El meu cotxe

EL MEU COTXE
Aquest mes de març de 2006 que estem a punt de començar, el meu cotxe complirà 20 anys i tot i que tant ell com jo funcionem encara bastant bé, estic fent els tràmits necessaris per deixar-lo. Em sap greu, jo me l'estimo i li dec molt... però econòmicament ja no em resulta rentable, el faig servir tan poc actualment! Quan viatjo ho faig prou lluny per necessitar vaixell o avió, quan es tracta de circular per la meva ciutat ho trobo difícil (hi ha obres arreu) i aparcar és gairebé impossible, per anar a Barcelona és molt més pràctic fer-ho amb tren i les carreteres de rodalies no em són gens habituals.
Va ser després de la mort del meu marit primer i del meu pare mig any més tard, que vaig tenir ocasió i necessitat de cotxe. L'ocasió me la va proporcionar la petita herència del meu pare, la necessitat derivava de la soledat que em va deixar l'absència del Pere, una soledat amb la companyia d'un menut de 5 anys i una nena de 10, vivint en un pis sense sortida. La gran necessitat de no quedar-nos tots tres tancats entre les parets d'un pis, rumiant la nostàlgia dels desapareguts recents.
Gràcies al cotxe podíem sortir a expansionar-nos al camp, a la platja, als parcs... a qualsevol espai lliure on es pogués córrer i saltar. Ells, els meus fills, el van batejar com a "Correcamins", viatjant amb ell cantàvem, sortejàvem "trampes de moros" i escalàvem fins a la "cresta del món". Eren sortides que ens unien, marcant intervals entre la feina i els estudis. Més tard, ell va ser el promotor de viatges per totes i cada una de les províncies espanyoles, que primer amb nens i després amb amics i amigues vaig fer. A voltes ell també muntava part del camí dalt d'un tren. Altres vegades passava per camins de muntanya com un 4x4. Mai m`ha fallat. Va necessitar, al seu dia, un trasplantament de cor, vull dir de motor. Durant tants anys, hem tingut un únic accident i no per culpa d'ell ni meva, sinó d'un tercer. I una única multa de tràfic (recordo que va ser sortint del túnel de Viella, després d'haver anat molt de tros darrera d'un lentíssim camió que em tapava tota visibilitat). Quan es va acabar el túnel vaig arrencar a tota pipa, sense cap perill ni conseqüència, però és clar, no estava permès. I dues multes per aparcar en doble gual, una cosa que no existia quan vaig estudiar teòrica i que vaig haver de fer, ambdues vegades, per impossibilitat absoluta de trobar cap altre aparcament i l'última de les qual va ser fa ben poc i va determinar la decisió de deixar-lo.
..........................................................................................................................................
Acabo d'arribar de deixar-lo. El meu cotxe. El meu únic cotxe. L'he abandonat després d'haver-me acompanyat i servit fidelment durant 29 anys. Ho he fet lliurement, conscientment, guiant-me per les raons del cap i descartant els sentiments. Pot semblar absurd, però jo me l'estimava... ja no,? Si l'he deixat... funcionava encara perfectament i ara serà desballestat...ja era vell...una relíquia, m'han dit... ha estat un tràmit, fàcil, ràpid i fred.
No és només el cotxe , són 29 anys de la meva vida que han quedat enrera. Diu una frase castellana que "del roce nace el cariño". Doncs han estat molts anys que les meves mans han tocat el seu volant i el meu "pompis" el seu seient!
...........................................................................................................................................
Em sap greu no haver-li fet una foto de comiat. En tinc moltes d'ell, amb baca i sense, però no en trobo cap amb el sostre negre que lluïa últimament. Va ser tota una història això de la baca. La hi vaig fer instal·lar per portar les bicicletes dels nens. Però un dia, quan ells ja eren grans, en entrar jo sola al garatge, vaig sentir un gran soroll damunt meu. Vaig baixar a veure què havia passat i... la baca no hi era! Es veu que la porta automàtica s'havia abaixat quan encara estava passant el cotxe i l'havia arrencada i empesa cap al carrer. Així que vaig haver de sortir per retrobar-la. Més tard ho vaig explicar als meus néts, posant-hi una mica de fantasia i dient "que la baca havia volat".
Ells ho van explicar a la seva mare, segons la seva interpretació i ella, esverada em va telefonar dient que que era allò "d'un ase volant". Com el joc del telèfon!Llavors, com que es va haver d'arreglar el sostre el vaig fer pintar d'un elegant negre. Total que sempre ha estat inconfusible, primer per la baca i després pel sostre negre. Us el presento en imatges. Era un SEAT 127, matrícula B-2155 CV. Les lletres de la matrícula era la única cosa que no m'agradava d'ell. No podia pas dir "ce uve", havia de dir "ce ve baixa". Quan ens vam conèixer jo tenia el cap negre i ell blanc, amb el pas dels anys el meu es va tornar blanc i el seu negre.