El nus de la soga

fa dies vaig llegir aquest relat. Jo n'havia enviat un a RC i estava en procés d'editar, quan vaig acabar de llegir el teu, vaig esborrar el tèxte i vaig demanar que no el publicassin, després de llegir-te em vaig sentir molt poca cosa i vaig pensar que al teu costat el que jo escric no val res, però no en sé més.

Una aferrada

Conxa

La mort té moltes cares distintes.
Ella, la morta la va mirar als ulls i la mort la va
hipnotitzar.

El pare, el nen van veure l'altra cara de la mort,
la més obscura i incomprensible.
Morir és com neixer, d'alguna manera estranya, ve a ser el mateix. I la tristor no és inherent a la mort, en termes absoluts.

La mort és un fet indefugible que potser els humans no acabem d'assumir com a éssers temporals que som.

Espléndid relat, reflexiu, introspectiu que encara ens tanca més en nosaltres mateixos i ens obliga a mirar als ulls aquesta mort, part del cicle de la vida. Encara que sigui a través d'un suïcidi. Sempre incomprés i mal vist, encara.

Gràcies per tants i tants matissos, per tants detalls regalats en la prosa que construeixes, incansable.


helena

Rosa, és una història molt i molt real. Una amiga meva, en aparença feliç, casada i amb dos fills petits, va pujar al terrat , i s'hi va tirar.Mai havia donat senyals de cap classe. El cas és que un bon noi és va quedar sensa la seva estimada dona, i uns fillets sensa la mare, ves a saber que li devia pesar pel cap !.
Aquesta història està molt ben relatada,(com totes les que tu escrius).
Un petonet. Pilar

Vaja, vaja...
Feia estona que llegia relats, però no m'acabava d'agradar cap i aquest, que m'ha encantat, m'ha deixat un regust trist... No es pot tenir tot, suposo.
Una frase m'ha impactat: ""Els vells monstres tornaven quan menys m'ho esperava i esgarrinxaven despietats la coherència i l'equilibri que havia aconseguit dins del meu cap després d'inacabables dies de lluites, tractaments, estudis i teràpies""
Sempre estem a mercé del vells monstres?
M'ha agradat llegitr aquest text, però m'ha deixat una mica "tocada"
siena

gràcies ROSASP per comentar-me amb tant dolçor i benenvolença com sempre.

Quin relat més viu i corprenendor.

Per desgràcia sé, en al pell de la meva filla, el dolor infinit que causa una malaltia mental, és de les coses pitjors que et poden passar, diria...

El suïcidi és també una porta que es tanca i que deixa l'entorn ple d'amargura i de foscor.
La avida, la mort, l'infantesa...

La vida pot tenir tots els colors de l'arc iris, fins i tot el negre més tenebrós i el dolor més immens. Però el llenguatge té màgia i és bàlsam i llum i camí per seguir endavant.

Agraïda de tot cor per la teva generosa perfumada amistat, ROSASP

Rosa, aquest relat m'ha arribat molt endins. Pobra criatura... pobre pare... i pobra mare.

Destaco unes quantes frases:
1. «Tot l'entorn s'esvaïa, com si hagués de desaparèixer. Només quedava el banc on jo restava assegut...»
-És una experiència que segurament molts hem pogut passar en diversos moments i situacions de la vida, com si s'aturés el temps... En dues ratlles ho has sabut explicar perfectament.

2. «Camí cap a casa ens acompanyarien algunes paraules i somriures, d'altres llargs silencis que no gosava trencar...»
-Potser l'Andreu ja intuïa, amb aquella sensibilitat especial dels nens, que la seva mare "necessitava" silencis? Pobre Andreu, que ara potser es demanarà si no hauria hagut de parlar-li més, per animar-la, per espantar-li fantasmes... Pobre Andreu.

3. «El pare em va dir que la mare havia marxat molt lluny i que ja mai més tornaria. Em volia fer comprendre que ens havia deixat per sempre. Amb fermesa i claredat em va demanar ser valent, oblidar-la i començar de nou sense ella.»
-Entenc el pare. No sóc capaç de culpar-lo per intentar esborrar el passat, que a ells només els pot enterbolir el present i el futur. D'una banda, direu, potser convindria que ell es demanés si no té cap culpa en el que ha passat, no per desesperar-se, sinó per mirar de no repetir-ho, de ser més curós en pròximes relacions si n'hi ha, etc. Però potser ell no té cap culpa, potser la relació ha estat perfecta, almenys pel que ell pot recordar, potser simplement de vegades passen coses que són superiors a la nostra capacitat d'enteniment. Hi ha misteris, no tot són 2+2=4. Comprenc el pare.

4. «Tenia una expressió de llunyania del qui sembla enyorar un altre lloc, una fredor d'absència que es reflectia en els seus enormes ulls blaus, fins i tot quan semblava estar contenta.»
-Has sabut expressar perfectament allò que ens passa quan mirem fotografies de gent estimada, que som capaços de transcendir completament el que ensenya la imatge (freda, estàtica i sense cap mena de vida) aportant-hi, afegint-hi el record que en tenim. No us ha passat mai que mireu una fotografia, en un determinat moment, i us diu alguna cosa, us parla, us renya, us somriu? I la fotografia, evidentment, no renya, no parla, no somriu...

5. «Què passava pel seu cap? On era realment quan semblava estar a la nostra vora?»
-Aquesta, per mi, és "la" frase, la pregunta clau del relat. Tan senzilla com sembla, oi?

6. «El pare es va mantenir ferm, amb l'esguard d'una duresa marmòria. De tant en tant em passava la ma pels cabells i em regalava un lleu somriure, que es perdia sobtadament quan es trobava amb els meus ulls. Mai em va preguntar què sentia...»
-Ens falten dades, és clar, no sabem si la mare atribuïa cap culpa de la seva desgràcia al pare, ni si aquesta atribució podria ser objectiva, però en qualsevol cas el pare el que intenta és oblidar, i deu pensar que el fill també ha d'oblidar, perquè si és massa dolorós per al pare també ho ha de ser per al fill. I potser és per això que no li demana al fill com se sent. A tots dos els hauria anat bé un psicòleg, o almenys un bon amic o amiga que els rescatés del pou... I de grans sí, n'haurien d'haver parlat. No pot ser que el fill se n'assabenti per l'àvia. Aquí sí que falla el pare. Però se la devia estimar tant, que potser pensava, fins i tot passats els anys, que no seria capaç de tenir una conversa serena amb el fill sobre ella, perquè potser se li escaparia alguna cosa de la qual després es penediria... Vés a saber.

7. «Es va endurir amb el dolor d'una traïció que no va arribar a comprendre. Ella havia fugit amb la mort, sense donar cap explicació...»
-Això em sembla molt dur amb la mare, però ho entenc perquè suposo que aquí es reflecteix, com a pensament del fill, el que creu que pensa el seu pare sense que ho hagi dit. Però tots dos han de pensar que ella potser estava molt malalta (segur), amb aquella mena de malalties que no poden verbalitzar de cap manera i que el seu pitjor símptoma és que no tenen símptomes evidents més que per a la mateixa pacient, la qual s'ensorra en veure que ningú no veu el que ella veu amb tanta claredat, que s'està "morint", que no pot més, que no serveix per a res, que no es veu amb cor per fer res de bo, que ha arribat al punt final, que és evident que és així i que si ningú més ho veu vol dir que la cosa encara és pitjor, perquè amb una mica de companyia, amb una mà a la teva mà, un xic de "com-passió", ni que sigui sense paraules, encara potser... Però està tan malalta que no és capaç de demanar aquesta mà a la seva mà, i si la demana, no la sap demanar amb aquella urgència, amb aquella continuïtat... La mare devia necessitar hores de mà del pare... I ni ella era capaç de demanar-ho (i si hagués estat capaç no ho hauria fet perquè era intel·ligent i li hauria semblat que no podia ser, que el pare també havia de fer altres coses...), ni ell capaç d'adonar-se que aquella necessitat era peremptòria, una necessitat de vida o mort, perquè és impossible adonar-se'n en molts casos. La lliçó és clara: cal demanar ajuda quan se'n necessita, sense pensar mai que no és tan urgent ni important...

8. «Gairebé sempre s'intenta enterrar profundament tot allò que s'escapa a la comprensió.»
-Aquesta és l'altra clau de volta del relat, per mi. Enclou tanta veritat...! Tot i que jo no sóc partidari d'enterrar els misteris, sinó de mantenir-los a la superfície. De fet, però, m'hauria agradat que aquesta frase clogués el relat, potser reordenant una mica les frases dels dos últims paràgrafs.

Perdona, em penso que m'he enrotllat més del compte. Però mira, em venia de gust.

Un relat ple de sensibilitat, que dibuixa amb cura la silueta dels sentiments, amb un detall admirable. Ànimes fràgils que es trenquen i la vida mateixa, que reneix a partir de les il·lusions esmicolades. Crueltat i bellesa, un altre cop, la grandesa de la vida.

ahir, el meu amor i jo, i ens va agradar molt
hi ha una tècnica narrativa que enamora, una manera distant i propera de tractar el que és trascendent com si fos quaotidià i un amor de mare que enamora

felicitats rosa i besa el teu cel, el meu amor hi ve i em fa il·lusió que el trobi besat
jo besaré el meu i que els besos es trobin
una abraçada

no he pogut estar-me, m'agradat molt com està escrit. Fa uns dies, vaig llegir un comentari d'un altre text que la prosa poètica no li aportava res (o alguna cosa semblant) doncs jo crec que fan que els textos tinguin vida (plens d'imatges) i sensiblitat: sentiments, sense oblidar la duresa de les paraules o els fets.

La història ens vas portant al desenllaç amb un calfed al cos, i un nus a la gola com diuen per qui més avall.

Felicitats! et llegeixo.
mjesus.

Fa un parell d'anys, la mare de la nostra filla gran no va poder anar-la a recollir a l'escola. Va deixar encarregat l'oncle, que per un desafortunat descuit, va arribar-hi gairebé una hora tard. M'expliquen que l'Helena la van trobar en un racó de la classe, plorant, impotent, desvalguda. I durant molt de temps la nena ha necessitat que sa mare li repeteixi una dotzena de vegades a quina hora la vindrà a buscar cada dia a l'escola.

Què pot haver-hi pitjor que sentir-se abandonat per la mare quan ets nen?

Felicitats Rosa. Els teus relats ja fa temps que per a mi són garantia de qualitat.

Carles

...un relat poètic que casi m'ha fet obrir les aixetes del pot que guardo dins del cor.
L'he tingut d'imprimir i emportar-me'l davall del meu salze.
Es llarguissim, però l'he trobat curt i l'he llegit un munt de vegades seguides.

Un epíleg enganxador per una nove·la que descrivis la vida de la mare de l'Andreu...

Quan escriuràs un llibre, maca?

Una abraçada

pere

en la gola he tingut al llegir el teu relat, ple de detalls, de bellesa i de gran duresa ja que són protagonistes elements sagratsi maleïts: infant, mare, suïcidi, soga al coll... però tu has sabut disimular aquesta duresa (impossible disimular) millor, suavitzar, amb una infinita riquesa de llenguatge, de paisatge, de gestos i detalls... felicitats!!! a la fi estàs dalt del pòdium on sempre hauries d'estar.
ptons i una abraçada!
PD. ja t'ho he dit mil vegades, però els teus comentaris són poemes... estic segur que àdhuc quan compres en el supermercat ho has poèticament... je je

Tot el que es sent amb una pèrdua, molt ben trasmès a través d'un relat sòlid, construit amb claretat i amb un vocabulari quasi perfecte. El ritme és adequat, les descripcions justes i... què més dir del teu estil que no hagi dit ja. M'ha agradat molt, malgrat una frase complicada i llarga (la de la papallona i el capoll) que suposo necessària. La capacitat per fer-nos contagiar amb els sentiments d'abandó del noi i el pare, el millor.

Biel.