L´estàtua de marbre

La sòlida imatge de l´estàtua de marbre restava immòvil al pas del temps dins de la seva habitació per a la contemplació que era aquella enorme vitrina on descansava per evitar que cap element exterior pogués atacar la seva pètrea façana. Cap vestigi en la seva pulida i fina superfície mostrava la immensitat del temps que l´estàtua havia reposat dreta i sola, vestida dins d´aquell escut, que no només l´havia protegit des de l´inici de la seva existència, sinó que l´especial nitidesa de les seves cristal.lines parets col.laborava en ressaltar l´aparença de la figura, fent lluir, encara més, la perfecció del seus brillants talls.

I la vitrina es va trencar, la pesada estàtua s´havia desplomat i havia arrastrat el seu germà protector a la fi de l´existència. Les sòlides pells havien sucumbit a un interior ja buit. El resplandent exterior havia descuidat les atencions a un interior invisible que s´havia anat desgranant irremissiblement, esgotant la seva existència a canvi de deixar intacte la seva aparença. El pes del propi marbre era insuportable per un esquelet ja inexistent, que no només l´havia sustentat fins llavors sinó que l´havia estat alimentant fins a menjar-se´l, sense res que procurés per la seva subsistència.

Milers de trossos de marbre fi i brillant reposaven al terra mesclats amb els milers de trossos del cristall esverlat que l´havien acompanyat en la seva caiguda. Ara després de tota la seva existència evitant el contacte, jeien barrejats formant una figura amorfa i desposeida de tots els valors que havien tingut fins llavors.