EL PERFECCIONISTA. Capítol 11.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)



CAPÍTOL ONZÈ

Hora de dinar. Na Fela va i ve com una formigueta. Ara obre un armari per cercar alguna cosa, la troba, i se'n va de pressa cap a la cuina. Torna al cap d'un mioment amb un estri gros que no sap on desar i que, finalment, arracona al costat d'una caixabanc. Surt de la casa, sempre amb passes curtes i ràpides, i retorna al cap de cinc minuts escassos.
- El dinar estarà de seguida -diu na Fela a en Joan, sense mirar-se'l, en una de les seves anades i vingudes, com si pel Joan, l'home que fa vacances, fos molt important dinar puntualment a la una.
En Joan, assegut al balancí, no té temps de contestar, perquè, quan ho vol fer, na Fela ja s'ha tornat a entaforar a la cuina. Al cap d'una estona l'invita a passar, que el dinar ja és a taula. Ell ho fa. Voldria parlar-li, mentre dina, per ser amable, però el voler es queda amb les ganes. Na Fela no té ganes de conversar.

A la tarda, després d'una curta migdiada, en Joan agafa un gros bloc de dibuix i un parell o tres de retoladors, i se'n va pel poble a prendre uns apunts. Dibuixa de pressa, amb traços ràpids i segurs. Mentre acaba un apunt, se li acosta un home corbat que s'ajuda amb un bastó per caminar, s'atura al seu costat i mira la desimboltura amb què en Joan treballa. Passen deu minuts i en Joan plega el bloc i es disposa a anar-se'n. L'home vell s'atreveix llavors a parlar-li.
- Aquest matí us he vist sortir del castell. Ja sabíeu que avui és dia tretze?
- Sí. Aquest matí he anat al castell, com vós dieu. Però, potser perquè sóc foraster, no entenc per què em pregunteu si sé quin dia es avui, ni quina relació té això amb la meva visita al senyor Bellfaig.
Dit això, en Joan comença a caminar lentament cercant un altre racó que li agradés per dibuixar-lo. El vell l'anà seguint tot ranquejant, mentre li parlava.
- Us ho explico per això mateix, perquè sou foraster. Us convé de saber que el castell està embruixat... precisament el dia tretze de cada mes hi passen coses molt rares.
- Home - contestà en Joan, somrient. -Em parleu de quelcom que sempre m'ha irritat... Què us sembla si anéssim a la tavera i prenguéssim uns vasets de vi o unes cerveses mentre m'expliqueu això que creieu que em pot interessar?
L'home de cama ranca acceptà, encantat. En entrar, en Joan es dirigí al taverner pregant-li que portés un parell de copes i una ampolla de vi a la taula del fons, on es dirigien tots dos. Encara no s'havien acabat d'asseure, que el vell començava la seva història.

- És estrany que ningú no us n'hagi parlat. Els seus motius tindran... El fet és que el castell, senyor arquitecte...
- Veig que coneixeu el meu ofici. Joan Baldric és el meu nom.
- El meu és Oriol Bosc, però em diuen el Ranc, ja heu vist per què. Doncs, com us deia, el castell amaga molts misteris.
S'aturà un moment per deixar que el taverner els servís. Acostà la seva copa als llavis, l'olorà, xarrupà i paladejà. S'acotà per apropar les seves paraules al seu oient i poder-les dir en veu baixa, com si haguessin de fer joc amb el misteri que envoltava el seu relat.

- Fa segles que els hereus Bellfaig moren misteriosament. I, tots, un dia tretze, sabeu? La majoria, al mateix castell de Saví. Alguns, pocs, han desaparegut sense deixar rastre, no se sap com ni on. Diuen que la família és una família maleïda, com diuen que el castell és un castell embruixat... Però aixó sols són enraonies, està clar... Tanmateix, hi ha uns fets certs que tenen el poble enjòlit, bé... no a tot el poble, no als joves, que són uns impius i uns escèptics, però sí als grans, a la gent que tenim experiència i temor a Déu i coneixem el poder de les forces del mal... Moltes nits, quan toquen les dotze al campanar de l'església, es veuen unes llums groguenques, tènues i tremoloses, per darrera dels vidres d'algunes finestres, i aixó fins i tot quan sabem que no hi viu ningú, en ple hivern... i cada dia tretze, a mitjanit (us ho puc ben assegurar perquè una vegada jo en vaig ésser testimoni), uns sorolls somorts surten del fons del castell mentre unes ombres blanques es passegen pel jardí com si fossin esperits d'ultratomba, amb laments que fan esgarrifar... i mentre això passa se senten els acords llunyans d'una marxa fúnebre...
En Joan Baldric escoltava atentament el Ranc, esguardant les seves faccions El veia tresbalsat i esporuguit. En aquell moment se'ls acostà un jovenot.
- Ranc! -increpà en veu alta. -¿Explicant al foraster les vostres quimeres? Més us valdria explicar les realitats en lloc de fantasies, que prou enigmàtiques que són ja per elles mateixes, sense que us calgui afegir-hi fantasmagories de vell...
- Què voleu dir, jove? -preguntà Baldric al nouvingut.
- Doncs -contestà, solemne, asseient-se al costat den Joan - que més val atendre els morts que poden venir que els fantasmes que es passegen fora de llurs tombes...
- Per què no us expliqueu millor?
- Si us interessa... Heu de saber que esperem una desgràcia un dia o altre, al castell... S'odien a mort, sabeu?
- Perdoneu... Qui s'odia a mort?
- És clar... És que vós sou foraster i no sabeu res de la família Bellfaig... Mireu: el vell, Don Arnau, fou l'hereu després d'una mort molt estranya de l'hereu de debò... I el seu pare també havia esdevingut hereu quan tan sols era el cabaler, per la mort, també en estranyes circumstàncies, del seu germà gran...
- I sempre el dia tretze... -afegí el vell.
- Bé. Deixem això de les dates, que pot ser casual. El fet és que a Don Pasqual, el fadristern dels Bellfaig, li toca de convertir-se en hereu, que porta anys esperant-ho, mentre l'hereu fa d'amo sense ser-ho, i congriant l'odi del germà amb malvestats a dojo, dirigides especialment contra d'ell.
- Però, qui és l'hereu, avui?
- Qui ha de ser, home de Déu! Don Rigobert, està clar!
- O sigui, resumint, i esmeneu-me si m'erro, -intentà aclarir el nostre amic Joan Baldric, per sortir del laberint, encara que, en el fons, se li enfotia tot el referent a la família - ...o sigui... que el cap de família dels Bellfaig és un senyor que es diu Arnau, a qui jo no tinc el gust de conèixer ; que l'hereu, que és Don Rigobert, fa d'amo i disposa del negoci i de les propietats de la família, mentre que el seu germà, el fadristern que es diu Pasqual (que desconec qui és i on para), està esperant que Don Rigobert es mori per convertir-se en hereu i, suposo..., que es mori també son pare per convertir-se, ell, en l'amo i senyor de tot... És així?
- Sí. Però més gros encara -contestà el jove nouvingut- . El que passa és que la filla, dona Clotilde, casada amb un metge de ciutat, espera convertir-se un dia en la pubilla, ja que ha anatemitzat els seus germans, i creu que la seva maledicció els durà ben aviat a la mort...
- I tot això -ironitzà, fent el seriós, en Joan Baldric- mentre els fantasmes arrosseguen les seves cadenes pel jardí el dia treze de cada mes, esperant esdeveniments...

El Ranc dona un furiós cop de bastó a terra, per protestar de què el foraster es prengués a broma coses tan serioses, exclamant:
- A que no sou capaç d'entrar aquesta mitjanit al jardí dels Bellfaig!
- I què voleu que hi faci jo en aquest jardí, a les dotze, mentre puc dormir plàcidament sobre d'un llit de tres matalassos, amb dosser i tot, on qui sap si en comptes de fantasmes se m'aparteixerà alguna musa que inspiri el meu art? Que no sabeu que he vingut a Saví a descansar i no a tenir encontres amb fantasmes?
El jove es posà a riure. S'aixecà, de sobte, quan entrà a la taverna un home de la seva edat, i sense dir una paraula més, acomiadant-se amb la mateixa absència d'elegància i amb la mateixa parquedat de paraules amb què s'havia presentat, s'allunyà de la taula.
- Aquest xicot - digué el vell Ranc mentre s'acabaca la seva cinquena copa de vi, - en sap un feix dels Bellfaig. Treballa per ells en allò que en diuen "els llibres", ja sabeu, allò dels números...
- Ja... en la comptabilitat...
-Això, però només de les finques d'aquí. Els Bellfaig dels negacis d'allà baix, no volen pas que ningú d'aquí dalt en sàpiga res... Parlant de tot: del que us acaba d'explicar l'Anton no en podeu fer gaire cabal, perquè porta odi concentrat contra tots els Bellfaig, i voldria que don Rigobert fos mort, i així acabarien les seves sospites...
- I això, per què?
- Per què ha de ser sinó perquè es pensa que don Rigobert alguna vegada li ha posat banyes amb la seva dona, que es una noia mot bonica i presumida i faria qualsevol cosa per aconseguir presents de preu, i don Rigobert té diners llargs per aconseguir favors que es paguen... ja m'enteneu... Aquí, a Saví, es pensa molt en la mort, sabeu?... La dels altres i la pròpia... Vós no creuieu en les malediccions, oi? Ni en els esperits? Ni en les morts que se sap que han d'arribar de sobte, sense malaltia? Ja veig que no, amb el posat que feu... Més val així, penso jo, que quan els esperits volen intervenir en la vostra vida, i ho fan, la vida es fa insuportable... Nits sense dormir... Aparicions... Basardes.. Vertígens... Angoixes... No sabeu pas quina cosa és sentir-se contínuament perseguit, sense que pogueu arribar a pensar amb calma, sense possibilitats de rebel.lar-se... El pecat que hom comet un dia, es paga de vegades amb escreix, aquesta és la veritat...

L'ampolla de vi s'havia buidat. En Joan tingué la sensació que el vi, a més d'embullar-lo, havia amollat la llengua al Ranc més enllà del que el propi Ranc hauria cregut convenient. Li vingueren ganes d'esbrinar més coses d'aquell home, però ho deixà córrer. Les històries personals, al cap i a la fi, són tràgiques, pel que podia comprovar en Joan... qui ja en tenia prou de problemes amb els seus de particulars ...

Aquella nit, al llit, abans d'adormirse, en Joan Baldric no sabia pas si riure's de tot el poble o prendre-se'l seriosament. El fet era, es deia, que des de la seva arribada, tan sols havia sentit parlar de morts i de sentenciats... Bé, el sent
enciat era sempre el mateix, l'hereu Don Rigobert: de la Fela n'havia sentit el seu odi; del pastor, amenaces de mort, si no a l'hereu, a algun dels Bellfaig: del jovenot a qui el Ranc anomenà Anton, la seguretart que el cabaler Don Pasqual i la seva germana Dona Clotilde desitjaven la seva mort; i del Ranc, la sospita que qui volia la mort de Don Rigobert era el mateix Anton... Encara bo que no havia parlat amb ningú més del poble que el capellà i el metge, que tenien per ofici la salvació, respectivament, d'animes i de cossos...