EL PERFECCIONISTA. Capítol 10.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)



CAPÍTOL DESÈ


Com que encara no era l'hora de sopar, En Joan Baldric féu temps baixant fins a la plaça de la taverna. Ell, que es creia un misantrop amador de la solitud, baixava a veure "gent". No analitzant el per què, no existia el perquè, per ell, en aquest moment. La plaça estava deserta. L'únic lloc on hi havia llum i animació era a la taverna. Hi entrà. Ningú no féu cas d'ell. Esguardà tranquil.lament les taules plenes i, en no descobrir cap dona, que era, ara ho entenia, el que realment cercava, féu mitja volta i es disposà a sortir del local. En aquell moment, un home que hi havia a la barra del bar s'aixecà de pressa del tamboret on seia, i s'acostà a en Joan.
- Per-perdoneu... -digué, tot enfarfollant-se. -Oi que sou l'arquitecte Baldric, que s'està a cals Despou?
- Sí. Digueu-me.
- Ara anava a vere-us... Doncs, de part de Don Rigobert, que demà us espera a les deu.
- I qui és aquest senyor?
L'home que duia l'encàrrec quedà bocabadat. No entenia que aquell arquitecte li preguntés qui era Don Rigobert. Així que, enfarfollant-se encara més, contestà com pogué:
- Qui ha de ser? Qui vo-voleu que sia? De senyor Rigobert no n'hi ha més que un, un Don Ri-Rigobert Bell-Bellfaig, està clar...
- I on m'espera?
- On espera a tothom... On ha de ser... Al castell, clar...
- Bé. Gràcies. Digueu-li que he rebut l'encàrrec.

Era ben curiós, pensava en Baldric fent el camí cap a cals Despou, que el cacic es cregués tan amo i senyor de vides i hisendes (com diuen) que fins i tot podia donar ordres als forasters sense ni tan sols conèixer-los... Tanmateix, hi aniria. Seria interessant de conèixer un personatge del qual, sense haver-hi tingut art ni part, sabia coses tan especials...

Aquella nit tornà a dormir malament, com tantes vegades. El malson havia estat terriblement angoixant; l'havia recordat esfereït en despertar-se després de molts esforços i, al cap de poc, pretenent analitzar-lo fredament, tot esmorzant, ja no trobà mitjà de rememorar-lo. Tan sols sabia que "ella" hi era i que el sexe n'era el tema principal. Res més. El demés, com tantes i tantes vegades li havia passat, eren absurditats que no podia refer, precisament per la seva irracionalitat...

A les deu en punt trucava al "castell". Després d'una llarga espera (que les esperes sempre es fan llargues), li obrí la porta reixada del jardí una noieta bufona, vestida de minyona de casa bona de pel.lícula. Per tota salutació, aixecà un braç, l'estirà del tot assenyalant amb l'índex el portal de la casa, i tornà a tancar el barri. En Joan avançà cap al portal travessant una mena de jardí descuidat i trist, empenyé la porta en arribar-hi, car l'havien deixat entreoberta, i entrà.
Era un mas senyorívol., com ja s'intuïa esguardant la seva façana principal. Senyorívol, amb bon gust instintiu, humil com tota la bona arquitectura catalana de sempre, i elegant. La sala que servia d'entrada devia ser la peça de respecte de la casa. De vastes proporcions, amb una escala noble al fons, amb els graons que la iniciaven arrambats a la part de la dreta del visitant, era plena de mobiliari antic, de sabor català: caixabancs, una caixa de núvia, setials, un parell de taules de lira, cadires a dojo, prestatges amb llibres d'antiga i bona enquadernació, que semblaven més aviat llibres de col.leccionista que llibres de lectura, un arreplec de boixos de goigs de sants, plats i ceràmiques, rajoles, gerres, recipients d'aram... Alló semblava l'exposició d'un antiquari. Tot esguardant-ho, reaparegué la noieta bufona que li havia obert la porta sense dir aquesta boca és meva. Sense mirar-lo o dir-li que s'assegués, anà cap al fons i pujà escales amunt. En Joan s'entretingué tafanejant llibres, els títols dels llibres de les prestatgeries, presidits per un Kempis i una Bíblia de tres toms enquadernats com ningú sabria avui enquadernar, al costat dels quals es trobaven títols molt llargs i curiosos, d'autors totalment desconeguts d'ell. Tots eren llibres escrits en castellà excepte un "Flos Sanctorun". Somrigué en llegir, amb el cap torçat per a poder-ho fer, un títol escrit de dalt a baix d'un llom, en lletra menuda, que deia: "Quince maneras de hacerse buen cristiano y conseguir el cielo". I un altre: "Cómo rehuir las tentaciones del diablo disfrazado de mujer". Don Rigobert baixava les escales. Devia dur sabates amb sola de fusta per a poder fer soroll i deixar sentir la seva presència. En Joan aixecà la vista per veure com davallava l‘aparició. Que fou solemne. A poc a poc, amb uns cloc-cloc impressionants, graó rera graó, el cap enlairat, vestit amb un batí de seda, i si no de seda, amb roba que lluïa com si fos fosforescent, baixà i s'acostà a l'invitat.
- El senyor Baldric, suposo.
- Joan Baldric, per servir-lo.
- Segueixi'm.
Don Rigobert, precedint el seu hoste, es dirigí lentament a una porta de la dreta de la sala, situada a prop dels primers graons d'arrancada de l'escala, una magnífica porta d'arc de mig punt, amb quarterons esculturats. L'obrí parsimoniosament i féu entrar en Joan a l'habitació on conduïa. Era una mena de despatx, o de sala de treball. L'invità a seure. Després, sempre calmós, el gran senyor s'assegué al seu davant.
Era un home d'una seixantena danys, de faccions dures, llavis prims, nas aquilí, grans orelles, de calbesa llustrosa amb unes grenyes grises que li queien pels costats i pel darrera.
- M'han dit que sou aquí de vacances per fer una cura de repòs d'uns quinze dies. És així?
- Sí, senyor... Qui us ho ha dit?
- Això té poca importancia. El món és petit, el nostre país encara més, i aquest poble és com una capseta de llumins. El fet és que sé qui sou, què us passa, i que us vull ajudar.
- No comprenc que vulgueu ajudar un desconegut, francament.
- Us ho explicaré. El meu gendre es diu Juncadella, Albert Juncadella. Sí, efectivament, el vostre metge, l'home que us va recomanar les vacances i la vinguda a Saví.
- Ah, ja... No sabia que els metges fossin un xic bocamolls.
- No us ho prengueu malament. Si el meu gendre m'ha parlat de vós ha estat per a lloar-vos i per ajudar-vos. Jo porto negocis i empreses, i una d'elles és una empresa promotora d'habitatges. Tinc, com tothom, els meu problemes, i un d'ells és que necessito un arquitecte de les vostres qualitats. Un arquitecte molt responsable, i molt exigent amb ell mateix i amb els altres. Us proposo de fer d'arquitecte a casa vostra, al vostre despatx, sense que hagueu de tenir cap contacte directe ni amb l'obra ni amb la mà d'obra. Us encarrego un projecte com encarregaria una tela a un pintor.
-No puc acceptar-ho. Axò seria destruir la meva carrera.
En Joan es va adonar immediatament que Don Rigobert mai no havia sentit un no. El gran home empal.lidí com si algú l'hagués ofès profundament. Aixecà una mà tremolosa per donar més força a la seva contesta, i amenaçà:
- Us en penedireu!... Que no heu entès que us ofereixo l'ocasió de la vostra vida?
- Excuseu-me. Jo pretenc ser arquitecte, és a dir, construir. I el constructor es fa a les obres, i no tancat a un despatx.
- Creieu, doncs, que els grans arquitectes famosos, els que construeixen per tot el món, vigilen totes les obres que projecten?
Joan Baldric s'adonà, de sobte, que fins avui s'havia dedicat a una feina de subaltern. Que el seu ideal, l'arquitecte genial del segle passat que vivia a l'obra, que ajudava directament al manyà a la mateixa forja per a construir un balcó, que ajudava l'ebenista a dibuixar detalls d'ebenisteria, o al guixaire a fer els seus motlles, això era una figura poc adient amb el nostre temps, una figura d'arquitecte que no lligava amb els avenços de la tecnologia ni amb els programes d'ordinador que permeten projectar substituïnt els ajuts als artesans, i la vigilància que fan, per la concepció i la completa creació de les obres i de tots els seus detalls des del mateix despatx. I això sense voler pensar en la feina de controlar si un projecte s'ajusta a unes ordenances, o a les interpretacions de les ordenances per part de qualsevol buròcrata...
- No. Rectifico... -digué, després d'un silenci enutjós. -Teniu tota la raó. Crec que les fulles no m'havien deixat veure el bosc. I quina seria la feina?
- Us posareu en contacte amb el gerent de la meva empresa. Un projecte d'habitatges unifamiliars, de segona residència, en un complexe esportiu molt important. Tindreu libertat absoluta, amb certes bases i cert programa, naturalment... i cert descompte... com pertoca a un professional que comença...
En acabar la darrera frase, somrigué amb un somriure de conill, tot fent l'ullet al servidor que el serviria amb el descompte que pertocava a la seva joventut i inexperiència.
- Aquí teniu l'adreça -prosseguí, després de cercar i trobar quelcom per les butxaques - i el nom de la persona amb qui haureu de parlar...

L'important financer, entregant-li una tarja, s'aixecà per acomiadar en Joan Baldric. Aquest havia quedat tan parat per la proposició, que ni s'adonava que s'havia d'aixecar i anar-se'n. En lloc d'això, sense moure's, com si baixés dels núvols, preguntà:
- Vostès, els senyors Bellfaig, viuen sempre aquí dat, a Saví?
- Està clar que no. Tenim casa a Barcelona, i a Marbella, i al Port de Pollença. Però jo hi vinc sovint, aquí, els caps de setmana. M'agrada la soledat -contestà el magnat, tornant-se a seure.
- Amb comoditats i criats, esta clar...
- Està clar... - contestà, somrient, Don Rigobert. -Sense comoditats ni criats un home no és res...
- Bé... Això depèn de quin home es vulgui arribar a ser. Jesús no tingué mai comoditats ni criats...
- Em desagrada aquesta insinuació de mordacitat. Suposo que deu ser conseqüència del vostre estat psíquic, aquest estat que us ha dut a aquest racó de món. Em feu l'efecte d'un vell desenganyat de tot, càustic, fracassat... Tan dolent ho trobeu tot? Tan pessimista us sentiu? Sou jove, molt jove encara, i la vida po
t donar-vos moltes coses agradables... Per què no les cerqueu, aquestes coses, en comptes d'amargar-vos l'existència esbrinant què hi trobareu de dolent a cada cantonada? Us veig a prop de l'enveja que dóna el sentiment d'impotència... Creieu-me: reaccioneu contra tot allò que no us agradi... esquivant-ho.
- I sacsegeu l'arbre en el qual hi endevineu algun fruit de qualitat... Em penso que me'ls conec tots, els consells, senyor Bellfaig. El difícil és recordar-los quan veig desgualtats i injustícies...
- Però, amic meu - contestà, amb veu paternalista, el senyor Bellfaig -les desigualtats sòn consubstancials amb la mateixa esséncia humana... Mireu: si escollíssiu dues-centes persones a l'atzar, les despulléssiu del tot, i les conduíssiu a un petit oasi perdut en un immens desert, sabeu com les trobaríeu si tornéssiu a visitar-les al cap d'un any?
- No m'ho imagino...
- Doncs jo us ho diré: una d'elles -molt probablement un home- aniria vestida amb sedes i velluts, portaria un barret alt com una mitra de santpare, esgrimiria una vara de fina sarga, i tindria dos criats als seus peus per a transmetre ordres al grup de subordinats i per protegir la seva integritat física. I la dona més bella del grup, la muller d'un company de captiveri, seria la seva concubina.
- Voleu dir que la resta del grup...
- La resta dels exiliats - prosseguí Don Rigobert sense deixar-li acabar la frase- encara anirien mig despullats, treballarien com macips i manobres de sol a sol, i venerarien el seu amo, que s'hauria nomenat semidéu, o descendent el déus, si aquests ja haguéssin proliferat...
- Amb aquesta filosofia, senyor Bellfaig, es comprèn qe el vostre objectiu sigui aconseguir el poder. Preferiu, està clar, manar a fer de macip. Tanmateix...
- No hi ha "tanmateix" que valgui... Si em voleu parlar dels valors humans, i de la capacitat intel.lectual, i de les subtileses de l'esperit... us recordaré que en aquest món tot es pot comprar.... ha!, ha! ha!... Tot, il.lús amic, tot...

El senyor Bellfaig donà per acabada la conversa. Amable, però distant com un ministre que acomiada algú, acompanyà en Joan Baldric a la porta. Sense conèixer el motiu, aquest, en el moment de traspassar el llindar i dir adéu al seu amfitrió, se sentí empetitit i poca cosa. Al seu darrera quedava un home de pes, dominador, poderós...