EL PEREFECCIONISTA. Capítol 24.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)


CAPÍTOL VINTIQUATRÈ

No feia una hora que era al despatx de l'empresa on treballava, que en Joan Baldric fou cridat pel "capitost". Aquest dilluns en Joan es trobava espès. Ahir, diumenge, havia arribat molt tard de Saví i havia dormit poques hores. "Què deu voler, aquest, ara, tan de matí?", es preguntava en Joan, caminant sense presses cap al despatx de qui manava.

El "capitost" era un bon empressari, que es creia més bon empressari encara del que era. Home més aviat baix, de cabells fluvials, ulls clars, panxut, feia per manera de tenir sempre un somrís amistós als llavis mentre escoltava, cosa que no feia pas massa sovint. Vestia elegantment, és a dir, a la faisó que ell considerava elegant. Un signe d'elegància era, per ell, per exemple, dur armilles vistoses, i corbates de llacet fent joc amb les armilles. Si l'empresa "traficava amb l'art de fer cases", com deia ell, no sols s'havia de posar "art" al producte en venda, sinó que l'art s'havia de manifestar a l'empresa en tots els detalls, començant pel mateix vestit del Cap, i del seu personal, la descura del qual en llur roba hauria estat totalment imperdonable. Aquesta idea el dominava talment que, abans de parlar amb algun subordinat seu, el repassava de dalt a baix, com es fa amb les models abans de sortir a una desfilada. I no cal dir que, sabent això, les armilles cridaneres i els llacets virolats eren abundosos entre el personal que volia fer merits per pujar.

- Vostè dirà, senyor Puig de Ribelles.

- Seieu, Baldric...

El capitost, que es feia dir sempre senyor Puig de Ribelles, amb cura de què no s'ometés el "de Ribelles" (que un llinatge tan preuat no era per ser vulgaritzat), tractava de vós a tots els seus empleats, i els anomenva pel cognom, reduïnt-lo si era compost, i abreujant-lo si era llarg. Fet que tenia una causa lògica: el seu lleuger quequeig. Així, un enginyer de la plantilla, que es deia Jeroni Pi-Desmonts i Casanova, era en Pi; i la secretaria Margarida Vallderibera i Mir, era na Vall, perquè ja es comprèn que qui es dirigeix a algú per manar-li alguna cosa, no pot començar quequejant el seu cognom. Altrament, l'ordre perdria tota la seva força i la veu tota la seva eficàcia.

- Em sap greu dir-vos el que us haig de dir, Baldric, però la marxa del negoci ho e-exigeix -començà el capitost, ple de cordialitat. Seguidament, féu una mena de silenci amistós, d'aquells que apaivaguen qualsevol possible neguit de l'interlocutor.
- El fet és -prosseguí- que la crisi de la co-construcció ens obliga a reduir la nostra plantilla. No tinc re-res contra vós, ni cap queixa de la vostra eficiència, el que vol dir que podeu comptar amb mi per recomanar-vos on desitgeu i a qui-qui desitgeu. Però hem de pre-prescindir dels vostres serveis, i dels d'alguns altres bons empleats... tot i sentint-ho molt... Naturalment, sereu degudament retribuït amb una gratificaciíó molt superior a la que senyalen les lle-lleis vigents. Noblesa obliga...

En Joan Baldric seguí el discurs del seu cap, més que admirat del què sentia: gosariem dir que enlluernat. Ell, incapaç de resoldre els problemes i les dificultats que se li anaven presentant a la vida, solament capaç de rondinar per les mancances que observava (i desesperar-se per la pròpia impotència), escoltava unes frases sense atrevir-se, emperò, a pouar el sentit profund de la decisió. Fins que, de sobte, s'adoná de quelcom inaudit: el feien fora de la feina, per ordre del poderós Bellfaig, naturalment, és a dir, el condemnaven a una tasca que ell no sabria ni podria fer, la tasca de cercar nova feina, o clients a qui oferir els seus serveis, amb els quals poder guanyar-se la vida. Esbaltit pel cop, no pogué revifar-se fins al cap d'una bona estona.
- No és possible... -pogué, finalment, protestar.

Abans de que pogués dir res més, el senyor Puig de Ribelles es posà dret intentant donar-li galivances, com es donen a un malalt terminal. Però no hi fou a temps. En Joan Baldric ja no el sentia. S'aixecà de la seva butaca com un somnàmbul, sortí del despatx totalment transtornat, sense acomiadar-se, la mirada entelada, caminant d'esma. Arribà al que fins ara despatx propi, recollí els quatre estris que li pertanyien, es col.locà la gavardina sobre l'espatlla i, sense dir un mot a ningú, sortí de la casa.

El camí cap a casa el podia fer a ulls clucs. Avui, amb la cara bròfega, pàl.lid com la cera, n'exercità la possibilitat. Les cases a dreta i esquerra dels carrers per on passava es movien i s'aclofaven al seu pas. La muntanya que s'endevinava al fons, en un revolt, anava cobrint-se de bruixes que ballaven dances macabres, disfressades de núvols negres. Queien algunes gotes, que se li antullaven esquitxos de sang d'ocells que uns voltors devoraven. Travessava els carrers entre travessia i travessia sense mirar n¡ si venia cap cotxe, produïnt frenades i cops de clàxon que ni tan sols sentia. Panteixant, entrà al seu portal. Sense esperar l'ascensor, tirà escales amunt. Obrí la porta com sempre, simultanejant la seva entrada amb dos breus trucs de timbre. Seguí cap al dormitori, tingué temps de treure's la gavardina i l'americana, i es desplomà sobre el llit.

No hi havia ningú al pis, de manera que ningú s'assabentà de la seva presència. Quan arribà la seva dona, poc es podia pensar de ser testimoni d'aquell espectacle: el seu marit, amb els ulls esglaiats, mig inconscient, estirat al llit. El cridà, el sacsejà i, per tota resposta, rebé murmuris de mots incoherents. Antònia s'espantà. No havia parlat amb ell des del divendres: el dissabte i el diumenge els havia passat a Saví, i havent arribat tan tard la nit del dimenge, ni es volgué despertar del tot per parlar amb ell. Aquest matí, ella havia acompanyat les nenes a l'escola per deixar-lo descansar una mica més. La seva intuició li deia que el seu home patia alguna mena d'ansietat depressiva produïda per algun impacte emocional sofert a Saví, en la seva visita al senyor Bellfaig. Agafà el telèfon i trucà al psiquiatre, l'únic que coneixia, n'Albert Juncadella, qui, sortosament, pogué atendre-la.

El doctor arribà al cap de mitja hora escassa. L'examinà i diagnosticà: una psicosi circular amb síndrome malencuniosa involutiva, o quelcom de semblant. Receptà uns fàrmacs timolèptics, i unes píndoles addicionals pel cas que es presentés un factor d'un nom estrany que Antònia ni intentà entendre. No digué un mot més dels estrictament indispensables, s'abstingué de fer cap pronòstic, i s'acomiadà. No era res greu, si no es presentava quelcom més, de més greu: això és el que cregué deduir Antònia de les poques paraules i els molts silencis del metge.

Passaren tres dies sense que en Joan es mogués, parlés, mengés ni begués més que les poques gotes d'aigua que l'Antònia aconseguia que paladegés. I el doctor Juncadella es començà a posar neguitós, encara que ho dissimulava tan bé com sabia. "Caldrà alimentar-lo amb suero" digué, quan veié lletja la cosa. I en Joan, un home que es veia clarament que lluitava per acomiadar-se de la vida, fou alimentat amb suero contra la seva voluntat.

Havien passat vuit dies. Antònia estava desesperada, però bé havia de tenir cura de les cinc nenes, i de la casa, i d'ella mateixa. El treball sempre distreu, i com que quan és excessiu i obligat apaivaga nervis i preocupacions, gràcies a ell anava trempejant la situació. Es trobava escurant plats quan sentí una veu que semblava sortir del dormitori. Hi anà corrents. En Joan es trobava mig incorporat, com qualsevl matí al moment de despertar-se.
- ¿Quina hora és? -preguntà, com acostumava a fer abans de llevar-se.
- Doncs, les quatre, si es que l'hora t'interessa...
- Qué dius, ara... les quatre.... i què vols dir amb això de si m'interessa l'hora que és?
- Va, descansa. Jeu . I calla.
- Però, què passa... què em passa?
- Passa, que fa vuit dies que et trobes inconscient... això és el que passa.

En Joan no s'ho cregué fins molt més tard. Se sentia abatut del tot. Poc a poc, començà a recordar. I poc a poc començà a reviure el drama que el dugué a l'estat del qual ara despertava. No se'n sabia avenir. Hi donà voltes i més voltes sense treure'n el desllorigador. Fins que unes hores més tard, mentre la dona li preguntava si volia la truita de patates amb ceba o sense, cridà, incorporant-se:
- En Bellfaig!... Ordres d'en Bellfaig!... S'ha venjat de mi, el fill de puta!
- Però què dius, ara?
En Joan li explicà, aleshores, embrollant-se més del que ell hagués volgut, la darrera entrevista amb el senyor Puig de Ribelles i el seu absurd acomiadament. Tan absurd, i tan inesperat, sabent de qui venia l'ordre -ho sabia segur- que el va trasbalsar totalment, com ella havia pogut comprovar. L'Antònia recordà, llavors, precisament, que feia uns dies que l'empresa havia enviat una carta certificada per a ell, que estava per obrir. Li dugué. Hi havia un xec per una quantitat equivalent a un any de sou, una tarja del Cap, i un "Ho sento" amb un gargot per signatura.

La recuparació d'rn Joan va ésser lenta. Dos mesos despré de la postració ja es trobava, tanmateix, renovat de cos, tot i que encara desfet psíquicament. Ningú l'anava a visitar, excepte els seus pares en diumenge, i son pare, tot sol, gairebé cada dia, a qualsevol hora, quan la feina li deixava un moment de lleure. En Joan no comprenia aquella total absència de proves d'amistat, i així ho manifestà més d'una vegada a son pare.
- A l'empresa bé ho deuen saber que em passa alguna cosa, o, si no ho saben, bé veuen que hi he deixat d'anar. Per què ningú no s'interessa per mi?
- Algú ha trucat per telèfon, Joan. Tothom fa feina, ja ho saps, i és difícil trobar un moment per anar de visita, i més tal com està el trànsit en aquesta ciutat...
- Però bé vens, tu, pare, i també treballes... I això que mai m'he portat prou bé amb tu... Ho sento...

En moments així, o amb motiu de frases semblants, a l'home li costava
poc de sanglotar o, almenys, d'acabar amb els ulls entelats. Cosa que son pare intentava evitar explicant plagasitats.

Un dia, tanmateix, amb motiu de semblants queixes de solitud, son pare no pogué aguantar-se més, i explotà:
- En lloc de queixar-te sempre del mateix, per què no intentes fer tu les visites en comptes d'esperar que te les facin? En lloc d'esperar que els amics vinguin, per què no penses si no és possible que siguis tu el culpable de no haver-te'n sabut fer. d'amics, al larg de la teva vida? Per recollir, fill. abans s'ha d'haver sembrat, com prou que pots comprovar...
Només li faltaven, al malalt, reptes com aquest per tenir recaigudes, amb les consegüents crítiques de la muller, qui, coneixedora del marro, arribà a pensar si barrar el pas a aquell pare tan poc coneixedor de son propi fill...

La depressió, tanmateix, anà minvant, tot i els seus alts i baixos ocasionals. Finalment, el metge el pogué donar d'alta.

-I ara, què? -es preguntà. - Cercar feina, està clar... i trobar-ne. Heus aquí la qüestió. Però com? I per on començar? Una cosa és evident: no puc pas romandre a casa sense fer res. I una altra cosa, també, evident: tinc diners per a viure un any i poc més, comptant el pagament i l'indemnització de l'empresa Altes Torres. Un any de coll no és gaire, però, d'altra banda, és molt més del que hagués pogut ésser... Que bé!... Optimista i tot!... Ha! ha! M'ha provat, es veu, la depressió... Un planning és el que haig de fer... Pensem-hi: en primer lloc, visitar els arquitectes amb feina. Demanar hora. O no, millor: anar-hi cap al tard, quan no són a inspecció d'obres. Si tenen visites, esperaré. Pacientment (pa-ci-ent-ment, no oblidar-ho). Alternar visites d'arquitectes amb visites a empreses constructores. I com que em quedarà temps, escriuré. Escriure? Què?... Bé. Ara no ho sé. Ja ho veurem. "Pensaments d'un fracassat!" Estaria bé aquest títol com autobiografia. Dema començaré les visites. No. Això, mai! Ara!
- Antònia, surto. Tornaré a l'hora de sopar. Fins ara!
L'Antònia l'havia sentit i s'havia alegrat de serir-li dir que sortia, ni que fos a escampar la boira. Dos mesos de tenir el marit a casa, havien estat massa dies.

La primera visita a un arquitecte del seu curs fou normal, absolutament normal. El rebé efusivament, recordaren algunes anècdotes de la inefable Escola, i quedaren en reunir-se un dia per anar a sopar, tots quatre -els dones i ells-, que tots plegats -tots els amics, volem dir- semblaven uns misantrops... I la feina? Bé, però no per compartir amb un altre, això era impossible...

La segona visita a una altre arquitecte del seu curs, home que ja era famós i tenia feina a doll, ja no fou tan normal. No ho fou perquè allò de la pa-cièn-cia, ho oblidà inoportunament. L'arquitecte de fama hava adquirit la fama a base d'uns trucs tan vells com l'arquitectura, és a dir, com la humanitat: fent-se venerador públic de l'arquitecte que remenava les cireres a la Casa Gran, fent-se militant actiu del partit polític que governava la ciutat, i presentant-se a concursos amb col.laboradors de vàlua i poca feina. L'arquitecte de fama, precisament per demostrar que la tenia amb motiu, començà per fer-lo esperar més de mitja hora. Tenia una secretària que parlava castellà, amb accent de catalana de soca-rel. El bilingüisme es veu que, a criteri del seu amic de fama, "vestia".
- "Tenga la amabilidat de passar. Serà vostè resibido immediatament per Don Romualdo de Rocamaura."
Però allà on passava, on havia de ser "resibido", encara no era el despatx de l'arquitecte de fama. Era un avantdespatx amb sis cadires, una taleta de centre amb revistes d'arquitectura i urbanisme, i unes parets plenes de fotografies de cases i de diplomes. Tot fent temps, Joan tingué curiositat per saber quins diplomes havia merescut aquell famós arquitecte, la categoria acadèmica del qual havia conegut, de ple, d'estudiant. Quan el famós entrà, en Joan Baldric tenia el somrís als llavis, enfotent-se de la presumpció d'un arquitecte que penjava aquelles bestieses per les parets.
- Enhorabona per les teves condecoracions -li digué com salutació.
L'amic de fama feia cara de pomes agres. Hom havia de suposar que el tipus de cara canviava segons l'interlocutor, com canvia la pell dels camaleons segons el lloc on són. Dret, sense fer-lo entrar al despatx, ni tan sols oferir-li una cadira, preguntà amb pressa:
-Tu diràs...
- A part de saludar-te, venia per dir-te que que em trobo en una situació difícil... Voldria oferir-te els meus serveis, com a col.laborador teu, o empleat, o el que sigui...
- Les circumstancies són adverses, Baldric- contestà, sopesant calmosament les paraules-. Llur etiologia, vull dir l'estudi de les causes de l'adversitat, és a dir, del vessant obac que penja de la carena d'esdeveninents que l'economia atorga a la construcció, no esclareix sinó que pertorba la visió dels fets. Sabem que els fets...
- No cal que segueixis. No s'entén, però ho entenc. No em necessites. Adéu.
I agafà la porta, donà una portada que podien haver sentit des de l'àtic, tot i que el despatx era a l'entresol de la casa, i baixà al carrer. "Per avui, ja n'hi ha prou" es digué, anant cap a casa. "El vessant obac d'aquest cretí, jo l' hauria d'haver recordat abans de trucar a la seva porta. ¡I aquests són els que pugen en aquest país!. Madedéusenyor!

Les visites d'en Baldric a arquitectes companys seus de curs, o amb qui tenia més confiança, seguiren infructuosament, dia rera dia, durant un mes. Les acollides foren de tota mena, des d'aquelles semblants a la primera, que hem anomenat normal, fins a les poques, gràcies a Déu, semblants a la que representà el famós Rocamaura, anomenat, abans, a l'Escola, d'estudiant, el "Rocamaula". Fins que un dia visità un company del curs anterior al seu, un xicot gris del qui ningú mai en sabia res, excepte que anava aprovant-ho tot cada curs, que era, en tot, una mediocritat de certa categoria, i que feia estranys projectes que no recordaven cap tendènca de moda ni seguien els cànons consagrats. Aquest company, que treballava tot sol, sense associats, i tenia el despatx a un racó de casa seva (que era a casa dels seus pares perquè encara no s'havia casat), l'acollí molt afectuosament. Tenia el do de parlar poc i de fer que els seus silencis induïssin l'interlocutor a parlar molt i a confessar tots els seus problemes, quan en tenia.

A la pregunta d'en Joan sobre els seus èxits professiionals, en Robert Ermengol, que aquest era el seu nom, mogué el cap amb certa displicència, la que feia joc amb la seva persona, i contestà:
- Amic Baldric. La base de la nostra societat vol ser l'èxit. L'èxit implica, per la majoria de la gent, donar-se a conèixer, fer diners, tenir càrrecs... Tu creus que aquest ha d'ésser el nostre objectiu professional?
- Mira, Ermengol -contestà en Joan- , l'únic objectiu que crec que hauríem de tenir els mortals és acomplir una missió, la missió que la sort o les circumstàncies ens hagin fixat, amb la màxima il.lusió i amb la màxima perfecció de que fossim capaços.
- I això és l'únic que demanaries a la vida?
- No. Quelcom més. No veure, no sentir ni llegir estupideses. Que la gent no em molestés, perquè m'emprenya l'estultícia, però, sobre tot, m'emprenya haver de viure-la i haver de suportar- la. I tenir feina, està clar, que no tinc. Per això he vingut a visitar-te: per veure si necessitaves un col.laborador, o un delineant...
- Segur que has anat a l'arquitecte amb menys encàrrecs del món. No paro de treballar, però en va. Em presento a tots els concursos que crec interessants, i fracassant senpre. No he aconseguit mai un premi ni un accèssit. Visc e quatre reformes, i de firmar algun xalet d'alguna família coneguda que sap el que vol, i que creu que l'arquitecte existeix solament per a signar i "calcular resistències", com diuen. Em salva el no ser casat, i viure a casa dels pares, que em mantenen. Un desastre, a la meva edat...
- M'agradaria veure algun projecte teu. Recordo que d'estudiant volies ésser original...
-No diguis disbarats, tu, també. Mai he intentart ser original. L'unic que he intentat sempre és resoldre els problemes que presenta qualsevol projecte, i expressar els meus sentiments, com suposo que fa un pintor que pinta lliurement, sense condicionants... T'ensenyaré alguna cosa...
S'aixecà i s'acostà a la llibreria. Estirà un àlbum de fotografies, un de tants entre molts d'iguals, i l'entregà al Joan. Joan l‘obrí i començà per admirar la curosa presentació del treball. Després, analitzant l'obra amb detall durant molta estona, digué solament:
- Això és molt bo. Et felicito. Tard o d'hora seràs reconegut.
- Per qui?
- Per qui et pugui donar feina.
- Saps qui és aquest personatge? Una multinacional, una administració, un mecenes, un holding de constructors? Tenen altra feina aquests representants dels "poders fàctics" que cercar "excèntrics", motiu amb el qual em coneixen els jurats dels concursos als quals em presento...
- Que hem de fer, doncs, per poder treballar?
- Si necessites diners, lloga't. Sempre trobaràs una empresa que et vulgui, cobrant poc, això sí, i subjectant-te a les normes que el gerent hagi volgut imposar. Si vols ser lliure, però, no ho facis.
- Llibertat, a costa de misèria per la meva família?
- No, està clar. Mira: sé d'una empresa que necessita un arquitecte. El gerent és un petulant que es creu savi en tot. Si el saps raspallar, te'l guanyaràs de seguida. Ves-hi, creu-me. Diga-li que hi vas de part meva. L'empresa es diu... deixa'm pensar... deixa'm consultar l'agenda... es diu... "Pisos i Fàbriques". I el gerent, que és l'amo, es diu Conrad Marimon. T'anoto la seva adreça i el seu telèfon a un paper. I que tinguis sort.
- No ho entenc. Et queixes de manca de feina i no acceptes la feina que segurament t'ha ofert aqueixa empresa a tu mateix.
- Jo sóc d'aquells que estimen la llibertat...
- A qualsevol preu?
- Sí. A qualsevol
preu, gana inclosa.
- És per aquest mateix motiu que segueixes solter?
- Per aquest motiu, entre molts d'altres.
Després d'acomiadar-se, Joan Baldric pensà que son pare tenia raó: cercant, es troben amics. I decidí que Robert Ermengol seria, des d'avui, si ell l'acceptava, un amic seu.