Un viatge en metro

A fora, l´ombra que projectava el campanar sobre el terra es movia d´acord amb el pas del temps. Però Raban ja no ho veia, ell ja havia entrat dins la boca del metro. La pressumpta foscor de l´interior es veia contrastada per la lluminositat dels seus fluorescents. Estaven fixats al sostre, projectant unes ombres estàtiques, susceptibles només al moviment del cos al qual pertanyien, no del moviment del focus que les generava.
Raban esperava dret a l´andana. Hi havia poca gent que l´acompanyés. Una parella jove restava al límit d´un dels extrems del llarg banc que hi havia just darrera Raban. Parlaven animadament, de tal manera que tot el seu repertori de moviments es veia fidelment reflexat amb l´activitat de les seves ombres. A pocs metres, en el mateix banc, jeia un home ja gran amb la seva cara parcialment ocultada per un portentós barret. Restava quiet, arrepenjat amb l´esquena a la paret, amb les mans creuades sobre les cames i amb un diari rebregat sota un dels seus braços. La seva ombra era absolutament immòbil, tal com ho eren les ombres dels rètols, les baranes o els bancs. Semblava formar part del mobiliari particular d´aquella quasi deserta andana. La perllongada absència de moviment en aquell home va arribar a preocupar a Raban. El mirava fixament, intentant descobrir el perquè d´aquella extraordinària immobilitat, arribant a un punt en que Raban estava totalment absort en la contemplació de la figura d´aquell home. La fugacitat d´un acte reflex de la seva consciència per tal d´alleugerir el seu neguit, el va fer adonar de la possibilitat que s´hagués adormit en l´espera. Just quan una noia jove es va creuar en la seva mirada capturada, fins llavors, pel que Raban encara considerava un estrany fenomen. El pas de la jove va despistar a Raban d´aquella insistent observació, de manera que va tornar a prendre consciència de tota la resta de l´andana. Aquella noia caminava ràpid, com si estigués molt segura d´on volia anar, com si tingués molta pressa per arribar-hi, tot i que el seu trajecte no es perllongaria més enllà de l´espai d´aquella andana i que la seva espera no seria distinta a la dels altres.
Quan Raban va tornar a fixar la mirada a l´home immòbil li va semblar percebre algun canvi en la seva posició respecte l´última vegada que l´havia vist abans que la noia el despistés. De fet només era una intuició perquè era incapaç de dir què havia canviat en aquell home, aparentment continuava igual. Mentre hi pensava Raban va poder sentir, per primera vegada, quelcom de comprensible en les paraules que es deien la parella que tenia a darrera. Amb una veu certament inquieta comentaven la tardança del metro. Raban va pensar que potser tenien raó.
La noia jove es va aturar al mig de l´andana, després d´uns instants d´impàs, va donar mitja volta i va reemprendre el caminar en direcció contrària. Quatre o cinc passes després es va tornar a parar i fent una altra mitja volta, aquesta vegada més ràpidament, va retornar al punt on s´havia aturat per primera vegada. Raban es va adonar que la noia repetiria aquells moviments fins que arribés el metro.
Raban va retornar la seva mirada a l´home immòbil. Sorprès, li semblava estar gairebé segur que l´home havia canviat de posició, tot i així, al igual que abans no era capaç de dir què havia variat. Aparentment tot, en aquell home, continuava igual. Realment astorat i angoixat per la seva incapacitat, Raban va girar la seva vista cap a les vies. Va avançar unes passes cap el límit de l´andana i girant la mirada cap el fosc túnel va comprovar que el metro encara no arribava. Va ser quan Raban retornava cap a la seva posició inicial quan es va adonar de la presència, penjat del sostre, d´un rellotge que indicava el temps que faltava per l´arribada del metro. El rellotge corria inexorablement cap enrera, quan arribés al zero el metro arribaria a l´estació. En aquells moments va baixar un altre home a l´andana. Quan Raban va sentir els seus últims passos a les escales es va girar per observar com començava a caminar per l´andana. Caminava més lentament que la noia jove però semblava igualment apressat. Quan estava a punt d´arribar a l´alçada de Raban l´home es va arremangar lleugerament el puny de la camisa per poder mirar el rellotge que duia al canell dret, a continuació un lleu gest de desencant se li va dibuixar a la cara. Poc va trigar Raban a comprendre la inutilitat d´aquella consulta. Si realment aquell home estava apressat per agafar el metro poc importava l´hora que li marqués el seu rellotge, l´hora que havia de consultar estava penjada al sostre, que era el temps que restava perquè aparegués el metro. Comprenent això, Raban també comprovà que l´actitud de la noia jove, que encara continuava el seu curiós passeig per l´andana, era igualment improcedent ja que era totalment absurd qualsevol tipus de nerviosisme per l´arribada del metro. Aquest fet havia deixat de ser una incertesa per esdevenir, gràcies a l´anunci del rellotge, un acte precís. No hi havia motiu per a la impaciència demostrada per la parella que tenia darrera seu, acusant la tardança del metro. El metro arribaria, ni més ni menys, a l´hora assenyalada. Ell mateix havia estat pres per la inquietud i havia consultat visualment la possible arribada del metro. Conscient de tot això, Raban va creure que la postura més intel.ligent era la de l´home immòbil; impertèrrit no tenia cap tipus de preocupació ja que sabia exactament quan arribaria el metro.
Raban, absort pels últims aconteixements, havia descuidat l´observació d´aquell home de tal manera que quan va tornar a sentir la necessitat de fixar-se altra vegada en la seva figura li va tornar a semblar que havia canviat, una sensació que ja no sabia si donar-la com a certa o no ja que tampoc era capaç d´explicar en què consistia aquella variació que a ell li havia semblat percebre. Quan observava la figura d´aquell home al cap d´una estona de no haver-ho fet li semblava, aparentment, igual a la posició que ell recordava de les vegades anteriors que ell l´havia observat. Semblava lògic, pertant, que Raban pensés que l´home, efectivament no s´hagués mogut. Tot i així Raban tenia la impressió d´haver percebut algun tipus de canvi en les repetides vegades que l´havia observat, però era incapaç a través del record d´una imatge anterior de justificar qualsevol canvi de posició. Això era realment frustrant per Raban, que es creia un hàbil observador, ja que haver passat per alt un moviment en el cos d´aquell home era fins a cert punt justificable, de fet si hi havia hagut algun moviment aquest havia estat molt lleu, però el que més estranyava a Raban era que això li hagués succeït diverses vegades, sense poder assegurar tan sols si hi havia hagut algun tipus de moviment des del primer moment en que l´havia començat a observar quan havia arribat a l´andana. Raban, conscient que aquella incògnita l´estava inquietant en un extrem que li resultava desagradable i que a més això començava a ser notablement visible per la resta de presents a l´andana, va resoldre no pensar més amb aquell tema, evitant també, qualsevol mirada que tornés a sobresaltar-lo amb l´estranyesa d´aquella sensació. Raban va girar el cap cap a les vies passant, abans, la mirada pel rellotge penjat al sostre. Restava poc. El descobriment del rellotge per part de Raban semblava ser exclusiu ja que els rostres de nerviosisme s´accentuaven. La noia que no havia deixat de caminar amunt i avall tota l´estona, feia repicar més insistentment les seves sabates contra el terra a mida que passava el temps. L´últim home que havia arribat a l´andana no havia deixat de mirar freqüentment el rellotge que duia, un gest que encara no havia comprès que era absurd. Raban va pensar que ja no ho comprendria en tot el temps que quedava perquè arribés el metro. La parella que tenia asseguda just al darrera havia apujat considerablement el seu to de conversa desde que Raban havia arribat a l´andana i juntament amb els seus continuats comentaris sobre el pressumpte retard del metro, no feien res més que detectar el seu estat cada vegada més intranquil. Contràriament Raban, després dels pensaments que abans el preocupaven, va esperar tranquil.lament l´arribada del metro.

Un lleu brogit que anava augmentant lentament de volum s´escoltava desde l´andana sense que res fos visible, encara, en el túnel. Al rellotge de l´andana poc li faltava per arribar al zero. Quan el metro va entrar a l´estació tothom es va aproximar al límit de l´andana. En aturar-se i obrir-se les portes, el rellotge va marcar el zero. Raban ja no ho va veure, ell ja s´havia introduït al vagó per seure en els seients col.locats a l´altra banda de la porta per on havia entrat. Un cop assegut veia, a través de les finestres del vagó, l´andana on havia estat feia breus instants. Poca estona va transcórrer fins que les portes es van tancar i el metro va reemprendre la marxa. En aquells moments el rellotge de l´andana va passar a indicar el temps que restava per l´arribada del següent metro. El temps que marcava era exactament el mateix que havia indicat, en el seu moment, pel metro que havia esperat Raban i seria igualment el mateix pel següent que vindria. Però Raban, desde l´interior del vagó, no ho podia veure en estar la seva mirada emmarcada per les finestres. L´únic que va poder observar, quan ja el metro en moviment começava a penetrar dins el túnel, era que l´home que havia captat la seva atenció durant gran part de l´espera, restava encara immòbil assegut al banc. Ara a Raban li va estranyar el fet que aquell individu no hagués pujat al metro, no podia entendre el perquè de la seva espera si després no havia d´agafar el metro. Sinó esperava el metro, què podia estar esperant. La inquietud que produïa aquesta incògnita es va esvair quan va pensar que potser s´havia adormit, de fet ja era la segona vegada que arribava a la mateixa conclusió de manera que va decidir donar-la com a vàlida.
El metro ja s´havia endinsat totalment
dins el túnel i la foscor es veia contrastada per la pobre il.luminació de l´interior del vagó. Només un fluorescent s´ubicava a sobre de cadascuna de les portes. El fet que hi hagués diferents punts de llum generava diverses ombres, amb diferents orientacions, d´un mateix objecte i no una única projecció. Breus instants va dedicar Raban a la contemplació d´aquest fenomen que, tot i tenir una explicació senzilla, no deixava de ser-li curiós. Poca gent l´acompanyava al vagó. Només la parella que ja coneixia de l´estació, que ara seia davant de Raban però lleugerament desplaçada cap a un dels costats, i un home que a l´altra banda del vagó debia haver pujat en una estació anterior perquè ja estava assegut quan Raban hi havia entrat. La parella que a l´andana s´havia mostrat tan enèrgica ara havia cessat tot moviment, sense parlar-se, només lleus canvis de posició per acomodar-se millor al seient denotaven certa activitat. L´altre home restava completament immòbil esperant l´arribada de l´estació on baixaria. Havent-lo estat observant durant una estona, encara sense percebre cap moviment, a Raban li va començar a recordar l´individu que s´havia quedat a l´andana. Un record sens dubte perturbador per Raban, causat per l´estranya sensació que sentia cada vegada que el mirava i que encara no havia aconseguit explicar-se. Per sort l´angoixa es va esvair en observar que l´home que era al vagó es va moure, aixecant lentament una de les seves cames per acabar creuant-la amb l´altra, per tornar a continuació a la immobilitat inicial. Més tranquil Raban girà el cap i mirant cap a l´altra banda del vagó va observar, sorprès, la presència d´un altre home que no havia advetit fins aquells moments. Raban no recordava que en pujar al vagó ja hi fos i encara no s´havia arribat a la següent parada, pertant només podia haver pujat a la mateixa estació que ell, però aquest fet també li resultava confús. Aquell home segur que no era a l´andana quan ell havia entrat al vagó i si realment havia pujat a la mateixa estació ho havia d´haver fet apressadament quan Raban ja era dins, però en aquest cas, l´entrada hagués sigut notòria per la rapidesa de l´acció, i pertant Raban no creia que li hagués passat per alt. Raban va maleir la poca atenció que havia prestat a aquell fet i acceptant que havia omès quelcom en la seva observació va acceptar que quedaria la incògnita de com i on havia accedit aquell individu al vagó.
El metro continuava movent-se per sobre les vies. Lleugers trontolls s´alternaven amb d´altres de més molestos, els cossos de les persones oscil.laven endavant i enrera diverses vegades fins que el vagó no s´estabilitzava momentàniament. Al mateix ritme, les ombres també variaven lleugerament per retornar posteriorment a la seva posició original. Era en aquets trams on el moviment, dins el vagó, era més apreciable, fins que es detenia breus instants en una estació. Llavors les portes s´obrien i algú hi entrava o en sortia. Quan les portes es tancaven, el metro reemprenia la seva marxa.
Així s´anaven succeïnt les estacions. Els trontolls del vagó van deixar de ser molestos per esdevenir rutinaris i la monotonia adormí a Raban.

Un lleu sotrac despertà a Raban. L´havia ocasionat el metro en frenar. Raban obrí lentament els ulls i s´adonà que havia arribat a una altra estació. Un ràpid cop d´ull al vagó el va fer adonar que no hi havia ningú que pogués reconèixer d´abans d´haver-se adormit, però això li resultava totalment indiferent. Va decidir mirar el rètol de l´andana per poder assabentar-se a quin punt del trajecte es trobava després del seu son. Sense dubtar-ho s´aixecà sobtadament del seu seient per precipitar-se fora del vagó just abans que les portes es tanquessin. Sorprès, s´havia adonat que es trobava a l´andana de la mateixa estació d´on havia partit. Havia fet tot el recorregut complet, d´anada i de tornada, per acabar retornant al seu punt d´origen. Esperonat pel soroll del metro en marxar, Raban va girar instintivament la seva mirada cap allà on hi havia el rellotge de l´andana que, just en aquell moment, havia esborrat el zero per reflectir el temps que quedava pel següent metro. Conscient que aquella informació li era totalment inútil en aquells moments, Raban va començar a caminar tranquil.lament cap a les escales que pujaven cap a la sortida de l´estació.
Raban es va considerar afortunat d´haver-se despertat, ja que en aquells moments encara podia estar dormint dins del vagó. Pocs instants després va considerar, contràriament, que de fet havia tingut poca sort, ja que de fet havia trigat en despertar-se: havia completat una volta sencera al llarg de totes les estacions que conformaven aquell recorregut quan, sens dubte, ell havia planejat inicialment, emplaçar-se en una estació anterior. En aquell moment Raban arribà a l´arrencada de les escales mecàniques que l´havien de conduir a un pis superior, des d´on unes altres escales el farien pujar, definitivament, a la superfície exterior. Per primera vegada desde que havia baixat del vagó Raban tornà a pensar en l´home immòbil, que assegut al banc de l´andana, havia ocupat la major part del seu temps en l´espera del metro. Raban va girar el cap i, encara que estava certament lluny, va poder comprovar com aquell home encara continuava assegut al mateix lloc en una escena que ja li resultava coneguda. Definitivament, Raban pensà que l´home estava immers en un son certament més perllongat que el seu. Altrament, si s´hagués tractat d´un assumpte més greu i amb el temps que havia passat, segur que algú se n´hagués adonat i el cos hagués estat retirat. De fet, però, només podien ser suposicions. Raban ja es trobava a les escales mecàniques i en l´ascenció anava perdent, indefectiblement, angle de visió respecte l´andana, fins que va arribar un punt que l´home va desaparèixer de la seva vista. Aquesta vegada, com les altres que Raban havia observat aquell home, va tornar a tenir la impressió que la compostura del seu cos havia variat respecte l´última vegada que s´hi havia fixat, ja feia estona, quan ell es trobava dins el vagó que abandonava aquella andana. Raban es preguntava si tindria el mateix tipus d´impressió si hagués estat observant aquell individu sense interrupció i poder obtenir així una resposta a un fet que no es podia explicar. Aquell però, era un exercici impossible ja de realitzar en haver-lo perdut de vista per culpa de l´ascenció de les escales mecàniques que continuaven la seva tasca de portar-lo fins al pis superior. L´única manera per Raban de recuperar una posició que permetés observar-lo consistia en descendir tot el que ja havia pujat de les escales. No en tindria prou només en baixar el tros suficient que li permetés recuperar la visió sobre aquell home, sinó que havia de baixar necessàriament a l´arrencada, d´altra manera es trobaria encara a les escales mecàniques i només podria observar-lo breus instants, abans no li tornés a desaparèixer de la mirada en estar encara immers dins el continuu moviment d´ascenció de les escales. De totes maneres Raban va decidir que era un absurd haver de baixar unes escales que de fet estan pensades per pujar. Raban ja arribava al final del trajecte de les escales i esborrà definitivament aquell home de la seva memòria.
Raban sortí a l´exterior. El sol, segons l´ombra del campanar projectada al terra, havia avançat. De fet poc li importava a Raban, conscient que potser l´ombra ja havia passat per aquell punt on es trobava diverses vegades mentre ell era dins el metro, o potser no, potser era la primera vegada. Igualment tampoc podia fixar-se en el rellotge del campanar, on la posició de les agulles no li podia oferir cap informació sobre quant de temps havia passat dins el metro: no només pel fet que Raban no s´hi hagués fixat abans d´entrar a l´estació sinó, que encara que ho hagués fet, no podia saber quantes voltes haurien pogut donar les agulles ja que la seva posició s´anava repetint després de completar un gir sencer. De la mateixa manera va pensar, angoixat, que potser havia completat diverses vegades el recorregut del metro, enlloc d´una sola com tenia per segur fins aquell moment. Va ser llavors quan Raban va començar a córrer pensant que potser feia tard.