EL PERFECCIONISTA. Capítol 13.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)



CAPÍTOL TRETZÈ

En Joan Baldric no pogué parlar amb el doctor Safont fins després de sopar.

El temps, allí dalt, tenia un altre valor que a ciutat. De la mateixa manera que hi ha un temps biològic diferent d'un temps astronòmic (com es fa palès equiparant la lentitud amb que transcorren els anys per un infant i la rapidesa amb que passen els anys pels vells), en Joan comprovava que passava quelcom de semblant si contrastava la velocitat amb què trancorria el temps en aquell llogarret en relació amb el seu valor a ciutat. No s'ho sabia explicar. Però el fet era que els dies, aquí, se li feien indescriptiblement llargs. I les hores d'espera se li feien tan i tan llargues que arribaven a fer-se angoixants. I, tanmateix, el viure lentament no li produïa una vida més intensa, ans al contrari. La lentitud del pas de les hores buidava la seva activitat cerebral acompassant-a a la mateixa parsimònia vital. Era bo, això, per a ell? Era això el què havia pretés el seu amic Juncadella en recomanar-li un descans a la muntanya? És que el seu neguit constant, i la seva sempiterna visió pessimista dels fets que l'envoltaven, s'havien de curar embotint el cervell? Curiosa deducció: el psiquiatre donava la realitat per immutable i la visió d'en Joan per lògica i raonable; però com que aquesta visió no li convena, el què li receptava era no percebre-la. La cura consistita, doncs, en impermeabilitzar la seva sensibilitat i el seu cervelll per tal que les coses li rellisquessin. Perfecte.

Per aquí anaven els pensaments d'en Joan, assegut a la sala d'espera del doctor "de les Fonts", contemplant els trist paisatge que fornien les parets emblanquinades i un llum esmorteït penjat del sostre. Entrà el doctor.
-No teniu idea del plaer que sento, amic Joan Baldric, podent tornar-vos a veure, escoltar-vos, que això de poder parlar amb intel.lectuals, com podeu suposar, això no passa gaire sovint. La gent, aquí, la bona gent d'aquí, puc ben dir-ho, tenen l'estultícia per deessa... Bé.... l'estultícia i la malaltia, La primera m'esborrona i em desespera, però la segona em fa viure... ha! ha!... i penso que sense la primera potser la segona no existiria i jo seria un metge sense feina... De manera que...
- Perdoneu que hagi vingut en aquestes hores -interrompé en Joan al metge, pensant que, si no ho feia, la salutació s'allargaria fions a la matinada.
- Ni esmentar excuses, per favor. Els metges hem d'estar disposats a servir els nostres pacients a tothora, de dia i de nit, que per això tenim el títol i per això la deontologia...

En Joan Baldric no sabia com anar per feina. Encetaria primer l'excusa, seria millor atacar directament l‘assumpte que de debò l'havia dut aquí? Si parlava d'ell, del què li havia pàssat a missa, segur que tocarien les campanades de mitjanit i el doctor encara estaria perorant sobre les catalèpsies, les possibilitats de superar-les amb qui-sap-què, i analitzaria totes les variants de què en tingués coneixement. Així que es decidí per la drecera. El matge encara anava enraonant, no sabia pas de què, que en Joan, decidit, li etzibà la pregunta:
- Oi que no és cert que don Arnau hagi mort de mort natural? Oi que era cert el vostre diagnòstic inicial? Oi que heu hagut de callar per ordre dels que manen aquí?

El doctor Safont i Font empal-lidí. No esperava pas aquest cop baix. La seva oratoria s'esmorteí, balbucejà uns mots que no es pogueren entendre, aclofà el cap, s'acostà a una butaca i s'hi aclofà tot ell. Després d'un llarg solenci, pronuncià, escaridament, aquests sols mots:
- Què us ho fa pensar, això que heu dit?
- Hi ha coses que hom, de lluny, creu intuir. Crec que vós no sou d'aquells metges que opinen lleugerament sobre les coses importants. I un assassinat ho és.
- Us prego, us ho prego encaridament, que no em parleu més d'aquest cas. El forense ha certificat la mort natural del senyor Arnau Bellfaig, la policia s'ha retirat, els amics han donat el condol a la família i se n'han retornat a ciutat, i la família s'ha quedat aquí per enterrar el finat, demà, al panteó familiar. El funeral es farà a Barcelona d'aquí a uns dies, que s'avisarà públicament.
- I que cadascú carregui amb la seva consciència...

Seguí un silenci desagradable. En Joan Baldric s'adonava de la seva manca de tacte maneflejant en un afer que li era totalment aliè. Intentà salvar la seva respectabilitat, donant la volta a la situació.
- Espero que excusareu la meva immixtió en l'assumpte, en el possible vesper... Jo us havia demanat hora per a parlar-vos de la meva salut. Si m'ho permeteu, us consultaré quelcom d'estrany que vaig sofrir diumenge passat, oïnt missa...

El doctor Safont canvià immediatament de cara, de posat, i d'actitud. Es redreçà i es disposà a exercir el seu ofici d'oient, com deia ell. En Joan intentà explicar-li en detall el que li havia succeït, i que el lector ja coneix. Sabent com és el doctor Safont, ja podem suposar que les paraules d'en Joan no van ser pas gaires, sinó tan sols les suficients perquè el doctor pogués arribar immediatament a una conclusió que, evidentment, exposà amb tota mena de detalls.
- Hipnosi. Un estat intermedi entre despert i adormit, entre relaxació i inconsciència. Chertok, psiquiatre i psicoanalista, ha dit que el somni lúcid que és la hipnosi és un quart estat de l'organisme, avui encara no objectivable, una qualitat o poder natural, innat en els individus, com ho són els altres tres: vetlla, són i somni. Compte, emperò: fer abstracció de la realitat implica la intervenció d'una altra persona, la qual farà que la voluntat afectada s'inhibeixi parcialment i pugui ser suggestionada, i això sense cap mena de modificació fisiològica. Vós vàreu ser sotmés a la voluntad d'una persona que era a missa, a prop vostre, que no va tenir necessitat de dir-vos paraules obsessives o sedants, sinó que en va tenr prou amb una mirada fascinadora, de la qual vós ni tan sols us vau adonar. La vostra reacció va ser la que m'heu explicat, com hagués pogut ser una altra de ben diferent, car cada individu hipnotitzat reacciona d'acord amb la seva especial personalitat. Hi ha qui es torna somnànbul, d'altres es mig adormen sense més complicacions; però n'hi ha, fins i tot, que un cop ben desperts, executen ordres que l'hipnotitzador ens ha donat prèviament durant la hipnosi, i que les executen sense després recordar-les en absolut, si l'ordre ho havia disposat d'aquesta manera... Ho podeu ben creure, o no. Però és així. Hi ha ja, a tots els països avançats del món, instituts especialitzats en aquesta matèria que fan avenços espectaculars. ¿Sabeu que es fan curacions que els creients en dirien miraculoses? Sabíeu, per exemple, que un pacient amb plaques d'eczema es pot curar? I un pacient que té insomni? I un fumador que vol deixar de fumar i no pot? I un pacient amb algodistròfia greu de genoll, amb descalcificació d'os i tot? Sí, amic meu, la hipnosi pot curar moltes malalties, neurosis, depressions... Llegiu, si us interessa el tema, un llibre del professor Chertok que es diu "Memòries d'un herètic", i en quedareu meravellat... La hipnosi explica moltes estranyes històries antigues, i molts ritus de civilitzacions exòtiques, com el vudú, o aquella religió d'un poble siberià que es diu xamanisme, les levitacions, o la catalèpsia, o la insensibilització corporal, o l'amnèsia...

En Joan Baldric no s'havia equivocat, com es veu, en intuir que la revelació al doctor del seu "accident" a l'església, donaria lloc a una llarga disertació sobre la matèria. Tanmateix, ell havia cregut que li havia succeït quelcom de ben diferent al que venia a deduïr-se del diagnòstic del metge, un diaignòstic tan estrany que era difícil de creure. Tot és possible en aquest món tan complicat, evidentment, i la nostra capacitat de comprensió dels misteris naturals no arriba gens lluny. Però quan se senten coses tan estranyes, hom no pot fer res excepte posar-les en dubte... o creure's-ho tot... com fa la gent, la crèdula humanitat, com ha fet sempre, des de temps immemorials...

- Vós, doctor, creieu, doncs, possible que algú, sense adonar-se'n, pugui ésser hipnotitzat i obligat a fer alguna cosa que li sigui ordenada, sense recordar, després, el que ha fet... -digué en Joan, seguint el fil dels seus pensaments, tot interrompent el metge, que qui sap on era, ja, en les seves disquisicions.
- No, no... Jo no he afirmat això tan taxativament, i si ho he fet m'he deixat una observació important... Que és aquesta: que la cosa que pot arribar a fer l'hipnotitzat per voluntat aliena, ha de ser, en qualsevol cas, quelcom que no repugni al seu subconscient.
- O sigui, si ho he entès bé, que un crimanal nat, un home a qui tant li fa la vida d'un semblant, un home a qui un assassinat no afecta pas el seu subconscient, pot esser obligat a matar, i ell fer-ho tranquil.lament sense recordar després el que ha fet...
- Crec que el que dieu és impossible d'admetre pel fet que crec que no hi ha ningú que pugui disposar de les vides alienes sense cap mena d'escrúpol. Jo no crec en tanta maldat...
- No seria pas maldat, sinó indiferencia per la vida del proïsme, indiferència que, com vós sabeu ben bé, es pot produir. Es produeix, per exemple, en les exaltacions col.lectives: motins, revolucions, guerres, etc. etc. La humanitat ha produït milions i milions de cadàvers sense que els seus autors hagin tingut cap mena d'aprensió a realitzar-los, ni els hagi tret un minut de son l'haver-ho fet. En relació amb aquesta quantitat, el nombre d'assassinats per maldat, en efecte, ha estat insignificant... i encara més insignificant el nombre d'assassins jutjats i condemnats...
- Aquesta darrera frase, amb la seva segona intenció, tanca la nostra conversa. Bona nit -exclamà el doctor aixecant-se ràpidament de la seva butaca, com si en Joan l'hagués volgut ofendre.

En Joan Baldric s'aixecà com ell, sense saber com disculpar-se de quelcom qu
e no portava cap segona intenció, tot i que, ara, veia que en podia dur, efectivament, donades les circumstàncies de la mort del senyor Arnau, i la ben probable transigència del doctor Safont en quelcom de ben il.legal i brut...

- Si m'haguéssiu de creure -intentà excusar-se en Joan tot sortint de cal metge - us diria que en cap moment he dit res amb segona intenció.
- Ni quan heu arribat? -amollà, irat, el doctor.
- Oh, allò... allò era simple curiositat d'un turista de vacances. Penseu que jo, fins fa dos dies, no tenia el gust de conèixer ni els senyors Bellfaig, ni a vostè, ni la mateixa existència d'aquest poblet de muntanya, ni els seus embolics i tripijocs...
- Bona nit!
- Em voleu dir quant us dec per la consulta?
- Res.
El doctor tancà la porta. I en Joan es queda dempeus al davant de cal docor, ben aturat de cos i de pensament.

A poc a poc començà a despertar-se d'amdues aturades. Les cames començaren a balancejar-se i la ment a raonar. El fet era que tenia un munt de raons per haver-se sorprès. Mentre el balanceig de les cames l'anà duent a ca seva, a can Despou, anava pensant en la tesi del metge sobre la hipnosi que algú li podia haver produït. Encara sort que ell, posteriorment, pogué anar recordant tot el que havia fet des del moment en què va perdre el coneixement... Tot? No tot. Si ho hagués pogut recordar tot, hagués sabut quin havia estat l'acabament del sermó de mossèn Jesús, per exemple. I d'això, res de res. Ni del camí fet, ni de com havia arribat a casa seva. Però qui havia pogut voler hipnotitzar-lo, i per què?