El meu Budo particular

El meu Budo particular no va començar de manera conscient. Abans d’entrar en matèria, però, cal explicar que he decidit mantenir el mot japonès Budo, que significa “el camí del guerrer”, perquè no trobo cap equivalent realment adequat en la nostra llengua. A més, la meva pràctica ha estat majoritàriament dins les arts marcials japoneses, encara que no exclusivament.

Com deia, doncs, el meu camí dins el Budo no va començar de forma deliberada. Jo era només un nen de vuit anys a qui van apuntar a judo com a activitat extraescolar, com tants d’altres. Cal dir que de petit era prim i baixet, fins al punt que la meva mare em va portar al metge per comprovar si tenia raquitisme o alguna cosa similar. Així que apuntar-me a judo, en lloc de natació o bàsquet —que hauria estat el més natural, tenint en compte que el meu pare era entrenador de bàsquet— tenia un motiu de fons. Vaig practicar judo dels vuit als catorze anys, etapa que va acabar quan ens vam traslladar a Premià de Dalt. No obstant això, durant aquells sis anys vaig tenir diverses ocasions per comprovar l’efectivitat d’aquesta disciplina.

Després d’un parèntesi de sis anys, vaig reprendre, novament de manera no intencionada, el camí del Budo. Va ser en fer el servei militar obligatori. Durant l’entrenament —aquesta vegada no pas japonès— vaig tornar al combat cos a cos, i vaig descobrir que la millor manera de conèixer l’enemic és des de dins i en silenci. També vaig comprovar que el judo, tot i els anys d’inactivitat, seguia viu dins meu, com anar en bicicleta: el cos recordava. I, de fet, el vaig haver d’utilitzar amb determinació més d’una vegada. Però, un cop acabada la mili, vaig abandonar de nou qualsevol pràctica marcial. Amb vint-i-un anys, tenia altres prioritats.

Amb vint-i-set, hi vaig tornar, ara sí, de manera conscient. Vaig decidir reprendre l’entrenament i em vaig apuntar a taekwondo, una art marcial coreana. Van ser uns anys de pràctica intensa, amb bons companys i amics, i fins i tot vaig començar a entrenar per competir. Però, amb el temps, la desil·lusió pel sistema de promoció em va fer canviar de club. Malauradament, al nou centre —tot i comptar amb un mestre de l’equip nacional espanyol— només estava jo com a alumne. Un dia, ell mateix em va dir que no li sortia a compte venir tres cops per setmana des del CAR de Sant Cugat per entrenar només una persona. Així és com va acabar la meva etapa en el taekwondo.

Tanmateix, el meu camí dins el Budo no es va aturar. Vaig tornar a una disciplina japonesa: el karate, concretament en la seva modalitat kenpo. Quan portes a la motxilla uns quants anys de judo i d’altres de taekwondo, començar una nova disciplina sembla menys complicat... o això pensava jo —després veurem per què no era ben bé així. El meu pas pel karate va anar força bé. Vaig participar en tornejos open, que aplegaven diverses disciplines sota un reglament mínim comú. Va ser també el moment en què vaig començar a practicar una altra art marcial molt poc coneguda: el goshin-do (o goshin-jutsu), ja que el meu mestre de karate també n’era instructor.

Segurament va ser en el goshin-do on vaig entendre que l’única arma que mai no em poden arrabassar soc jo mateix. I va ser també quan vaig decidir perfeccionar-me. Vaig descobrir que no necessitava exàmens ni cinturons per avançar: al contrari, sovint eren una distracció de l’autèntic objectiu. Així, el meu progrés en el karate i el goshin-do va ser completament natural. Però la vida, a vegades, és cruel. Una lesió laboral em va causar una hèrnia discal que no només em va allunyar del Budo, sinó que em va fer conviure amb dolor constant durant anys, tot i prendre antiinflamatoris diàriament. Per sort, sembla que tinc un estómac a prova de bomba, perquè mai em van afectar gàstricament.

Però la fortuna va voler que, al cap d’uns anys, un tractament em permetés alliberar-me en gran manera del dolor. I tan bon punt vaig deixar enrere les molèsties i la medicació, vaig tornar al camí del guerrer. A prop de casa hi havia un dojo on es practicava aikido. Va ser aleshores quan vaig adonar-me que haver fet judo, taekwondo i karate no facilitava gens l’assimilació d’aquesta nova disciplina. Només el goshin-do en deixava entreveure alguna cosa, però sols quan l’aikido deixava de ser-ho. L’aikido és simple, però no fàcil; és complex, però no complicat.

Ja fa divuit anys que camino aquest darrer tram, amb moments més encoratjadors que d’altres, certament. Però sé que són fruit de decisions plenament conscients i, per tant, irreversibles. Suposo que, d’una manera o altra, seguiré per aquest camí mentre el cos m’ho permeti. També sé que les meves motivacions són, potser, molt diferents de les dels altres. Però com diu Miyamoto Musashi al Llibre dels cinc anells: “Més val ser un guerrer en un jardí que no pas un jardiner en una guerra.” Jo, per si de cas, he decidit cultivar ambdós aspectes.