Plesiosaure

Manlleu, any 2232. Seu de l’empresa CRFA, acrònim de Companyia de Recuperació de Fauna Antiga.

-Atenció, atenció! Tinc un plesiosaure localitzat al mar de Tetis, Cretaci superior! —Va cridar en Rafel aixecant el puny efusivament.— Prepareu-vos per la caça.

La caça era com anomenaven l’anar a una altra època i fer un forat temporal que permutava dues esferes, una creada en l’actualitat i l’altra en el període triat per caçar. El fet és que es podia triar l’època, o l’era, però no el lloc. Localitzar un animal en un lloc determinat i saber a quin any, dia, hora, minut i segon, passaria per aquell punt en concret necessitava d’uns càlculs molt precisos. Un cop fets es procedia a la construcció de les esferes. Aquestes eren contenidors d’uns vint-i-cinc metres de diàmetre, i aquesta construcció s’havia de fer en el lloc concret on es capturaria l’animal. La construcció semblava, visualment, que sols n’era d’una, ja que l’altra s’estava construint quànticament mitjançant l’aparellament de partícules.

Un cop construïda s’havia d’omplir d’un gas neutre i estèril, de manera que no deixés cap organisme actual en el període antic. Quan estava completa i plena del gas es procedia a l’intercanvi, la d’aquesta època per la d’aquella, aleshores aquí teníem el que al destí s’havia capturat, i en el lloc de captura una bombolla d’aire estèril era alliberada.

Aquest sistema de portar éssers d’altra època a l’actualitat creava molta controvèrsia i, malgrat havia servit per recuperar espècies extingides, directa o indirectament per l’home, havia propiciat que grups diversos estiguessin en contra de dur al present animals desapareguts naturalment per a tenir-los sols com a espectacle en un zoo, o pel gaudi de persones riques.

Aquests grups s’organitzaven a fer protestes tan aviat com se n’assabentaven de la construcció d’alguna esfera. N’hi havia que estaven en contra perquè no volien que es capturessin animals, altres perquè deien que podríem deixar «per descuit» alguna malaltia que canviés el curs de la història, altres perquè estaven en contra que guanyéssim tants diners per cada captura.

—Sort que aquest cop hem de construir l’esfera mar endins— va dir l’Eli mirant el mapa a la pantalla hologràfica — almenys ens estalviarem xiulets i pancartes.
—I alguna pedregada —va afegir rient en Roger des de darrera d’un escriptori.—
—Eli, segur que cau dins del mar l’esfera? Recorda que la darrera vam haver d’enderrocar un centre comercial pel desplaçament rotacional de la Terra. —Va demanar en Rafel.
—Sí, les prospeccions que tinc en pantalla del mar de Tetis, a final del cretaci, em situen a l’Atlàntic actual, entre la península de Labrador i les illes britàniques. Encara no tinc el punt exacte, però en tot cas, aigua per tot arreu. No hem de patir.
—Confirma'm l’espècie Roger, tu que n’ets especialista. --Va demanar en Rafel.
—Tot indica que és un Thalassomedon, mascle, d’uns deu metres de llargada.
—Haurem d’anar en compte, que no ens quedi un tros fora quan fem l’intercanvi d’esferes. Ja recordareu que va passar amb aquell diplodocus que li vam tallar el cap. Amb aquestes besties de coll llarg que es belluguen ràpid s’ha d’anar a l’aguait.

Per a construir l’esfera es duia una estructura cúbica, d’uns trenta metres de costat que encabiria l’esfera dins.

A base d’injectar grans quantitats d’energia accelerada en un camp magnètic s’anava desenvolupant una esfera pentadimensional, i aquesta es feia créixer fins gairebé el límit del cub portador. L’accelerador de partícules era una mena de donut de dos-cents metres de diàmetre, per aquest cas haurien d’usar per transportar-lo un antic portaavions de l’exercit dels Estats Units.

L’esfera , si bé en principi era un punt molt brillant al centre de l’estructura cúbica, conforme anava creixent, la llum s’anava atenuant al repartir-se en una superfície més gran. Al final del procés, quan tenia el diàmetre de vint-i-cinc metres, era gairebé invisible, i sols es percebia com un reflex nacrat que brillava de tant en tant, degut a l’energia que circulava entre les mil nou-centes seixanta-tres partícules quàntiques pentadimensionals. Aquestes partícules anomenades tempons de Starkey tenien la particularitat d’estar en dos temps alhora, i l’estructura esfèrica feia que tot el que hi estigues encabit també compartís aquests dos instants alhora, però per això havia de mantenir un doll constant d’alta energia. Era primordial, per tal de no malbaratar energia i, que l’animal capturat no patís massa estrès, que l’operació no s’allargués massa. Generalment, en cinc minuts l’intercanvi d’esferes de tempons quedava resolt.

La Greta Smiley baixava cofoia al moll sec on li mostrarien el que seria el buc insígnia de la nova plataforma, que aplegava per primera vegada les faccions amb més adeptes de la lluita contra la caça d’animals extints. El nou grup, fruit de molts acords i molts egos en fricció s’anomenava Time Peace, i la Greta era ara la seva flamant presidenta.

—Hola, senyora Smiley. —Va dir l’home que esperava la Greta a la marina seca.
—Greta, Greta i prou.
—Bé, doncs, Greta. —I prement un botó va fer que es recollís la tela que cobria la nau, deixant un submarí al descobert enfilat en unes estructures de fusta. —Quan vulgui fem el bateig de mar.
—No, no el farem. No vull que se sàpiga que el tenim fins que no fem la primera acció. Queda clar? Silenci absolut. Ningú no ho ha de saber. Encara —va afegir.— Però quan pugui tinc això per fer-lo —i va mostrar una ampolla de whisky MaCallan de 35 anys amb un cordill lligat al coll de l’ampolla.
—Whisky? —va dir l’home— Generalment es fa amb xampany. Espero que no li dugui malastrugança.
—No pateixi, no sóc supersticiosa. És el que tenia a mà, i a més tinc arrels escoceses. Soc més de whisky.

El submarí en qüestió feia uns vint metres d’eslora i tenia una capacitat per a cinc tripulants. Havia estat antigament un submarí usat pel narcotràfic, i després, quan va ser capturat per les autoritats es va reconvertir en una nau científica. A més, havia estat equipat amb uns braços que li permetien agafar mostres. Amb el dipòsit ple podia fer unes dos mil milles marítimes. I encara conservava els mecanismes d’ocultació al radar que van instal·lar els narcotraficants, ja que els científics van voler que no desapareguessin i així poder treballar sense por a ser espiats per la competència.

—Ja té tripulació?
—Sí, la hi tinc. Gent de confiança, però hauran de fer un màster accelerat de submarí. Sols tenim tres setmanes abans no fem la primera acció.
—Tres setmanes? Doncs la primera classe aquesta tarda. On han d’anar?
—Atlàntic.
—I creuar el Mediterrani sense ser vistos, oi?
—Aquesta és la idea.
—El més fàcil en aquest cas és ser remolcats per un buc més gros. Veu aquella mordassa? —li va dir indicant a la part superior del submarí una mena de pinça hidràulica— Doncs si a la quilla del vaixell hi posem un ancoratge, el submarí es pot fixar a ell amb aquesta mordassa. El vaixell creua el Mediterrani per aigües profundes amb el submarí a sota, com si fos una rèmora. Que ve algú a tafanejar? Doncs el submarí allibera la mordassa i es deixa caure com un plom. Quan se’n va el problema, es torna a enganxar i reprenem la marxa. I quan estiguem a l’Atlàntic en terra de ningú, separem destins.
—I quant ens costarà això?
—Res, simpatitzo amb la causa. Ha vist el vaixell de contenidors a l’entrada del port? —No va esperar que contestés— Doncs salpem en tres dies cap a Buenos Aires.
—I la instrucció dels tripulants? —va demanar la Greta.
—La farem en el camí.

La Greta Smiley s’havia assabentat que la Companyia de Recuperació de Fauna Antiga (CRFA) tindria una acció aquell mateix any. Un treballador d’una empresa que fabricava elements per la CRFA l’informava quan hi havia activitat en el transport del material del cub. Bé, de fet era molt evident, aquelles peces tan grans, el transport del donut magnètic, i la resta de generadors eren d’un volum que no es podia amagar. Després, sols calia fer tasques de vigilància, seguiment i fer-se amic d’aquells que treballaven, ni que fos tangencialment, per la CRFA, transportistes, personal de neteja, fins i tot aquells que els servien el càtering per menjar, i tard o d’hora, algú deia alguna cosa que no hauria de dir d’alguna cosa que, potser, no hauria d’haver vist. I és així com la Greta va esbrinar que aquell portaavions on carregaven el donut tenia com destí l'Atlàntic. Ara sols hauria de localitzar el lloc exacte i arribar abans que acabessin l’esfera de tempons. Bé, si una cosa jugava el seu favor era que un portaavions amb un donut negre de dos-cents metres de diàmetre per quinze d’alçada, a sobre, no passa desapercebut. Amb els avisos que anava rebent dels vaixells que l’havien vist, podien traçar la ruta. Fins i tot havia sortit a les noticies d’algun medi de comunicació, on pretenien silenciar la ubicació exacta del punt de caça de la CRFA. Però no hi ha res millor que la subscripció a una empresa de satèl·lits per a seguir des del cel el moviment d’aquell donut gegant, i aquesta els arribava amb total precisió.

Segons havien vist a la CRFA, tota l’estructura s’estava muntant just sota Grenlàndia, a l’est de Terranova i Labrador. Allà estava el portaavions amb el donut, els vaixells que havien de suportar el cub, els que tenien l’estructura per aportar energia, de fet eren petites centrals nuclears, i el que havia de fer-se càrrec de la criatura un cop capturada. Aquest darrer era un gran contenidor d’aigua, una piscina gran i fonda.

Un cop arribats al punt de destí els vaixells de la CRFA els tot els preparatius es van començar a posar en marxa. Unes grues van començar a elevar les peces que conformaven el cub i els operaris les van muntar. Després els enginyers van ser els encarregats de comprovar el muntatge i fer les connexions que haurien d’aportar l’energia. Aquestes es feien mitjançant nou cables de trenta centímetres de gruix de filaments de coure revestits d’or, i després folrats amb materials aïllants dins d’unes estructures tubulars al buit. Els cables anaven dels vaixells nuclears per sota l’aigua fins el portaavions amb el donut, i d’aquest en sortia un únic cable monofilament, de fibra òptica de cinquanta centímetres de diàmetre

Un cop es va començar a injectar energia al donut al centre del cub de trenta metres de costat es va començar a veure un punt brillant. Aquest punt era petit i brillant com un sol. La llum que emetia era tanta que de nit il·luminava tota la zona circumdant i els vaixells que estaven a la vora. Era qüestió de setmanes el fer créixer aquell petit punt brillant en una esfera de vint-i-cinc metres de diàmetre.

I aquest era el marge de la Greta Smiley amb el seu submarí per arribar a la zona.
A marxes forçades van aprendre el funcionament del submarí, del mecanisme d’ocultació a radar i sonar, de les pinces, a no fer soroll quan s’estava ocult, a compartir uns espais minúsculs, a respirar un aire viciat, recirculat i reciclat. I tot això ho feien de nit, durant el trajecte i quan el vaixell de càrrega que els remolcava veia que no hi havia d’altres naus a la vora.

Ara, el patró del vaixell de càrrega havia de deixar-los ja a la seva sort. Esperava que aquell parell de setmanes haguessin estat suficients per aprendre el funcionament, ja que malgrat la tripulació estava bregada amb la navegació i la mar, una cosa és un vaixell i altra un submarí.

—Bé, Greta. Ara és el moment de separar-nos —deia des de dalt del vaixell al submarí al flanc de babord— i recorda, no ens coneixem, mai no ens hem vist, i el submarí te’l va vendre un narcotraficant.
—No pateixis, l’hem posat sota bandera d’un país en guerra, ningú no anirà a demanar cap documentació —va dir mentre tancava el compartiment superior i el volant amb maneta girava per fer estanquitat.

A les quatre setmanes d’injectar tempons a l’estructura cúbica l’esfera ja havia arribat al límit. Ara ja no era aquell punt brillant que encegava la vista, ara amb prou feines es podia percebre una aura transparent amb reflexos de nacre gairebé imperceptibles.

—Tot a punt Eli? —Va demanar en Rafel.
—Sí, l’esfera és completa i el lloc és exacte.
—El temps de prospecció també està assegurat? —va demanar en Rafel al Roger, que era l’encarregat de la fauna antiga.
—Si els càlculs no fallen... —va fer una pausa intencionada per veure quina cara posava en Rafel— i no, no fallen, tenim un plesiosaure de l’espècie Thalassomedon, mascle, en la línia de temps -256326513410559240,19027. —En Rafel li va dedicar una mirada d’aquelles que fulminarien si fos possible.
—Bé, Eli, ara és cosa teva.

L’Eli va fer comunicació amb el vaixell que injectava tempons a l’estructura, ara res podia fallar. Tot havia d’anar com un rellotge. L’esfera, la gàbia, l’equip de transport. Tot. Però la més important era que no es desestabilitzés l’esfera. Un cop rebuda la confirmació va donar l’ordre —Endavant la captura. Ja!— i tota la maquinària es va posar al servei de l’esfera.

Al mar de Tetis, al cretaci superior un plesiosaure de l’espècie Brachauchenius intentava atrapar-ne de l’espècie Thalassomedon quan, de sobte, es va formar una immensa bombolla de gas, que va fer un esclat en pujar i tocar la superfície del mar, i l’animal que perseguia va desaparèixer.

La Greta Smiley havia arribat sigil·losament, duien el mode d’ocultació de feia dies, i havia desplegat les pinces del submarí. Tenia el cable de càrrega de tempons a la vista. Sols tenia que tallar-lo i sortir a la superfície amb la bandera de Time Peace per passar a la història, ja que l’acció seria enregistrada per més d’un mitjà.

El membre de l’equip del submarí encarregat de les pinces va dir —cable a la boca. Procedeixo a tallar?— La Greta va fer un gest amb la mà per a confirmar l’acció.

Però el cable era massa fort per aquelles pinces i sols va aconseguir masegar-lo i fer algun esquinç, que no va poder interrompre la injecció, però sí la va malmetre.

—Mare, —mare era el nom que rebia el vaixell que injectava tempons— què passa? L’esfera s'està desestabilitzant —va demanar l’Eli.
—Perdem energia per algun cable —van contestar pel comunicador— mirem de resoldre-ho.
—Rafel, perdrem l’esfera si no tenim prou tempons.
—Pots pausar el procés?
—Miro d’estabilitzar-lo, però la rotació de la Terra ens variarà el grau de longitud. Ja està, aturat.
—Diga’m que està en aigua.
—Sí. Però les anàlisis m’indiquen que és aigua freda i dolça. Tenim la mateixa latitud però la longitud està molt desplaçada cap a l’est.
—Podrem recuperar-la?
—Tan aviat tinguem energia de nou.

L’esfera havia aparegut en un llac llarg i estret, era hivern i els marges estaven nevats. Allà el contacte de l’esfera amb aigua provinent d’un mar càlid, en tocar l'atmosfera i l’aigua freda, aixecava una mena de boirina i, sent de nit, aquesta rebia una tènue llum de la injecció de tempons.
Dins l’esfera el plesiosaure es capbussava i treia el coll de tant en tant per poder respirar.

Inverfarigaig, any 1808. En John McFarrell havia sortit a fer una ronda com agutzil de la vila i va acostar-se a la vora del llac Ness. El gos que duia va començar a bordar. Alguna cosa hi havia en mig del llac. Va atansar-se al final del moll de fusta, des d’on el seu gos bordava, i va veure aquell ésser, un coll llarg i un cos de balena enmig d’un cercle de boirina.

El submarí de la Greta continuava enganxat amb dues pinces al cable de tempons i havia aconseguit perforar-lo. El submarí per fora va començar a fer-se translúcid al recobrir-se de tempons. I, de sobte tot va apagar-se. Motors, elements elèctrics. Tot. La nau estava morta.

—Què ha passat? —va demanar la Greta a un tripulant— Pots engegar-ho tot de nou.
—No ho sé ben bé —va respondre mentre encenia un encenedor per a veure-hi— sembla que hem patit un pols nuclear.
—Què vols dir?
—Que ha quedat tota l’electrònica fregida. Hem de sortir d’aquí abans no s’enfonsi.
El submarí, en perdre l’energia començava a inclinar-se i sols s’aguantava per les pinces als cables.
—Haurem de sortir d’un en un. A la resclosa no hi cabem dos, i en haurem d’afanyar abans no agafi massa profunditat. Surt tu primer Greta.
—Esperem que les pinces aguantin. —Va dir la Greta mentre s’encabia a la resclosa.
—Tanquem, agafes prou aire, obres, surts i tanques.
—D’acord.

Mentre al vaixell de la CRFA continuaven amb el procés en pausa.

—Rafel, sembla que la interferència ha acabat. La injecció de tempons s’estabilitza —va dir l’Eli.
—Bé. Doncs porta aquesta bèstia amb nosaltres, que encara se’ns congelarà.

Una esfera gairebé plena a vessar va aparèixer al cub i es podia veure la bèstia dins nedant. En pocs minuts seria duta a la piscina de la nau transportadora. Tots els participants van celebrar la captura i quan el vaixell «mare» va deixar d’insuflar tempons la bombolla es va esvair dins la piscina de transport, al mateix temps, en John McFarrell havia reculat un parell de passes i va sortir corrents cap el poble cridant que havia vist un monstre dins el llac, mentre, el gos seguia amb els seus lladrucs insistents, quan de sobte aquella rodona plana com una bassa d’oli on nedava aquell ésser va esvair-se, i la boirina, desaparèixer.

—Com l’has pogut aguantar tant de temps? —Va demanar en Rafel.
—Ha costat, però l’he mantingut estable, més o menys al mateix lloc, amb petits salts temporals.

I així és com aquell Thalassomedon va ser vist al llac Ness en diferents èpoques i, fins i tot, algú va estar prou ràpid com per treure-li una foto, que no podia veure’s massa bé a causa de l’emissió de rajos de l’esfera de tempons que cremaven el rotllo de pel·lícula.

La Greta va obrir la comporta i el compartiment es va omplir d’aigua dolça i molt freda. Quan va estar la resclosa gairebé plena va agafar el darrer glop d’aire, va obrir la portella i va sortir. Després va tornar a tancar-la perquè el següent pogués sortir i va nedar fins la superfície.

No hi havia vaixells i estava envoltada de muntanyes. Va nedar fins la vora i va esperar si sortia algun company. No, no en va sortir cap. Hauria d’avisar les autoritats per una missió de rescat.

S’albirava el dia i tenia fred. Va començar a caminar pel voral d’una carretera. Va veure en un camp un home llaurant. Llaurant amb bous. I més tard li va passar pel costat un cotxe molt antic però molt nou.

—Senyoreta, —va dir el del cotxe aturant-se al voral— vol que la dugui? —va dir aixecant la veu per compensar el so del motor— Quina roba més estranya du. No l’havia vist mai. És d’aquí?
—Gràcies, on som? He de parlar amb alguna autoritat.
—Som a Inverness. Jo sóc el major de la vila. Perdoni, sóc en Jack Starkey.
—Greta, Greta Smilley. Sóc d’Austràlia.

La Greta va acabar casada amb en Jack i el seu besnet seria el físic que descobriria els tempons, sent així ella mateixa responsable primera de la tecnologia a la qual combatia.