El maquinista

Un relat de: Curtis

El moviment de la màquina és realment captivador: un ritme assegura la coordinació de totes les peces que la componen; res escapa al ritme ni a la funció, tot respon a un estímul per generar-ne un altre, així es repeteixen els cicles en la màquina.

Raban era maquinista, havia estat treballant durant dècades amb locomotores. Induït per la llarga tradició dins la seva família, havia passat dies sencers amb la vista fixada al precís mecanisme que articulava la màquina. Observava curosament com s´iniciava el procés per anar seguint-lo peça a peça; com s´anaven transmeten els esforços, com cada peça assumia exclusivament la seva responsabilitat per derivar-ne una altra automàticament a la peça següent; finalment com s´acabava generant el moviment.
La relació que havia mantingut amb les locomotores no el feia sentir com una peça més de l´engranatge, sinó més aviat tot el contrari: se n´havia mantingut al marge, des d´una posició de privilegi controlava i contemplava fins a la més petita peça que pogués contenir la immensa carcassa de ferralla que era la locomotora. Coneixia tan profundament el mecanisme que per qualsevol mal funcionament en el sistema, Raban, amb un simple cop d´ull, sabia d´on provenia l´averia i si hi havia alguna peça que s´havia d´ajustar, canviar o netejar. Ho sabia d´una manera totalment intuïtiva, no seguia cap mètode de reconeixement, simplement sabia què patia la maquinària.
Raban havia recuperat moltes locomotores que altres havien donat per inservibles, i havia realitzat llargs trajectes amb màquines que altres no haguessin ni pogut engegar. És així com Raban havia assolit un prestigi com a maquinista que pocs havien pogut fruir fins llavors.

La locomotora circulava per les velles i estretes vies de sempre. Era fosc i la màquina movia per última vegada els seus engranatges, un cop es parés mai es tornaria a posar en moviment: com a gratificació pels seus extraordinaris i ja caducs serveis seria retirada en un museu d´on ja no se´n mouria; aquest era el destí per una màquina del moviment.
Era fosc i la màquina s´endinsava en un bosc, no es podia apreciar que les fulles dels arbres esbrossaven la vella carcassa.
Les fulles havien deixat d´esbrossar quan la tènue llum que emetia el far davanter de la locomotora deixava entreveure un lleuger moviment sobre les vies. Res es podia distingir fins que va aparèixer, clarament il.luminat, el rostre d´una nena. Els frens de la màquina es van activar, tots els mecanismes es van aturar, res ja en la màquina continuava en moviment. La nena restava immòbil enmig de la via, mirant la màquina avançant cap a ella, fins decidir a tapar-se els ulls amb una mà i aixecar l´altra oberta envers la locomotora. El moviment dels engranatges havia cessat definitivament, però la màquina no s´havia deturat, la inèrcia l´havia fet avançar suficientment per impactar amb el cos de la nena. Gairebé no s´havia sentit res, només a partir d´aquell moment es va començar a sentir un crit de la mare corrent cap el cos immòbil.

Raban era el maquinista, jeia als graons de la locomotora fumant un cigar, el fum del qual es barrejava amb els fins brots de fum que encara emergien de la màquina. La mare encara plorava sobre el cos mort de la nena. Raban també deixava entreveure un rostre abatut al costat de la seva màquina immòbil, sabia que el seu trajacte havia cessat definitivament, la seva retirada en un museu s´havia de rebaixar a una estada eterna en unes vies inacabables.

El jutge va aparèixer a la sala. Es va asseure apartant-se la toga amb la mà per no arrugar-la. Va agafar un plec de fulls i després de donar-hi uns copets per aliniar-los va mirar-los per sobre. Va cridar el nom de Raban. El maquinista s´aixecà del racó on estava assegut. Estava capcot.
El jutge l´havia acusta de l´atropellament d´una nena. Raban s´havia declarat innocent; al.legant que en tot cas era la nena que havia acabat amb la vida de la màquina, no podia comprendre que s´hagués tapat els ulls quedant-se immòbil, si no ho hagués fet i s´hagués desplaçat cap alguna banda no només hagués salvat la seva vida, sinó que també hauria evitat que la màquina s´hagués aturat de manera irremediable. El jutge rebatia anteposant la vida de la nena a qualsevol altre interés, acusant a Raban de no haver-ho fet i de no estar suficientment atent per frenar la màquina a temps per evitar la col.lisió.
Raban es va adonar que no tenia sentit intentar accedir a l´exposició que plantejava
el jutge; Raban sabia que tenia raó i també sabia que el jutge mai li donaria. Caient en el més absolut desinterès per tot el que va continuar succeïnt a la vista, Raban esperava només la sentència. Havia arribat fins a tal punt la seva despreocupació per tot el que passava al seu voltant que s´havia dedicat a substituir tots els elements que es trobaven a la sala per peces amb les quals ell treballava quotidianament. A la sala algú s´aixecava, algú sortia o entrava, algú parlava, entre tots s´anaven passant papers,... Raban reconeixia el mecanisme de treball, però aquest era capaç d´entendre´l.
Amb l´única imatge que Raban es va quedar de la sala era una figura amb una balança que s´ubicava sobre el jutge. Raban se l´havia estat mirant fixament mentre es llegia la sentència. Havia observat com la figura també tenia els ulls tapats, no amb la seva mà, sinó amb una bena. Raban es preguntava si la bena li haurien posat perquè no veiés quelcom que no convenia que veiés o si per contra se l´hauria posat ella mateixa per no haver de suportar veure allò que tenia al seu davant. La sentència ja s´havia emès i Raban se´n va assebentar quan un guàrdia, aquell que abans havia relacionat amb una peça de carbó, se´l va endur.

Raban es trobava dret d´esquenes a un mur. Davant seu es desplegaven uns quants soldats apuntant-lo amb un fussell cadascun. Raban observava tota l´escena impassible. Només quan va sentir l´ordre de disparar i abans de notar com les bales penetraven dins del seu cos, Raban va tancar els ulls. Sense tenir temps a pensar perquè ho havia fet, el seu cos va caure, inhert, al terra.

Comentaris

  • un mecanisme quasi perfecte[Ofensiu]
    foster | 09-07-2005 | Valoració: 8

    Sí, Curtis, el teu relat és quasi rodó, els engranatges estan ben oliats i les paraules llisquen suaument pel text com les rodes del teu tren per les vies de la imaginació.
    Més prosaic ara: et felicito per la manca quasi absoluta de faltes d'ortografia; sí, en canvi, hi ha bastants errors tipògràfics (sense més importància perquè només és qüestió de revisar el text amb cura).
    Felicitats. Per cert, m'agrada el teu sobrenom.
    foster