EL PERFECCIONISTA. Capítol 12.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)



CAPÍTOL DOTZÈ

Beware of sadness.
It can hit you.
It can hurt you,
Make you sore, amb what is more :
That is not what you are here for.
H a r r i s o n

En despertar-se, amb una angoixa que sobrepassava la normal després d'una nit intranquil.la, Joan Baldric romangué una bona estona amb els ulls tancats refent el seu malson. Era espantós... I per això el podria recordar: n'estava segur. El recordar-lo li permetria parlar-ne amb el seu metge perquè el doctor comprengués, ni que fos parcialment, les seves preocupacions quan anava a dormir, desitjant no somniar, desitjant la total inconsciència que mai, o gairebé mai, no aconseguia.
Tanmateix, en la terbolesa del seu estat angoixós, el malson no aparereixia, sinó solament uns versos d'un Beattle, creia que Harrison. Deien que s'havia de créixer, crear, en aquest món nostre, en comptes de lamentar-se'n, evitant caure en la frustració i el camí fàcil del desesper. "La melangia, compte, et pot ferir, i entristir-te, i el més greu: canviar el teu destí, que no és pas aquest."

El desvetllaren del tot unes converses que sentí a baix . La veu de na Fela, a qui tan difícil li era articular uns mots, s'exclamava d'una faisó estranya, amb ais! i maredéusenyors! com mai li havia escoltat. Sentia també altres dones. Es llevà, es dutxà, pensant en el què devia haver passat, s'oblidà del seu somni i de les seves cabòries oníriques, es vestí, i baixà.

- Jo ho havia predit -deia una de les dones. -anit passada era nit de dia tretze, havia de passar, que feia mesos que no succeïa res, i ja tocava...
- I esteu segura que ha mort ofegat? -preguntava una altra.
- Jo no estic segura de res, però ho diuen. Fa una hora que hi ha anat el metge i ja es deu saber alguna cosa segura... Jo m'hi entorno, que no em sé estar tranquil.la en aquestes circumstàncies -deia una tercera, sortint de can Despou.

En Joan no es pogué estar de preguntar a na Fela si havia passat quelcom de greu.
- I tant que ha passat! Ha mort el vell Bellfaig, veieu, Don Arnau, i diuen que l'han matat, que l'han ofegat amb un coixí, mentre dormia...
- I qui hi havia a ca seva, aquesta nit? -preguntà, curiós, en Joan Baldric.
- Tots els criats, vegeu. Qui, si no?
- Volia dir si hi dormien Don Rigobert o Don Pasqual, o tots dos.
Na Fela, que era la informadora, se'l mirà estranyada. Li semblava mentida que amb els dies que ja feia que era aquí, a Saví, encara no sabés que Don Pasqual feia anys que no dormia al castell, i que Don Rigobert no hi dormia mai dels mais cap dia tretze... I això, ho digué.
- O sia -contestà en Joan, -que això del dia tretze de cada mes no són falòrnies exclusives del Ranc, sinó que fins i tot a Don Rigobert li fa cert respecte el número tretze!
- I a qui no n'hi faria, amb les coses que han succeït al castell els dies tretze!

En Joan, amb tota discreció, canvià de tema per fer avinent a la seva dispesera que les set eren ja ben lluny i que l'esnorzar potser s'estava refredant a la cuina...
- Teniu raó, senyor Joan, que amb aquests tràngols una no sap pas el que es fa... Ara us el preparo... tot seguit... Excuseu-me.

La veritat era que en Joan Baldric no es trobava gens preocupat per la mort misteriosa d'un home que no coneixia, per molt cacic que fos, i per molt que la gent de Saví anés esvalotada. "La mort... m'agradaria parlar-ne de la mort amb mossèn Jesús, demà, que em penso que estic invitat a ca seva..." es digué. "Aquí dalt, com crec haver entès al Ranc, la mort se sent més a prop que a ciutat, com la humanitat s'hi sentia més a prop en temps llunyans, quan la ignorància i la superstició dominaven els pobles. Només els faltaria, a aquesta gent de Saví, que realment es tractés d'un crim. No m'imagino un inspector de policia aquí dalt fent preguntes i obtenint contestes sensates... Sí: fent preguntes, sí. El difícil seria treure'n res en clar d'aquesta gent... "

Naturalment, com que no volia sentir parlar d'allò que tot el dia es parlaria a Saví, decidí anar-se'n del poble un cop hagués esmorzat. Es posà unes botes i la roba que ell en deia d'excursió, agafà el bastó, i sortí a la ventura, aquesta vegada cap avall, cap a la plana. Baixà a la plaça on acabava el camí ral, la travessà, i seguí el camí de vinguda. De dia el veia més tranquil.litzador que la nit de la seva arribada: ni era tan estret, tot i que no hi passaven dos autocars alhora, ni tenia tants cingles ni rosts terraplens a les voreres, com havia suposat. D'altra banda, tot i que molt de tard en tard, el camí feia unes placetes per permetre el pas simultani de dos vehicles. En una d'aquestes placetes hi havia un rètol força llegible, amb una fletxa a sota. Deia: "A can Josa". Qui serien aquests Josa? Quins problemes els abassegarien? Conèixer gent, com li havia insinuat el psiquiatre, era conèixer problemes i misèries, normalment superiors a les pròpies. Estava indecís d'arribar-s'hi o no, com si fos per error, amb qualsevol excusa, quan passà pel seu costat, que gairebé el frega, un cotxe de policia. No hi havia dubte: el metge, o algú altre, els devia haver cridat. Devia ser cert allò de l'assassinat del "comte" Arnau!... Sí, li esqueia més "comte" que "Don". Seria bonic llegir una novel.la amb aquest títol: "El misteri de l'assassinat del Comte Arnau de Castellsaví". En Juncadella li havia recomanat que escrivís històries. Ja en tenia una per parodiar l'Agatha Cristhie. No hi faltava res d'allò que podia ser la salsa de la novel.la d'intriga i misteri: gelosia, venjança, estafes, un ambient llòbrec, un llogarret perdut... No... Hi faltava el més important, que era la coneixença del finat. Com devia ser el comte Arnau? Quina devia haver estat la seva vida i les relacions amb els seus fills i els seus pares? Ara arribaria la policia a Saví. Faria preguntes. ¿Com podria deduir sòlides conclusions d'unes preguntes rutinàries que no anirien més enllà del lloc comú? El món complex de cadascuna de les ànimes és inabastable, per més preguntes que hom vagi fent. "O no, que no ho és? -seguí pensant en Joan... -Havia conegut el senyoràs Don Rigobert ( a qui des d'ara hauria de recordar com el comte Rigobert... magnífic nom, a fe!), i podria fer-ne un retrat complet. Que tothom es retrata, fins i tot els més hipòcrites, en totes les seves accions... Un home que segur que era un subtil putamanyac, capaç de qualsevol trapelleria i de ... qualsevol crim... També? Ep, alto! Arribo massa lluny!... "

Sí que havia arribat massa lluny. Les quatre cases del llogarret es veien , ara, com si s'haguessin col.locat expressament a dalt d'un espadat fent de casetes de pessebre. Davallant i rumiant, prest es fa camí, i ell, en Joan, n'havia fet massa. Mirà el seu rellotge. Sí: era massa tard per seguir. Mitja volta... i cap a casa, a sentir el rebombori d'un poblet trasbalsat per un assassinat... que potser no ho era... o potser sí que ho era, fruit d'una trama ben ordida per qualsevol dels fills, o per tots dos alhora... En aquest moment li agradaria ser investigador en comptes d'arquitecte. Un investigador no havia de fer la feina que feia ell, ans una feina contraposada. Ell havia de vigilar que les coses es fessin correctament, i un investigador havia d'esbrinar allò que fallava, allò que no s'havia fet o dit correctament. Ell, en Joan, en la seva feina es feia responsable de coses malfetes que altres li encolomaven; en canvi, l'investigador traballava per responsabilitzar els maldestres, els bastards i els criminals... Ara mateix, quins disbarats no es devien estar fent a la casa que ell construïa al carrer dels Oms? Els tenia dit i repetit que l'estructura reticulada no es podia fer malbé, rectificant-la, perquè algun propietari tocacampanes tingués "idees" a deshora. I sabia que si l'encarregat rebia alguna ordre superior, "de dalt" com deien, els nervis estructurals que li manessin destruir serien destruïts... No... No podia estar-s'hi tants dies, aquí a Saví, tranquil.lament, mentre, potser, a les cases que ell dirigia es feien disbarats irreparables... Qui n'assumiria la responsabilitat del què pogués succeir, si és que succeïa? Que, està clar, no seria avui ni demà, sinó qualsevol dia impensat, col.locant un piano a un pis, o un test massa gros a una terrassa... Quina inconsciencia!...

I quina suada estava fent, tot pujant cap al poble! Que era prop de la una, i encara n'era ben lluny. Sort que el camí era un camí ral dels de debò, amb roderes, està clar, i sots i bonys, un precedent de les autopistes que s'anaven construïnt al país (pagant el poble, està clar) perquè uns quants Bellfaig vagin fent-se milionaris... Que no arribaven encara aquí dalt, i ben segur perquè els comtes Arnaus ho devien haver impedit per alguna causa que no podia entendre, que ell, en aquelles coses que en diuen afers econòmics no hi entenia un borrall. Com podia entendre, per exemple, que el món donés plens poders a un dictador, i que el deixés armar fins a les dents, sabent que podia arribar a dominar la meitat de les fonts de l'energia mundial? Com podia ser que el món hagués preparat, sense voler - naturalment-, la guerra del Golf?

Un cotxe enorme l'avançà. No l'havia sentit, encaboriat com pujava el seu camí, que per poc que hi cau a sota. Quina inconsciència la d'aquest conductor! Oh, i que ple que anava! No hi entenia de cotxes, pero des del darrera, un cop l'hagué passat omplint-lo de pols, li semblava que era un Bentley (era aquest el nom?) un d'aquells cotxes de milionari que tan sols es veuen en pel.licules. I ara en pujava un altre. Li tocava el clàxon, amablement, a ell, l'infeliç vianant... Pel que es veia, aquest tenia certa prevenció en avançar-lo per no passar-li per sobre. En Joan, sense mirar enrera, caminà cap a la vorera del camí, amb passes relaxades, clavant la virolla del seu bastó en el polsim d'allò que havia d'anomenar-se carretera. La cosa s'havia embolicat. Aturat, dempeus, esguardava com passava una
caravana (pròpiament era aquest el mot) de cotxes voluminosos, espaterrants, a pas lent, rasant-li el nas.
Fins que hagué acabat de passar la caravana, hagué de romandre arraulit, immòbil, con un estaferm innoble. No tenia idea de la quantitat, però eren molts, molts cotxes. "S'ha acabat la tranquil.litat a Saví" pensà. "I jo no hi tinc res a fer en un llogarret sense tranquil.litat, i menys encara amb el rebombori d'un enterrament comtal, i amb policies que faran perquisicions sobre un possible assassinat. Així que fotré el camp després de dinar!

Arribà a Saví a misses dites. La plaça d'arribada estava atapeïda de cotxes, com era d'esperar. Tant, que no hi cabien, i la corrua s'estirava com una grossa serp aferrada i ondejant pel terreny, seguint el traçat del camí ral. La cosa el va alarmar. Ell tenia el cotxe tancat a una quadra que donava a la plaça el portal de la qual estava obstruït pels cotxes nouvinguts... La conclusió era que no calia que es donés pressa. Ell no podria sortir fins que, abans, no marxessin aquells cotxes. Però, d'altra banda, ¿com s'ho farien per tombar i sortir, si el camí no permetia més que el pas d'un cotxe i n'estava ple fins qui sap a on? Es prengué la pregunta amb filosofia, que per això ja portava uns dies de descans, ben lluny dels seus problemes de cada dia... A veure: hava arribat el dijous. Avui era dimarts... En tan pos dies, quants esdeveniments!...

Pujà fins a can Despou. Na Fela no hi era pas. Les portes estaven obertes de bat a bat, però no hi havia ningú. Entrà, donà una volta per la cuina... i cap olor de menjar. Pujà a la seva habitació. Es dutxà per a fer temps, tot i que tenia més gana que ganes d'anar net, tornà a baixar, i res de res. On dinaria, avui? I on cony devia ser la Fela? -es digué-, molest. No sols no podia fugir del poble com hauria volgut, sinó que ni dinar podia! I eren les dues tocades... Assegut al balancí, volia meditar en quelcom que no fos la gana. I no podia pas. Ara veig -es digué- que la gana deu servir per arreglar molts problemes psíquics. Ben segur que els dies que tinc "la neura" i em deixo obsessionar per futilitats, se'm passaria prest dejunant. Déu ésser per això que els eremites d'aquest món - ermitans, morabits, i samanes indis- intenten escapolir-se del suplici d'existir i de ser el que són, del suplici de tenir cobertes les necessitats i les preocupacions que ens dominen, dejunant. Però una cosa és dejunar voluntàriament i una altra esperar el dinar i que no arribi, cony!

S'aixecà, sortí de la sala sense saber on dirigir-se, i es topà amb na Fela. Pobra Fela! Feia pena de veure-la tan compungida i preocupada. ¿Devia estar-ho tan sols per ell, pel Joan, perque encara no havia dinat? No. Per més coses, com ell mateixa explicà al Joan, mentre li preparava el dinar.

El fet era que la policia l'havia entretinguda fins ara, amb altra gent del poble a qui havia cridat a declarar. La policia havia plantat el seu campament al castell; allà hi feia preguntes. I com que havíen cridat a tothom alhora, ella s'havia hagut d'estar esperant hores fins a que li toqués el torn. Fins ara, que sembla que les actuacions ja havien acabat.
-¿Ja han trobat el culpable? -preguntà, intrigat, en Joan.
- Ara sembla que el metge es va equivocar. El metge que ha dut la policia, que es diu Forese...
- Voleu dir el metge forense...
- Si, això. Doncs aquest senyor ha dit que la mort va ser natural, que res de res d'ofegar-lo ningú... Quina errada, la del doctor Safont, oi?... De seguida estarà el dinar. Ja m'excusareu que sigui tan senzill, avui, que la culpa no ha estat meva...

Mentre dinava frugalment, en Joan cavil.lava en les possibilitats d'error d'un metge o altre. Li agradaria sentir l'opinió del doctor Safont, el qui havia quedat com el metge inexpert...

Acabant de dinar, sortí. Baixà, per simple xafarderia, passà per davant del castell, comprovà moviment de gent al jardí, i seguí cap a la plaça de baix. Com s'esperava, allò era un maremàgnum de cotxes embotellats. Feia gràcia de comprovar com una màquina que pot donar tantes facilitats per a moure's, pot, també, produir tantes molèsties per a moure's. Molts dels arribats al poble per donar el condol a la família Bellfaig, ja se n'anaven: ja havien complert. Bé: no és que se n'anessin, sinó que pretenien anar-se'n sense poder fer-ho. I la cosa semblava que no tenia solució. En Joan, contemplant el problema, pensava en un joc que tenia quan era petit, composat d'un quadrat ple de quadradets que es podien moure en sentits vertical i horitzontal, però avançant solament una posició que hav¡a de desocupar prèviament un altre quadradet... L'objectiu del joc era aconseguir posar els quadradets en un ordre determinat... Els xofers no tan sols no se'n sortien quan intentaven trobar la solució del problema, sinó que la cosa s'anava complicant més i més a mesura que intentaven resoldre'l. Fins que va arribar un savi manaire. Va fer quatre crits; ordenà que uns cotxes pugessin el camí que cap cotxe mai no s'havia atrevit a pujar per prudència, carrer major amunt; ordenà que anessin entrant a la plaça uns cotxes que bloquejaven la carretera ( fent anar a cercar prèviament els xofers que es necessitaven i no hi eren) i, finalment, un primer cotxe pogué acomiadar-se. I després, a poc a poc, un segon, i un tercer... ¡Bravo pel savi manaire!, en Joan es va dir, en comprovar el seu èxit, comprovant que en aquest món els savis manaires són absolutament necessaris. Com, sinó, es desfarien els embotellaments de cotxes? La llàstima és que no apareguin savis semblants per a desembussar els embussos que pateixen les administracions de justícia, per exemple, i la de correus, i les municipals i les sanitàries... totes, en una paraula. Bé, ¿però què feia ell, ara, aquí, aturat com si esperés quelcom? Ara podria anar-se'n, que el seu "garatge" s'havi desbloquejat. Es decidia, o no? Si era que sí, calia anar a fer l'equipatge. Demà hi hauria un enterrament de campanetes, i ell no hi tenia res a fer. Ja estava prou descansat i, per tant, podia ben fotre el camp. Tanmateix, la curiositat l'atreia. I el va dominar. "Ara -es digué, finalment- ja sóc aquí. I potser serà interessant de parlar amb el doctor Safont. L'afer és prou curiós per a fer-ho." Es decidí, doncs, a anar una estona a la taverna a prendre una cervesa per fer temps i, de passada, a veure si podia trobar algú per fer una xerradeta. Després aniria a parlar amb el doctor Safont, a xafardejar, vaja. Amb quina excusa, emperò? Hi pensà, i la trobà: li explicaria aquella cosa estranya que li havia passat a la missa del diumenge...