diners, perquè jo...
- No. Tranquil. No tenim petits vicis, els de Saví.

L'anomenat Ramon barrejà les fitxes. En Joan n'agafà set, i després ho feren els altres. En Joan se les posà en fila. Tenia tres tresos, amb doble, i tres blancs, sense doble. I una fallada. Sortí del tres-doble. El vell Jeroni féu un signe suau amb el polze indicant qiue passava. En Silveri jugà el tres-blanc. En Ramon tapà el tres amb un tres-sis. Sis-blanc d'en Joan. Torna a passar en Jeroni. Doble blanc d'en Silveri. Passa, ara, en Ramon. Blanc-dos d'en Joan. Etcètera...
Dominà en Silveri. Contà el punts amb una rialleta de conill satsfet, i els anotà.
- Sembla que no us heu llevat del peu dret, avui -digué el vell, dirigint-se als dos adversaris.
- No en feu cas, Joan. Aquí, en Jeroni, de la ciència en diu sort.
-Si el ruc d'en Ramon, en comptes de posar el tres-sis hagués posat el tres-cinc, hauríem vist...
- I jo, com podia saber quie tu tenies cinc cincs, eh? Em dius ruc quan ets tu, que ja havies perdut la mà, qui volgué recuperar-la amb els teus cincs, quan ja no hi eres a temps. Un vanitós és el que ets, que creus que en saps tant que l'espífies tres vegades de cada quatre... Tu havies de saber que si t'he posat el sis és perquè jo tenia sisos i tu m‘havies d'haver ajudat, com no fas mai. Ets un cas perdut. Des d'ara aniré a les teves encara que jo sigui mà. Així podràs comprovar que perds perquè no en saps...

En Joan havia anat remenant i remenant les fitxes. Fet el silenci, tragué les mans de la taula per tal que robessin. Ell, com ja li tocava, recollí al final les set fitxes que restaven sobre la taula. El vell Jeroni exultava felicitat abans de posar el doble-sis. Seria difícil d'explicar com va anar la cosa i, d'altra banda, tampoc té gaire importància. El fet és que a la tercera volta en Ramon hagué de donar per força la tancadora al Joan, i aquest no s'hi pensà pas dues vegades. El Jeroni havia sortit de sisos, en quedaven quatre per posar, i ell, en Joan, tenia tres blancs comptant-hi el doble.
- Tancat!
- En Silveri comptà el munt de fitxes. Les de la parella Ramon-Jeroni eren negres com el carbó. I totes les de la parella Joan-Silveri blanquetes com els àngels. Onze punts més.

- Amb tu no s'hi pot jugar! -etzibà el vell al seu company. ¿Com se t'ocorre donar la tancadora havent sortit jo de sisos, toix? Que ets un toix!
- Donar la tancadora era obligat per culpa teva. Has posat el cinc-sis en comptes del cinc-dos sense preveure que en Silveri podia posar el sis-blanc i fer-me doblar, que era la tancadora. Ni idea, vaja. Ni amb cinc sisos pots guanyar! Més valdria que juguessis a l'oca, que hi teus entendre, afededéu...
- Podem seguir? -preguntà en Silveri.
- Seguim -contestà el vell, dirigint-se a la parella guanyadora. - Però ja se me'n fot guanyar o perdre. Per jugar a alguna cosa cal al menys, saber moure les fitxes, i en Ramon no en té ni idea. L'únic que sap fer és picar a la taula com si el picar fort signifiqués que ho fa bé. Ni idea... Sí. Seguim, que així don Joan se n'anirà satisfet. Els uns li donen per la banda, i els altres el deixen guanyar al dòmino... No es pot queixar de Saví...

Les coses són com són i el dòmino és, en bona part, un joc d'atzar. Si no ho fos, en Joan, que tenia ben poca idea del que era jugar bé al dòmino, no hauria pogut fer amb en Silveri una "sabatera" a la parella contrincant. Vint-i-vuit a zero eren molts punts, efectivament, per no ser un resultat fruit de l'atzar. Tanmateix, el vell Jeroni no parà de donar la culpa del fracàs al seu company.
- Mai més. Mai més aniré de parella amb tu- digué aixecant-se de la cadira que ocupava. -Anem, ara, vós i jo -afegí dirigint-se al Joan.
- Si ho voleu així...

Volgut així, començà la partida amb la sortida del vell Jeroni. En Joan intentà anar-lo ajudant sense tapar-li mai cap fitxa, tot i que tenia un joc com poques vegades es pot tenir. Però la mà era la mà. Així que en Jeroni, més alegre que unes pàsqües, dominà, amb una picada de fitxa que havia deixat petites totes les picades que havia fet en Ramon.
- Què? Què t'ha semblat? -preguintà en Jeroni al seu antic company.
-Sort.
-Ha, ha! -rigué el vell mestre amb la més gran satisfacció imaginable.
Però a partuir d'aquesta, en Joan i en Jeroni perderen totes les partides, amb la cara feréstega d'en Jeroni i unes reconvencions no verbals, sinó de gestos, que feien suar el pobre Joan, que mai s'havia vist tan virtualment menyspreat com avui, amb el benentès que si no hi havia bronques era per deferència al foraster.

I feren una última partida, canviant altra vegada de parella. En Joan anà amb en Ramon. I en Jeroni i en Silveri pederen per vint-i-sis a cinc.
- Consegüentment -sentencià, en acabar, en Ramon, -que en Jeroni, com queda demostrat, es l'inepte. Au, vés i que et moquii la iaia, infeliç...
La lluita verbal va ser aferrissada tot reconstruint la darrera partida i examinant les errades de l'un i de l'altre. Qui cridà més fou en Jeroni, que en digué de verdes i de madures al seu company, denunciant els errors que, segons ell, havia comès en Ramon. Hi embolicà insults que en Joan no havia sentit mai, des de pec, toixarrut i llonze, fins a guillopo, coix del front i uns quants més que devien ser especials de Saví.

En Joan, que havia separat una mica la cadira de la taula per estirar les cames, es mirava els tres homes amb aquella curiositat amb què es miren les debilitats humanes quan hom es creu superior. En el joc -es deia- deu ser allí on el propi retrat es fa més ostensibe. El mestre, tot i que deu estar a punt de jubilar-se, ha representat el paper més pueril, per més polèmic. Considera que perdre en aquesta cosa tan intranscendent com és el dòmino és intolerable, que els errors aliens són imperdonables, i que els propis sempre tenen justificació. Deu ésser, doncs, un home ambiciós, vanitós i intolerant... El murri eixerit sembla en Silveri, el de cognom jueu -Bennassat- que fa honor al s
eu magnífic nas. No ha perdut cap vegada, ni ha perdut els estreps en cap ocasió. Amb rialleta rera rialleta, mai dissimulades, aquest bon home ha anat acumulant punts com deu acumular diners en els seus negocis. I en Ramon ¿a què devia dedicar-se? Els seus "afers", que havia dit en Jeroni que constituïen el seu ofici, quins devien ser? Pagès, segur que no ho era. Industrial? Tampoc. Professional... S'equivocaria gaire si el feia gestor, o quelcom de semblant, introduït en política, a les ordres dels Bellfaig? Qui sap...

Quan acabaren les mútues invectives, aquells homes tornaren a ser el que eren abans de començar a jugar: uns homes serens, eixuts de paraules, amb poques ganes d'iniciar cap conversa. En Joan es cregué amb el deure de fer-ho. I com que l'enterrament de Don Arnau era avui, preguntà:
- El finat, que avui enterraran, fou un home important, oi?
- Don Arnau -contestà el mestre- no fou important en ciències, ni en lletres, ni en art, ni en res, excepte en una cosa: en trepitjar el proïsme per aconseguir anar al davant.
- Al davant, en què?- preguntà en Joan.
- En què ha de ser? En diners i en poder.
- Semblava que en Jeroni desitjava fer-se valer, esperant que li traguessin les paraules de la boca. I en Joan ho anà fent.
- Així que la seva vida deu haver estat ben interessant...
- Per escriure'n un llibre, i això que de la missa no en sabem ni la meitat... què dic, la meitat... ni la mil.lèsima part... Don Arnau era el fadristern de la família, i es féu l'hereu. Era pobre, i es féu ric. Era un ningú, es féu un notable financer. Era menyspreat per tothom, i es féu besar els peus per la majoria dels qui el menyspreaven...
- I els qui no volgueren besar-li els peus?
- A aquests, si eren poderosos, els arruinà; si eren uns infeliços, els féu desaparèixer...
- Home...
- Alguns, assassinats, i uns altres de parador desconegut. Una vida interessant, afededéu...
- Però, vós no teniu por de que algú us senti i us denunciï per aquestes terribles calúmnies?
- No dic res que tothom no sàpiga i no digui.
- I la justícia?
- Amic Joan Baldric i... ¿quin és el vostre segon cognom?...
- Vives.
- Doncs amic Joan Baldric i Vives, home que baixa de l'hort: que no sabeu que en aquest món la justícia s'aplica teòricament a tots, i pràcticament a tots exceptuats uns quants? Sense parlar d'avui, contesteu-me: quants poderosos "criminals a l'engròs" heu vist jutjats i condemnats? Que no heu llegit una mica d'història? Que no sabeu que les lleis que la justícia ha de fer servir no han afectat mai els malfactors a l'engròs?
- Parleu demagògicament, Jeroni Moltó. Perdoneu que us digui que no m'agrada el llenguatge dels demagogs. Sí que he llegit una mica d'història, tot i que segurament menys que vós, que n'heu d'ensenyar. I per haver-ne llegit sé que en el món n'hi ha hagut sempre d'injustícies, però també sé que els pobles, en un moment determinat, saben desempallegar-se dels opressors i dels criminals a l'engròs, com en dieu vós, i saben...
- ...fer revolucions -interrompé el mestre. -Aneu errat de comptes, senyor Baldric. Viviu a la lluna, si em permeteu que us ho digui sense ànim d'ofendre-us. Aquest món, l'hem d'admetre tal com és, aprofitar el bo que ens pugui oferir, i fugir dels Arnaus que ens puguin fotre, que sempre suren i pugen . I prou del tema, que hem d'anar a missa a encomanar l'ànima del finat a la infinita bondat i misericòrdia de Déunostresenyor... Vós també hi assistireu?
- No. No el coneixa de res, ni tinc, que jo sàpiga, cap compromís a unir les meves pregàries a les vostres per ajudar-lo a pujar al cel, tot i que, vistos els vostres sentiments envers el difunt, potser no hi sobrarien pas...
- A so de tabals, no s'agafen llebres, arquitecte... que tant t'escolta Déu si pregues com si renegues...

Tots tres alhora s'acomiadaren d'en Joan amb efusió. I en Joan, acompanyant-los amb la mirada, pensà qe devia haver-se equivocat en jutjar lleugerament al mestre, tan sols per la seva actuació jugant unes partides de dòmino... Sortí a l'esplanada, i pujant cap a casa -on havia d'anar, sinó, en aquesta hora? -veié un munt de quitxalla jugant -li semblà- a lladres i serenos, amb pistoles que semblaven de debò. "Seqüeles de la tele" -pensà. El camí de l‘església i, especialment, el pla del davant de l'entrada principal, es veia atapeïda de gent de tota mena, mal i ben vestida, humil i ufana... Hagués estat interessant de debò de saber qui anava a la missa de difunts per devoció i qui per compromís. I si hi entrés per sentir el rèquiem de mossèn Jesús? No. Després d'una lleu indecisió, contemplà el cel, les muntanyes de l'entorn, les rústegues cases del voltant, mirà l‘hora que era, i decidí que era millor que anés a donar un tomb per qualsevol camí que escoltar paraules dites per compromís i per tradició. Quina hipocresia, tot plegat!... Heus ací un poble sotmés a un caciquisme medieval...

Què passava, ara? S'aturà en contemplar corredisses, veus espantades, i tot de gent aclaparada comentant en veu alta, alhora, no sabia què. Intrigat, pujà cap a l'església. S'acostà a lla primera persona que li semblà apte per a conversar, i li preguntà:
- Perdoneu... Que passa alguna cosa?
- Que si passa? Quelcom d'esgarrifós! Han trobat Don Pasqual penjat d'una biga de les golfes del castell!
I això que no és dia tretze, avui - pensà en Joan Baldric tornant cap a cals Despou sense fer cap comentari.