Durant un trajecte

Un relat de: Curtis

Avui, assegut en un dels seients de l´autobús que conduïa el trajecte d´un dels innumerables viatges realitzats durant el dia, un ha pogut contemplar una escena que, segurament, si no hagués sigut per un estat d´agudesa perceptiva poc habitual i difícilment atribuïble a cap causa en concret, hagués quedat, possiblement, com una anècdota més de l´aburrida quotidianitat que acaba esvaint-se ràpidament de la memòria per la seva suposada vanalitat o, senzillament, hagués passat absolutament desapercebuda:

Havent pujat a l´autobús en una de les primeres parades del trajecte, quan en aquelles alçades encara no havia transcorregut suficient marge per tal que anés excessivament ple, he pogut disposar de la possibilitat de seure en l´únic seient lliure disponible en aquells moments. Ja assegut, havent aprofitat tal circumstància, he contemplat com l´autobús s´anava omplint progressivament de passatgers a mida que anava recorrent el circuit que determinaven les diferents parades on s´anava deturant, on la proporció d´usuaris que pujaven i la dels que baixaven era clarament favorable als primers. L´excés de passatgers es repartia heterogeniament pels diferents espais ocupables de l´autobús, buscant la seva major comoditat possible en el desplaçament, però primordialment pròxims a les zones on s´ubiquen els seients, intentant així minimitzar el temps de viatge a realitzar drets, a l´espera que algú s´aixequés en arribar al seu punt del trajecte i així poder aspirar a ocupar el seu seient.
Fins aquells moments cap moviment, cap gest, res, s´escapava de la típica normalitat d´aquell tipus d´escena, d´altra banda ja habitual en aquella hora en el trajecte d´aquell autobús. Però va ser quan un dels seients de l´altra banda del passadís central que dividia simètricament l´autobús va quedar lliure, que vaig començar a observar el comportament del passatger més pròxim a aquella posició, i de qui en conseqüència li pertocaba ser el pròxim ocupant d´aquell seient. No en primera instància, però ja sí en segona, quan veient el dubitatiu procedir de l´home vers la possibilitat de prendre aquell seient lliure desde feia pocs instants, un va començar a notar l´estranyesa del moment, conscient que qualsevol s´afanyava a ocupar un seient que observés buit, ocasionant-se de vegades, escenes delirants per la captura del lloc. Però aquell personatge no, no només va decidir finalment no seure i continuar dret el seu particular trajecte, sinó que va invitar a una dona que tenia al seu costat a ocupar-lo en lloc seu, acte poc freqüent però que tampoc deixava de ser comú en determinat tipus de conductes que ansien el reconeixement de la seva actitud, presumptament lloable, no només pels beneficiaris directes de l´acció sinó també pels espectador de tal comportament, que potser en aquell cas en concret, semblava ser especialment remarcable pel fet que l´home havia de suportar la càrrega d´un test tupit de petites floretes, cosa que aparentment havia de suposar una dificultat alhora de sostenir la seva estabilitat durant el trajecte de l´autobús. Havent analitzat suficientment les circumstàncies de tal escena i quan ja havia donat per conclòs aquell episodi sense atribuir-li major importància, jutjant-lo com un acte poc habitual encara que no inèdit però en tot cas prescindible, aquell personatge, en un intent evident de justificar la seva acció, espetà: "és que si ara m´assec, quan hagi de baixar m´hauré d´aixecar". Particularment em vaig quedar, en primer moment, aclaparat davant de tal afirmació: com si pensar que en un determinat punt no molt llunyà del trajecte un hagués d´assumir com a traumàtica l´experiència que semblava haver-se d´aixecar. La impressió és que gairebé ningú hauria escoltat realment les seves paraules; segurament sent conscients de l´evidència de les causes que havien originat tal acte. Molts haurien haver omès, per innecessaris les explicacions posteriors, d´altra manera no s´entén que l´estupor no s´apoderés del reposat ambient del moment. De fet no creia que ni tan sols ell mateix hagués realment sentit el que deia, ja que breus instants d´observació no van permetre apreciar cap gest de desaprovació, o tan sols de dubte, respecte la lògica del seu raonament.
Després d´haver abandonat tot intent de comprendre els motius de tal justificació, vaig poder abandonar aquella alteració momentània per tornar al tarannà més aviat reposat que havia dut fins aquells moments durant el trajecte, obviant ja qualsevol pensament sobre tan absurda explicació, segur de que s´hauria produït per unes causes que l´inconscient de tal personatge feia indesxifrable. Però quan semblava que la normalitat tornava a impregnar l´ambient, la dona que ocupava el seient situat al costat del què havia provocat la situació anterior, va deixar-lo lliure quan l´autobús s´apropava a la parada on posteriorment va baixar. Aquest fet no era, en absolut, rellevant ja que resultava evident que si havia de baixar en aquell punt del trajecte s´havia d´aixecar del seu seient, però aquesta acció va implicar que em tornés a fixar, automàticament, en aquell personatge que encara seguia el seu trajecte de peu, ara una altra vegada al costat d´un seient buit. Era un gest, segurament inconscient, per tal de poder comprovar quina seria ara la seva reacció: si tornaria a repetir la seva acció anterior, si tornaria a escollir un altre passatger per invitar-lo a seure i, sobretot, si era capaç de tornar a exposar el seu plantejament anterior. L´home no va trigar gaire en observar que disposava, altra vegada, d´un lloc on poder seure i continuar de manera més reposada el seu viatge. Després de mirar vagament al seu voltant, i sense semblar que fos fruit de cap tipus de reflexió, l´home va seure en aquell seient com si es tractés d´un fet absolutament habitual; que de fet semblava ser-ho, però veient el seu comportament anterior i sobretot sentint les seves explicacions posteriors, no deixava d´estranyar que en aquesta ocasió optés per ocupar aquell seient. Però quan ni tan sols havia començat a plantejar-me les raons d´aquest canvi de comportament, aquell personatge va tornar a adornar la seva acció amb una altra justificació: "ara sí que sec perquè encara em queda molt per arribar". Aquella última explicació em va deixar totalment fora de sí: resultava, sens dubte, encara més incomprensible que la precedent, sobretot tenint aquella encara present en la memòria. Com era possible que després de la seva primera asseberació, ja de per sí estranya, no només procedís a una acció que semblava contradir-la flagrantment, sinó que a sobre continués el seu discurs amb una explicació que no només evidenciava que aquell personatge utilitzava una lògica que escapava a qualsevol cànon de coherència, sinó que de pas posava de manifest que era totalment conscient del raonament anterior, fet que jo havia preferit descartar precissament per incomprensible.
Tots els meus pensaments estaben ja totalment concentrats en intentar aproximar-se a tal tipus de raonaments, intentant justificar-los i/o asumir-los dins d´una lògica necesària, encara que aquesta no fos comú o estigués allunyada de la realitat. De sobte la fresa d´una dona precipitant-se pel passadís central, va irrompre despistant la meva atenció. El seu objectiu, fàcilment deduïble, era el seient que hi havia just davant meu i que ara m´adonava que estava buit, fet que m´havia passat totalment desapercebut absort per l´afer que m´ocupava. Un cop el va assolir es va asseure movent lleugerament el seu cos per acabar d´acomodar-se i girant la vista cap a la finestra per tal de poder contemplar l´exterior, gest que semblava que seria l´habitual durant el transcorrer del seu trajecte.
Quan intentant reemprendre les meves disquisicions anteriors, vaig tornar la vista a l´individu que s´havia convertit en protagonista de les meves cabilacions, vaig observar, incrèdul, com altra vegada tornava a l´acció. Ara, mig inclinat com predisposant-se a aixecar-se, li feia notories gesticulacions a una dona ubicada, dreta, en les seves proximitats dient-li: "segui, segui". L´impàs de dubte de la dona alhora d´acceptar l´oferta, va ser aprofitat per aquell personatge per girar la vista i comprovar com darrera seu hi havia dos seients buits, la qual cosa va provocar que, refent la seva trajectòria i tornant a seure altra vegada, rectifiqués: "de fet no fa falta, aquí darrera hi ha dos llocs més". La dona es va quedar tan sorpresa per tan peculiar reacció com m´hi hagués quedat jo mateix si prèviament no hagués assistit a l´especial manera de procedir d´aquell individu. Tal era el seu aclaparament que de fet no només no va acabar seient, òbviament, en el lloc que li havia estat enganyosament ofert, sinó que va prescindir de seure en qualsevol dels seients lliures que disposava en aquells moments dins de l´autobús.

Agrupant la successió de circumstàncies esdevingudes en aquell impàs de trajecte i intentar analitzar la possible lògica que en justifiqués una articulació coherent resultava, ja a aquelles alçades, un exercici prescindible, tenint en compte que considerava no tenir criteris suficients per poder evaluar una sèrie de raonaments als quals no hi apreciava cap tipus de sentit, tornant-se encara més complexos en pretendre comprendre´ls globalment:
És òbvi que si s´asseu s´haurà d´aixecar, però tant a l´autobús com en qualsevol altre lloc, és difícilment imaginable que algú s´assegui pensant en quedar-s´hi permanentment; però si en canvi era una manera de dir que no li agradava seure pensant en que posteriorment haurà de fer l´esforç d´aixecar-se, per què després sí que decideix fer-ho?, tenint en compte que sabia des del mateix moment en que pujava a l´autobús en quina parada havia de baixar, tampoc resultava evident que s´excussés pel tros de trajecte que li quedava per recórrer, perquè de fet era una dada que ja coneixia en la primera ocasió que havia tingut per seure; però resulta que finalment, un cop assegut, és capaç de repetir per seg
ona vegada una acció que havent escoltat la seva primera afirmació semblava lògic que ni tan sols arribés a realitzar, aixecant-se inútilment per tornar a seure a continuació, sabent que quan hagués de baixar hauria de tornar a aixecar-se, si és que finalment acabava baixant de l´autobús.
De fet tenint en compte que l´autobús ja estava arribant a la parada on jo havia de baixar, ja no tenia sentit intentar continuar elaborant cap teoria improvable sobre aquell estrany fenomen.

Baixant de l´autobús i havent abandonat ja les càbales amb les quals havia ocupat gran part del temps que havia durat el meu trajecte, a un l´envaia una estranya sensació d´inevitable infortuni per tenir tan afinada percepció en tan inadequat moment on potser hagués encertat en obviar, ja desde l´inici, aquell insignificant esdeveniment o en desviar l´atenció cap algun altre fenomen incipient que segurament es podria estar produïnt en aquells mateixos moments, encara que potser aquest hagués resultat encara més incomprensible i innecessari.

Comentaris

  • hola Curtis![Ofensiu]
    Tiamat | 11-10-2005

    Veig que ja fa cert temps que vas penjar aquest relat, però encara no t'havia descobert, cosa que em sap greu.

    M'agraden aquests relats que donen voltes i més voltes a un fet que, en un principi, no té més trascendència. I que, a sobre, arribin a algun tipus de conclusió. I també que facis servir frases una mica rebuscades (o d'un tarannà com "científic") per descriure una escena molt senzilla.

    Abans m'he llegit el teu relat de "l'escriptor", i em pensava que trobaria més relats curts, i el cert és que em feia mandra posar-me a llegir aquest més llarguet, però ha valgut la pena. Vaig a mirar-ne d'altres.


    Salut!


    Tiamat