El Monestir de Sant Cugat.2.

L'Abad Odó no pogué veure acabada l'obra que havia començat a refer. Morí guerrejant en l'expedició dels catalans a Còrdova, però les obres del nou temple seguiren. Tanmateix, no en sabem gran cosa del seu resultat. Sabem, emperò, que tan sols duraren poc més d'un segle. I sabem que al segle XII s'enderrocaren i s'aprofitaren, en part, els seus fonaments. Començà la gran obra benedictina.
La història del conjunt de les obres al Monestir no te prou interès per entretenir-s'hi si no és com investigadors. Avui, el monument es presenta com a resultat de mil anys d'història. Fou el monestir més important del comtat de Barcelona, envoltat per un recinte fortificat de murs i torres, construït cap els anys mil tres-cents vuitant i tants, del qual encara en queden vestigis. El campanar és d'un romànic primitiu, l'única part del segle XI que conserva el monument, tot i que tardanament acabat . L'església de tres naus i tres absis que podem contemplar, fou iniciada a mijan segle XII, i no es va acabar dins l'any 1337, el que donà lloc a un progressiu canvi de la concepció romànica de l'obra per una concepció gòtica, construïnt-se la façana principal i la seva gegantina rosassa en ple estil gòtic.
Aquesta rosassa és puresa geomètrca i feta amb solucions desenvolupades amb extrema depuració.
El claustre es construí en tres períodes: el primer correspon al segle XI, fixant-ne el perímetre i bastint-ne una part que fou modificada el segle XII com ho exigia la nova església, i, la darrera, a la segona meitat del segle XVI. El romànic de finals del segle XII és realment excepcional pels seus setant-dos parells de capitells en el qual s'expressa un món fantàstic, ornamental i temàtic.

Val el viatge, el curt viatge, fent-hi una escapada, amb temps per a contemplar el monument i els detalls que poguem.

Fou declarat monument nacional l'any 1931. Fins aleshores s'havia anat degradant, amb inicis de saqueig i destrucció des dels dies del decret de desamortització del segle XIX (l'any 1835), millor dit, des del decret d'extinció dels ordes religiosos del 25 d'octubre de 1820, tot i que l'Abad Casaus encara va tornar quatre anys a l'abadia i refeu el primitiu estat del cenobi. El darrer Abad fou Lli Maties Picado. L'any 1835 l'abadia va ser atacada , i en part cremada , pels veïns del poblet que envoltava el monestir. Què havia passat?
La "llei de desamortització" fou una llei de caire econòmic. Els monestirs medievals no eren solament centres de vida religiosa i cultural com algú ens vol presentar, sinó elements d'un gran poder econòmic i polític. El mateix monestir de Sant Cugat, per exemple, s'encarregà de la colonització i repoblament de les comarques del Penedès! El poder de l'Església, durant prop de dos mil.lenis, no fou una fàbula sinó una realitat. Com no ho fou durant més de quatre mil.lenis a Egipte el poder de l'esglesia "oficial" politeïsta, excepte el curt espai de temps en què Akenaton establí el monoteïsme... I arreu del món, quan una religió s'implanta amb autoritat...
Deixant de banda parèntesis improcedents, és digne d'admiració l'esforç del nostre poble per a col.laborar en les construccions monàstiques, i religioses en general. Era el sentiment de religiositat el que el conduïa? Era l'amor a la bellesa, simplement, el que feia expressar-se com ho feien el picapedrer, l'imatger, el pintor parietal, i tots els artesans que col.laboraven en l'obra que tocava realitzar-se perquè els estaments religiosos ho exigien?
Em refereixo, naturalment, a uns períodes determinats de la nostra història. Jo crec que, independentment de l'objectiu final, els pobles, en cada moment precís, són fills de la seva sensibilitat col.lectiva, de la seva formació espiritual, de l'auge de la seva cultura, independentment del grau tecnològic de la seva formació. Els pobles actuen, en una paraula, en funció del seu desenvolupament espiritual, moral i psíquic, en funció, doncs, del grau d'elevació de la seva societat. Les societats decadents no produeixen art. Les societats esponeroses, amb puixança, produeixen bellesa.
Els segles XII, XIII i XIV van ser uns segles en els quals Catalunya gaudí d'uns moments de grandesa espiritual, i féu grans monuments. Els capitells del claustre del monestir de Sant Cugat són uns pocs d'aquells grans monuments que els catalans han deixat gravats a la història del nostre món.

T Tancaré aquest breu comentari amb un record i homenatge al Patronat del Reial Monestir de St. Cugat, als seus successius presidents, i als que n'han estat membres, als quals qui fou president Albert Folch i Rusiñol en va dir "amants de la terra". I també, per acabar , esmentant l'excel.lent arquitecte restaurador del monument Jordi Ambrós i Monsonís, de la promoció de l'any 1971, que ha donat exemple del què és un bon ofici, el què representa exercir-lo amb responsabilitat ,i el resultat d'un profund amor als nostres monuments .