El nostre home a la Moncloa

Un relat de: Joan Gasset Vilaplana
EL NOSTRE HOME A LA MONCLOA




UN CONTE DEL FACEBOOK




Joan Gasset i Vilaplana


Això és un atracament !!
1
-- El millor és no confondre les coses, el vaig perdre i s’ha acabat – va dir-me en Lluís, després d’esperar-se a parlar una estona i aguantar la meva mirada inquisidora una vegada feta la pregunta de: Que n’havia fet del estoig.
-- Aquesta vegada no l’he empenyorat pots estar segur – va dir aixecant la mirada – em vaig adormir al metro, el duia com sempre agafat amb els dos braços, com el duc quant porto la guitarra.
-- I ara que farem ?. La gent no s’espanta amb una “pistoleta” de merda – vaig dir-li.
-- A lo millor ens el tornen, a dins i duia una targeta amb el teu nom i la teva adreça.
Ara si que m’havia mort.
--I si qui te l’hagi pres va a la policia ? – vaig dir-li esverat – con se t’acut dur-hi la meva targeta, podies dur la teva !!.
--Jo no en tinc de targetes.
--Dons el teu de nom i adreça anotades amb paper i llapis !! – vaig dir-li, gairebé cridant.
--No se’m va acudir.
--Bé, deixem-ho, esperem que al lladre no li convingui anar a la policia, deu estar fitxat, aquests que roben al metro ho estan tots. Saps el que em va costar la metralladora ?. És la mateixa que duen els policies especials, els d’assalt.
--M’ho descomptes de la meva part del botí.
--I com vols que atraquem el banc, amb la meva “”pistoleta” ?. No només necessitem recuperar la metralladora, sinó que també necessitem de dos “socis” més, i al menys un d’ells armat, vull dir que porti una arma pel seu compte, i l’altre que sigui un conductor professional.
-- Jo puc conduir tinc carnet de primera – va dir en Lluïs, sense immutar- se.
--A tu et necessito, al meu costat dins del banc, el millor que tens és la teva gansonera, sempre que en plena feina no t’adormis. Si recuperem la metralladora la duràs tu, tinc la seguretat que com que no et poses mai nerviós, no et tremolarà el dit.
--Al metro m’he adormit pel “sorollet” que fa; allò del trac, trac, el fil musical i també perquè duia la son endarrerida.
Vàrem decidir esperar setanta sis hores per veure si els lladres del metro donaven senyals de vida; o si eren els Mossos els qui la donaven.
--Deixem-ho. – li vaig dir – Mira Lluïs : Estem a dijous, quedem aquí a casa meva el dilluns a les nou del mati, i si ningú ha respirat veurem el que fem.
--I no pot ser a les deu?.
--No, no pot ser, t’has d’acostumar a matinar, perquè l’atracament l’hem de fer al mati, avanç que s’ompli de clients i deixin els calaixos del taulell buits de diners. No saps que avanç d’obrir els omplen ?.
-- I la caixa forta?
-- La caixa forta oblida-la és molt complicat el obrir-la, Ara tenen uns mecanismes que retarden l’obertura, i quant s’obre ja tens als mossos a sobre. De que t’ha servit veure tantes pel·lícules d’atracaments ? . En totes les que volen endur-se fins l’últim bitllet, els acaben agafant.
-- Això és perquè la policia nord-americana te al Harry el Brut, però el Mossos no crec que. . . . . .
-- Vols callar !! – vaig haver de dir-li -- aquí qui és el cap, qui és el que te l’estratègia estudiada ?.
-- Tu.
-- Dons ja estem al cap del carrer, au !, ves a casa i posat al dia amb la son.
-- El que tu manis – va respondre’m fent un badall, i aixecant-se parsimoniosament.

2
El divendres, o sigui a l’endemà, em vaig llevar a les set, em vaig dutxar i afaitar, i em vaig enganxar un bigoti negre i també amb un llapis negre em vaig repassar les celles, per fer-les mes negres i més gruixudes, pel que feia als cabells, tenia dues alternatives, o tenyir-me’ls, o posar-me una gorra o bé un barret.
Tinc de tot, una gorra d’entretemps gris, una altra blau marí amb una àncora al frontal de llop de mar, o de capità marítim, i diversos barrets; en vaig triar una, la gris la més discreta, i la que més m’amagava els cabells blancs. Si duia una cosa massa cridanera els testimonis és fixarien més.
Avui era qüestió de fer una visita a la sucursal triada, ja expressament, a l’altra banda de la ciutat, tria feta teòricament pel llistat d’oficines que vaig trobar a la sucursal on jo tinc el miserable compte.
No podíem donar el cop, sense tenir tots els caps lligats. No com fan els atracadors de les pel·lícules d’en Tarantino, que així acaben totes, en sang i fetge.
Objectiu: Veure quants empleats hi treballaven, la disposició del local, accessos, i el blindatge del caixer, o la caixera; en les pel·lícules les dones son més agosarades, més proclius a prémer el botó de l’alarma, mentre que els homes son més porucs; i el blindatge de la cabina, i si com jo creia si a primera hora hi havia menys clients, o en tot cas esbrinar a quina hora era més convenient donar el cop.
Era qüestió d’estudiar totes les alternatives, i tenir en compte, inclosos els esdeveniments casuals. No en va jo era el cervell de l’operació. I pensava endur-me el 50 % del boti.
I l’altre 50 %, a repartir entre els altres tres “socis”, un en Lluís i els altres dos pendents
de reclutar.
Això desprès de descomptar les despeses prèvies, de moment la metralladora que li havien pres a en Lluís al metro m’havia costat mil dos cents €uros, no sé com coneixent-lo com el coneixia, com se’m va acudir enviar-lo a buscar-la, clar que ho vaig fer perquè ell tenia una guitarra amb estoig.
Em vaig vestir amb els pantalons grisos, i l’americana blau marí creuada, la camisa blanca i la corbata que m’havia regalat la Glòria, el passat dia dels enamorats, que no sé si va ser una indirecta per allò del divorci oficial de la meva ex, o . . . jo en tot cas m’avia fet el desentès. Les sabates ben enllustrades, si m’havia de fer passar per un home de diners que vol obrir un compte, havia d’anar mudat, diguéssim a l’antiga. Ara ja no és com ara fa deu anys que els diners els tenien els constructors i els paletes.
Vaig mirar-me al mirall, i de seguida vaig veure que havia de descartar la gorra, sé m’havien de veure els cabells, la gorra no feia per un home “encorbatat” i “trajeat” , no tenia temps d’anar a comprar un tint de cabells i menys encara per tenyir-me i assecar-me’ls, vaig tirar pel dret, allí tenia el betum negre de les sabates, vaig agafar el drap el vaig untar una mica més, i amb un parell de passades ja m’havia tret deu anys de sobre, el que tampoc em convenia, amb el raspall de les dents mullat a la aixeta, em vaig fer un parell de passades i varen quedar en només cinc els anys rejovenits, els filets canosos, ja eren una cosa més natural.

El pla tenia les seves despeses, de moment tenia anotada en la llibreta que havia estrenat titulada “Despeses atracament” els mil dos cents €uros de la metralladora, una despesa extra, ja que segurament n’hauria de comprar una altra.
Tenia tot el cap de setmana per acabar de pensar-ho i arrodonir el pla ultimant tots els
detalls.
La primera acció compromesa era la “visita” que aquell divendres anava a fer a “l’objectiu”, i que ben mirat em podia portar tota la jornada laboral de la sucursal. A continuació venia el tema de la contractació del altres dos “socis”, una qüestió gens fútil, que no era que els havia de contractar a cegues, a la babalà; ja els tenia posats els ulls a sobre i sabia on trobar-los.
Als dos els vaig conèixer a la cua de l’atur; a en Lluís també el vaig trobar allí, en Lluís i jo ja ens coneixíem, tot i que feia anys que no ens veiem.
Els quatre érem a les últimes, dintre de pocs mesos sens acabava l’atur i les prospectives de trobar feina eren més que llunyanes, en Lluïs d’ofici caixista d’impremta, que la noia de l’INEM, no sabia el que era, i els altres dos joves “encofradors”, que la mateixa noia en saber-ho va dir “Ui !!, construcció” , i de mi no cal ni que en parli, contista i a dos passes de la jubilació.
A en Lluïs el vaig citar a casa, dient-li que potser tindrà una feina, i als altres dos, que eren cosins germans, els vaig demanar el numero de telèfon,
-- Per si em surt alguna cosa, encara que no sigui “encofrar ciment armat”—els vaig dir.
-- Conti amb nosaltres pel que sigui – varen dir els dos a l’hora.

-- M’hauries de anar a recollir una cosa – li vaig dir, a en Lluis quant va ser a casa, sense encara desvetllar el que era.—encara tens aquella guitarra amb el seu estoig ?.
-- I tant !!, . si no fos per la guitarra on seria, tocant al metro em trec cada tarda uns vint €uros en xavalla.
-- I perquè no toques tot el dia, hi ha un “fotimer” d’estacions ?.
-- Impossible !!. Als matins dormo – va dir-me
-- Dons has de comptar que si la feina que cerco per tu surt, serà pel mati –vaig dir-li.
-- Quants matins ?.
-- Un.
--Faré un esforç – va dir.
Potser m’hauria d’estar voltant pel poble nou tot el mati, fins tard, estant a l’aguait de la sucursal, vigilant i anotant les entrades i sortides de clients, pel que no podria anar a dinar a cap restaurant, i per altra banda no era qüestió d’augmentar les despeses, degut al desgraciat incident del robatori de la metralladora, el més segur és que en tinguéssim de comprar una altra.
Vaig preparar-me un entrepà, replegant el poc que em quedava al frigorífic, que no era gran cosa, però ja sabeu el que diuen “Que Deu ofega però no mata” . Encara vaig trobar un tros de fuet, una llauna, encetada, on hi quedaven dues sardines d’oli, i en un racó una poma arrugada, que ja l’havia buscat, i pel que veia no l’havia vist. Em vaig bastir un “menú” que no estava malament; sardines i fuet dins de mitja barra de pa, embolicat, primer en paper d’alumini, no fos cas que regalimés, i desprès en paper de diari. Ho vaig encabir, junt amb la poma, i un ganivet, dins d’un maletí d’executiu, que conservava de quant ho era.

3
Vaig sortir de casa, desprès de fer-me una última llambregada al mirall i cap al metro.
A la Glòria, encara que no vivíem junts del tot, ja li havia dit que seria fora tot el cap de setmana.
-- He d’anar a Girona per una entrevista de feina – li havia dit.
-- Vols dir ? – va respondre, però no va passar d’aquí.
Avui dia si vols enganyar a la dona o a la xicota, aquesta és l’excusa més adient, si és tracta de la xicota ja sap que sense feina no hi ha casament , i si és tracta de la dona, acostumada al consum, no cal que os digui res més.
En el meu cas la Glòria només era una amiga, intima si voleu, encara que ella és cregués que era una altra cosa; i no tant íntima per fer-la participar del meus plans de “feina”.

Con que vaig pujar a una punta de metro i anava, gairebé a l’altra, per poc si m’adormo, això en va servir per entendre al dropo d’en Lluís. Quant vaig obrir els ulls el comboi estava arribant a la meva parada.
-- Hòstia – vaig dir, en veu alta, tothom em va mirar.
Cagada !! – vaig pensar, el que menys em convenia era que la gent és fixés amb mi, a aquelles alçades de trajecte, totes les persones que viatjaven ja devien ser tot veïns d’aquell barri. Vaig acotar el cap, baixant silenciosament.
En tot cas recordarien, si els mossos els interrogaven a un tipus amb un bigoti negre, i poblat, unes celles també negres, i gruixudes i els cabells igual, amb uns lleugers filets de cabells blancs.
Un Rus !!.—dirien, si eren preguntats si havien vist, els últims dies algun desconegut pel barri – recordant als caps de la KGB, en les pel·lícules, de nord-americans i soviètics dels anys setanta. Jo en tenia un de barret de pel negre d’aquells russos, però no mel vaig posar perquè no feia fred i l’hagués empastifat amb el betum.
Vaig pujar les escales, i de seguida vaig ser al carrer, pujar és un dir, perquè les escales son mecàniques i no vaig haver de fer cap esforç.

Ara estava pensant que en lloc de robar un cotxe, com en principi tenia pensat, que mai se sap com et pot sortir de fiable, potser la fugida la podríem fer en metro. Els diners els duríem repartits en quatre bosses d’esport, acompanyades d’una raqueta de tennis, cada un, simulant que érem dues parelles que anàvem a jugar una partida de dobles. Pensat i descartat tot va ser un.
Tot i que aquell entorn ja el tenia visualitzat, ho havia fet d’una manera passatgera, aquell divendres era exclusivament destinat a repassar l’escenari del “cop”, per poder prendre certes iniciatives que ens donessin la seguretat de ens sortiria bé.
Vaig caminar mitja travessia, i allí davant de les meves narius estava la sucursal de la Caissassa.

4
Al davant mateix, a l’altra vorera hi havia un jardinet y un banc d’aquest de disseny que varen posar alguns ajuntaments i que encara no els han pagat degut a la crisi, vaig asseurem i vaig desplegar-lo per fer veure que el llegia; el diari: Un d’aquells esportiu dels que editen a Madrid, per si de cas algun “testimoni”, deia haver vist divendres algú sospitós, fos el que podia haver dit “Un Rus”, o un altre, diria que el tipus estava llegint el diari ”As” , per tant els mossos, n relacionarien mai a un “culer” com jo que si em venien a trobar veurien que duc l’escut del barça enganxat a la roba. I que vaig ser soci fins que em vaig quedar a l’atur.
Per les pel·lícules de l’Scorssese, jo ja sé que qualsevol detall, el pot involucrar, o si el detall és per part de l’atracador, en sentit contrari, et pot servir de coartada, els detalls en aquesta “feina”, son tant importants, o més que ho son les armes.
Assegut al banc, i fent veure que llegia les protestes d’en Ronaldo, no treia ull de la porta de la sucursal, per veure qui entrava, qui sortia, quanta estona eren dins.. . . . . Però no entrava ni sortia ningú.
La crisi, vaig pensar, si no entren no porten diners, clar que tampoc en treuen, i diners els bancs i les caixes alguns n’hauran de tenir, per començar el dia, perquè si el primer
client que els entra en vol, no li diran que s’esperi que algú entri a fer un ingrés
No tenia més remei que entrar, amb el maletí d’executiu i el diari sota el braç, però
plegat de manera que és veiés de quin diari és tractava.
M’havia de fer el càrrec fidedigne de totes les circumstancies i disposicions de les instal·lacions. Segur que hi hauria un taulell engabiat amb calaixos per caixer o caixera, per poca quantitat de bitllets petits i monedes, o bé taules individuals amb auto – caixers, on l’empleat demana electrònicament els diners que ha de lliurar, o bé encabeix a la ranura els que li han ingressar.
En el primer dels casos només havíem d’amenaçar amb sigil al caixer, o caixera dient-li “ Veu a aquell home que és al costat del seu company, o companya de feina,” (El que tenia aquesta missió era jo mateix), el caixer, o caixera aixecaria la vista i veuria al costat duna taula, a un dels ex – encofradors, amb una ma a la butxaca..
“L’ha vist bé seguiria, dient, dons a al butxaca du una pistola del nou llarg amb un silenciador” incorporat, sinó m’obre la porta de la “gàbia”, amb una ganyota meva li clavarà un tret”, i si dubtava, això jo també ho tenia previst, li diria: i veu a aquell altre que fa cua als crèdits amb una guitarra a la ma, dons ni guitarra ni violí, dins de l’estoig du una metralladora” .
En el segon era més fàcil, posar-me darrera la taula, encanonar al clatell a l’empleat o empleada, tenint cura d’haver repassat una i deu vegades, la pistola, per assegurar-me que tenia el fiador posat, la opció d’usar bales de foguiex la vaig descartar pensant que potser necessitarien donar algun tret al sostre.
Però quina quantitat li faríem demanar al aparell dispensador ? Havíem de saber primer fins a on arribava el límit que “l’arttil·lugi” donava.
Tota la conversa que jo havia de tenir amb els atracats havia de ser, per la meva part. en castellà, dient-los allò tant amanit de “Hábleme en catalán que lo entiendo muy bien
que aunque soy de Madrid, paso mis vacaciones en Lloret de Mar”.

Ara recordava que no sabia a on havia llegit que les sucursals petites no disposaven
d’una quantitat gran de bitllets de 500 Euros.
Vaig assajar mentalment aquesta ordre. “Venga Maestro ( si era un home), o, venga Nena ( si era una noia), o en tot cas si era una senyora gran (Venga Señora), tolts tres qualificatius molt emfatitzats : “Vaya pidiendole dinero al artilugio” .
Tot això, clar, havent dir a entrar per la porta ben fort :
“ESTO ES UN ATRACO, QUE NADIE SE MUEVA”
Les estadístiques demostren que els atracaments clàssics son els que millor surten.
I controlant als clients i als alts empleats, ni havia prou En Lluís fent anar la metralladora com si fos un ventilador, apuntant a tot arreu al mateix temps.
L’altre “ex – encofrador”, al volant, de la furgoneta robada, aparcat a la zona blava atent a la nostra fugida.
Jo mateix vaig adonar-me’n, que li estava donant masses voltes a l’assumpte, sense encara haver fet la inspecció ocular a la sucursal, decididament vaig creuar el carrer, i vaig entrar, a la vista del que veies confirmaria el pla, o el modificaria.

5
L’oficina del Poble Nou, de la CAISSASSA, no era de les antigues, ni de les modernes Entrant a la dreta un taulell amb una alçada per la part del client, més aviat massa pel meu gust, tot i jo faig 1.70, i una altra més baixa per la part de dins, fent d’escriptori perquè l’empleat estigui assegut i el mateix taulell amagui l’ordinador i la paperassa.
Ni havien dos, en aquell moment, tot i que havien disposats tres llocs, un devia estar esmorzant, o bé al servei, circumstancia important a tenir en comte, Un tenia al davant aquell rètol sobretaula que deia CTES. CORRENTS, el segon INGRESOS i el tercer PAGAMENTS, , l’empleat dels pagaments era el que no estava al seu lloc.
Al darrere, entre mig d’ingressos i pagaments el caixer intern, de manera que girant les cadires, aquests dos pugessin, accedir-hi, per posar o treure diners: En els calaixos només i tenien la xavalla.
Un altre dels detalls importants, la meva teoria de la taula, amb caixer, o gàbia, quedava anul·lada, tot era un. Vet aquí la gran importància que te, que avanç de donar un cop s’ha de fer una inspecció ocular del teatre del fets, no si val a entrar a la babalà.
Davant de la noia que era a ingressos, hi havia dues persones, la que atenia i una altra que feia cua al darrera, davant del senyor de mitjana edat encarregat dels comptes corrents, no hi havia ningú, i el home amb el cap abaixat anava fent feina remenant papers, i davant del rètol de pagaments, on no estava el servidor, hi havien quatre clients, esperant que tornés, segurament els seus companys els hi haurien dit allò que fa que la gent comprengui l’absència i que esperin amb paciència.
No trigarà, ha anat un “momentet”· al servei; que jo sempre m’he preguntat que com ho deuen saber el si trigarà o no trigarà, hi si, posem, per cas pateix de descomposició ?.
En l’altre extrem del local, hi havia una espècie de mampara de vidre de mitja altura, que donava cabuda a una taula de despatx, amb una cadira al davant i una altra al darrere, però ningú assegut en cap de les dues. Vaig suposar que serià la taula de l’apoderat i/o interventor, ja que en una porta de devia donar a un despatx més privat hi deia DIRECCIÓ.
De sobte és varen obrir les dues portes, que hi havien la que dia SERVEIS, i la de DIRECCIÓ, de la de serveis, va sortir un jove que cordant-se la bragueta, encara, i se’n va anar cap a darrera del taulell, i de la de direcció un home de mitjana edat que és va quedar mirant com en una panoràmica tota l’estança.
Jo m’havia posat a la cua de la noia dels ingressos, pensant que tota l’estona que estès podia anar observant tot els detalls de moviment i disposició dels elements operatius de
l’agencia, tota l’estona que tardés en tocar-me el torn, era aprofitable, quant em toqués
ja veuria que li diria a la noia per sortir-me’n
Però l’home que s’havia quedat plantat, i que jo mirant de reüll, havia suposat que era el Director, va venir directament cap a mi.
-- Bon dia, en que el podem servir, soc Manel Segura, el Delegat, vostè encara no és client, oi?, tinc una vista per les fesomies que Deu ni do – va dir somrient-me.
La vista em va trontollar, però només va ser un segon, si ell tenia una bona vista per les fesomies, jo era ràpid de reflexos.
-- Pues vera usted – li vaig començár a dir – aunque no domino mucho el catalán, he creído entender, o adivinar, lo que ha dicho; que no soy cliente; i que usted es el Director, i que se llama no se qué Segura. Acabo de llegar de Madrid y nunca había estado en Barcelona, i como ustedes siempre qué n vienen Madrid hablan castellano, pues lo entendemos poco el catalán – fot-li pels descosits vaig pensar, que be m’ha sortit .
-- Ah perdone,!!, he creído que vivía usted aquí, ya que por su cara he creído que era un catalán de adopción, resumiendo lo que le he dicho es : Es que en que le podíamos servir?, y que yo me llamo Manel , como Manuel sabe?, pero sin la “u”. Tengo buen ojo para las caras y buen oído para las voces, y ahora que he oído la suya, su tono medio ya no se me olvidará por mucho tiempo que pase.
Hòstia – vaig pensar amb la rapidesa de reflexes que em caracteritza, el “ Esto es un atraco” , li hauria de deixar dir a en Lluïs, si el que deia aquell home era veritat, el dia de l’atracament m’hauria de disfressar i maquillar a consciència, i no obrir la boca en tota l’estona que estiguéssim dins de la sucursal de la Caissassa.
-- Pues verá señor Segura yo venia a abrir una cuenta, ya que esta oficina me coge cerca de mi domicilio aquí en Barcelona , pero no se preocupe ya me espero a que me atienda la señorita del mostrador – li vaig dir jo; volia treure’m de sobre a aquell home tan observador, que jo havia anat a observar i no a ser observat .
-- Nada, nada hombre, pase, pase a esta mesa, que no se diga que los catalanes no somos hospitalarios, y sobre todo con alguien que viene a quedarse entre nosotros y nos honra con su confianza – va dir el Director, o delegat, o el que fos en realitat, cregut pel meu aspecte de milionari dels anys seixanta que li anava a ingressar una quantitat important de diners.
Jo a totes aquestes ja m’havia fet el càrrec de tots els detalls que necessita, per ordir la meva estratègia del dia de l’atracament.
-- Sabe que señor Segura ya volveré mañana con una cantidad decente para abrir la cuenta, ya que ahora solo llevo 5.000.- €uros, y mi intención es disponer en esta oficina de medio millón --vaig dir-li, pensat y fet, deixant-lo mig estabornit.
-- Como usted prefiera – va dir, obrint uns ulls com dos taronges – Pero la puede abrir con esa cantidad, y ya mañana, ingresa lo que usted quiera. Por cierto no me nha dicho usted su nombre.
-- Nada, nada, lo dicho señor Segura, hasta mañana -- vaig dir-li fent mitja volta i sense donar-li la ma ni res, vaig sortir per la porta tant campant.
Uff !!, vaig fer en veure’m fora de la sucursal, ja tenia la informació que volia, estava segur que desprès de l’atracament, el Director lligaria caps entre l’atracament i aquella visita tant estrafolària del milionari madrileny, arribant a la conclusió que els atracadors havien vingut d’Espanya expressament a donar el cop.
Vaig agafar el metro novament, i en arribar a casa, vaig treure l’entrepà del maletí, i sol com un mussol me’l vaig menjar.
El planejar l’atracament m’havia obert la gana.

6
En Lluïs era un bon noi, malgrat els quatre anys a la presó i els seus antecedents penals, rarament la presó no l’havia espatllat més.
És va alegrar molt quant ens vàrem trobar a la cua de l’oficina de l’atur, ell hi anava a lliurar la documentació que li havien donat a la presó, per poder donar-se d’alta i cobrar el subsidi, fins que trobes feina.
Va arribar darrera meu, i quant em va demanar la tanda, i jo em vaig girar, ens vàrem reconèixer.
-- Hòstia, Sebas !! -- va exclamar – Perquè eres el Sebas, no ? .
-- Si, Lluïs, soc el Sebas, però no el mateix que tou coneixies, ara més aviat soc en Sebastià – vaig respondre-li.
-- No “fotis” !!, ja veig que ets una mica més vell, però el mateix – va dir.
He de reconèixer que ell si semblava el mateix, com si no haguessin passat els anys.
Mai hagués dit que ens trobaríem aquí. Que ja has escrit la teva obra mestra ?. – va seguir amb aquella tranquil·litat que emprava i el seu to burleta, que segurament eren el que feia que no envellís, tot i que és molt més jove que jo.
-- Ja no escric – vaig dir-li – m’he desenganyat del mon editorial.
-- “El següent” , va dir la funcionaria de l’INEM.
El següent, era jo, li vaig donar la paperassa que m’havien donat a l’empresa de on m’havien acomiadat feia quatre dies, per reducció de personal, havien fet un ERE, o un ERO, o alguna cosa semblant.

--Senyor Serra – m’havia dit el director de recursos humans,-- a vostè com qui diu ja li queden dos afaitades per la jubilació, una temporada a l’atur i desprès a jubilar-se, hi ha fruir de la vida.
-- Senyoreta Iolanda – va dir-li a la seva secretaria- lliuri-li al senyor Sebastià Serra i
Sans, el sobre amb els documents i el taló del quitament.
La Iolanda, que tampoc les tenia totes sobre la vulnerabilitat del seu lloc de treball, mel va lliurar, gairebé amb una “llagrimeta” a flor d’ulls, dient-me:
-- Ho sento Sebastià, mira que em queies bé, tu, i les teves histories.
I aquí s’acabaven deu anys d’entrar a les 9, i plegar a les 5, ja que l’Editorial Cometa, seguia directrius nord-americanes, pel que feia als horaris. La meva feina de corrector d’estil, d’ara en endavant la faria un ordinador dissenyat pels japonesos, que no tenia el perill de cap errada, i els sortiria més barat que jo amb les meves pagues extres i les meves vacances.
-- No podien haver esperat una mica ? – em va dir la dona de la neteja la “Trini” quant vaig anar al vestuari a recollir les wambes que em posava per córrer una mica a l’hora de dinar, ja que l’entrepà me l’empassava en cinc minuts – Si em necessita per alguna cosa, ja sap on em te, encara que tinc entès que ara te una xicota més jove, ja sap, tot sé sap. – va afegir la “Trini”.
No sé el que va voler dir amb allò de “Si em necessita per alguna cosa”, i afegir lo de la Glòria, però tampoc li vaig voler donar masses voltes.
Tret d’aquest dos companys, cap del altres. Hi encara en quedàvem 60, entre despatxos i tallers, em va dir res, tots estaven “cagats” de por pensant que qui seria el següent.

7
A les deu de la nit, vaig trucar a la Glòria.
-- Ja has tornat de Girona ?—va dir una mica sarcàstica, si no m’havia cregut pitjor per ella, la mentida només havia estat per dir Girona, perquè, que havia anat per una feina era cert, ja se que hi ha feines i feines, unes son més perilloses que unes altres, i la
que estava preparant ho podria ser, si qui la preparava no era un tipus com jo, metòdic i responsable, mesurant tots els riscos, el pro i el contra, i dissenyant un atracament gairebé perfecte.
M’havia passat els darrers deu anys assegut a una taula, rectificant a una colla d’escriptors que l’únic que tenien de literats eren les seves afinitats polítiques amb el cap de l’Editorial, i fent una carrera de vint minuts cada dia, traient l’entrepà per la gola,
Ara era la meva, volia saber que se sent quant l’adrenalina t’envaeix per totes les artèries del cos, a la vista del perill i l’aventura, apart dels diners que en trauria, i que em permetrien fruir, ara si, de la vida al costat de la Glòria,
--Si, si ja he tornat, et truco des de casa, et volia dir si el diumenge voldries anar a algun lloc, o venir aquí, perquè la setmana que bé estaré molt enfeinat, i no ens podrem veure gaire.
-- I no em dius com ha anat lo de Girona ?. – va preguntar.
--.Dons malament, es creien que tenia 33 anys, el sis del davant és veu que s’havia esborrat una mica, de totes maneres el sou no era gran cosa, i anar a viure a Girona em trauria del teu costat – vaig mentir, però vaig acabar la mentida d’una manera afalagadora, s’ha de mentir i quedar bé amb les dones, que tampoc costa tant.
-- Si, home si, si ara que no treballes, ens veiem menys que quant treballaves – va rondinar
-- És que ara estic més enfeinat cercant feina, Glòria, amb el que cobro de l’atur el meu pervenir el veig negre, i d’aquí a dos anys amb la jubilació, encara més negre – em vaig quedar en les ganes de dir-li. “Per això estic preparant un minuciós pla, per atracar una sucursal de la CAISASSA”, però no li vaig dir, la Glòria tenia un germà Mosso d’Esquadra
--Saps que et dic “Sebas”,-- la Glòria era la única que em seguia dient Sebas.
-- Potser ja seria hora de que em diguessis Sebastià, Glòria, no et sembla, ja no soc aquell jove que vares conèixer. – vaig dir-li – el “Sebas” d’en Lluïs tot i que era un altre m’havia portat a al memòria uns temps que no m’agradava recordar.
-- Molt bé Sebastià, ja que et veig una mica espès, et deixaré que descansis el dissabte, i diumenge a les deu del mati, et vull com un clau trucant-me a la porta de baix amb el cotxe enganxat al cul. I perquè ho sàpigues jo de jove, el que és diu jove, no te conegut, només fa tres anys que ens coneixem , i quants en tenies, 60?, més o menys no?. – dit això va penjar, perquè no li poses cap excusa per no sortir el diumenge, jo tenia el dipòsit de benzina a la reserva, i la cartera . . . . . .Clar que la Glòria era una dona moderna i sempre posava la seva part de les despeses, no és podia dir que anava amb un home vint anys més gran que ella pels diners.

Va sonar el telèfon de la tauleta.
-- Digui’m – vaig contestar.
-- El senyor Salvador Serra i Sans? – va dir una veu que és veia que estava d’alguna manera disfressada
-- .Jo mateix, qui em demana?.
--El senyor Salvador, el guitarrista. ?.
Ràpid de reflexes com soc, de seguida vaig saber de que anava la trucada.
-- Si, el concertista de “Guitarra” – vaig respondre fent èmfasi en guitarra.
-- Dons em sembla que ja sap que em de parlar, i de que, òbviament no per telèfon. haurem de quedar per allò del concert, ja m’entén .
I vàrem quedar, Ja havia sortit la guitarra el “guitarrer”, i la metralladora.
A veure quina mena de xantatge era; de tota manera els que li varen prendre, si la volien vendre a una altra gent tenien certes dificultats, perquè la metralladora, no duia munició. Quant jo la vaig anar encarregar a uns veïns, Albano Cossovars de la “Trini” (la dona de fer feines de l’Editorial ), em varen preguntar quantes bales volia.
-- Set, -- els vaig dir.
-- Solo set ? – em va dir el venedor – Con set poca cosa podrà hacer.
-- És que només la vull per espantar, no he de matar a ningú, en tot cas que la faci servir serà una ràfega al sostre, i jo crec que amb un ta,ta,ta,ta,ta,ta,ta, ja ni haurà prou—hi em vaig endur les set bales a la butxaca,
Vaig deixar-la pagada, la “Trini” m’havia dit que a una gent molt seriosa i molt formal, a l’espera de trobar la manera de transportar-la sense sospites, quant en Lluïs em va dir que encara conservava la guitarra i l’estoig vaig veure el cel obert.

8
Entre menjar-me l’entrepà, parlar per la Glòria per telèfon i fer-me un detallat informe, per escrit a fi hi efecte de memoritzar-lo per donar instruccions al “meus homes”, el divendres se’n havia anat en orris. Ja eren les vuit de vespre. Hi havia dinat aquell minso entrepà, i devia ser per això que el budells protestaven. Sortiria a sopar ja que a la nevera tampoc hi havia res tret d’una llimona i la safata dels glaçons, aniria al caixer automàtic de la sucursal de la CAISSASSA, de la cantonada, on encara em quedava algun diner de la indemnització, ja que en cobrar vaig pagar-li part d’uns deutes a la meva ex, que és va endur una sorpresa que si per poc li dona un infart, quant la vaig trucar.
-- Maria, soc jo – vaig dir en veure que era ella la que responia al telèfon, se’n havia anat a viure amb la nostra filla, i la seva parella, una altra noia.
-- Ah!, que vols que és posi la nena, ?, no, bé si de cas ja si posarà desprès, ara vull parlar amb tu – vagi dir-li. Que vols dir-me que vas amb una noia vint-i-cinc anys més
jove que jo ?.
--. No tants, uns quinze només, -- vaig mentir, la Glòria en te trenta menys que ella – el que vull és que em donis el teu numero de compte, per ingressar-te dos mil €uros a compte dels cinc mil que encara et dec, d’allò del mobles.
-- Mare de Deu!! – va dir, i quant és va refer – pensava que ja els havia vist prou -- que t’ha tocat la 6/49 ?.
-- No; és que m’han acomiadat de la feina, i m’ha donat allò de no sé quant dies per any, les vacances , no s quin plus. Hi he pensat en tu.
-- Home ja era hora, no del diners que t’interessessis per mi, -- jo en aquest casos callo. em va donar el numero, vaig parlar una estona amb la meva filla, que em va dir el de sempre
-- Perquè no torneu la mama encara t’estima, Jo li vaig dir que jo també l’estimava i que ja m’ho rumiaria. Vaig penjar amb un pes menys a la consciència, potser devia ser en aquell moment que vaig començar a pensar en l’atracament

Vaig dutxar-me. Hi el que em va costar treure’m el betum del cap una passada de gel, i dues de xampú !! , calçotets nets, samarreta de màniga curta amb en Burt Simpson dibuixat, i els texans que m’havia regalat la Glòria, i que aquesta vegada no mels posava a la força, per la seva imposició. Em vaig mirar al mirall de cos sencer, que no s’havia endut la meva ex, la Mercè, hi que era un dels elements que entrava en el deute, i que jo li vaig dir
-- Aquest mirall ja tel pots endur, jo només necessito el d’afaitar-me.
-- Te l’has de quedar a la força, a casa la a la nena no puc anar penjant coses per la paret
I mira per on tant a la Glòria com a mi ens venia com anell al dit. Mirant-me vaig pensar: Ostres !, aquest no és el madrileny multimilionari, del mati, aquest es un “nano” aturat de les rodalies de Barcelona.
Vaig baixar al carrer, i com que érem a setembre i encara feia bo, el carrer era ple de gent, amunt i avall, el parc de d arrera devia estar ple de nens i avis. Anava caminat i m’anava relaxant, tot i que ja m’anava acostumant a viure sol, en certs moments el contacte amb la gent, sobre tot si és de passada, em reconforta, i després del mati de nervis, que havia passat, actuant com si fos en un escenari, i sort que el Director aquell el tal Segura. Malgrat de dir que tenia molt bona oïda, la tenia a “can pistraus”, amb l’accent de català que tinc, i l’home prenent-me per madrileny de “lavapiés”, em sembla que el !!Esto es un atraco” ja el podia dir jo.

Vaig passar per davant de la Cafeteria, que havia sigut del Pep i la Montse, i que feia un parell o tres d’anys que li varen vendre a un súbdit xinès, i entrar a fer un entrepà, però ja havia menjat malament al migdia i no era qüestió d’embrancar-me en un atracament, i més sent el “capo” pensant, i anar mig desmaiat; vaig girar cua i cap al restaurant del “Tomy’s”, un dia tant atrafegat és mereixia el millor, si més no, el millor de, les rodalies de casa,
-- Bona nit senyor Sebastià, el veig molt més jove, és veu que li prova la solteria,– va dir-me la dona d’en Tomàs, que era qui feia de cambrera.—que voldrà el cobert o la carta.
-- És la roba, el que et fa, o et desfà – vaig dir-li, falsament indiferent, la dona m’havia deixat molt cofoi, -- et pagaré amb la targeta, volia passar pel caixer i m’he distret.
-- Tant li fa, avui dia ja estem acostumats.—va dir la dona.
Vaig sopar, com un Rei, i és que en Tomás és un cuiner de primera, la fama que te el
Bulli, també la tindria el Tomy’s, si tingués els mateixos padrins, i la televisió per fer-li la pilota. Aquella nit vaig dormir com un angelet, sense ardors d’estómac, ni somnis de cap mena.
9
El dissabte em vaig llevar, d’hora vaig fer les feines que és fan al de bany, i després vaig baixar al forn/cafeteria, que hi ha davant de casa, a desdejunar. Tenia tremps de sobres, havia quedat a les dotze al passeig marítim de Castelldefels al Bar La Gamba, amb el “paio” que tenia la metralladora; per veure’l i que em digués quines eren les seves intencions i/o pretensions.
Un dia d’aquest, a lo millor a la tarda si tenia temps,. havia d’anar al Súper, i comprar alguna cosa per omplir la nevera, això de menjar fora em sortia massa car, i cada dia tampoc podia anar a casa de la Glòria, mendicant un plat de sopa. s’estava complint en part lo que em va dir la meva ex, en anar-se’n.
-- Et veuràs sol, com un mussol, i no saps ni fregir-te un ou.
-- Això és una frase feta – vaig dir-li jo; si, si feta.

-- Buenos días señor Sebastián -- em va dir las Sílvia la noia peruana – que le pongo, la oferta?.
-- Si, però posa’m torrades , que el croissant no em convé. – vaig dir-li, jo no sé si el croissant em convé o no em convé, el que passa és que la Glòria, sempre m’ho diu, i afegit a que la meva ex també m’ho deia, dos dones tenen més raó que una, i en definitiva s’ha de tenir en compte que una m’estimava, i l’altra m’estima.
-- Y la señorita Gloria, que se encuentra mal ?—la Sílvia, molt amable i servicial, però una mica tafanera, vaig callar, en aquests casos és el millor.
Vaig desdejunar sense preses donant-li una ullada al diari.
“Els mossos havien desarticulat una banda de russos, que atracaven gasolineres, dos sud-americans i dos espanyols (una banda de quatre) varen ser sorpresos quant atracaven una joieria, la joiera tenia una escopeta retallada i és va defensar a trets, no és
van endur res., i varen tenir sort que la dona va disparar a l’aire, la policia estava fent perquisicions per veure si estaven fixats, gràcies a la camera instal·lada a la botiga amb quatre objectius mòbils. Vaig plegar el diari, i em vaig acabar el cafè amb llet que al llegir lo dels atracament m’havia deixat a mitges.
La camera !!. Hòstia no m’havia fixat, tant plànol i anotació i m’havia passat per alt, hi ja no hi podia tornar, el Director estaria esperant l’ingrés dels milions d’€uros.
A grans mals grans remeis, vaig dir-me, enviaria a en Lluís, només a verificar aquest extrem, pensat això vaig quedar una mica més tranquil.
Vaig pagar i vaig veure que no em convenia agafar el cotxe, no em convenia perquè el lladre del metro el veies i m’agafes la matricula, i per la matricula podia saber el meu nom i la meva adreça, vaig mirar el rellotge i vaig veure que tenia prou temps per arribar a l’hora agafant l’autobús.

A les dotze en punt era assegut a una tauleta del Bar la Gamba de Castelldefels, amb mig Whisky, amb tres glaçons, i un platet de cacaus. pelats al davant.
El lladre em va dir que jo hi fos a les dotze i prengués “asiento”, que ell arribaria a les dotze hi cinc, que aniria vestit amb “tejanos” una “cazadora” i una gorra dels New Yorks. “Prendas” inconfusiblement “identificativas”. Jo vaig pensar que en obrir la boca el reconeixeria, parlava un perfecte “Catañol” acadèmic.
A les dotze i cinc, va entrar per la porta, era un jove d’uns trenta anys, bru de cara, alt, potser de 1.85, ni prim ni gras, i vestit tal com m’havia dit per telèfon.
És va apropar a la meva taula, el mig whisky i els cacaus eren la nostra contrasenya.
-- El senyor X, suposo – va dir enretirant la cadira del davant, i asseient-se.
Jo vaig fer un gest afirmatiu amb el cap.
-- Veurà senyor X. . . . . Et puc dir “Sebas” ?.
Hòstia jo no havia agafat el cotxe, per que no m’identifiqui i oblidava que dins l’estoig hi havia una targeta meva amb totes les meves dades. Que li dic, vaig pensar, que si, o que no? , em convenia anar a les bones.
-- I tant !! – vaig dir, mirant de ser el més natural possible – i tu com te dius ?.
-- Jeroni, com l’indi --- va respondre, allargant-me la ma i xocant-me-la fortament -- però em pots dir “Jero”. Com podràs comprendre jo no soc el que et va prendre “la guitarra” al metro, mentre dormies. Jo. . . .
-- Un moment, un moment – vaig tallar-lo -- jo no era el que anava en el metro, era un altre.
-- Quant te vist m’he dit: Jero aquest home no te l’edat del de la descripció que t’ha fet el “·Mosca” del dormilega del metro.
-- Dons em sembla – vaig dir-li jo – que tu tampoc est el que em va trucar ahir per telèfon,
-- No et va trucar el “Mosca” , perdona et puc tutejar ?. – va dir el tal Jero, si era un malfactor era un malfactor educat i que respectava als més grans, clar que jo vestit de jove com anava tampoc ho semblava massa de gran, estava acomiadat, però no jubilat.
-- Endavant, ja ho has fet – vaig dir-li.
-- El “Mosca” ja no hi te res a veure amb el nostre negoci, li he comprat la “guitarra”, i com comprendràs el que menys m’interessa és vendre-te-la per un preu més alt, el que m’interessa és saber perquè la vols. Una “guitarra” així, porta implícit un “objectiu”, i sigui el que sigui en vull prendre part.
Em vaig quedar de pasta de moniato, que li deia, que tenia un pla d’atracament, i si era
un mosso, disfressat ?. Un d’aquests especialistes en infiltrar-se en els clans mafiosos ?.
-- Se el que estàs pensant – va dir -- no soc “poli” – i mireu el que son les coses, no sé si va ser per la manera de dir-ho o per com m’havia donat la ma, que el vaig creure, un
policia no li dona la ma, ha un possible delinqüent d’aquella manera tant afectuosa.
-- Em sembla que t’estàs equivocant, “Jero”-- li vaig dir, encara resistint-me a donar-li la raó. – aquesta “guitarra” no la vull per fer-la “sonar”, és tracta d’una peça que m’ha encarregat un col·leccionista d’instruments “musicals”.
-- No m’ho crec “Sebas” menteixes molt malament, mira a primera vista ja és veu que ets un principiant, i això te molts inconvenients encara que tingui avantatges. Els “concerts” que tenen èxit son els que els executen músics veterans i músics, principiants. Ara mateix et tornaré la “guitarra”, la tinc al maleter del cotxe, només et cobraré el mateix que li he donat al “Mosca” 500 €uros. Te d’advertir que fer servir aquest “instrument” per un concert de curta volada és molt perillós, el que la toqui és pot passar i “sobreactuar” una “guitarra” així és excessiva.
Arribats a aquí, ja vaig veure, que no només no era un Mosso camuflat, sinó que era un expert en qüestió d’armes i atracaments. Vaig mirar a dreta i esquerra, i a prop no teníem a ningú que ens pogués escoltar.
-- Està bé – vaig dir-li, deixant la comèdia de parlar en clau, “guitarra” per metralladora, i “concert” per atracament – tu guanyes, és tracta de que estic preparant un atracament a una sucursal de la CAISSASSA.
-- Quina sucursal ? – va preguntar-me
-- La del Poble Nou, ja tinc tots els informes i detalls pertinents, i estic perfilant el “modus Operandi” – vaig dir, molt cofoi.
-- En aquella sucursal mai tenen un “duro”, ja no hi ha Indústries al voltant, i només i tenen compte quatre jubilats, i el quiosquer que hi ha al davant. – va dir-me – en tot cas
amb una navalla els podries atracar, el Director és un cagat.
Collons !!. Amb el “Jero”, dels collons, vaig pensar, i mel vaig mirar com dient-li : Segueix “tiu”, segueix. Ell ho va entendre.
-- Mira “·Sebas” si et sembla la metralladora la puc revendre, no sé el que t’haurà costat però si en trec dos mil €uros, em quedo els 500 de la meva bestreta, i te’n torno a tu 1.500, ? I pel que fa a l’atracament jo tinc un pla, més profitós el que passa és que necessito gent que no estigui fitxada i d’aquests no en tinc cap. Tu amb quina gent comptaves ?
-- Amb tres homes, dos i jo no estem per res fitxats, ara el quart ha estat a la presó.
-- Per atracament o robatori ?.
-- No; crec que per un delicte monetari, o fiscal, o alguna cosa d’aquestes per la que només van a la presó els pobres.
-- Sent per això pot passar, és un home tranquil?.
-- Te til·la a les venes en lloc de sang; és el que és va adormir al metro.
-- Perfecte.
Vàrem quedar en que vendria la metralladora, que jo cités als dos ex paletes, a en Lluïs ja el tenia citat, pel dilluns, tots quatre, ens trobaríem allí mateix, al Bar “Gamba”, ell li diria al patró que ens tingués a punt el reservat interior.
-- Cinc homes son el número just que cal per dur a bon port el meu pla – va dir finalment.—en traurem cent vegades més de diners que hauríeu tret de la sucursal del Poble Nou.

Ens vàrem acomiadar encaixant-nos la ma, però crec que els dos ens vàrem quedar en les ganes de donar-nos una abraçada. Vaig estar a punt de dir-li el que li diu en Claude Rains, a l’Humprey Bogard al final de la pel·lícula Casablanca: “Crec que això és el
principi d’una bona amistat”
Directors de cinema com en Tarantino, i d’altres falsegen la realitat, fent que els “socis” dels atracament i/o robatoris es llencin els plats pel cap.
Vaig agafar l’autobús de tornada cap a casa, ja era l’hora de dinar.

10
La meva economia no em permetia anar a dinar una altra vegada al Tomy’s, i més tenint en compte que els dissabtes no tenen el menú diari, sinó l’especial, un eufemisme per cobrar-lo més car. I ja era massa tard per presentar-me a casa de la Glòria que compartia el pis amb dues noies més.
L’últim recurs era el forn de la Sílvia, (de la Sílvia és un dir perquè és una cadena, i ella només és una dependenta) que els dissabtes tanca a les tres i a la tarda ja no obre.
-- Em podries fer un entrepà ?. Ja se que tanqueu, me l’enduré a dalt, i també una cervesa sense alcohol
-- Ay señor Sebastián que poco se cuida, y a su edad. . . . . Huí ! perdone. . . porqué me meteré donde no me llaman ?. De que lo quiere de serrano de chope, o de queso?.
-- No et preocupis t’hi poses perquè m’aprecies. Posa-me’l de formatge que és el que tindrà menys sal. – li vaig, que penant-ho bé, la meva edat per ella, vista des de la seva. . . . . dons. . . . sort que la Glòria no pensava el mateix.

Vaig pujar a casa i em vaig trobar una nota de la senyora Maria, (que és deia com la meva ex) la que venia tres cops per setmana a endreçar-me i fer la neteja:
“He netejat hi he anat al Condis a buscar-li quatre coses perquè te la nevera tant buida que els ratolins aviat hi faran el seu cau. Aquí te el ticket, ja ho trobarem, hi ha veure si posa una rentadora que això no és cosa meva “ .
La Glòria, la Sílvia, la Maria, i fins i tot la meva ex, estava envoltat de dones que m’estimaven. I a punt de donar un cop, que segons el “Jero” seria definitiu, per no preocupar-se mai més pels diners, ni per l’atur, ni per la crisi. Que més volia demanar-li a la vida, i a l’endemà sortiria tot el dia amb la Glòria, i potser, no potser, segur, que és quedaria a dormir, fins dilluns al mati. Tiraria de targeta de crèdit.
Vaig menjar-me l’entrepà, bevent-me, la cervesa, sense got, a morro, com fan els joves, una cosa que no havia fet mai. Vaig obrir la nevera i hi vaig veure que hi havia una mica de tot, embotits, formatges, pernil, iogurts, llet, ous, un paquet de pa Bimbo. . . . . . vaig anar de pet a mirar la tira del Súper. Hòstia 40.60 €uros !!.
Em vaig menjar un iogurt de postres.

Vaig agafar el telèfon per trucar als tres còmplices, a en Lluïs i als ex encofradors, que no sabia com es deien, m’ho devien dir però no me’n recordava. El primer en Lluïs.
-- Lluïs, soc jo. . . . que no em coneixes la veu. . . . el “Sebas”. . . . quin Sebas vols que sigui ?. . . . Ah !, que estaves dormint la migdiada, dons desperta. No sé a quina hora havíem quedat dilluns, però has de ser aquí a les nou que te de posar al corrent de les novetats, l’Assumpte del metro ja està arreglat. Ho has entès ?. . . bé, dons espavila, i no dormis tant. . . . . no, no pot ser més tard . . . . a les nou en punt. --- i vaig penjar, pensant que dilluns el tornaria a trucar a les set del mati per despertar-lo. Vivia amb la mare ja gran i no em refiava de que el despertés.
Vaig buscar el paper on tenia anotat el telèfon que em va donar un dels paletes o encofradors, i efectivament hi deia, Manel, i Rafel, i un numero de mòbil.
-- Hola, demano per en Manel o per en Rafel, -- vaig dir en sentir que la veu que va dir : Digui ?, era de dona – si, si espero.
--Si, soc en Sebastià, ens vàrem conèixer a la cua de l’atur, os trucava per allò de la
feina que os vaig dir. . . . . no, no encara no és segura, tu qui ets?. . . . en Manel. . . . hi pots veure a en Rafel ?, perquè jo només tinc un numero. . . . . Ah!, que és el teu cosí, dons escolta.
I li vaig dir que el dilluns a les nou havien d’estar a casa, li vaig donar l’adreça, i ell en Manel s’encarregaria de dir-li al seu cosí, i vindrien plegats.
Vaig decidir passar la tarda, veient la “tele”, vaig buscar per les emissores a veure si donaven una “peli “ d’atracaments o robatoris, no per copiar-la al peu de la lletra, però descartat el meu pla, sempre podria veure algun detall, per aportar al nou pla d’en Jero, i que veies que sabia de que anava tot plegat: En donaven sis !!. Una a TV3. “Un cop definitiu”, una a 8 TV, “Robatori al Museu”, i entre “Tele 5 , i Antena 3, quatre més de títols semblants
Em vaig “apoltronar” al sofà, vaig posar la TV3 HD, amb subtítols, per no posar-la massa forta, vaig remenar un “carajillo” que m’havia fet amb cafè soluble descafeïnat i un raig de Torres 10. Desobeint, a la meva metgessa, a la Glòria, a la Maria, la dona de fer feines, i fins i tot a la meva ex, per boca de la meva filla.
-- Papa, diu la mare que ves a saber quina classe de regim faràs sense vigilar-te ella?.
Em vaig despertar a les vuit tocades, amb la “peli” acabada, la boca seca i el “carajillo” fred, el vaig llençar a l’aigüera, la son m’havia salvat de pecar.

11
El diumenge va sonar el telèfon a les set del mati, ja me’l deixo a la tauleta per si de cas, era la Glòria.
-- Et truco per que et vagis espavilant que avui tenim d’aprofitar el dia, que no sé que et passa que ara que estàs aturat tens menys temps per estar amb mi que
avanç quant treballaves – em va “espetar” només que vaig dir digui ?.
-- Molt bé dona, ara em llevo i vinc, a quina hora vols que estigui a casa teva ?.
-- A les nou, però en punt, no a les nou que siguin les nou i mitja, que a part de anar a dinar fora, em de parlar “largo y tendido” , que diu “Joli”, la meva companya de pis.—va dir com si avanç de començar el dia ja estava emmurriada.
Al contrari que jo que amb les perspectives de fer-me ric, i que en definitiva el major mal de cap el portés un altre, aquell diumenge era més feliç que un gínjol, que no sé que deu tenir de feliç ”el fruit carnós i petit del ginjoler”.
Ara la veritat és que havia d’estar més per la Glòria, una dona vint i escaig anys més jove que jo, maca i bona persona. Encara, jo mateix no sabia que havia vist en mi, per deixar-se a aquell xicot de la seva edat, clar que ben mirat jo també vaig deixar a la meva de parella, i ella no tenia fills que li recriminessin res, i jo una filla que s’havia posat obertament de part de s’ha mare.
A les nou en punt, ja era al peu de la seva porteria, per sort vaig trobar un lloc per aparcar el cotxe. Vaig trucar al porter.
-- Ja baixo – la veu de la Glòria.
-- No vols que pugi, he aparcat. – jo
-- No, no pugis que les noies estant de “trapillo”
-- Molt bé no cal que corris.
Em vaig repenjar a l’arbre que te davant, del seu portal, aixecant l cama cap enrera i posant la sola de la sabata al tronc, jo mateix vaig quedar parat, encara podia fer-ho sense perdre l’equilibri no era tant gran, és una positura que et convida a reflexionar.
Lo meu amb la Glòria era fantàstic, genial que diuen a les “pelis”, quant dubten de si la cosa va bé o no tant,
El estar amb ella m’havia curat de mals i manies, fent-me sentir més jove.
-- Diu la mama – em deia la meva filla , portant veu de la meva ex – que et creus que ara per anar amb aquella noia més jove, tu també ho ets, però que tot és un miratge.
Potser si, però benvingut miratge, la Glòria era tendra, i no era, com ho diria per que m’entengueu, i no ser groller,. . . enganxosa ?. Bé ja m’enteneu.
-- Hola !! – va dir sortint de la porteria, apropant-se a mi, i fent-me un petó, jo diria, més dolç del que em tenia acostumat, si més no, en públic.
-- Saps ?.He quedat per anar a Castelldefels a casa de la meva germana i el meu cunyat, que ja fa temps que et volen conèixer, dinarem amb ells -- va dir-me sense donar-me opció a dir que si, o que no.
-- T’ha germana la metgessa ?. – vaig preguntar, ja que la Glòria en te dues la Laura, metgessa i la Montse, de la que no sé a que és dedica – No és la que no veu amb bons ulls el nostre ?.
-- Si la metgessa, i el meu cunyat, en Llorenç, l’economista, però que fa d’escombriaire, per decisió pròpia. Per això mateix vull que et coneguin perquè canviïn d’opinió, si a mi tu m’agrades, i jo t’agrado a tu que son vint anys de diferencia ?. – va dir amb l’entusiasme de la seva edat.
La historia del seu cunyat i la seva germana era de novel·la, ja me l’avia explicat, i de fet jo també tenia ganes de conèixer-los sobretot a ella
-- Vint-i-cinc !!, Glòria, no t’enganyis a tu mateixa – vaig dir-li.
-- Es igual quina diferencia hi ha, vint o vint-i-cinc ?. Deixem-ho, no sé quines ganes tens de fer-te més gran del que ets ? – va dir emmurriada.
Ho vaig deixar, de fet tenia raó. No em vaig enamorar d’ella, precisament perquè era jove i maca, alegre, sense que la vida li hagués donat les batzegades que m’havia donat a mi ?.
--´No creus que hauríem de dur alguna cosa, un pastis o una beguda ? – vaig dir-li,
canviant de conversa..
-- Pot ser si – va dir ella – anem al cotxe que li faré una trucada.
Li vaig obrir la porta, del cotxe des de fora, avanç de pujar t jo; que aquesta va ser una de les coses que la van enamorar de mi, junt amb l’altra de deixar-la passar, entrant o sortint dels llocs davant meu.
-- No com aquest homes que pugen ells primers i desprès des de dins t’obren la porta estirant el braç – em va dir, el dia que m’ho va confessar.
Un cop dins els dos, vaig esperar a arrencar, a que fes la trucada.
-- Laura.?. . . . . Hola d’aquí un parell d’hores serem aquí, et truco per que el Sebas no vol venir amb les mans buides, que portem un pastis, o beguda.?. . . . . . . Ja ho sé que teniu de tot. . . . . . . . . està bé beguda; quants serem; nosaltres quatre?.. . . . cinc ?, molt bé en durem dues ampolles. Qui és el cinquè convidat ?. . . . Ah!, si, si el conec. – va dir i va penjar
Jo l’ha vaig mirar inquisitorialment.
-- Diu que també hi haurà a dinar un cosí d’en Llorenç, que també viu a Castelldefels, i que l’he vist un parell de vegades, i que quant jo no tenia compromís m’ha germana me’l volia encolomar.
Ara veia el perquè d’aquell dinar. A la germana no només no li queia bé, tot i que no em coneixia, sinó que era tant eixelebrada que al dinar i convidava al seu preferit per la seva germana. Com es veia que tenia deu anys més que la Glòria, i la volia protegir, de mi, un home molt més gran que ella, divorciat i amb una filla tant gran com la seva germana.
-- I quants anys te el cosí d’en Llorenç ? – vaig preguntar-li, en no saber que dir.
-- Si fa, no fa els meus, potser algun menys – va dir la Glòria amb por.
Està bé vaig pensar per mi, si la Laura volia guerra, la tindria, jo mai he estat gelós i la
Glòria m’estimava, tot i que d’ara en endavant m’hauria ì de donar més a ella, no era lògic que fos ella, la que estigués més per mi que jo per ella. Pensar això i adonar me’n que aquest pensament era una forma de gelosia tot va ser un.
-- I com és diu aquest Xicot ? – li vaig preguntar.
Jeroni, la Laura i en Llorenç, li diuen “Jero” és veu que és el que els nord-americans en diuen un “Businessman” te diversos negocis.

12
Dilluns al mati, la Glòria va matinar, i se’n va anar, arreglant-se sense fer soroll, avanç de que jo em despertés: S’havia quedat a dormir, a casa amb mi, desprès que vàrem tornar del dinar i passar la tarda a casa de la seva germana. Potser per demostrar-me que la mica de coqueteig que hi va haver entre ella i el “Jero” només va ser una cortesia de bona educació, i que l’amor i la passió la tenia amb mi. Ho va aconseguir, després d’aquella meravellosa nit se me’n havien anat tots els fantasmes el pensament.
Ella es queixava de que em “donava poc”; dons bé aquella nit, com diu en Lorca, a la Casada infiel. “Aquella noche corrí el mejor de los caminos. . . . . . y no quiero decir por hombre, las cosas que ella me dijo. . . . . .”
El meu amic Eduardo Mazo, (argentí) “frassista” consagrat diu : No hay mujer más feliz que la que se despereza y levanta cuando tu ya te has ido”.
Aquest era el meu cas aquell dilluns, 16 de setembre, però òbviament a l’inrevés, em vaig llevar, vaig fer els estiraments acostumats i de cap a la dutxa, per rejovenir-se, res de cremes, tints, ni cirurgies, no hi ha com una bona nit d’amor amb la persona estimada.
Havia acabat de desdejunar gràcies, a la senyora Maria, sense haver de baixar a la cafeteria, quant va sonar el timbre de baix.
-- Qui hi ha. – vaig dir mirant elm rellotge
-- Soc en Jero – va dir la veu
-- Hòstia, no havíem quedat a les. . . . . .—vaig començar a dir.
-- Si, si ja ho sé més tard, però és que avanç de parlar de negocis vull tenir una petita
conversa de caire personal amb tu, sense testimonis.
-- Puja, quart segona – vaig dir i vaig polsar per obrir-li la porta.
-- Endavant -- vaig dir-li quant va ser davant la porta del pis, passa, i el vaig precedir cap a la sala.
Seu, vols un cafè o alguna beguda ?. – vaig dir-li, no massa però aquella alegria amb que m’havia llevat, me la va treure la visita, tot i que sabia que havia de venir, per “enjaponar” l’assumpte de l’atracament, o el altre “negoci”, que ell és portava entre mans, però això de venir avanç per parlar de coses particulars no m’agradava gaire.
-- Un cafè estarà bé – va dir.
Vaig anar a la cuina, i encara hi tenia mitja cafetera del que jo m’havia fet, el vaig escalfar, vaig posar-ne una tasseta.
Vaig sortir li vaig posar a la tauleta junt amb la sucrera, i vaig seure al seu davant, com dient tu diràs, ell va posar-se una culleradeta de sucre, va remenar, va fer-ne un glop, va deixar la tassa em va mirar, tot molt parsimoniosament, i va dir:
-- Veuràs. . . lo d’ahir va ser un parany que em va posar la Laura, jo no sabia ni que la Glòria tingués parella ni que vindria al dinar amb ella, i molt menys que la parella fossis, tu.
-- No t’amoïnis, ja me’n vaig adonar, la germana de la Laura, mai ha estat conforme, amb que la Glòria i jo estiguéssim junts no és la primera parella que li “busca” – vaig dir-li – no se’n adona que el nostre és una cosa seriosa, és deu pensar que jo li he donat un beuratge enamoradís.
-- Només volia que ho sabessis, jo mai he estat un trenca parelles. Si la Gloria és la teva,
per mi com si no existís.
Hòstia, hòstia, hòstia. Que volia dir – vaig pensar que si ell volgués me la prendria ?; En un calaix tenia la pistola, no li clavava un tret als morros perquè després tindria feina per treure el cadàver del pis, que si no. . . . . . Aquest pensament només va creuar per la
meva ment un parell de segons, vaig reaccionar civilitzadament.
-- Entesos, aclarit el que volies, passem al nostre assumpte, no trigaran en arribar en Lluís i els altres dos, a veure si sabem de que va l’assumpte.
Va obrir el maletí que duia, i que vaig veure ple de papers, va agafar una fotografia que duia dalt de tot, la va posar sobre la tauleta al meu abast dient::
-- Saps el que és això, no ?.
-- I tant !!.- era la fotografia de la Seu Central de la Caissassa, a la Diagonal. – no m’aniràs a dir que em d’atracar aquest edifici, amb dotzenes de gent entrat i sortint, potser més de cent empleats i segurament un “fotimer” de guàrdies de seguretat ?.
No – va dir la SEVA GERMANA MADRILENYA.
Arribats a aquí va sonar el timbre de baix novament, vaig anar a obrir.
-- Lluïs ?.—vaig dir.
-- Si soc jo, i aquell dos “nanos” de las cua de l’Inem – va dir en Lluïs encara en veu de son.
-- Pugeu – i vaig polsar l’obridor, esperant-los al rebedor, en Lluís ja sabia el pis.
Van entrar i els vaig presentar a en Jero.
-- Aquest és en Jero, un nou soci, i aquest és en Lluïs, i aquests dos son en Rafel, i en Manel, -- encara que jo no sabia quin era l’un i quin era l’altre al dir Rafel, un és va endur la ma al front fent una salutació militar, pel que ell mateix és va presentar, per tant en Manel era l’altre.
-- Qui vol cafè – vaig dir.
-- Pot ser, un “carajillo” -- va dir en Lluïs.
-- Dons no tinc ni conyac ni cap licor, t’hauràs de conformar amb cafè sol, et vindrà bé per acabar de treure’t la son – vaig mentir-li.
El altres dos no varen dir res, jo crec que estaven una mica espantats, pel que vaig entendre que en volia, vaig anar a la cuina a fer-ne una altra cafetera, quant vaig sortir amb el cafè fumejant i les tres tasset5es i el sucrer a la safata en Jero estava acabant de dir. . . . . l’assumpte és perillós, si no és lliguen tots els caps ben lligats, i és miren al mil·límetre els detalls i la sincronització, de les accions.

13
El dissabte,. 21 de setembre vàrem arribar a Madrid, a les 15.10 p.m. els cinc en Jero, en Lluïs els cosins Rafel i Manuel, coneguts també com el Rafa i el Manu, en vista de tot això vàrem quedar que ami també em dirien Sebas.
-- A mi no m’emboliqueu – va dir en Lluïs – jo tota la vida m’he dit Lluïs, i no penso canviar de nom.
-- Esta bé – li va dir el Jero, -- ara Director principal de tota l’operació -- però et direm Luís, Jero, Sebas Manu i Rafa, més aviat son noms castellans que catalans., i només posar un peu a l’estació madrilenya s’ha acabat en Pompeu i Fabra. Cervantes, Quevedo i si pot ser Muñoz Seca, que era el mes “castizo”, de tots.

Del dilluns 16 fins al divendres 20 de setembre, varen estar assajant, el pla del Jero, la meva idea primera de fer-me passar per madrileny li va semblar bé, ens ho faríem passar els cinc, però l’atracament no el faríem ni al poble nou ni a Barcelona. El faríem a la sucursal principals de la CAISSASSA a Madrid.
Tal com estan les coses quin madrileny podria pensar que cinc catalans s’atrevirien a atracar una sucursal a de la Caissassa a Madrid, segur que creuen que reclamant la Independència tots ja tenim prou feina. ? – va dir en Jero, el cap pensant. – els agafarem desprevinguts, totes les forces vives, i governamentals només estan pendents del que diu el President Mas, la secretaria Europea, i el que passa ha Escòcia, pels delictes normals
no estan previnguts han abaixat la guàrdia.
Cap dels cinc havia pogut dir a la família, on anava, ni amb qui anava, O be dir-los que anàvem a l’altre punta de mon. I prohibit del tot trucar amb el mòbil a casa, en cas d’investigació la “Policia Espanyola” podria saber a on trucàvem.
Jo per la meva part li vaig dir a la Glòria que fins dimarts 24, o dimecres 25, estaria il·localitzable, anava a Monestir de Santes Creus a fer un retir espiritual. Prèviament li havia trucat a un cosí germà monjo que tinc allí, per que em cobris la coartada en cas de que ella el truqués em va costar convèncer-lo, perquè no volia mentir, i em va sortir amb lo que em sortia sempre: Que si tornava amb la meva ex, Nostre Senyor, em perdonaria.

En Jero, ho tenia tot previst, ell i els cosins anirien a l’Hotel Mediodia, davant de l’estació, i en Lluïs (ara Luis), i jo al Metropol, a la Gran Via, les reserves les va fer a la parada que fa l’AVE, a Zaragoza. (No escric Saragossa, perquè no m’agrada que els castellans escrigui Gerona o Lèrida)..
El Jero havia venut la metralladora per 2000 €uros, amb els que va comprar tres pistoles de les dites del 9 llarg, “Parabellum” pels cosins i pel Lluïs, jo tenia la meva pistoleta (la marca estava esborrada), i ell un revòlver del 38 Steic i Wetsom , o una cosa semblant. I cada un de nosaltres set bales del calibre corresponent (La meva tesis de les set bales, i disparar al sostre s’havia imposat sobre la disparar al peu dels cosins).
Un tir al peu no fa més mal que si et cau una totxana – va dir en Manuel.
La majoria, tres a dos vàrem votar pel sostre.

Per assajar, l’idioma i la manera de caminar dels madrilenys, el mateix dissabte a la nit vàrem decidir anar a una Sala De Fiestas, ens havíem de distreure avanç del cop, i com que el teníem assajat, i més que assajat, el anar a divertir-nos, en realitat era una forma d’entrenament més, i tots érem solters, bé jo era l’únic una mica compromès, clar que les meves intencions eren que si el cop sortia bé el de comprometre’m del tot, el que volia dir divorciar-me de la meva ex, la Maria i casar-me amb la Glòria, i si sortia malament i ens engarjolaven a Alcalá Meco, dons que voleu que os digui com el conte de la lletera.

Sortint, uns i altres del seu Hotel ens vàrem trobar a la Porta de la Sala de Fiestas. En Lluïs i jo vàrem sopar al mateix hotel, parlant tota l’estona al Maitre i als cambrers en castellà,. No ens va sortir bé.
El Maitre, només obrir la boca per triar els plats ens va dir :
-- Ustedes son catalanes, verdad?, se les nota en el acento, menuda tienen liada en Cataluña con eso de la Independencia, pero tendrán que contar con nuestra opinión, digo yo ?
-- Claro, claro – va dir en Lluïs, jo vaig quedar tant estovat que no se’m va ocórrer res - pero nosotros somos apolíticos sabe usted.-- i va deixar llesta la conversa.
Ens varen asseure, en una taula rodona, de primer hi havia un espectacle, dit El Cuadro Flamenco y sus cantaores”, i desprès ball, els que anaven sense parella tenien a l’abast las chicas de la casa.
Vàrem parlar a trot i a dret en castellà i ningú ens va dir d’on érem ni d’on veníem i ha on anàvem . Això ens va animar molt, a mi em va fer l’efecte que del assumpte de la
Independència de Catalunya, aquella gent no en sabia res, o no en volia saber. Clar que allí no hi devia haver ningú del P. P. I si h havia algú és feia l’orni.

14
El diumenge 22, ens vàrem llevar a les 10 a. m. del mati (em sembla que posant p.m. lo del matí sobra, però és qüestió d’anar-se acostumant al lèxic operatiu,), no tenim presa.
Havíem quedat a les dotze a la Glorieta de la Cibeles, davant del Banc d’Espanya, d’allí anirien a veure sobre el terreny la ubicació de la Central Madrilenya de la “CAJASASA” batejada així feia pocs dies, degut a l’enrenou de la manifestació del dia 11. No volien ser Sucursal, duna entitat estrangera, tot i que ho havien estat d’una de “Provincias”.
Els plànols eren perfectes, la dita Central estava en una cantonada entre els dos carrers Alcalá i Marqués de Cubas, a dos passes de la Cibeles.

Vàrem entrar a una Cerveseria, a repassar-ho tot, en Jero (no sabem com ni ens ho va voler dir) tenia la confidència que el dilluns dia 23, rebrien procedents de Barcelona dos milions nou-cents mil €uros, procedents dels ingressos d’una setmana de les farmàcies catalanes, del pagament d’allò de l’€uro per recepta.
-- I si ho han enviat en monedes de un i dos €uros ?—va dir se sobte en Luis.
-- No, les monedes les recull el Banc d’Espanya, i desprès ho envia en bitllets a la Caissassa. o Cajasasa , on te el compte el Ministerio de Hacienda, i el Guindos ho va traient a poc a poc, tret d’aquesta vegada que nosaltres ho traurem de cop—va dir en Jero segur de si mateix.
-- El pla és el següent, el vaig a repetir per enèsima vegada – va dir el Jero- qualsevol dubte, ara és el moment de exposar-lo, és pot dir que és tracta de l’assaig general d’una obra de teatre. (com teníem previst des de que havíem arribat a Madrid parlàvem en castellà, érem a una taula arraconada i ningú ens podia sentir; quant venia el cambrer parlàvem del temps, i del bo que rea jugant el Ronaldo, i el collons tant ben posats que tenia el Mourinho.
Un dels cops que va venir el cambrer a preguntar-nos si volíem alguna cosa més, va dir:
-- No sé como siendo todos ustedes catalanes , hablan en castellano, Ah ahora caigo por educación, Yo es que lo entiendo un poco saben, en julio i y agosto estuve trabajando en la Costra Brava, y lo que menos me explico, todavía es que sean aficionados del Real Madrid – i sense esperar resposta se’n va anar cap al taulell capficat.
-- L’hem cagat, Sebas – va dir en Lluís.
-- Sabeu què – va dir en Jero – posats a córrer riscos demà durant l’atracament parlarem poc però el que parlem, ho farem en català, aquesta gent com que tenen tant poc interès en la nostra llengua, és pensaran que és Polonès o Albano-Cosovar, i les sospites aniran per aquest cantó, preneu nota dels nous noms que ens assignarem,: Sebas (Seboski) Lluís (Lluinski), Manuel (Manuskof), Rafel, (Rafenew), i jo em diré (Jerodowski). Ara parlar poc, blanc, negre or plata i si i no. I si pot ser para de comptar..
Amb l’equipatge que teníem als hotels cada un de nosaltres tenia hi havia, el “kid” aviem portat de Barcelona, passamuntanyes negre transpirable, pantaló blau elèctric, caçadora verda amb la inscripció a l’esquena de la empresa Movistar, ens havíem de fer passar per tècnics de telèfons. També havien dut dos bandoleres auto adhesives per enganxar a cada banda de la furgoneta que havia de robar en Manel “Manuskof”, aquella nit.
Vàrem dinar allí mateix cinc plats combinats, i cerveses sense alcohol.
A la tarda cinema, per relaxar-nos i distreure’s.
En sortir de cinema, vàrem anar caminant pels carreres de darrera de la Gran via, fins que vàrem veure una furgoneta que semblava dir: “Robeu-me”.
Dos a un extrem de carrer i altres dos a l’altra i en Manuel, és va apropar a la porta del conductor, va treure un estri de la butxaca va obrir la porta, ens va mirar, a una banda i a l’altre i li vàrem donar el vist i plau, amb una inclinació de cap, “parlarem poc” havia
dit en Jero i ho seguiríem al peu de la lletra. Va fer el pont, va posar el motor en marxa, I en Jero va obrir la porta de darrere, vàrem pujar tots, havien d’anar a un lloc desert, sense testimonis, per enganxar les pancartes laterals que dúiem a una bossa d’esports, omplir el dipòsit de gasolina,, i aparcar-la al pàrking de l’hotel on eren en Jero i els cosins, ja que en Manel va donar-nos la sorpresa en dir-nos que avanç de treballar de encofrador havia treballat de mecànic de cotxes, i que tenia carnet de primera especial. Ell era l’encarregat d’arribar amb temps davant la sucursal i aparcar el més a prop possible, per sort era zona blava, mantenint-se amatent, esperant la nostra sortida.
Fet tot això ens vàrem acomiadar, fins a l’endemà dilluns, a la fi, havia arribat el dia “D”, l’hora “H”, eren les deu del matí.

15
A les vuit del, mati en Lluïs i jo, ja estàvem llestos, amb els contes pagats, esperant que arribés la furgoneta amb els altres tres, en Manuel conduint, en Jero al seu costat, i en Rafael, darrere. Les mateixes caixes buides que duia la furgoneta ens servirien de seients.
En Jero ja se’n havia encarregat de treure dos bitllets de tornada amb l’Ave, un per mi i l’altre per en Lluís, els dos que més por teníem a l’avió, i els altres tres tornarien en tornaríem, dos al pont Aeri de les dotze i un a de la una, era qüestió de diversificar la fugida. La policia al creure que és tractava d’atracadors de l’est d’Europa, no estarien
per la “Salida de trenes ni vuelos Nacionales”
Els diners, repartits en les bosses, de cada un de nosaltres
-- Escolta Jero – se’m va acudir preguntar-li – Jo per saber tot el que feia referència a la sucursal del Poble Nou, la que pensava atracar, vaig haver de fer-li una visita. Com és que tu ho saps tot lo d’aquesta CAJASASA sense estar mai a Madrid, ?.
-- I tinc una còmplice a dins. – va dir
-- I Ara ho dius, i és pot saber com l’has reclutada ?.
-- No ho he dit perquè la discreció en aquest casos, es primordial, com menys persones sàpiguen segons quines coses millor; i l’he coneguda per Internet, i també per Internet em bastit ella i jo tot el pla, Haurem de comptar amb això a l’hora del repartiment.

A les 9,30, a. m. La Furgoneta ja era aparcada davant de la Central a Madrid de la CAISSASSA catalana, ara dita CAJASASA, Española.
En “Manuskof” al volant, a la espera, i els altres en, “Jerodowski,” “Lluisnki,” “Rafenek”, i jo en “Seboski”, a la “espera” de sortir, ja vestits com operaris de Movistar,
-- Ara S’ha posat vermell el pas de vianants per creuar el carrer – va dir-nos en Manuskof que des de el seu lloc al, volant, dominava tota la panoràmica, prepareu-se que quant estigui a punt de tronar a posar-se verd; diré ara !!, i baixeu cap a la Caixa.
Ben mirat en Jero en sabia més que jo d’organitzar atracaments, a mi mai se m’hagués acudit de tenir una còmplice a dins, això segur que ens ajudaria molt, i qui sap si una vegada amb els diners a la butxaca fugirien plegats i deixaria tranquil·la a la Glòria. Perquè allò de que les parelles dels amics per ell eren vedades. . . . no m’ho acabava d’empassar. Que havia fet jo tota la vida eh !! ?. Quant m’havia agradat una noia no mirava si era casada, soltera, o viuda.
-- ARA !! – va dir en “Manuskof”; varen obrir la porta del darrera i vàrem baixar els quatre, parsimoniosament, sense presses, sense nervis .A pas normal ens vàrem dirigir al pas; el semàfor dels vianants ja era verd, vàrem creuar a l’altra vorera, cada un amb la nostra bossa a la ma, plena de papers de diari, fent veure que eren les eines; la intenció era treure els papers de diari, i posar-hi els “Papers” del Banc Europeu.

Ens vàrem plantar davant la porta. Havia arribat l’hora de la veritat. Però sorpresa les portes eren tancades a cal i canto. Un cartell presidia la porta principal:
POR ORDEN GUBERNAMENTAL Y DEBIDO A LA PETICION DEL RESCATE POR PARTE DE ESPAÑA QUEDAN CANCELADAS TODAS LAS OPERACIONES BANCARIAS DURANTE LOS PROXIMOS CINCO DIAS. LOS CLIENTES QUE PRECISEN UN MINIMO DE EFECTIVO PODRAN RETIRAR MEDIANTE LOS CAJEROS AUTOMÁTICOS LA CANTIDAD DIARIA DE 20 €UROS.
ESTO NO ES UN CORRALITO, PASADO EL PLAZO DE LOS CINCO DIAS ESPAÑA VOLVERA A LA NORMALIDAD BANCARIA.
El Gobernador del Banco de España
Hòstia, !!. I ara que “fotem” ? – va dir el Lluïs deixant la bossa al terra.

16
-- De moment cap a la furgoneta, -- va dir en Jero -- em de canviar-nos de roba fer desaparèixer les “granotes” Movistar, i els passamuntanyes, despès abandonar la furgoneta, traient-li els rètols/pancarta laterals i fregant-la bé per si se de cas, de tota manera al no b haver-la fet servir per cap atracament, quant la trobin no la remenaran gaire.
Vam traspassar el carrer, cap a vehicle, en arribar en Manuel (Els suposats noms polonesos ja no calien, de moment), va preguntar
-- Ja sou aquí, això si que és un cop ràpid, os heu deixat la a meva bossa. On son ara els meus “cales” ?.
-- Hòstia, Rafa – vaig dir jo – tu eres l’encarregat d’omplir la bossa del conductor—i dirigint-me al Manuel – no t’amoïnis “nano” totes son buides, no ho ha hagut atracament.
-- I si “fotem” el camp cap a Barcelona amb la furgoneta – va dir en Lluïs – tenim el dipòsit ple, i podem anar-nos tornant per conduir ?.
-- Va pugem que la gent no fa res més que mirar i estranyar-se que quatre empleats de la Telefònica esatiguin parlant en Polonès Al mig del carrer. – va dir el Jero, obrint la porta del darrera.
-- Alto, muchachos !! -- era la veu de una noia que venia corrent cap a nosaltres, i quina noia, si no era Mis Espanya, com ha mínim era Mis Madrid.
-- Hòstia una “poli” de paisà que ens vol interrogar va dir en Lluïs que tot ho veu sempre negre.
En vàrem girar, uns amb un peu dalt per pujar, però tots clavats com una fotografia, la noia va arribar, en Jero la va mirar i va preguntar-li:
-- Paloma ?.
-- Jerónimo ?, va dir ella.
-- Si. -- Si. – varen dir els dos a la vegada. Es van apropar i és varen fer un parells de petons.
-- Ya tenia ganas de conocerte personalmente – va dir la noia -- que jo ara tenia l’oportunitat de veure-la de a prop, i que Mis Espanya, ni Mis Madrid Mis Mon, era aquella bellesa. – no te he podido avisar de lo que pasaba, todo ha sido repentino, esta misma mañana cuando hemos entrado a trabajar nos lo han dicho, y nos han mandado para casa hasta el lunes que viene, te he llamado al Hotel y ya habíais, salido, y al perecer he extraviado el numero de tu móvil.
-- Mira Paloma, estos son mis muchachos – I va anar-nos presentant un per un amb els
nostres noms, al dir “muchachos” la noia ja em va fer una mirada com dient, “muchachos ?”, però no va dir res.
-- Hola, mucho, gusto -- vàrem anar dient, donant-li la ma, una ma suau, i a la vegada forta, estrenyent-la valent.
-- Tots a dalt – va dir en Jero, -- todos arriba – va repetir en castellà, el que volia dir que la noia venia amb nosaltres.
-- Arranca “Manu, i tira cap a les afores.
-- Un momento – va dir la Paloma – vale más que yo suba delante, y le indique hacia donde nos conviene. ir
Va baixar, del darrere, i va pujar al davant amb en Manu el conductor, no valem sentir el que li deia, però el cas és que el Manu va arrencar cap a la plaça d’Espanya, seguint les indicacions de la noia, que no sé si és que si assemblava, o m’ho va semblar a mi, la vaig veure com a la Sharon Stone, en una pel·lícula que feia d’atracadora.
La furgoneta amb nosaltres quatre al darrera en Manu conduint i la Paloma fent de co-pilot va anar passant carrers i avingudes desconegudes per nosaltres, fins que va sortir a un indret menys poblat, i a la fi va agafar una carretera que al principi hi vàrem veure un indicador que deia : A ALCORCÓN.
-- Hòstia, els que li varen fotre 4 a 0, al Madrid i el van eliminar de la Copa !! – va dir el Lluïs.
--
Calla bocamoll – li vaig dir – no veus que a lo millor la noia es del Reial Madrid, i ara
estem a les seves mans. – em va mirar i va fer el gest internacional de silenci, posant-se
el dit índex de la ma dreta davant dels llavis tancats.
De seguida hi varen ser qüestió d’una hora. ALCORCON ZONA INDUSTRIAL.
-- Para delante de aquella nave, y no bajéis, yo abriré la puerta i entraremos con furgoneta i todo, la nave es de un amigo mío Ruso, de toda confianza. No os vais a ir de
Madrid sin vuestro dinero, palabra de Paloma, por esta – i es va creuar un dit de cada ma davant dels llavis i els hi va fer un peto.
-- Hòstia – va dir en Lluïs, ai9ò es un jurament de la Màfia.
-- Calla burro – li va dir en Rafael, això ho han fet els gitanos tota la vida.
17

Vàrem entrar a la nau; una vegada a dins vam anar baixant tots tret d’en Manel, La Paloma va accionar el mateix comandament que havia emprat per obrir i la portalada és va tancar.
-- Aparca, allí donde hay el Mercedes i el otro coche – li va dir.
L’altre era un cotxe esportiu de dues places descapotable, de color vermell, de lluny no vaig saber veure la marca. En Manel, va aparcar i va tornar on érem nosaltres i ella.
-- I ara que fem? – va dir el n Lluïs, per segona vegada aquell mati.
-- Buena pregunta – li va dir la Paloma, que no és movia del costat d’en Jero , i a mi em llençava “miradetes” de cua d’ull, que jo suposava que volien dir “Que hi pinta aquest avi aquí”.

-- Ahora subiremos arriba, al piso, pero primero os he de decir un par de “cositas” el resto os lo dirá mi padre.
-- El y yo somos polacos, yo hablo bien el castellano porque estoy aquí en Madrid des de los cinco años, el también lo habla aunque no ha perdido el acento. La nave y el negocio de importación y exportación es suyo, no hay ningún Ruso. Subamos que nos está esperando.
-- Ah!, una aclaración mi nombre es Kuxenka, no Paloma, y mi padre se llama Lech Gorky. Lo siento Jerónimo , no tuve más remedio que mentirte..
Hòstia Sebastià, em vaig dir a mi mateix, quin merder has armat, d’un atracament de pa sucat amb oli, estàvem passant a un no sé què de malfactors Europeus, avui dia tot anava igual, si no embolicaves amb Europa, no “foties” res.
En Mas deia que si assolíem la Independència seria traves de Europa, i en Rajoy que gràcies a Europa no la tindríem, No se qui tindrà raó, vaig pensar, ara les coses eren així, si em de donar un cop important, ha de ser Europeu, d’això no hi ha dubte. Els temps son els temps. No volíem robar pessetes, volíem €uros, no ?. Dons ja érem al cap del carrer. €uros, Europeus, dons socis Europeus, els catalans sols no anàvem a cap lloc, necessitàvem Europa, fins i tot, pels atracaments.
Totes aquestes reflexions m’he les anava fent mentre pujàvem l’escala, la Kuxenka anava al davant i jo l’últim, des de on encara sé li veien millor aquelles cames llargues i ben tornejades, clar que uns talons alts sempre afavoreixen.
Em vaig treure les cames de la Kuxenka del pensament, recordant les de la Glòria, que també eren prou maques, ja ho diuen els castellans “·Un clavo, con otro se quita”.
L’escala pujava des de baix a un pis fet dins de la nau mateixa, però d’obra res, d’un altell de tubs ferros i mampares.
La Kuxenka va obrir la porta dient unes paraules en Polonès que mig vàrem entendre, com : “Pare ja som aquí”. Mira per on no era tant distint al català com ens pensàvem, és va fer a un costat dient:
-- Id pasando, como si estuvierais en vuestra casa.

Tal com arribàvem a dalt anàvem entrant, jo vaig ser l’últim, a la vista hi havia y una sala gran amb u parell de sofàs i dues butaques una tauleta de centre amb un gerro amb flors, una llibreria a cada paret lateral plenes de llibres, i en un del racons entre paret i paret un moble bar modern amb frigorífic, cafetera, i els estris propis d’una cafeteria.
Hi havien dues portes que suposadament donaven a l’interior del pis, on hi devia haver la cuina el menjador n i els dormitoris i el o els banys.
-- Quien quiera ir al servicio, es la puerta de la derecha, los demás podéis sentaros, voy a avisar a mi padre – va dir la noia, i va entrar per la porta de l’esquerra.
-- Hòstia m’estava. . . . . – va dir el Lluïs i és va dirigir a la porta de la dreta. Els demés vàrem seure, i jo li vaig preguntar a en Jero.
-- Ho sabies tu trot això, o no ?.
-- Et juro Sebas que no en sabia res, vaig fer amistat amb la Paloma, be amb la que creia que és deia Paloma, per Internet, i desprès de molts dies de parlar em va dir que tenia un pla per atracar aquí a Madrid, i com que lo del Poble Nou, no era massa clar dons, vaig dir-li que jo tenia la banda a punt.
En Lluïs, va sortir cordant-se la bragueta i dient :
-- Ostres “tius” quina “guapada” de “quarto” de bany. (En Lluïs seguia parlant “catañol” però miraculosament havia dit Ostres, en lloc del seu clàssic Hòstia.).

Es va obrir la porta, va sortir primer el pare de la Kuxenka, el senyor Lech Gorky, un home de uns quaranta cinc anys, alt i és veia que estava acostumat a fer esport per la seva manera de caminar, una cosa així com un Sean Connery, a aquesta edat.
-- Buenos dias caballeros, soy Lech Gorky, . . . pero sientense por favor -- va dir
En veure que nosaltres ens havíem aixecat.
En sentir-lo amb aquell accent, em vaig veure com un personatge d’una novel·la del John Le Carré, embolicat en un assumpte de l’espionatge durant t la guerra freda.
En Jero ens va anar presentant a tots pel nom de cada un de nosaltres,
-- Estoy contento de conocer a un grupo de patriotas como ustedes, yo en Polonia también luche, con peligro de mi vida por la libertad de mi patria.
Ens vàrem mirar els uns als altres, incrèduls, que volia dir aquell home amb aquelles paraules ?. No era un professional dels atracaments ? . No anàvem a atracar plegats i repartir-nos el botí ?.
-- Hòsties !! – va dir el Lluïs.
-- En qui merder ens em ficat “nano” -- li va dir un paleta a l’altre.
La Kuxenka, que s’havia “posicionat” al meu costat, em va prémer el braç amb la seva forta ma, (quant una dona em prem el braç, per mi . . . . ) , i en va dir a cau d’orella, sense afluixar la ma :
-- Ahora os lo explicará todo, mi padre admira mucho a los catalanes. . . . . . . .y yo, también.
18
-- Bien como les he dicho, comprendo perfectamente que quieran recuperar el dinero que es suyo, mejor dicho de su país, el dinero de sus impuestos que la hacienda española, se lleva, i luego no cumple los pacos estipulados en el estatuto, i se hace oídos sordos a sus compromisos de inversiones en obras públicas: Si tratara de unos simples atracadores no les ayudaría. – va dir el senyor Lech.
Jo era assegut as un delís sofàs, en mig de la Kuxenka (Semblava com si en Jero m’hagués deixat el camp lliure) i en Lluís, ella a la dreta i en Lluïs a l’esquerra, aquest
se’m va apropar i fluixet em va dir:
-- Hòstia, Sebas, que s’empatolla aquest polonès, que vol dir que els diners de l’atracament els hi haurem de donar a la Generalitat ? . Això no m’ho havies dit, si ho arribo a saber faig l’atracament pel meu compte.
-- Espera, deixa’l parlar, el cas és agafar-los els diners, desprès ja veu7rem el que fem, a lo millor si ens emportem tot el que ens deuen ni ha pel país i per nosaltres.
-- Vamos al grano señores, se trata de llevarnos el dinero depositado en los sotanas del Ministerio de Hacienda, Pero lógicamente solo la cantidad que se les adeuda, no podemos dejar a toda España en la ruina total, tampoco será ético, ni justo, i no sería consecuente con el seny catalán . En cuanto consideran ustedes que asciende lo adeudado ?. – Va seguir el senyor Gorky .
Ara si que ens ha “fotut” -- vaig pensar jo, havia sentit a dir per la “tele”, al conseller del ram no sé què de 16.000, milions, vaig a anar a obrir la boca, en vista de que ningú de nosaltres deia res, però afortunadament se’m va avançar en Jero :
-- De este año, del pasado, o des de 1714 ? – va dir.
-- No sea usted exagerado, amigo Jero, pongamos de este año, los atrasos ya los negociaran ustedes cuando sean independientes, seguramente les descontaran algo de carreteras, algo de raíles de tren y alguna bagatela más. – va dir el senyor Lech, fent una rialla.
-- En este caso – va dir en Jero, tirant pel baix – unos 10.000 millones.
Jo vaig pensar som cinc, a un milió cada un son cinc i els altres nou mil cinc cents els donem a la Generalitat i quedem com uns senyors.
-- Bien pongámonos en marcha nada de esta furgoneta que salta a la vista que es robada, nos repartiremos en mis dos coches, i tal como vayamos actuando yo les iré indicando lo que ha de hacer cada uno de ustedes, no hace falta tener planes preconcebidos, ni planos ni nada de estas tonterías que vemos en las películas, sobre la marcha se actúa mejor, claro si se tienen los conocimientos y se sabe la situación de los objetivos que yo tengo – el senyor Lech, havia aconseguit, gaire be embadalir-nos.
En Lluïs és va tornar a apropar a la meva orella dient-me :
-- Sebas, aquest “paio”, si que serveix per cap d’una banda d’atracadors, no com tu o en Jero, que sou uns aprenents.
Ens vàrem posar en marxa. Nosaltres cinc, en el cotxe gran, conduït per en Manel i ell i la filla, en el descapotable.
-- Lleváis armas ? – va preguntar el senyor Lech, -- li varen dir que si, i les hi vàrem ensenyar; la pistola que duien cada un de nosaltres -- la suya no sirve -- em va dir a mi,-- tenga ésta – i em va donar un “pistolot” del nou llarg carregada i amb un carregador de bales ple de recanvi. Havia dit “la suya” el que volia dir que em tractaba de vostè, i als altres de tu., També em veia vell, per ser atracador, vaig pensar jo.
-- Tu Manel nos sigues, cuando lleguemos al sitio, entraremos en un parking, tu detrás, procura no perdernos de vista por el trafico, i sobre todo no te pases ningún semáforo, ni siquiera en ámbar, Entendido.!!, dentro del parking ya seguiremos las instrucciones, este será o un robo, o un atraco depende, de las circunstancias. Como se dice atraco en catalán ?.
-- “Atracament” – li va dir en Manel.
-- Bien pues este será un ”atracament sobre” la marcha, que es como mejor d salen.
Varen sortir el i l filla, amb el descapotable, va parar perquè sortíssim nosaltres i tancar amb el comandament, i és va posar novament en marxa, en Manel es va enganxar pràcticament darrera i vam començar a circular primer per una autopista, fins a la sortida que deia MADRID CENTRO URBANO. Carrers i més carrers, semàfors i més semàfors, passos subterranis i més passos subterranis, parades i més parades, embussos i més embussos.
-- Hòstia – va dir en Lluïs -- els cales que s’han gastat en urbanitzar aquesta ciutat, deu ser ric aquest Ajuntament.
-- Mira que ets “burro” – li va dir en Rafel que mai deia res—no veus que tot això ho han fet amb els nostres de calés.
A la fi el descapotable és va endinsar en un aparcament subterrani.

19
Nosaltres al darrera, la primera plata era plena, però el descapotable va anar directament davant de dues places buides, que estaven reservades en dos senyals de prohibit aparcar d’aquestes de tres peus, i va parar, la Kuxenka, va baixar les va plegar les va arraconar a la paret, i li va fer senyals al Manel perquè aparques al costat del seu pare, que jo ho estava fent. Aquell home és veia que ja feia dies que estava treballant l’assumpte.
Vàrem baixar tots i fent una rotllana, com fan els futbolistes avanç d’un partit important, vàrem obrir bé les oïdes per rebre les instruccions.
-- Caballeros – va dir com sempre feia en Lech Gorky -- supongo que todos tienen como les dije, los móviles, con batería suficiente y memoria de números de todos nosotros,?
-- Si, si, si, si, si, -- Un murmuri de cinc sis, de tots els catalans és va sentir a l’hora.
-- Bien nos van a servir para recibir instrucciones, para reportarnos y para coordinar los tiempos, el reloj válido será el del móvil. Mi hija i Manel se quedarán aquí para salir inmediatamente que los llamemos, por la salida 2, que es la que sale al lado de Ministerio. Allí nos recogerán, ya con el dinero,
Quedamos Sebas, Lluis, Rafel, Jero y yo. Sebas y Rafel formaran la unidad 1, y Lluis i yo, la 2. En cuanto a Jero su misión es solitaria.
-- Un momento que voy al capó a por los, digamos, disfraces.
Se’n va anar al petit capó des descapotable va treure una capsa de cartró, no massa gran la va obrir i va anar traïen i desplegant unes caretes de làtex, de les que ens en va donar una a cada un de nosaltres, mirant bé quina ens donava a cada u, reservant-se la seva. Cada un de nosaltres la va anar desplegant,. Quedant tots bocabadats. El primer que va respirar va ser en Lluïs:
-- Hòstia – va dir—a mi me’n ha tocat una de dona. !!
-- Xiist – va fer la Kuxenka, que estava a l’aguait, veient que entrava un home per la porteta de l’escala o del ascensor, segurament a buscar el seu cotxe. L’home va passar pel nostre costat mirant encuriosit va dir: Buenos dias, i va seguir, al moment vàrem sentir el soroll i y un cotxe que és movia cap a la sortida nº 2, la que havien de fer servir la noia i en Manel.
-- No sé que será mejor – va dir el senyor Lech – que se sepa que quien se ha llevado el dinero son los catalanes, sin identidades personales claro, desde el punto de vista Europeo, mejor que la U.E, sepa que Cataluña se defiende, con uñas y dientes, que no que la prensa Capitalina, diga que el robo ha sido llevado a cabo por delincuentes comunes, como hacia el régimen franquista cuando asesinaba a algún disidente. Creo que si alguien os oye hablar en catalán mejor que mejor.
La meva estratègia de parlar castellà, y fer-me passar per madrileny se’n acabava d’anar per terra.
El que son els professionals de la política i l’estratègia !!, el meu senzill atracament a una “merdeta” d’oficina, amb una altra “merdeta” de “pistoleta” s’havia convertit; i tot per culpa d’en Lluïs, per haver-se adormit al metro i perdre la metralladora, en una operació digna del director de les “pelis” del Michael Caine, aquelles dels anys vuitanta, i que repeteixen de tant en tant per la “tele”.
A en Lluïs, no li havia tocat la careta per casualitat, el senyor Lech, li va dir:
--Ahora, amigo mío ya no hay cambios yo he memorizado la cara de cada uno con su nombre, no importa que sea cara de hombre o mujer, no tiene ninguna importancia el caso es que no nos identifiquen personalmente, que se crean que somos un comando de la Generalitat, quizá sea bueno.
-- Si no més fos de dona tindrà un passi, però la cara de la Camacho. !!. . . . . . va dir en Lluïs.

A mi em va tocar la del ex President senyor Jordi Pujol, a en Jero, la del President Mas, a en Rafel, la d’en Rajoy , i el senyor Lech, és va quedar la del President Obama.
-- Ya se las pueden poner, ya saben que se trata de un robo, o quizás de un atraco, según como se desarrollen los acontecimientos. (D’aquí aquí ens deia de tu i d’aquí aquí de vostè i fins i tot caballeros.
Ens les vàrem posar, ens vàrem mirar els uns als altres i tot que la situació era prou seriosa ens vàrem posar a riure.
-- En marcha,-- va dir el senyor Lech,-- pasaremos por el túnel que comunica un edificio con el otro.
-- Hòstia -- em va dir la Sanchez Camacho (Lluis), aquest “tiu” cada cop se’n treu una de nova de la màniga

20
El senyor Lech, va encetar la marxa, i nosaltres quatre al darrere, va obrir la porta per on havia entrat l’home que havia vingut a buscar el seu cotxe, i vàrem accedir a una habitació on hi havia una escala que pujava al pis de dalt, i per l’altra banda baixava al soterrani següent, una porta d’ascensor i un altra que deia PELIGRO ALTO VOLTAJE, hi i havia aquell triangle groc amb un llamp dibuixat.
En Lech, ( a la fi ens va dir que res de senyor, que la paraula el feia massa vell, que si de cas a qui li haurien de dir senyor era a mi, i jo per no tirar per terra tota l’operació no li vaig “fotre” un parell de trets amb la seva mateixa pistola, (com passa a les pel·lícules d’en Tarantino, que els malfactors és “liquiden” entre ells ), dons com anava a dient: en Lech, és va treure una clau com aquelles dels castells antics, i va obrir la porta del perill.
Una llum vermella encesa és veia a l’entrada del llarg passadís.
És va treure el mòbil de la butxaca va mirar l’hora, va fer un gest amb la ma com dient:
-- Esperad !!-- als dos minuts la llum és va tronar verda i ell va dir :
-- Entrad que ahora ya no hay ningún peligro, se ha desconectado automáticamente, tenemos un minuto y medio para atravesar el túnel y acceder, al sótano del Ministerio, o Agencia Tributaria que es lo mismo.
El davant a pas lleuger i nosaltres al darrera, devíem recórrer un passadís de ben bé 100 metres, per accedir a una amplia sala on al fons és veia un annex , que estava barrat per una gruixuda reixa de barrots de ferro. A un cantó hi havia un dispositiu amb botons numerats que és veia clarament que era l’aparell per marcar la clau numerada, perquè s’obris la reixa.
En Lech, va marcar una xifra. I els barrots és varen obrir.
-- Entremos -- va dir – y preparad las bolsas.
El primer que és veia era una espècie de rebedor ampli amb 17, portes, en cada una hi havia el nom d’una autonomia,
-- Vamos directos a la de Cataluña – va dir – las otras están vacías.
Va treure una altra clau, de no sé on, va obrir la porta vàrem entrar, quedant-nos de “pasta de moniato”. Un gran rètol penjat a l’estil de les pancartes deia:

FONDOS PENDIENTES DE ENVIAR
Hi havia una gran taula, plena de feixos de diners . i dues prestatgeries també plenes diners, diners, i més diners, i en cada munt, que estaven separats entre si un nou rètol:
Fondos para infraestructura de carreteras, Fondos para infraestructuras de ferrocarril, Parte proporcional del IVA. Sanidad, Educación. . . .. – i així un munt de diners corresponent al que ens devien i no ens enviaven.
-- En que apartado os deben más? -- va preguntar en senyor Lech
-- Hòstia en tots!! – va saltar en Lluïs – les farmàcies va mesos que no cobren.
-- Id llenando las bolsas de donde os parezca mejor, pero eso si, cada uno que cuente bien contado lo que se lleva, debemos dejar un recibo del total cobrado a cuenta.
En Lech, va agafar el mòbil, i va trucar a la filla, ho vàrem saber perquè va pronunciar el nom de la filla, Kuxenka, ja que la conversa va ser el polonès.
-- Le he dicho a mi hija, que he cambiado de opinión respecto a la huida, voy a sincerarme con ustedes Caballeros, yo soy un alto funcionario del Ministerio de Hacienda, por eso tengo llaves, i acceso a la clave numeral. Ustedes saldrán por donde hemos venido con el dinero que consideren justo, y a mi me ataran y amordazaran, haremos ver que me han abordado en la calle y me han obligado a darles las claves, declararé que se ha tratado de un comando de un país extranjero, ya que hablaban un idioma desconocido por mi.
-- Hòstia, Sebas -- em va dir en Lluïs a mi, sense que ho sentissin els altres, -- em sembla que nosaltres no ens en podrem quedar ni cinc, perquè si no ens agafa la policia espanyola, ens agafaran els mossos d’esquadra,
-- No home. no, el que nosaltres agafem només serà un pessic, de tot el que ens deuen, ni se’n adonaran, tu tranquil – li vaig dir, sense estar segur del que li deia, només perquè ara a ultima hora no fes figa, teníem els diners a l’abast sense haver amenaçat a ningú ni haver disparat cap tret, ni tant sols al sostre.
Vàrem omplir les bosses i vàrem anar comptant el que hi posàvem quant vàrem tenir les cinc plenes, les quatre nostres i la d’en Manel, en Jero va fer números i va dir :
-- En total dos mil milions cinc cents mil €uros, no ens en caben més, vaig a deixar el rebut, el deixaré per el dos milions, i nosaltres ens haurem de conformar el els cinc cents mil, el que vol dir que tocarem a cent mil €uros cada un, i m’haureu de tornar els diners que he avançat per les despeses.
La taula i les prestatgeries continuaven plenes.

21
Els lectors que hagin arribat fins aquí en la lectura de la meva crònica sobre els fets, que varen tenir lloc, en uns dies de més passat, i que estic escrivint des de la presó dita de Can Brians 2. (A mi em tenen aquí, no sé perquè els altres son a la Modelo) és faran alguna pregunta, per exemple:
Com pot ser que un polonès sigui un funcionari del Ministeri de Hisenda espanyol ?.
Perquè a mi em tenen en una presó diferent als altres quatre?
Com ot ser que una camera plena de diners no tingués cap vigilant?.
I segurament alguna més, que ara, a mi no se m’acut.
Si d’aquí a que acabi d’escriure les puc esbrinar a través del meu advocat, ja les aclariré.

Ens varen enxampar, només arribar a Barcelona, a en Lluís i a mi a l’estació de Sants, i al Jero, hi a en Manel i en Rafel, al aeroport del Prat.
A tots cinc amb el cos del delicte a sobre, les bosses plenes de diners.
Encara que la prova principal, i més acusatoris a va ser el rebut que el Jero va deixar, escrit en català i que deia:
Em rebut de l’Hisenda espanyola, a compte de endarreriments oficials la quantitat de
dos milions d’euros Generalitat de Catalunya.

Al senyor Lech se’l varen creure, ja que en vista del rebut no va tenir més remei que dir que pot ser si que els malfactors eren catalans.
La filla ha vingut a viure a Barcelona esperant que surti de la presó, ja m’ha fet tres vistes, però encara no sé quina en porta de cap, al contrari que las Glòria, que m’ha escrit una curta carta dient-me que m’espavili pel meu compte que no vol saber res de mi,. La meva filla també ha vingut a veure’m, i m’ha dir que la meva ex, o sigui s’ha mare està disposada a perdonar.

Ara el merder el tenen la Generalitat i el Govern espanyol, El Conseller d’Hisenda no vol tornar els diners, diu que son de Catalunya, i els advocats de l’Estat diuen que és tracta d’un robatori comú. Però el rebut és un document fefaent de que no és així, i segons el meu advocat l’Albert Flequer, manté l’opinió de que si la Generalitat és surt en la seva, automàticament quedarem lliures.
La tesi que te preparada per la defensa, és que nosaltres em estat una espècie de cobradors del frac, i al cobrador del frac, ningú el posa a la presó per expeditius que siguin els seus mètodes.

EPILEG
Avui ha vingut a veure’m l’advocat, m’ha dit que ha parlat amb el Conseller i que les coses van per bon camí, que si els Mossos és van avançar a detenir-nos va ser precisament per que no ho fes la policia espanyola, que el nostre empresonament, era més aviat una mena de protecció, i que quant la noticia és fes pública seriem una espècie de herois nacionals.
Fetes les preguntes que em tenien encuriosit, me’n va aclarir alguna.
En Lech Gorky, en realitat era un Inspector de la U.E. que vigilava el que feia el govern espanyol amb els diners.
Que el dia del robatori, era festiu a Madrid, perquè era la “Virgen” de l’Almudena, o de la Paloma, o potser d’alguna altra. I que els Guàrdies Civils eren a la porta principal.
Que a mi em tenien en una presó més moderna degut a que era el més gran, i que a la Model, quant ens varen detenir només hi cabien quatre presos més.
Que com és varen assabentar del robatori, de que vàrem ser nosaltres i de que tornàvem a Barcelona dividits en avio i tren no en sabia res, Secret de Sumari,
I que, segons el seu parer, la Kuxenca a qui esperava que sortís no era a en Jero, si no a mi, clar que això últim no ho podia jurar.
Sort que el Lluïs, a vegades no s’ha dorm, al contrari està ben despert, i pensa com va pensar quant érem a punt d’embarcar a Barajas i em va dir:
-- Sebas !!. Saps que he pensat ?. Que per si de cas val més que anem als lavabos fem un paquet amb els nostres cent mil €uros i els deixem a les “Taquillas de Consigna”, no fora cas que ens enxampessin; sempre serem a temps de tornar per recuperar-los.
Si tot surt com pensa el meu advocat, tot i que a lo millor passo una “setmaneta” amb la Kuxenca, (anar a Madrid a recollir els diners amb ella i que és quedi amb el seu pare). D’aquests diners sembla que ningú en sap res, ni els de Madrid, no els temien ni comptats. Només és guien pel rebut.
I jo tornar a Barcelona, i a la fi també tornar amb la meva ex la Maria, que tanta paciència ha tingut tota la vida amb mi.
Vosaltres lectors que faríeu ?.
FI.
Viladecans/Nova York, 9 d’Octubre del 2012.


Comentaris

  • Que bo!![Ofensiu]
    Atticus | 13-01-2014 | Valoració: 10

    Encara recorde quan el publicares en FB...ara ja sé que el tinc ací, per fer-li una llegida sempre que calga o tinga ganes de tornar a gaudir...

l´Autor

Foto de perfil de Joan Gasset Vilaplana

Joan Gasset Vilaplana

24 Relats

10 Comentaris

14547 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
Vaig nàixer a Madrid, durant la segona República (19-11-33), fill de pare català (Lleida) i de mare Alacantina. (Benimarfull). Que eren interinament per feina a Madrid.
Quant tenia 4 anys (acabada la guerra dita Civil ), varen tornar a Barcelona, ara amb mi.
És pot dir que soc autodidacta, i aprenent, dons no he tingut estudis literaris. El meu primer conte els vaig escriure als 72 anys (2006)
Novel·les més llargues;
Vint-i-tres dies d'agost
L'avia Remei
Radio Catalunya Independent
"Cogida en la Maestranza".
18 Contes Inversemblants.
El net de'n Kees Popinga
Johan Popinga



Me les podeu demanar a jgassetvilaplana@gmail.com