El meu primer i breu millor amic

De seguir pel principi, però de camí he llegit el títol d'aquest relat i m'ha cridat l'atenció.

L'he llegit dues vegades i..tot i que intuïa encertadament com acabaria no he pogut evitar que se'm posessin els pèls de punta. Una experiència massa tràgica per a un nen de nou anys..

Saps, quan tenia sis anys es va morir de Meringitis la Berta, una nena de la meva classe que feia de sol amb mi a la funció de final de curs.. Vaig sortir jo sola a la funció i tot i que fa molt de temps d'això...i que erem molt petites per haver tingut temps de cultivar una gran amistat..mai li he oblidat la cara.

Pel que fa al text..em quedo, en aquest cas, amb el contingut més que amb la forma, és un text fàcil de llegir, no es fa gens pesat però segur que si amb el temps te'l remires trobaràs alguna falta minúscula i això ja és opinió personal però jo retocaria el final, el troç de l'adhesiu i la cartera, per no repetir paraules.

Petons, estimat!!!
BoditA

La desgràcia de la història eclipsa l'escrit en sí. Intento recordar coses que pensava a mida que llegia, però ara se'm fa difícil. És una història que fa plorar...

Però m'agrada com està escrita. M'agrada que l'autor no caigui en el parany força fàcil d'aquest tipus de històries, l'excès de sentimentalisme. Tot i així, se'm presenta com distant, i això em fa pensar que potser l'autor no ha digerit encara el fet.

Jo no en sé de prosa, i no em sento capacitada per jutjar ni opinar. Només puc parlar del que m'ha semblat. I m'ha semblat una prosa fàcil de llegir, i escrita d'una manera lleugera, que no cansa i que aconsegueix atrapar el lector, perquè és de intuir que alguna cosa estranya passarà. El lector avança esperant el desenllaç, el gran fet que eliminarà la tendresa de la història d'aquest xicotet que agafa el metro sol per primer cop, i en el seu lloc i posarà una tristesa incomprensible als seus ulls de infant.

Sigui com sigui, crec, malgrat que la meva opinió no sigui vàlida, que em sembla molt ben escrit, molt ben estructurat, tot i que també he d'admetre que se m'ha fet curt. Potser és una història que podria ser més llarga.

Només, si em disculpes, un parell d'apunts: no sé si "enterar-se" és correcte en català. Ho sigui o no, potser quedaria millor assabentar-se. I col·legi, millor amb l·l. Suposo no et sabrà greu que t'ho digui. No és la meva intenció ofendre.

Bé, doncs ja acabo el meu discurs. Tenia molta curiositat per llegir algun relat teu. Fa temps vaig llegir "Cap d'any d'amor", i des de llavors res més. Relat que, per cert, em va agradar moltíssim.

Abraçadotes i petonets per la Rita!

Salz.

A la secundària jo anava amb tres amigues del ànima, la Rosa, la Sònia i la Mª Àngels. Les quatre, superíntimes, feiem els treballs juntes a casa d'una o de l'altra, normalment a casa meva o de la Sònia. Els pares de la Sònia eren italians i tenien un llit enorme on hi dormiem les quatre, bé "dormiem" és un dir, més aviat no paravem de riure, menys ella amb els seus "shhht ja està bé!".

Un dia després de Setmana Santa, la Sònia no va tornar, s'havia mort. Ella que tenia claríssim que faria Medecina, costés el que costés, la més seriosa i responsable de les quatre, la que no volia novios, ni complicar-se la vida tan aviat.

Va ser una bufetada tornar a seure al pupitre i sentir que el del meu darrera era buit.
Mai l'he oblidada.

Aquest relat teu m'ha fet tornar a recordar-la i ara es com si la veiés, alta, morena amb els cabells llargs i un posat seriós. Fins i tot, els professors la respectaven quan ella els fitava amb els seus ulls negres amb un orgull inusual en una noia de disset anys.

Perdona, tot aquest rotllo. M'has fer recordar una amiga morta.

El teu relat és molt trist i aclaparador, doncs l'absència contundent d'algú que coneixem costa molt de païr.

M'agrada la teva prosa neta i clara sense ornamentacions estranyes, directa trasspassant al lector amb una dolça sageta i trasbalsant les emocions que intentem preservar amagades en el nostre interior.

gypsy

...el cor encogit fins al tamany d'una avellana... Quina experiència més tràgica per un nen de nou anys!
Val a dir que el tema del relat potser resulta una mica escabrós - i real, tot s'ha de dir!- però està molt ben escrit i saps mantenir l'interès fins el final.
La sensació, una mica angoixant, que descrius del metro, experiència del tot viscuda, està fantàsticament aconseguida. Com aquesta atmosfera d'inquietud que envaeix l'escrit de dalt a baix i descabdella els esdeveniments els quals vas intuïnt talment a càmera lenta.
Malgrat pugui tractar-se d'un trist record, altrament un bell homenatge a un amic: Molt bé Foster!

Anys i anys, per molts anys!!! la la la la la... anys i anys, per molts anys!!! la la la la la... A la 1, a les 2 i a les 3: PER MOLTS ANYS!!! i que tinguis un bon dia.

UN PETONAS AL NAS!

Gemma34

Tu mateix ho dius a la introducció, i per tant em quedo amb el dubte de saber si és autobiogràfic o no, encara que jo crec que sí...

Com els altres relats teus que he llegit (encara en tinc un de força interessant pendent), m'ha resultat d'una lectura agradable (tot i la tristesa del tema), que va "in crescendo", el lector comença situant-se còmodament a la part alta de Barcelona, i tot seguit comença un brogit de situacions que et fa seguir llegint depressa, depressa. És cert que en aquest relat ja li saps el final des d'un bon principi, però jo no crec que li tregui importància a la història. Aquí no parles d'un fet amb sorpresa final, ni d'una història inventada que necessiti cap "cop d'efecte especial". A mi el relat m'ha aportat la idea de la gran amistat del protagonista amb en Joaquín, i del cop que li va suposar la seva mort.

M'ha semblat un relat ben escrit, que flueix amb senzillesa i naturalitat i aquell toc especial de l'entranyabilitat amb què parlaria un infant.

M'ha agradat, fost.

besets minúsculs.

He vist el relat a la llista dels últims comentats i un cop llegit, he vist que era teu i mira, m'ha vingut bé comentar-lo.

Veig que és biogràfic i no voldria ferir sensibilitats, però el cert és que no m'ha agradat pas molt. Més que res, em pregunto què volies aconseguir amb el relat. Crear intriga pel que ha passat, no, perquè des que anuncies l'accident ja saps qui és l'atropellat. Gairebé es pot intuir quan els dos nens se separen.
Mirant-lo trosset a trosset, es resumiria una introducció presentant personatges (van sempre junts), els personatges es separen (i amb això ja se sap que, a un dels dos, l'hi passarà alguna cosa), passa alguna cosa, el personatge té curiositat per saber què és (i sents pena pel nen, tot pensant: pobret si sabés qui és..), llavors va lligant caps i després el final tràgic.
bé, doncs el que m'imagino que volies és que el lector anés sentint aquestes sensacions gairebé contradictories al mateix ritme que el personatge central, que s'emocionés al mateix temps.
Però no sé.... potser és que avui no tinc el dia, però almenys jo, no he tingut aquestes sensacions.
És com si vulguessis que hi fossin... però no hi acaben de ser. Potser posant més el dit a la llaga, potser allargant la introducció on puguis agafar cert apreci pels protagonistes, conèixer una mica més en Joaquin, l'amistat amb l'altre nen, no sé, potser fer-ho tot plegat més cru (de fet, ja és força cru el relat, i potser sóc jo, que no m'hi he acabat de ficar, encara que no te'n sé dir el perquè)

Ah! el joc del "ningú en concret" m'ha agradat que l'hagis volgut utilitzar, penso que està ben trobat, però no com t'ha acabat de sortir... vull dir que crec que es podria arrodonir més.

En fi, en certa manera sí que m'ha agradat.... però per altra banda, diguem que no l'he acabat "d'entendre", o a entendre a què venia, aquest relat, o bé és que el que volies aconseguir, no ho has aconseguit o jo no ho he sabut veure....

escrit molt netament, això sí


se'l saluda afectuosament, doncs, :P


Tiamat

potser, i ara se m'ha acudit (quin comentari més desordenat que estic fent..), sobra el final. No ve a "cuentu", per dir-ho d'alguna manera... ja se sap, que en Joaquin és qui s'ha mort. Així doncs, perquè acabes el relat confirmant el que ja saps des del principi? Crec que si finalment no ho diguessis, el lector es quedaria pensant: "ah, però era o no era en Joaquin, el mort?", i tot plegat agafaria més força, i s'accentuaria una mica l'angoixa de saber qui és l'atropellat, que crec que és el més interessant que es pot aconseguir en un relat com el teu.


una abraçada,

Tiamat

em permets? Carai! no et queixaràs! Deus ser la persona més comentada... queda alguna cosa a dir-te, encara? jeje
Aquest relat m'ha agradat força, la veritat, tot i que ja s'intueix què ha passat des del principi (no hi ha misteri...) està molt ben escrit i no es perden ganes de llegir-ho fins al final. Personalment (si em permets que et critiqui una mica...de bon rollo!) no m'agrada l'última frase:
"l'adhesiu inconfusible de la cartera inconfusible "
uuufffffff! Dues paraules iguals massa juntes... no sé, pel meu gust...
Petons!!

la meva actual parella m'explicava amb dolor un succés semblant al del teu relat. La mort del seu amic en unes circumstàncies semblants i de la promesa que té per a complir encara després de 20 anys.
Molt emotiu. I mira, jo ara t'he llegit i el cor se m'ha aturat.

Òndia foster! Anant a cercar els relats que m'has recomanat m'he topat amb aquesta trista i dura història. L'he llegit de dalt a baix sense una pausa i amb el cor encongit. Des de l'inici sabem que és en Joaquín però això no treu la vivesa de la narració.
"l'adhesiu inconfusible de la cartera inconfusible del meu primer i breu millor amic: el Joaquín." Buf!